Totxanes, totxos i maons

L’agost de 1965 Bob Dylan publicava “Highway 61 Revisited”, el sisè disc de llarga durada des que va debutar el 1962 i, indiscutiblement, una de les seves obres mestres. La cara A s’obria amb “Like a Rolling Stone” i en el tall següent trobem un blues ràpid que va titular “Tombstone Blues”.

Encara no un any després, un grup d’aquí que es deia Els Tres Tambors  –format pels germans Jordi i Albert Batiste, Josep Maria Farran i Gabriel Jaraba—  va publicar el seu disc de debut, editat per Belter, amb quatre cançons. Dues escrites íntegrament pel grup (“Cançó del noi dels cabells llargs” i “Matí”), una altra amb lletra de Josep Maria Camarasa (“S’ha parat un rellotge”)  i la cançó que obria el disc: una versió del “Tombstone Blues”, molt lliure pel que fa a la lletra, escrita per Joan Oliver “Pere Quart” que varen titular “Romanço del fill de vídua”.

Per començar, aquí sota podreu sentir com sonaven Els Tres Tambors en aquell disc de fa més de mig segle:

Però l’altra encant d’aquest cançó que avui he volgut recuperar de l’armari dels records és el retrat  –irònic, com no podia ser altrament venint de l’Oliver—  de com era la societat catalana benestant d’aquell moment. I, sobretot, quins eren els seus objectes més simbòlics. Llegiu i prepareu-vos per sucar-hi pa:

Romanço del fill de vídua

Lletra: Pere Quart
Música: Bob Dylan (“Tomstone Blues”)

Tinc nevera, toca-discos i una tele amb dos canals,
una aranya gran de llàgrimes i sillons funcionals.

Els sis-cents vaig canviar-lo per un nou mil quatre-cents;
i a l’estiu vaig a fer bronze a Lloret.

He comprat un pis a Mandri amb terrassa i gradulux
(la mà té cinc parades al Ninot de llegums cuits)

Com que cobro quatre pagues del mateix import del sou,
he llogat dues tribunes al Camp Nou.

Però sóc catalanista
i a casa, amb la mamà,
quan no hi ha visita,
parlo sempre en català.

Em vesteixo sempre al Gal·les perquè gasta molt bon tall,
i ara em faig, per al Liceu, un smoking de tergal.

Els dissabtes compro l”Hola’ per estar ficat a dins
del que passa amb les princeses, i maniquins.

A l’hivern anem a veure strip-tease a Perpinyà,
i els diumenges vaig a missa vespertina amb la mamà.

Tinc els discos d’en Guardiola de la Lita i d’en Dodó;
en Raimon va bé, però el trobo poc senyor.

Però sóc catalanista
i a casa, amb la mamà,
quan no hi ha visita,
parlo sempre en català.

En pintura no m’hi fico, però opino que en Dalí
és un geni, i pinta uns quadres que s’entén què volen dir.

Del teatre, deu-me en Paso, i del cine, no en parlem;
em fa més el pes la Sara que en Bardem.

Ballo el twist quan es presenta i temps fa que aprenc l’anglès,
perquè avui amb el turisme, si no el saps fas el pagès.

Ara surto amb una nena que no em mira pas gens prim
i, de fet, només em costa gin-fizz.

Però sóc catalanista
i a casa, amb la mamà,
quan no hi ha visita,
parlo sempre en català.

Perfecte, família. Si heu arribat fins aquí us heu merescut un obsequi: la interpretació d’aquest mateix tema pel seu autor, el mestre Dylan, en una actuació d’aquells anys

I per acabar un premi encara més gros per als que han tingut més paciència: les quatre cançons del primer disc d’Els Tres Tambors. Onze minuts per escoltar amb atenció i no perdre’s cap detall de les lletres de les altres tres cançons. Prehistòria pura, direu. D’acord, però, us agradi o no, és d’allà que venim, eh?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!