marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

18 de febrer de 2010
0 comentaris

ESCRIT PER CERNDRE

El vent empaita les minuteres dels rellotges, que passen –faldes a l’aire i fent alulea- entre les palmes del fasser descambuixat. L’alè terratremola i fa quequejar la veu, que es converteix en fil de teranyina; en llinya de somnis. Sent un plany que no és el meu, que va de banda a banda de carreró begut de seny. S’assembla molt al de l’acordionista, que empara el plugim sense cap cèntim en el plateret. Lenta esdevé la caminada cap al far intermitent de la dretura. No ha caigut cap alcàsser –estan força cuidats- ni s’esventra cap murada de les que ens contenen la decència caquèctica i fortament custodiada, però la pudor dels valors en descomposició ja és insuportable

La pesta que patim no és groga, ni negra ni bubònica; és cernuda, si va a dir ver, en matar de vergonya i  d’estupor. No es congria en les barraques dels miserables, en la insalubritat dels corrals de casa pobra, sinó en els enteixinats dels palaus i audiències esdevinguts cataus de lladres encorbatats.  Les llums remolestes dels autos perdigonen la nuvolada baixa que ennegreix el capvespre.

Les campanes del convent criden a missa i ja no queden poetes que les cantin ni conventuals exuberants que les ennobleixin. Des que no toquen la queda ningú no les atén, ans al contrari: hom presenta mocions perquè l’alcaldia en prohibeixi el toc, sobretot les que desperten l’alba. Sí que es fan sentir els grunys dels porcs i d’altres bèsties que silencien les veus que clamen la pau que defuig els cementiris.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.