L’adolescència és un estadi de l’evolució de l’individu (o indivídua) que s’ha de passar just quan toca. Ni abans ni després. I malament rai quan no és així. De la mateixa manera que unes galteres o un xarampió poden generar conseqüències preocupants si les passem de grans, entrar a l’adolescència amb vint o trenta anys de
Digueu-me intransigent o home de poca fe si voleu, però he de confessar que mai no m’he acabat de creure aquella sentència que més o menys ve a dir que un bon morir pot redimir un mal viure. No m’ho crec perquè, per damunt de qualsevol altra consideració em sembla un recurs terriblement injust. (n’hi
La senyora M. m’aconsella que redueixi pressió i espongi l’agenda. Que aprengui novament a conquerir espais per al dolce far niente. Poques hores després m’arriba un significatiu regal de l’atzar que confirma una cosa de la qual estic plenament convençut: tot lliga. (n’hi ha més) Reviso en format DVD “Conte d’automne“, d’Eric Rohmer, i de sobte m’adono que
Som en aquest món per ser feliços. No sé si està de moda dir-ho però me’n fot. N’estic plenament convençut i per tant ho deixo escrit ara i aquí. No sóc, però, ni il·lús ni panxacontent i sé que aquesta vocació de felicitat no significa que hàgim de viure en estat de perpètua eufòria o amb
Qui m’ho ha dit és persona formal i, per tant, em mereix tota la confiança: sembla ser que dies enrere es va celebrar un acte literari en una localitat propera a Barcelona en el que NO hi va intervenir en D. Sam Abrams.
L’”acicate” era una peça que formava part de l’armadura dels peus del cavallers. Consistia en un allargament exagerat de la puntera del calçat al final de la qual hi havia una bola metàl·lica rugosa o amb petites punxes que servia perquè el genet copegés els baixos del cavall per esperonar-lo. (n’hi ha més) Més o menys això és el que
Dedico mig cap de setmana a la lectura de “D’Arbeca a l’Opus Mei”, les memòries del periodista Josep Pernau que La Campana acaba d’editar. És un encarrec del suplement de llibres de l’Avui que, curiosament, m’arriba en un moment en el que cada dia que passa em sento més atret pel que podríem definir com “literatura del
Al Fòrum hi ha una zona de 16.000 metres quadrats coberta per lones i que és l’apoteosi del bon rollo. Els cervellets rectors de l’”event” (això es diu molt ara) han batejat la cosa amb el nom de “haima” que queda d’allò més multicultural, mestís i cosmopolita. (n’hi ha més) Què hauria passat, em pregunto, si algú
(La sèrie comença aquí) Comprova la tensió del cordill. Que no pengi. Després, d’un salt s’enfila a la bastida. Dos cavallets de fusta d’un metre d’alçada i tres taulons. S’espolsa una mà al cul del pantaló per engegar el transistor. Sona “The dock of the bay”, l’últim de l’Otis Redding. El company li passa la gaveta, la
(La sèrie comença aquí) Amb la mateixa senzillesa amb què, totxo damunt totxo, el paleta va pujant paret intentaré exposar en aquest racó el que m’indigna, el que m’agrada, el que m’emociona, el que m’amoïna o, simplement, el que em vaga de comunicar per si a algú més li pot ser útil. De la mateixa manera que algú -ara no em ve a
Una totxana és una peça prismàtica de ceràmica cuita i de factura basta. Fa trenta centímetres de llarg, quinze d’ample i deu de gruix. La seva característica més peculiar és que té sis forats transversals que antigament eren quadrats i més modernament de secció circular. Se la utilitza per a tancaments de poca resistència estructural: parets de quinze o de