“Ai, quin mal que em fa fer-me vell…”, diu Boris Vian.

Un dels discos que més m’estimo dels que conservo a casa és de 1967 i és fruit d’una compra feta a Andorra en aquella mateixa època (recordeu que no fa gaire n’he parlat, d’aquests viatges per comprar música que aquí no es trobava).

No sabia gaires coses, jo, de Serge Reggiani però en un número de “Salut les Copains” vaig veure reproduïda la lletra de “Le deserteur” i una breu explicació que deia que tant la música com el text havien estat escrites el 1954 per Boris Vian arran de la batalla de Dien Bien Phu i havia estat prohibida a França fins a mitjans del 60. Amb aquesta referència en vaig tenir prou per posar el disc a la llista de compres del següent desplaçament familiar andorrà.

El disc de Reggiani  –que en la seva discografia oficial es titula “Album 2 Bobino”—  aplega un grapat d’excel·lents cançons que, ho repeteixo, han aconseguit que sigui un dels vinils dels quals em costaria més de desprendre-me’n. Avui, però, no entraré en “Le deserteur”; em centraré en un altre text de Boris Vian que, a tall d’introducció, incorpora un fragment del “Pater Noster” de Jacques Prévert, un poema una mica irreverent amb la religió catòlica:  Notre Père qui êtes au cieux  /  Restez-y  /  Et nous nous resterons sur la terre /  Qui est quelquefois si jolie.”

Anem, però, per feina: amb aquesta cançó que he triat, titulada “Quand j’aurai du vent dans mon crâne”, em passa una cosa molt curiosa. Quan l’escoltava de jove m’encantava l’ambientació una mica gamberra i sinistra del començament. I ara, amb una pila d’anys al damunt, el que no em puc treure del cap són els dos versos finals i el to indissimuladament fúnebre amb què Reggiani els canta. Són els que he traduït per posar en el titular d’aquest apunt que ara continua a sota, però ja només en clau musical.

Hélas…

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *