marginàlies

Féu el cafè aviat i es menjà el croissant amb dues mossegades. A la fi havia trobat l’arrencada del conte que des de feia setmanes l’atribolava i, com un infant, frisava d’escriure-ho: del bar estant, llegint i anotant la darrera novel·la de l’autor més estimat, el seu protagonista aixeca la vista per descansar-la un instant, només, i en ser a la plaça, la mirada, allà on hi havia d’haver el sol batent de les tres de l’horabaixa d’un dos d’agost especialment calcinant, hi troba un pujol o un caramull gran de neu i algú vestit de negre que apesaradament el va pujant. Somrigué, en veure que tenia un fil, i assaborint el darrer glop de cafè engegà el portàtil.

En ser dalt del promontori nevat, el seu personatge de negre es trobaria amb la mar… En plena filada de la segona imatge per descriure, al cap alt de la pantalla de l’ordinador portàtil hi apareix una formiga que comença el descens a pas resolutiu, sense desviar-se gens, descrivint una recta ben aplomada, com si
hagués fet el recorregut manta vegades i sabés on volia anar. L’aparell s’inicialitzava amb parsimònia –començava a tenir anys i la memòria vella- i la formiga seguia avançant sota la seva mirada atenta. Per un moment, allò que havia de veure a la mar el seu personatge de negre sobre un caramull de neu, deixava de tenir importància i la prenia tota la ruta de l’himenòpter. En disposició d’engegar el Word, la formiga ja era a
l’indret de la i grega. Allí fa aturada. Mira a dreta i a esquerra només un instant, i segueix cap dret. L’ha observada tan primmiradament, a la formiga, que li ha vist fesomia i tot. Si fos persona, ell tingués sis o set anys i en lloc del teclat de l’ordinador hi hagués la vila, l’insecte seria na Maria Remenacap, una orada muda, sense edat perquè els infants no saben calcular-la, que només tocava carrer per anar de ca seva a la tanca. No se’n befaven perquè mirava a la mala i era àgil, la punyetera: l’havien vista córrer empaitant moixos i per ben poc no els agafava. No sentien por, davant na Maria, més aviat commiseració. Havia tingut “sa polio”, deien les velles, a conseqüència de la qual anava geperuda. Un gep amb mocador de cap negre, era na Maria Remenecap, es diu quan la formiga ja és damunt la tecla de la jota. En ser a la hac i mentre ell s’entretenia amb la poliomielítica, la formiga ha decidit voltar cap a la seva esquerra. Damunt la jota, l’insecte aixeca desmesuradament el cap cercant qui sap què i arrenca de bell nou en línia recta. La formiga Remenecap
sembla que renegui i tot, com na Maria, que adesiara i de manera irregular emetia un so gutural molt greu, com si en lloc de gola presentés una mena de botzina primitiva. No volia espantar, na Maria, simplement informar de la seva posició en aquella mar de rudesa i necessitat en què vivia. Havent assolit la formiga el cim de la tecla de la ema, ell, impel·lit per una força tan pregona com atàvica, hi llança en força el dit del mig de la mà dreta. L’ha endevinada de ple. Quan aixeca el dit, la formiga, que hi ha quedat enganxada, encara esperoneja. Per estalviar-li l’agonia, hi dirigeix el dit gros. Frega els dos dits i llença la mica ennegrida en què ha quedat reduïda la formiga. Engega el Word i escriu d’una tibada: “Del promontori nevat veu com s’estén la mar i desenes de cadires ocioses, de gent rica, que la solquen com si fossin barques de feina. I s’adona que aquells objectes danyen la mar, com els diamants el cristall”.