marginàlies

Qui pot cantar amb tanta alegria cobles d’amor vençut i mort?, es demana el pianista que assaja. Ja no sap si ve d’algun indret proper, la veu, o és el seu cansament, que la canta amb determinació.

Atordit, va cap al finestral que dóna al parc i s’entreté amb l’escombriaire i el frec cadenciós de la granera. S’imagina el pianista cansat que l’home de l’escombra pensa que el temps no és fang. I qui s’entreté pensant insensateses d’aquest calibre és ell, que acaba per dir-se que si del temps no en pot fer figures, en farà anys, com tothom.

D’on ve aquesta cançó plorinyosa que es fica al cervell i s’enreda amb els pensaments?, es torna a demanar l’artista, i sent com si li cantassin a l’orella: “Amor, per què t’agrada tant la salabror de mes llàgrimes?”.

I tot seguit li arriba el remuc de la mestressa del sisè. No pot abaixar el volum de la ràdio, aquesta berganta de dalt?, clama amb veu pansida.

La vista del pianista, però, cerca altres veus que canten amors derrotats i morts victorioses, i es topa amb la jove estrangera del segon, que surt al balconet i tira la cara rosada al sol hivernenc que ha aconseguit fer forat en la nuvolada baixa. Clou els ulls, la jove pàl·lida, perquè l’efecte vitamínic de l’astre faci més efecte i amb menys temps.

Pura, que és, torna a intervenir la mestressa del sisè: una bona galipàndria aplegarà, tan espitregada. No saben res, aquests estrangers. Perquè vénen de lluny es pensen que tot ho saben.

El pianista retut torna a tancar el finestral i encara és a temps de veure com l’escombriaire aixeca la vista i afina la jove lletosa del balcó. Figures com aquesta, voldria fer amb el fang del temps, pensa que diu, i omplir-ne ca meva, que visc sol i la solitud em rosega.