marginàlies

Digué ahir Jaume C. Pons Alorda  en la inauguració de la 21^ena Setmana del Llibre en Català de Palma: “La setmana del llibre en català demostra que no només la gent va a cercar llibres sinó que els llibres, i tota la gent que viu al seu voltant (autors autores, editors editores, llibreters llibreteres) surten al  carrer, obren els seus braços i els seus cossos i els seus sexes perquè abraceu, toqueu i forniqueu els llibres com els éssers animals vegetals i humans que són!”.

Entrant així, el final no podia ser cap altre que: “Veniu aquí, tots i totes, grans i petits, per embarassar-vos amb tota aquesta fortor, de passió, alegria, intensitat, vida, poesia i, és clar que sí, setmanes i llibres  en català fins a l’eternitat! I amb poder i fortor, amb pregó i fortor, podem dir: “Tots els  assistents, / de cop, / supuren. / Ningú mai no havia pogut observar tal proesa. / Tots cauen de cul. / S’acosta l’hora de l‘exaltació final.”

Incontinent, pessigadora i marranera convidada a tafanejar per tanta lletra majoritàriament saberuda. Sembla que són més de vuitanta mil, els títols que es presenten, antics, de mitjana edat i acabats de néixer. En el poc temps que vaig tenir per traüllar per tanta exposició i jugant mentalment amb el pregó de Jaume C. Pons, vaig trobar un títol del 1954, l’”Ideari de Joan Alcover”, introduït, ordenat i seleccionat per Joan Pons i Marquès; un text que coneixia de referències i que considerava descatalogat. Doncs no, es veu que encara té corda per fer part de parades com la d’aquesta Setmana.

Com són –i vénen- les coses, em vaig dir en tenir-lo a les mans: de la higiènica i literària trempera del poeta caimarienc, passava a la contenció extrema de “don” Joan. El llibre, dividit en vint apartats, recull “una part de les seves reflexions [de Joan Alcover], de les expressades primer públicament per ell  mateix en articles, conferències i parlaments, i aplegades posteriorment en diversos llibres”.

Pons i Marquès n’exclou “algunes sentències que es podrien pellucar en les poesies i en la nombrosa correspondència encara inèdita”. A parer seu, aquestes reflexions i afirmacions són “l’expressió del pensament d’un autèntic poeta, d’un home humaníssim, no humanista, ple de seny, de sentit i d’esperit, però no d’un professional estricte, diríem, de les lletres, sobre els temes eterns de l’art i sobre les  qüestions més o menys exclusivament literàries del seu temps a la seva terra”.

Un cop a casa i després d’haver-ne separat els fulls amb un obrecartes que ja no me’n record qui em regalà, he començat a llegir les 412 cites del mestre Alcover recollides per Pons i Marquès. La 47 (la segona de la secció “El poble”) és de l’any 1901 i s’extreu del text alcoverià “A la Capella de Manacor”: “Com més se dóna compte de si mateix i amb més energia batega l’esperit d’un poble, més vessa de ses fronteres, més obre les finestres de pinta en ample per rebre la llum i l’aire i assimilar-se els elements de salut, de vida i de cultura que, sense renegar de son llinatge, puguen millorar-lo”.

Tot esperant els esdeveniments del fastuós “Dia de les Illes Balears” estaria bé recordar aquesta reflexió d’un dels grans poetes nacionals. Sobretot a l’hora de parlar d’identitats, d’identificacions, de multicuturalitat, de mestissatge, de globalització, d’universalisme…