“A la vida”, Ovidi Montllor.

Fa quaranta-tres anys Ovidi Montllor va publicar “A Alcoi” (Edigsa, 1974), un disc magnífic (amb un agosarat disseny de carpeta) en el qual destacava per damunt de les altres cançons la segona de la cara A: “Homenatge a Teresa”. Mig amagada al començament de la cara B hi havia una petita meravella titulada “A la vida” que no va aplegar tanta popularitat en aquell moment, però que amb el temps ha crescut fins adquirir el seu veritable valor.

“A la vida” va ser una de les cançons que l’abril de 1975 l’Ovidi, acompanyat de Toti Soler, va cantar en el seu concert a la sala Olympia de París. Un concert en el que, com vaig explicar aquí, va compartir cartell amb Maria del Mar Bonet.

Escolteu, aquí sota, la cançó tal com va sonar a París i consulteu la lletra que trobareu reproduïda a continuació:

A la vida

(Ovidi Montllor)

Quin plor més gran que duc
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
a dintre d’ell.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.
Poc a poquet l’hivern.
Tots passant un camí
havent-te’n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.

Ah!, la vida… Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.

Mil trencaments de viure,
mils i mils d’enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.

Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.

Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts…
Per aquells que ara estan
tan lluny però tan a prop,
tan a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l’esperança de viure,
morint a cada instant.Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!

Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!

Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí
que mai no acabarà.
Canto la vida sí.

 

La parella formada per la cantant Maria Arnal i el guitarrista Marcel Bagés han tret la pols a la cançó de l’Ovidi i l’han inclós en el seu primer disc, publicat no fa gaire. En la gala dels Premis Enderrock d’enguany varen interpretar precisament “A la vida” i crec que va ser un dels moments àlgids de la festa. Jutgeu vosaltres mateixos:

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*