Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

2 de maig de 2016
0 comentaris

L’home que deia que es moriria un 2 de maig.

(Molt adequat per ser llegit avui, que és dos de maig)

Ha passat bastant més de mig segle des que, als 16 o 17 anys, li va venir la dèria que es moriria un 2 de maig.

No ha explicat mai a ningú de quina manera li va arribar la revelació. De fet, després de tants anys, ell mateix tampoc és capaç de recordar amb gaire precisió com va anar allò. I, sobretot, què hi ha de certesa i què de simple intuïció en tot plegat. L’únic que sap és que, força conservat encara per l’edat que té, no deixa d’observar, encuriosit, la calma amb què la Mort sembla prendre’s el seu cas.

Mai es va atrevir a dir res als seus pares. En canvi, quan va conèixer la noia que acabaria sent la mare dels seus fills li ho va explicar de seguida. Com volent dir: sóc així d’especial; agafa’m o llença’m, ara que encara hi ets a temps.

Home de fermes conviccions morals, sabedor que els altres tres-cents seixanta-quatre dies era invulnerable va consagrar la seva vida durant molts anys al treball en favor dels que vivien les situacions més precàries i perilloses. La seva feina de metge el va portar per mig món a zones amb guerres, inundacions, epidèmies, refugiats, catàstrofes, persecucions, terratrèmols i altres malvestats. Sempre a primera línia i sempre arriscant al màxim en els llocs de més perill curant ferits, ajudant a reconstruir i salvant vides per bé que, quan al calendari començaven a caure els últims fulls d’abril, deixava tot el que estigués fent i s’afanyava a tornar a casa. A morir, si era el cas, envoltat dels seus.

En complir els quaranta va decidir instal·lar-se definitivament a la seva ciutat. Volia veure créixer els fills i acabar amb la imatge de pare intermitent que avui és a casa i demà qui sap on, sempre a cavall de les emergències i amb la maleta a punt. A l’hospital on treballava estaven encantats amb aquell professional tan abnegat que, això sí, cada any entre el 30 d’abril i el 2 de maig agafava vacances i desapareixia.

Aquells dies els passava en un monestir de clausura situat a un parell d’hores de cotxe de casa seva on aprofitava per fer cura de solitud i silenci i per posar en ordre els seus afers amb Déu (val a dir que, pel que fa a aquest assumpte en concret, dels tres dies li sobraven ben bé dos i mig: es posaven d’acord de seguida). Els monjos ja l’esperaven. Sobretot l’ecònom, encantat amb aquell hoste que sempre pagava a l’avançada.

Quan li va arribar l’edat de jubilar-se va començar a endreçar les seves coses. Els llibres, els papers, els objectes que l’havien acompanyat tots aquells anys. La majoria els catalogava en una base de dades que li permetia saber què tenia i en quin arxivador guardava cada document. Una altra part va anar a les escombraries. Com, per exemple, totes les agendes.

Repassar les adreces i els telèfons de les agendes antigues li va fer adonar-se que cada vegada tenia més amics i coneguts a l’altre barri. Que gairebé era un supervivent. Per això no va voler conservar cap agenda. Recordava els temps ja llunyans quan cada 3 de maig els amics que coneixien la seva història li trucaven per saber com havia anat tot. Fins que va adonar-se que des de feia uns anys, després de la mort de l’últim que quedava, ja ningú li deia res. Començant per la seva dona que en el fons mai havia acabat de creure en la infal·libilitat de la premonició.

I ara, molt més a prop dels vuitanta que dels setanta, s’adona que, després d’haver superat una llarguíssima filera de 2 de maig sense novetats, cada vegada se sent menys amoïnat per la proximitat de la data. Precisament ara, quan la probabilitat estadística d’encert és molt més alta.

Però lluny de sentir-se alliberat observa, amb un pànic indescriptible que s’instal·la en el més pregon de la seva ànima, que l’angoixa per la visita en data fixa d’Aquella que tant es feia esperar s’escampa als altres tres-cents seixanta-quatre dies de l’any i lamenta haver-se desfet tan de pressa de totes les agendes. Li haurien anat molt bé, ara que la memòria li comença a flaquejar, per reconstruir la llista d’amics i coneguts amb els quals, n’està ja totalment convençut, no trigarà gaire a reunir-s’hi qualsevol dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!