Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
El dilluns 27 de juny vaig publicar un apunt (aquest) en el que comentava la desaparició en unes dependències del Palau Moja, una de les seus del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, d’una placa en record de Max Cahner al qual se li havia dedicat l’any 2010 una sala d’exposicions a la planta baixa de l’esmentat palau.
La iniciativa d’un grup de treballadors de la conselleria d’adreçar una carta en la que s’exposaven els fets a Santi Vila, titular actual del Departament, va ser ben acollida i un dia de la setmana passada membres de la família de Max Cahner es varen reunir amb el conseller per aclarir i resoldre aquest assumpte.
La trobada es va concloure amb el compromís del conseller Vila de commemorar, el mes d’octubre, els tres anys de la mort de Cahner amb un acte institucional en el qual es donaran a conèixer les mesures adoptades per reparar el greuge comès.
(Es dóna el cas, a més a més, que el proper 3 de desembre Max Cahner hauria complert vuitanta anys).
Una bona notícia, doncs, que val la pena de donar a conèixer de la mateixa manera que fa tres setmanes es va haver de difondre la primera (i poc edificant) part d’aquesta història.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies a tots els que heu promogut la inciativa i tots els que us hem donat suport. especialment a Vilaweb i a jotajotai que n’ha fet seguiment i difusió. La bona acollida és un acte de sentit comú i de justícia. Fins a la propera.
Esplèndid. Esperem que a l’octubre no hi hagi hagut un daltabaix…Seria una pena.
Cal garantir que l’acte de l’octubre es du a terme, i que la seva difusió es fa amb la voluntat d’aplegar públicament els qui creiem que cal homenatjar la vida i trajectòria de Max Cahner.
Altrament, anirà bé que, ni que sigui internament, algú enrojoli fins el moll de l’os en saber-se descobert per haver retirat, pírricament, la placa en el seu record.
Me n’alegro, de la reparació. L’UCE també n’és deutora de Max Canher, però ha estat reticent (i jo sé per què i per qui) a fer-ne el reconeixement.
Tanmateix, en Canher tampoc no era gaire reconeixent: el dia que va opositar a una plaça de professor de la Universitat de València (inutilment, tot cal dir-ho: la plaça ja estava adjudicada de bestreta), l’únic professor de la casa que li va fer costat vaig ser jo; de fet, acabada la prova, dinàrem a prop de la Facultat de Filologia, ben solets, Max Canher, Ascari Mundó (que l’acompanyava) i jo. Mai no m’ho va agrair. Potser, per ell, aquell dia era un dia per a l’oblit.