marginàlies

Morro Njie és un gambià eixerit que dijous que ve operaran a Son Dureta d’anquilosi òssia i fibrosa a la  mandíbula, malura que, des de fa vint anys, només li permet l’obertura mínima –un dit com a molt- de
la boca. Als cinc anys –ara en té vint-i-cinc- una ferida oberta a la galta dreta i tractada amb remeis que combinaven distintes herbes amb merda de mona i cocodril, el deixaren així d’avariat. Arribà a Can Gazà de forma absolutament accidental en no trobar a Mallorca cap més entitat aixoplugadora que es volgués
fer càrrec d’ell per obtenir el visat que li havia de permetre operar-se a l’hospital de Palma. Val a dir que Son Dureta s’oferí a intervenir-lo gratuïtament. Morro té un germà, Molifa, instal·lat a Menorca, que arribà en
pastera fa uns anys i qui ha mogut cel i terra perquè Morro sigui operat.

Les vicissituds tant de la seva arriba a Can Gazà com del seu procés adaptatiu, sense descuidar el tràfec burocràtic i administratiu que hem patit tant ell com nosaltres, donen per molt. De tot l’esbalaïment que provoca la seva biografia i allò que ha viscut amb nosaltres, veure’l absolutament retut davant la imminència d’una operació complicada i de la qual en sap molt poc, t’aclapara i et desarma. Morro no parla ni francès ni anglès; només la seva llengua (mandinka? pulaar? wòlof? Li ho hauríem de demanar). De traductor només té
Molifa, el seu germà, que, coneixent el suficient castellà, l’acompanya a les visites mèdiques, però que no viu amb ell. A Can Gazà col·labora en les tasques de l’hort tenint d’instructor Argimiro, un extremeny que li ensenya les paraules castellanes clau per entendre’s la mar de bé com si fossin sord-muts.

Els altres companys li parlen com si no hi sentís, només amb monosíl·labs i infinitius. També sent el català que li parlam els cooperants acompanyat de tota mena de gesticulacions. Tot plegat, sosteniblement còmic. Ahir, però, ens envestí el pànic en veure que sortia plorant de la visita amb el doctor que l’ha d’operar. El cirurgià no li amagà cap dels riscs que corria i que, fins que no l’obrís, no sabria si la seva anquilosi mandibular es resoldrà amb una operació o en caldran d’altres. L’horror es fa lloc quan veus que Morro s’ha d’acarar a aquests abismes de temor només amb quatre dades facilitades pel seu germà. Esborrona veure que no pot demanar res d’allò que l’angoixa perquè ni sap com fer-ho, ni si el grau de la seva inquietud serà transmès amb la mateixa
mesura. I de cop penses en com te sentiries tu entre gent que no entens ni t’entenen, posant a les seves mans la teva vida sense possibilitat de dir que no, ni poder expressar com requereix la coïtja de la temença. T’adones de cop que viure en la inòpia més absoluta, per molt civilitzada que sigui, és un llast que, lluny d’estabilitzar, descompon. És clar que davant les seves llàgrimes el mires als ulls i li dius amb les mans que es tranquilitzi, que tot anirà bé; és clar que ell diu que sí i aprova amb el cap allò que li dius.

Tanmateix, però, la vermellor dels seus ulls discursegen a les totes i només n’entens les paraules de la llàgrima. S’imposa una abraçada, que fas amb unes ganes mai vistes d’apaivagar desconhorts, però també perceps amb una llum encegadora que, lluny dels teus, dels teus àmbits, dels continents de les teves emocions, dels pams quadrats del teu territori, comença el regne de la foscúria.