Clarobscur
Deixa un comentari“Aquí, on, de vegades,
obrir la finestra és com obrir-se les venes”
(Pasternak)
Temps enrere, atès el meu estat d’èxtasi emocional, vaig voler aprofitar-lo i vaig crear un post on feia una oda a l’encís del bon humor. Curiosament, avui aprofitaré el neguit que em creen unes sensacions ben contràries i tractaré d’endreçar un post que giri al voltant dels moments, dies o períodes que qualifiquem (vés a saber per què) com “negres”. Tot plegat, esdevé interessant el fet que dos extrems anímics m’hagin mogut a la redacció. Potser el quid de la qüestió radica en què tota situació límit obliga a prendre mesures, tot i que sigui mitjançant un pacte implícit amb la pròpia persona i tot i que sigui únicament deixant testimoni escrit.
Com he avançat al preàmbul, parlàvem de moments “negres” com a sinònim de moments difícils, de perill, de malaurança (tot i que, al meu parer, té el seu encant l’obscuritat!). La causa d’aquests moments té un efecte negatiu directe o indirecte en els individus implicats i també en aquells que hi circumden. I per això mateix, tenim dret a sentir-nos angoixats i a jutjar negativament el nostre entorn. És gairebé quelcom innat, com una reacció fisiològica de defensa.
És clar, hi ha diferències graduals dintre d’aquests “negres” als quals ens referim. Injustícies més o menys alienes, però no per més alienes inexistents. En canvi, només ens adonem quan ens són properes. És llavors quan comencem a dissenyar un esquema amb el volum de casos “negres” reals al món, amb la causalitat que se’n deriva i el patiment que desencadenen. És tant que inclús pensar-hi és d’un esforç quasi inhumà!
Com t’afecten? El teu cervell només és capaç de processar conceptes capitanejats pel prefix “in”: situacions injustes, respostes insuficients, esforços inútils, etc… I és tal el grau en què has interioritzat la dinàmica (ara deixe una mica de banda el plural inclusiu per tal de referir-me a mi mateixa) que fins i tot acabes castigant cada ratlla de l’escrit que has decidit mamprendre en forma de denúncia – o simple alleujament- perquè inclús la pròpia autoavaluació esdevé d’una severitat rigidíssima (pot ser, hauré d’esperar fins demà per penjar l’entrada, ja que avui dubte que vegi el the end).
Continuem amb l’espedaçament d’aquests moments de negror. On són els límits? Són moments en els quals aconseguim sentir-nos força egoistes davant l’experimentació d’una quota mínima de plaer i/o benestar. Sembla que aquest “pecat” traeix i trenca amb l’equilibri de malestar secretament pactat. I en canvi, son aquests petits símptomes de millora els quals esdevindran clarobscurs, convertint-se així en la peça clau del trencaclosques i en allò més esperançador de l’assumpte. Així llavors, seran aquests els que ens faran mirar endavant amb esperit constructiu i de superació, tot i que encara siguin febles les percepcions de les pròpies possibilitats.
Curioses les dualitats de la vida, oi?