Totxanes, totxos i maons

La setmana passada la mateixa colla de bons amics amb què l’any passat vàrem visitar la Toscana (vegeu aquí) i el maig d’enguany Roma, vàrem fer una visita de dos dies a València. Una visita que, com la de Roma de mesos enrere, va tenir un guia excepcional: el meu estimat amic i mestre Joan Francesc Mira.

Els indicis que seria un viatge singular els vàrem tenir ja en el tren que de bon matí ens portava cap al sud. A l’alçada de Tarragona ens va arribar la notícia de l’infart de Rita Barberà i poc abans de passar per Tortosa la informació es va completar amb la mort de la senadora.

Uns dels encants de la visita  –que, de fet, en va tenir moltíssims–  era passejar al costat de l’autor pels escenaris de dos grans llibres de Mira: la novel·la “Els treballs perduts” i les seves memòries d’infantesa “El tramvia groc”.

L’indret fonamental d’“Els treballs perduts” és la plaça del Correu Vell, on l’autor situa el palau on s’instal·la Jesús Oliver, el protagonista, disposat a fer una biblioteca que aplegui tot el coneixement universal. Un edifici que, per cert, des de fa uns anys allotja les oficines de l’empresa municipal que gestiona els transports de la ciutat de València.

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

Com ja sabreu els qui hàgiu llegit la novel·la, l’heroi d’“Els treballs perduts” es dedica a fer passejades per la part vella amb visites a les dotze parròquies més antigues de la ciutat. Una d’aquestes parròquies, situada tot just a un centenar de metres de la plaça del Correu Vell és la de Sant Nicolau.

La història de Sant Nicolau (vegeu aquí el que en diu la Viquipèdia) ens la va explicar el mestre Mira amb detall. Així vàrem entendre que se’l consideri tant defensor dels infants (i d’aquí Santa Claus) com de les donzelles en perill de caure en mans pecaminoses.

Llegim a “Els treballs perduts”: “… la iaia em contava els dos miracles de sant Nicolau, el primer fer aparèixer tres bosses d’or com a dot per casar tres donzelles que el pare pervers les volia dedicar a l’ofici de prostitució, i d’això li deu vindre la fama d’arreglar casaments, el segon ressuscitar tres infants que un carnisser havia fet a trossos per vendre’n la carn, en realitat no és tan gros com el de Sant Vicent que va ressuscitar el xiquet ja guisat, però és més antic.” (p. 157 de l’edició de Proa)

Deuen derivar, doncs, d’aquest primer miracle les Caminates de Sant Nicolau, una tradició que les mares amb filles casadores segueixen cada dilluns: “Per les finestres ogivals que miren a migdia, per la gran rosa de ponent amb l’estrella de David de pedra calada, entra una llum antiga i sense pes, que flota en l’aire suspesa com un sostre impalpable, que es queda allà dalt i no baixa a il·luminar els caps de les dones que omplen els bancs de la nau, on descansen i es venten de calor, reprenen forces fresques i s’alcen a completar les set Caminates de Sant Nicolau que s’han de fer voltant l’església, eixint per una porta, entrant per l’altra, tal com fan cada dilluns de l’any que vénen a demanar la cosa més important, a demanar un home, per això té sant Nicolau més devotes que cap altre sant…” (p. 156 i 157 de l’edició de Proa)

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

Però la gran sorpresa de la visita a aquesta església  –i que crec que justifica suficientment un desplaçament a València, si és que a algú li calen pretextes per anar-hi–  és el resultat final de la restauració que s’ha fet a les pintures de les parets i les voltes del sostre.

Són gairebé dos mil metres quadrats de pintures al fresc fetes entre 1697 i 1700, de resultes de la renovació barroca del temple, per Dionís Vidal seguint el plantejament teòric i els dissenys del seu mestre Antoni Palomino que des de fa pocs mesos exhibeixen tota la seva riquesa cromàtica i de composició gràcies a una acuradíssima restauració pagada per la Fundació Hortensia Herrero, la muller de Joan Roig (l’amo de Mercadona i d’una pila de coses més).

Ara com ara la novetat és tan recent que encara no s’ha enllestit el catàleg que sens dubte mereix aquesta feina de recuperació i que, pel que m’han dit els promotors, està en fase molt avançada d’elaboració.

Potser algú dirà que exagero, però jo crec que ara ja es pot dir que a València tenen la seva particular Capella Sixtina. I perquè pondereu si m’he passat o no acabo l’apunt amb aquest video:

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!