Hi ha objectes que desapareixen amb molta freqüència; que es volatilitzen quan més els necessites. D’aquests, els papers se’n porten la palma. En perdo molts, per la qual cosa em toca cercar-los amb certa desesperació. Si va a dir ver, encara sort que els trobo en un percentatge ben alt. Em passa, també, que cercant el paper en fuita em top de nassos amb llibres que estim amb una fruïció gent cauta.
Només fa un moment que m’ha passat, això de cercar un certificat i trobar-me amb “Com la sequera”, 46 poemes de Víctor Gayà editats per Moll a la seva col·lecció Balenguera. Versos punyents, d’alta intensitat que reclamen zel.
I si no, un tast: “… però estalviau-vos l’esquela i la necrològica / perquè si és càlida la tinta dels diaris que mascaren les mans, / no vull la mirada morbosa adelitant-se en el meu nom negre. / Us agraesc les llàgrimes cada cop més serenes / com la pluja de fang que porta el desert: / si m’heu de plorar que sigui així, com la sequera”.
És, efectivament, una reflexió sobre la pròpia mort, una mort de pare, en aquest cas, que per als fills ha de suposar, vés per on, “la força renovada de poder mirar endavant sense llast”. Així, la mort de pare no ha de ser un fracàs: “la vida us la vaig lliurar el primer dia, / deixau-me que el darrer us lliure l’esperança”.
Per cert, he trobat el certificat fugit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!