Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Un vespre fosc i plujós de finals de desembre de 2010 el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras va presidir un acte molt senzill que va aplegar un centenar de persones. Es tractava de retre un homenatge institucional a la figura de Max Cahner, el primer conseller de Cultura de la Generalitat que al llarg dels quatre anys del seu mandat –de 1980 a 1984– va establir les bases del que va ser la política cultural de bona part dels governs de Jordi Pujol.
L’acte va consistir en uns quants parlaments i en el descobriment d’una placa a l’entrada de la sala d’exposicions de la planta baixa del Palau Moja que a partir d’aquell moment passava a denominar-se “Sala Max Cahner”. Amb un estat físic precari Cahner va assistir a l’acte, va escoltar els oradors i va acabar dient unes breus paraules d’agraïment davant d’una audiència d’amics, polítics i antics treballadors de la casa molt emocionats perquè érem conscients que poques vegades més el podríem tenir tan a prop com aquell vespre. Es va morir l’octubre de 2013.
La crònica d’aquell acte, complementada amb un magnífic retrat sobre el que va representar la feina de Max Cahner (llegiu-la aquí), la va escriure Assumpció Maresma i la va publicar Vilaweb. I si encara voleu més detalls sobre l’acte vegeu aquí la nota de premsa de la conselleria.
Des de fa uns mesos, però, la Sala Max Cahner ja no existeix. S’ha convertit en un espai de difusió del patrimoni cultural català (vegeu aquí) adreçat als turistes que circulen per la Rambla. Les obres de remodelació de la planta baixa del Palau Moja varen començar l’any passat, en època del conseller Ferran Mascarell, i en algun moment d’aquestes obres la placa que recordava Max Cahner va desaparèixer sense que ningú se n’adonés.
Ara un grup de treballadors antics i actuals del Departament de Cultura ha adreçat una carta al conseller Santi Vila –que ja es va trobar el desficaci fet– demanant-li que la placa torni a ocupar el lloc on va ser col·locada fa sis anys. Encara que faci referència a un espai que ja no existeix. O que, si més no, compleix unes funcions diferents a les que tenia en aquell moment.
Jo, que sóc un dels signants de l’esmentada carta, desconec quin serà el resultat final de tot plegat. Coneixent com conec el ram de la construcció no m’estranyaria gens que la placa hagués caigut a cops de mall per alguna brigada de treballadors amb les urgències del preu fet. De tota manera, si les meves suposicions són certes fer-ne una còpia no suposaria cap desviació pressupostària remarcable.
Tot és qüestió de voler-ho fer. De voler trencar la imatge de maquinària freda i sense sentiments què massa sovint l’administració projecta en els ciutadans. Vejam si hi ha sort…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Trobeu la placa, i, si no, torneu-la a fer, però el nom de Max Cahner no pot morir sense cap record per tot el què va fer per la cultura catalana. Qui perd les senyes, perd la identitat……
Si no tenim cura de les impremtes històriques, encara que petites, menys reeixirem en els fets grans. Que posin altra vegada la placa.
Desconeixia aquesta situació que em sembla inacceptable i injusta. Com a Secretari General de la Conselleria de Cultura en l’època de l’Honorable Conseller Max Cahner protesto enèrgicament per la desaparició de la placa d’homenatge del Palau Moja i exigeixo la seva reposició. La desaparició només la puc entendre i excusar si és fruit d’una negligència en el transcurs de les obres que s’hi varen realitzar. En altre cas, seria imperdonable.
Em poso a disposició de qui emprengui les accions que cregui convenients per a la reposició de la placa al mateix Palau Moja per retornar així l’honor i la memòria al millor Conseller de Cultura de la Generalitat .
Lluís de Carreras
Secretari General de la Conselleria de Cultura (1980-1984)
És de justícia fer-ho per un home que tant va fer per nosaltres i en circumstàncies molt més difícils que les d’ara.
Espero que te’n surtis Joan Josep!
Felicitats benvolgut per l’oportunitat i clarividència del teu comentari. Les Fundacions Revista de Catalunya i Pere Coromines no ens quedarem amb els braços creuats. Max Cahner ja va crear les estructures d’estat que avui tenim consolidades.
No sabia que la placa hagués desaparegut, i no m’estranya la situació actual, sabent com van les coses pel Departament: quanta veritat hi ha en això que dius de la “maquinària freda i sense sentiments…” i per desgràcia amb poca, poquíssima memòria.
Lamento no haver sabut res de la iniciativa de què parles ni de la carta que vau fer reclamant la restitució de la placa, perquè com a antic -i encara actual- empleat del Departament de Cultura, m’hi hauria afegit, des de la meva humil posició de treballador de base.
Espero que algú us faci cas.
Lamentablement aquests episodis formen part de l’ADN del país. Fa uns anys al carrer del Carme es va enderrocar una casa de l’arquitecte Josep Casademunt, un edifici neoclàssic de pedra picada, de gran solidesa, a la façana del qual una làpida de marbre recordava que havia estat la llar del gran escultor, també neoclàssic, Damià Campeny. L’enderroc era per donar pas a una casa nova que imita vagament l’estil de l’antiga, sense la dignitat d’aquella, i la làpida va desaparèixer.
En preguntar jo aleshores al capatàs que se n’havia fet de la inscripció, em va respondre que “aquella chapa con un retrato se había roto al derribar el muro”. El “retrato” era un medalló signat per Frederic Marès, que va desaparèixer impunement.
Ara l’episodi de la placa d’en Max Cahner és tot un rècord, ja que de la seva inauguració, a la que també vaig assistir, en fa poc més de cinc anys. Esperem que aquest mínim reconeixement a la seva obra fundacional del Departament de Cultura es recuperi tot seguit, i que el responsable d’haver-ho permès cobreixi de cendra el seu front.
Ja en el seu moment em va semblar que dedicar-li el nom d’una sala al Palau Moja era molt insuficient per a reconèixer i conservar la memòria de la gran figura que fou en Max Cahner. Esperem que els responsables de la retirada de l’esmentada placa, no només la restitueixin sinó que comencin pensar de quines altres maneres caldrà donar-li el reconeixement que realment es mereix, no oblidem que Max Cahner creà i reconstruí les infrastructures necessàries per al desenvolupament d’una cultura nacional normalitzada i que sovint s’ha comparat la seva tasca amb la de Prat de la Riba.
J
Sembla que també ha “desaparegut” el comentari que vaig fer jo ahir.
Ho sento. No ho entenc. Ahir el vaig penjar sense problemes i en algun moment, sense jo saber-ho, el sistema l’ha passat a la categoria de “brossa”. Sort que heu avisat, amic Fontbona.
Cap problema, Isern. L’enyorat Albert Manent em parlava sovint de tu.
Glups! Espero que no gaire malament…
Els tristos fets els coneixem. L’explicació es cap. Comportament maldestre. Una vegada més ajuntem-nos per fer sentir la nostra veu, la nostra raó, i la recuperació de la nostra memòria. Tots els que vàrem formar equip amb Max Cahner coneixem la profunditat de l’obra feta i del disseny de l’estructura cultural del país. Amb pocs, molt pocs recursos. Personalment en dono fe. Hem d’exigir que no restitueixi la placa en un lloc on es pugui veure nítidament amb un text que expliqui un relat sobre el primer Conseller de Cultura.
Qui per la memòria per la identitat.
Vaig tenir l’honor d’escriure algunes entrades per la Enciclopèdia formant part del seu equip i després vaig compartir, modestament, projecte de país, lluita aferrissada per esgarrapar competències i establir unes bases estructurals per refer les fonts de la producció cultural en els dos darrers anys del seu pas per la Conselleria. Vaig estimar amb passió, vaig treballar amb orgull, tot els propòsits sorgits del Palau Marc… Sóc qui sóc (i sé que sóc poc) gràcies a dos o tres persones que en van donar suport, que van confiar en mi i que van fer-me costat quan ho vaig necessitar. I en Max Cahner n’és un d’ells.
Com a Conseller, jo que n’he conegut molts i de ben a prop, tot el meu respecte i admiració per un home de vasta cultura, que va estimar el nostre país sense fre.
Una anècdota. Any 1982. Encara haviem d’explicar molt sovint quina era l’estructura orgànica del Departament, quines competències teníem i quins eren els projectes més immediats que uns migrats pressupostos (sovint prorrogats) ens permetien tirar endavant. Un interlocutor telefònic sol·licitava unes informacions i la telefonista me’l va passar. En identificar-me va exclamar amb certa ironia “Cahner? Kirchner? Parlo amb el Departament de Cultura de Catalunya o amb l’Ambaixada d’Alemanya?” Era un productor de cinema i puc assegurar que mai més va tenir oportunitat de ironitzar -amb bon humor- al respecte. Sempre va quedar clar què ens motivava i per què estàvem disposats a deixar “la pell” si feia falta…
Suggereixo que si l’espai on havia aquella placa ha estat modificat es podria reposar a la sala dels miralls del Palau Marc, si encara existeix, clar.