marginàlies

Vell i tot, l’ametller que esguarda la casa ha florit i deixa que el vent benèvol li prengui pètals, que escampa pel caminal com si fossin flòbies de neu. Ajaguda a la soca, l’ovella més granada de la guarda remuga infatigable i fa més aquietant l’estampa. Els infants i els sentimentals en farien un llepadits, d’aquest panorama. Inspira madrigals, diria qualque tocat per la rima. Pot ser sigui cert. El temps és tan calm i temperat, després de les darreres tempestes i gelades, que les cabres i tot reposen confiadament. Com els bens i els cabrits, que abandonen els jocs i deixen que l’herbei els tapi. Amb tanta ronya en el pensament, hom està temptat d’anar amb els animals per sestejar i refregar la closca per les soques dels arbres, a veure si així s’aclareixen les raons i en queda alguna idea bona. No estaria gens malament, veure’ns des de la soca de l’ametller i amb els ulls de l’animaleria. I és ben segur que  d’allí estant i observant de prim compte què en feim de la comuna, no ens inspiraria cap poesia pastoral. Però per ventura ens adonaríem d’una vegada de la branca que ens donen els que manen i  encara més els que ens volen comandar, que si arriben a fer-ho, ens en donaran més llenya que a un ase de tragí.