“La mestra”, de Víctor Gómez Labrado (i 2): un article de fa vint-i-dos anys.

(La sèrie comença aquí)

Com explico en l’apunt anterior, la inclusió d’una cançó dedicada a la mestra Marifé Arroyo (*) en el nou disc del grup valencià Zoo m’ha portat a recuperar lectures sobre aquest personatge cabdal en l’ensenyament valencià dels anys de la denominada “transició” i a remenar en les capses d’arxiu que tinc escampades pels armaris de casa. La recerca ha tingut èxit perquè he trobat un article meu publicat fa vint-i-dos anys en el Suplement de Cultura del diari Avui que parla de “La mestra”, el llibre que sobre l’experiència de l’escola de Barx va escriure Víctor Gómez Labrado, un autor que, per si el voleu seguir, en llibres posteriors perd el seu primer cognom per convertir-se, ras i curt, en Víctor Labrado (vegeu aquí la seva fitxa en el Qui és Qui).

Pel que fa a l’article no cal que us digui que el subscric de dalt a baix encara avui tot i el pas dels anys perquè, dissortadament, hi ha coses  –com el fanatisme, la burrera i l’autoodi–  que encara no hem estat capaços de desar definitivament a les golfes de la Història.

 

No és una ficció

(Article publicat en el Suplement de Cultura del diari Avui el 19 d’octubre de 1995)

De tant en tant apareixen llibres tocats per la vareta màgica de l’oportunitat. Algunes vegades, però, hi ha trampa: són productes de laboratori derivats d’un meticulós estudi del mercat. Altres vegades el procés s’inverteix, ja que és l’atzar qui adapta les circumstàncies exteriors a les peculiaritats del llibre. En el primer dels casos el producte sol anar acompanyat d’una generosa campanya promocional que no evita que sovint al llibre se li vegi el llautó. En el segon, en canvi, cal recórrer al boca a boca perquè pugui superar les macarròniques xifres de venda a què semblen condemnats la majoria dels llibres que s’editen aquí.

És precisament en aquests casos quan la feina del comentarista és més agraïda, ja que pot extreure un rendiment inusual de l’espai d’opinió que el diari li ha confiat. Llavors reivindica amb eufòria poc dissimulada (ell també ensenya el llautó, al capdavall) el llibre en qüestió amb l’esperança que el seu comentari inciti els lectors a distingir-lo entre els molts que s’editen al llarg de l’any, els pocs que es compren i els menys que es llegeixen. “La mestra”, ja ho dic per endavant, és un llibre d’aquest tipus.

Tot i la seva aparença formal, “La mestra” (Edicions 3 i 4, 1995) no es pot considerar una novel·la. De fet, la força del llibre no rau tant en els recursos narratius com en la condició de crònica d’uns fets que el narrador ha patit en carn pròpia. Víctor Gómez Labrado (Sueca, 1956) ens fa, doncs, la crònica apassionada d’una experiència pedagògica iniciada el 1974 a Barx (la Safor) i tallada de soca-rel el 1982 per una caterva d’intolerants fanàtics i ignorants que practicaven una afició a la qual per aquests verals de tant en tant encara hi tenim certa tirada: l’autoodi.

 

Marifé, l’ànima de l’experiència

L’anima de l’experiència va ser Marifé Arroyo, mestra d’origen castellà casada amb el poeta Josep Piera. Al costat de Marifé es va anar formant un equip de mestres il·lusionats per la idea de fer una escola democràtica, arrelada a l’entorn i imaginativa. Això darrer era gairebé obligat a causa de la penúria física i econòmica a què l’escola de Barx estava condemnada per l’administració educativa. Víctor Gómez va formar part d’aquest equip en els darrers temps de l’experiència.

L’acció s’inicia el 1974 amb l’arribada de Marifé a Barx. Moment en què la mestra pren dues decisions que palesen la seva voluntat integradora: s’instal·la a la Drova, un veïnat molt proper a Barx, i decideix aprendre el valencià. Paral·lelament al procés de transició política que vivia el país, curs rere curs la mestra va anar donant forma a un projecte d’escola innovador que de seguida va generar reticències entre la gent del poble més afí als poders fàctics locals. Lentament, el que en principi eren comentaris a mitja veu que desaprovaven els mètodes escolars va anar evolucionant cap a les maledicències i els enfrontaments directes per causa, aparentment, del caràcter experimental del programa pedagògic.

La llopada, però, no va tardar gaire a veure’s les orelles i va passar del miserabilisme de “els nostres fills no són conillets d’índies” a l’autoodi pur i dur del “si només aprenen en valencià mai no progressaran”. Subterfugis que varen anar agreujant-se fins a deixar al descobert les dues causes profundes de l’oposició: la impossibilitat de comprendre una experiència democràtica que es feia des de la naturalitat  –el machadià “desprecia cuanto ignora”—  i el refús salvatge a tot el que semblés que podia relacionar-se amb Catalunya i el català.

Això és, ni més ni menys, el que s’explica a “La mestra”, una història que  –m’apresso a dir-ho perquè ningú es faci il·lusions–  va acabar de la pitjor manera per a Marifé Arroyo i el seu equip. Una història en la qual  –també m’apresso a dir-ho per sortir al pas d’algun eixerit–  el paper de les denominades forces d’esquerra no va ser gaire més lluït que el dels cavernícoles nostàlgics del general gallec.

 

Amenitat

Llegiu “La mestra”, si voleu com una novel·la. Tampoc us decebrà gràcies a la fluïdesa del relat, que no decau en cap moment. En contrapartida podríem apuntar una certa malaptesa de l’autor a l’hora d’inserir les veus directes dels protagonistes en el relat. Però ja he dit que no és per aquí per on crec que s’ha de jutjar el llibre

Per una vegada la clau la trobem a la contracoberta quan diu: “Llibre d’amena lectura que ens recorda uns temps passats que alguns podrien fer tornar”. Si el lector està una mica al corrent del que passa en el país comprendrà el gran sentit de l’oportunitat de “La mestra”. I és que, com deien aquells, vénen mals temps per a la lírica.

——————————————————————————————————————————

(*)  Com ja us haureu imaginat, la fotografia que encapçala aquest apunt correspon a Marifé Arroyo en algun moment dels darrers temps que no estic en condicions de definir amb més precisió ja que l’he agafada de Google. No vull passar pel que no sóc: ja dic en l’apunt anterior que mai he tingut cap contacte personal amb ella. Tampoc he seguit la seva trajectòria professional. Sé que poc temps després de la seva expulsió de Barx treballava en el Col·legi Públic Roís de Corella de Gandia (va arribar a ser-ne la directora) i aquí s’acaba la meva informació.

O quasi, perquè també he trobat per la xarxa que l’any 2007, quan es va jubilar, li va ser concedit un dels Premis d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.  Pel que fa a la seva condició física, el llibre de Víctor Gómez Labrado la descriu com una persona de constitució feble i salut una mica fràgil tal com la imatge que he triat sembla confirmar. Desconec, però (ho torno a dir), quina és la seva situació actual.

La història recent del País Valencià és complicada d’entendre. Sobretot pels qui no ens hem bellugat del Principat. Ignoro, per tant, quin record pot quedar ara de la mestra Marifé  –tret del reconeixement que li acaben de fer els músics del grup Zoo—  i quina opinió hi ha sobre la seva persona i la seva trajectòria.

Si algú me’n vol fer cinc cèntims m’encantarà escoltar-lo. No dono, doncs, per tancat el tema en aquestes Totxanes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*