marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
INNOCÈNCIA ENGABIADA
Sense fer-ne comptes, decidint-ho una hora abans que comencés el passi, ahir vaig anar a veure “Das weisse Band”, La cinta Blanca, de Michel Haneke, film del qual n’havia llegit molt per damunt algun titular que enumerava els premis aconseguits. I no me’n vaig penedir, com les set persones, de la vintena que la vèiem, que sortiren abans que acabés.
Des dels primers quadres em va recordar l’Ingmar Bergman dels anys seixanta del segle passat (La font de la donzella; El silenci o La vergonya), pel·lícules rocalloses que estamenegen, que fereixen responsablement, que provoquen com cal. Com no ha d’irritar assistir a la germinació del mal? Qui no es rebota en veure que la misèria engabia els somnis i fecunda mesquineses, participa de la barbàrie, ens diu Haneke.
En el món de la mentida, del secret, de l’obscurantisme, del sadisme religiós, de la repressió, no hi ha espectadors: tots en som actors. És així que no cal saber quines mans vexaren el fill del baró, posaren el fil per fer caure el metge del cavall o torturaren el fill discapacitat de la comare i amant del metge. El poble són tots; la comunitat és una que resa junta, que pateix junta; que malviu plegada.
En canvi, sabem que el doctor tenia la mà trencada de tant ofendre l’amant i la filla que volia de concubina; i que el reverend era un dèspota que fruïa humiliant els fills en nom del seu déu. I que el servilisme del pagès és tan ingènit que entre la revolta i la mort, escull el suïcidi. Les cares de les criatures més grans no menten: hi veus l’estigma de la brutalitat, del rancor, de la maldat que rosega per dins, que fa benes la puresa i la innocència. I en els rostres del més menuts, la perplexitat de tot plegat, com la del fill petit del reverend que, en comptes d’alliberar l’ocell que ha salvat de la mort –com s’havia compromès amb son pare- l’hi dóna engabiat perquè substitueixi el seu, que la seva germana ha clavat a unes tisores per venjar-se de la monstruositat paterna.
Bon exercici fílmic; bon pinso per no deixar-se enredar per les convencions i aparences.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
al fons: també l’he vist. És un cinema obert: de pensament, gairebé filosòfic. A mi em suggereix: què és l’educació? Quines conseqüències té? Com seran de majors els nins d’ara?
Salutacions