Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Els primers anys 60 es va posar de moda un cantant asturià, nascut el 1937, que es deia José Luís García Moris tot i que en el món de l’espectacle es va donar a conèixer amb el nom artístic de “Luís Gardey”.
Durant aquella dècada va gravar bastants discos, en la majoria dels casos fent versions d’èxits italians, i va fer-se bastant popular per les seves freqüents aparicions als programes musicals de la televisió (TVE, és clar) de l’època.
La seva trajectòria va ser bastant paral·lela a la d’altres cantants d’aquell moment com Jaime Morey, Tito Mora, Danny Daniel o uns incipients Raphael i Mike Ríos que, en uns àmbits estilístics ben oposats l’un de l’altre, ja apuntaven maneres.
La cançó que va fer més popular a Luís Gardey –i per la qual algú encara el pot recordar avui– és la versió d’un tema de l’argentí Palito Ortega que es deia “Déjala, déjala”. O almenys així (amb l’accent correctament situat damunt de la “e”) era com s’anunciava a la coberta (vegeu-la en l’encapçalament d’aquest apunt) del disc EP que va editar Zafiro.
La realitat, però, és que per necessitats rítmiques el “déjala, déjala” –repetit obsessivament al llarg de la cançó per uns cors carregats de bona voluntat– perdia l’accent propi de la seva condició esdrúixola i esdevenia paraula plana amb reforçament tònic a la vocal de la síl·laba central. “DejAla”, vaja.
A continuació podreu veure i escoltar, via You Tube, la cançó i a sota trobareu la lletra (que, com podreu comprovar, no passarà a la història lírica de la música moderna espanyola).
Arribeu, però, fins al final de l’apunt perquè la cosa dels accents posats a cops de martell no s’acaba pas amb el senyor Gardey.
https://youtu.be/G5PTxmLJngY
Déjala, déjala (o, vaja, “Dejala, dejala”)
Autor: Palito Ortega (1963)
Yo tengo una novia mal acostumbrada,
Dejala, dejala, dejala, dejala.
Nunca viene sola, siempre acompañada,
Dejala, dejala, dejala, dejala.
Ya hace un tiempo largo que yo la conozco
Y ni siquiera un beso le he podido dar,
Pues nunca a una cita se ha venido sola
Y es esta una costumbre que no la aguanto más!!!
Yo tengo una novia mal acostumbrada,
Dejala, dejala, dejala, dejala.
Pues nunca viene sola, siempre acompañada,
Dejala, dejala, dejala, dejala.
Y cuando a una fiesta la invito a bailar,
Seguro que se viene con papá o mamá,
Sus primas o hermanitas siempre nos vigilan
Y es esta una costumbre que no la aguanto más!!!ç
Yo tengo una novia mal acostumbrada,
Dejala, dejala, dejala, dejala.
Pues nunca viene sola, siempre acompañada,
Dejala, dejala, dejala, dejala.
De tota manera fóra bo que no ens excedíssim gaire ni en la conyeta ni en les mirades carregades de suficiència ja que a casa nostra tenim un cas, il·lustre, sí, però molt similar: la cançó de 1976 “Viatge a Itaca”, de Lluís Llach, en la qual la “i” perdia el seu accent i es convertia en “ItAca” per les mateixes raons d’adaptació a l’estructura musical del tema.
Una servitud sobre la qual uns anys abans (1969) ja havia ironitzat Quico Pi de la Serra en la seva cançó “Sóc el millor” que, entre altres coses, deia:
“Domino la rima i toco molt bé. / Si es moda queixar-se jo hi sóc el primer. / Domino dos llengües amb naturalitat: “castElla” i “catAla” amb gran dignitat. / Sóc de la Nova Cançó, sóc el millor, sóc el millor.”
Podeu escoltar-la –conjuntament amb “Sóc poeta”, l’altra cançó del disc– a continuació:
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En el cas del Lluís Llach, però, em fa l’efecte que no és pas tan greu i fins i tot fóra discutible, ja que tant en grec clàssic com en grec modern, el topònim autòcton es pronuncia pla, és a dir: Itaca. El que passa és que nosaltres l’hem rebut a través del llatí, que el transformà en Ítaca.