Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

29 de març de 2017
1 comentari

“La mestra”, de Víctor Gómez Labrado (1): records de Gandia i de la Drova.

Fa uns dies algú que conec bastant em va fer arribar la notícia que a “Raval”, el nou disc del grup valencià Zoo, hi havia una cançó que homenatjava una mestra gairebé mítica per la defensa que va fer durant la denominada “transició” (entre 1974 i 1982, més concretament) d’una escola popular, democràtica i en valencià. Una feina que es va desenvolupar a Barx, un petit poble de la comarca de la Safor, a pocs quilòmetres, cap a l’interior, de Gandia.

“No m’estaràs parlant de Marifé Arroyo?”, vaig dir, i el meu jove informador, sorprès i meravellat, em va dir que sí i em va preguntar si l’havia conegut i què li podia explicar d’ella i de l’experiència que havia protagonitzat. La resposta, però, va ser negativa perquè, dissortadament, no he conegut en persona Marifé Arroyo però si al poeta Josep Piera, el seu marit en l’època dels fets de Barx. També li vaig dir que la vegada que he estat més a prop d’aquell petit poble va ser un cap de setmana de novembre de l’any 1991, quan vaig fer de jurat del Premi Joanot Martorell de narrativa que en aquella ocasió va guanyar “Les veus de la família”, una novel·la d’Ignasi Mora, autor nascut precisament a Gandia.

Recordo que el premi es lliurava el dissabte en un sopar literari i que, per fer temps, al migdia ens va venir a buscar Josep Piera per convidar-nos a dinar a uns quants membres del jurat que veníem de Barcelona (i que en aquella hora estàvem una mica despenjats) a la seva casa de la Drova, molt a prop de Barx. Així va ser com ens varen entaforar en l’utilitari del poeta Piera un parell de poetes més, Jordi SarsanedasXavier Bru de Sala, i com a complement del lot un servidor.

D’aquell àpat m’han quedat records fugaços i curiosos: no em demaneu detalls, però sé que vaig menjar molt bé, que a les postres se’ns hi va afegir Ignasi Mora, amic de l’amo de la casa i guanyador del premi, i que quan anàvem de Gandia a la Drova ens vàrem aturar a mig camí arran d’un camp de tarongers per complir amb el que se’ns va dir que era un ritual: “furtar taronges”. I sí, sí: ja ens veieu al Sarsanedas, al Bru, al Piera i a l’Isern saltant la petita tanca i aplegant unes quantes taronges que ens cruspiríem poc després, a l’hora de les postres.

Ja he dit més amunt que això passava un cap de setmana de novembre de l’any 1991. Jo era molt jove aleshores, feia tot just dos anys que havia començat a publicar articles de crítica literària al Suplement de Cultura del diari Avui i hi havia encara un munt de coses que ignorava. Per exemple: la trista història de l’experiència pedagògica de Marifé Arroyo a l’escola de Barx. La mestra que vivia (o havia viscut) entre les quatre parets d’aquella casa de la Drova on vàrem dinar tan a gust.

Tot i que no em serveix de justificació, em consola pensar que el meu no era un cas únic. Almenys pel que fa a gent del Principat, que tenim una especial (i poc justificable) manca de sensibilitat per les coses que s’esdevenen més enllà del Sènia.

De fet, haurien de passar encara quatre anys perquè l’abril de 1995 l’editorial 3 i 4 publiqués “La mestra”, el llibre de Víctor Gómez Labrado  –membre de l’equip de professors de Marifé durant el curs 1981-82, l’últim de l’experiència–  que feia una crònica dels lamentables fets esdevinguts allí.

En saber, doncs, que la gent de Zoo dedicava un tall del seu nou disc a la protagonista d’aquella experiència vaig escriure per Vilaweb un article (aquest), vaig escorcollar la meva biblioteca per rellegir el llibre de 3 i 4  –i, de complement, “El cingle verd” (Destino, 1982), de Josep Piera, escrit en aquells mateixos anys per bé que les referències que inclou en el text són escasses i molt subtils–, vaig repassar també la reedició que va fer l’editorial Bromera l’any 2010, coincidint amb el 25è aniversari de les Trobades d’Ensenyament en Valencià, vaig gaudir d’un parell d’audicions de “Raval”, dels Zoo, i, per coronar el cerimonial, vaig rescatar de l’arxiu el meu article sobre “La mestra” publicat el 19 d’octubre de 1995 en el Suplement de Cultura del diari Avui.

En el següent apunt reproduiré el que aleshores vaig escriure. Crec que us interessarà…

(Continua  –i acaba–  aquí)

(Aquí teniu els quatre protagonistes d’aquest apunt. Si feu clic al damunt, veureu que la imatge creix)

  1. Yo la tuve de profesora, como persona es excelente y con buenas intenciones, ahora bien como profesora era lamentable, trataba a los alumnos de forma desigual por sus ideales políticos, solo trataba bien a los de izquierdas, a las personas conservadoras y de familias conservadoras nos trataba mal y nos perjudicaba, una de sus prácticas comunes era atacarnos por querer comerciar, y no dejar hablar en clase a los que no eramos de izquierdas. Mala profesora, pero creo que no se dio cuenta, ella simplemente pensaba que hacía un bien atacando a los malvados “fascistas” y a sus hijos. Ahora bien una profesora POLITIZADA Y MUY POLITIZADA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!