Digueu-me intransigent o home de poca fe si voleu, però he de confessar que mai no m’he acabat de creure aquella sentència que més o menys ve a dir que un bon morir pot redimir un mal viure. No m’ho crec perquè, per damunt de qualsevol altra consideració em sembla un recurs terriblement injust. (n’hi ha més)
I si deixem de banda la filosofia i ens centrem en l’àmbit de l’expressió artística em ratifico encara més en la meva poca (i mala) fe. Una ganyota genial com a colofó d’una obra mediocre no ens hauria de fer oblidar mai els sotracs que hem hagut de patir fins a arribar-hi. I a l’inrevés.
Vull dir amb això que una pintura, una obra de teatre, una novel·la o una pel·lícula, perquè siguin bones han de funcionar com un tot rodó i compacte. Al primer cop d’ull i a l’hora d’entrar en detalls. Des del preludi fins al desenllaç.
Il·lustraré la meva teoria amb els exemples de dues pel·lícules que he vist recentment :
La primera és “Mystic River”, de Clint Eastwood. Una pel·lícula que arrenca amb una força magnífica i que va descabdellant la seva trama de manera esplèndida… fins que ho desbarata tot la lamentable escena final. Cinc minuts carrinclons, pamfletaris i (potser el més greu) absolutament innecessaris que acaben desmanegant el que sens dubte hauria estat una pel·lícula de molta volada.
El cas invers és el d’“Un filme falado”, de Manuel de Oliveira. Una cinta meravellosa, subjugant i plena de màgia crepuscular que comença amb la imatge d’una mare i la seva filla damunt d’un vaixell mirant com es va allunyant el port de Lisboa amb aquella cadència que només es produeix en els viatges per mar. La història d’“Un filme falado” -en la que, més que la paraula a què fa referència el títol, les grans protagonistes són la cultura i la civilització nascudes a les ribes de la Mediterrània (i transmeses, precisament, a través de la paraula)- la història, dic, es va desenvolupant de manera esplèndida fins a l’escena final. Una escena en la que, davant dels ulls atònits de l’espectador, es produeix el miracle de la transubstanciació d’allò que fins aquell moment era una pel·lícula d’altíssim nivell en una obra mestra. Inoblidable. Sens dubte la pel·lícula més contemporània -en el sentit de retrat fidelíssim de la realitat que l’envolta en el moment en què sorgeix- que un cineasta ha parit en les darreres dècades.
En sap un niu, vostè, de fer cinema, senyor Oliveira…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!