Sopar de celebració. Amb A., és clar. Trenta-dos anys exactes de casats. I trenta-set, també exactes, de sortir junts. Des d’aquell primer Palau de Quico Pi de la Serra el 1967. Hem anat a un japonès, a la cantonada de Princesa amb Montcada. Reprenem el costum de celebrar l’aniversari en un restaurant ètnic. Els primers
Com cada dilluns des de fa una pila d’anys a quarts de vuit del matí he comprat en el quiosc de la Rambla que tinc a tocar del despatx l’exemplar acabat de sortir d’impremta de la revista El Temps. I com cada dilluns he pogut comprovar una vegada més el fet miraculós (digne de ser estudiat a les
“Des d’un punt de vista general els diré que sóc contrari que se’ns vulgui fer creure que Barcelona només avança a cop d’esdeveniment -la collonada del Fòrum és una continuació d’aquesta política-. Gran error, perquè aquesta estratègia eximeix l’Estat de dur a terme les inversions que hauria de fer “d’ofici”. ¿Què vol dir haver d’organitzar
Continuant amb el to musical dels darrers dies en aquest Bloc no voldria deixar de banda el que al meu parer és un dels millors treballs discogràfics catalans de l’any: “Taxi”, d’Antònia Font. Després de tres discos en els que ja s’apuntaven molt bones maneres -especialment l’anterior, “Alegria”, de 2002- el quintet mallorquí ha fet un disc esplèndid i madur amb les seves habituals
Llegeixo als diaris que el senyor Albert Boadella ha informat a l’opinió pública -amb la saragata habitual en ell i incrementada amb la que els mitjans de comunicació solen afegir-hi cada vegada que aquest senyor fa alguna declaració- que va refusar la proposta de concessió de la Creu de Sant Jordi quan la Consellera de
Si algú dubtava de la situació de bogeria absoluta a la que hem arribat en matèria de publicitat (i, doncs, de consumisme) que agafi qualsevol diari d’avui i veurà -en mitja pàgina i a tot color- un clàssic d’aquestes dates: l’anunci de Freixenet que anuncia que a partir d’avui es pot veure per televisió… l’anunci de Freixenet.
Quines coses… els dos discos que vaig comprar dijous passat a l’FNAC han donat joc per a sengles comentaris en aquest Bloc. El d’abans d’ahir referent al darrer -i, ai las, decebedor- doble disc en directe dels meus estimats Rolling Stones i el que enceto ara, de signe diametralment oposat, a propòsit d’“Elegia”, el darrer
Fragment de l’editorial d’avui del diari Avui: “El legalisme excessiu del govern espanyol ha obert una polèmica -viscuda aquests dies intensament al País Valencià- que hauria estat perfectament evitable si el ministre Moratinos hagués lliurat només la còpia al registre del Consell Europeu tramesa per la Generalitat Valenciana amb la indicació que es tractava de
Acabo de comprar “Live Licks”, el doble CD que els meus estimadíssims Rolling Stones van enregistrar en directe durant la gira 2002-2003 de presentació del “Forty Licks” (el disc de celebració dels quaranta anys de vida del grup) i a meitat del primer compacte (just en el “It’s Only Rock’n’Roll”, tot i que ja estava amb la mosca
“El valencianisme que respecta la unitat de la llengua ha demanat que es considerés l’opció “català/valencià”. L’assumpció del principi “una llengua, dues denominacions”, i per tant l’acceptació de la denominació “valencià/català” o “català/valencià” no és cap concessió als secessionistes: Tot al contrari, és una ajuda política per als defensors de la unitat de la llengua
Ja fa una pila d’anys que vaig adonar-me que l’abnegat i meritori món de l’ensenyament té una tirada irresistible cap a la creació d’eufemismes, eslògans, consignes i frases fetes que a força de repetir-se-les els uns als altres i els altres als uns fàcilment acaben adoptant categoria de llei. (n’hi ha més) Ja fa una
Molta conyeta s’ha organitzat aquests darrers dies de resultes de la inesperada ruixada de líquid antifoc que va interrompre un acte de l’alcalde Clos amb les entitats de Sant Martí que se celebrava en l’interior de l’edifici Fòrum. Un edifici perpetrat per l’arquitecte Herzog i que en altres ocasions no m’he estat de qualificar com una mostra d’arquitectura, a més a
“Si hom creu que el problema valencià consisteix en el fet que hi ha una massa de població -els valencianoparlants- que són amatents de la seua llengua i la seua cultura -és a dir, que volen viure en valencià-, però que no tenen clar el nom i la filiació del seu idioma -és a dir,
Dies enrere parlava en aquest mateix racó de l’autoodi, el papanatisme i el cosmopolitisme de via estreta que ens envolta i de la manca que tenim de veus de prestigi que generin opinió i defensin on calgui la cultura del país sense por que ningú els digui que fan tuf d’espardenya. Encara no fa vint-i-quatre hores, en
Potser són manies meves però em fa la impressió que al Francino, des de fa una setmana més o menys, se’l veu capcot, moix i tristoi.