Totxanes, totxos i maons

NOCTURNS. Cara A

Tall 1, en Si bemoll menor, op. 9/1  (5’46”)

Se li faria difícil d’explicar-ho i, de fet, ni ho intenta. Tots els qui el coneixen ja saben que ell és així, una mica especial en segons quines coses. Com, per exemple, aquesta afició seva a rentar els plats i netejar la cuina amb el walk-man engegat a tota pastilla. “No saps la sort que tens, amb un marit així “, li diuen les amigues a la Carme, la seva dona. I com més empantanegada estigui la cuina, més plats hi hagi per netejar i més greix tinguin, millor. Com avui, que han tingut convidats a dinar la Magdalena i el Rafael i la Carme ha fet faves, peus de porc amb cargols i pastís de xocolata.

Els diumenges a aquesta hora sol escoltar en Puyal, però aquesta setmana el Barça ha jugat la vigília i, per tant, la programació de la ràdio, plena de retransmissions futbolístiques d’altres equips que no són el seu, no l’interessa gens. Abans de posar-se el davantal ha anat cap a l’estudi i ha triat una
selecció de Nocturns de Chopin d’una col.lecció de cassettes de música clàssica que compra cada setmana des de fa més d’un any. Després s’ha penjat el walk-man al cinturó per la banda del cul (ja se’n va carregar un a força d’esquitxos temps enrere, quan rentava els plats sense davantal), s’ha encasquetat els auriculars i ha engegat l’aparell.

Després de posar la vaixella bruta en el carret de servir desa l’hule protector de la taula, fa una pilota amb les estovalles i els tovallons i se’n va cap a la galeria per llençar-los al cossi de la roba bruta. De tornada al menjador prem el botó PLAY i comença el seu particular viatge a través dels Nocturns chopinians. La Carme és al vàter repassant els dominicals de La Vanguardia i d’El País i els nens són a la seva habitació. Barallant-se, segurament. Com sempre. Tot en ordre, doncs.

En els auriculars el piano va pujant i baixant d’intensitat mentre ell va arrossegant amb molta cura pel passadís el carret de servir amb les copes, els plats i els coberts amuntegats en precari equilibri. A meitat de camí una de les rodes sembla negar-se a continuar girant i tot el conjunt fa una lleu rebrincada. Llavors pensa que potser sí que hauria estat més prudent no carregar tant el carret i fer un parell de viatges. Però no.

Tall 2,  en Mi bemoll major, op. 9/2  (4’46”)

Hi ha coses a la vida que, perquè siguin ben autèntiques, han d’anar acompanyades del seu corresponent ritual. Rentar els plats, per exemple, per ell n’és una. És per això que s’hi està
tot el temps que calgui perquè el resultat final sigui impecable. Quan arriba a la cuina aparca el carret de servir arran de la pica i s’apropa la galleda de les escombraries que és d’aquelles
que quan trepitges una espècie de pedal que tenen arran de terra baden la boca. La primera operació és abocar-hi, amb l’ajut d’una forquilla, totes les closques dels cargols i els ossets
dels peus de porc. Després obre l’aixeta de l’aigua calenta i la deixa rajar una estona fins que l’aigua arriba a la temperatura màxima. Tapa el forat del desguaç, hi aboca un bon raig de Fairy limón “el milagro anti-grasa” i gira el broc de l’aixeta perquè vagi omplint el compartiment de la dreta de la pica.

La Carme deu haver sortit del vàter perquè per damunt de Chopin s’imposa momentàniament –i herètica– el soroll de la cisterna. Pel passadís sembla que hi ha corredisses. Els nanos, que es deuen barallar… Crits de la Carme, un castanyot i plors. No falla: es barallen i, a més, s’estoven. Tot en ordre a la llar.

El Nocturn número 2 és bastant conegut. No deu ser gaire complicat d’execució perquè la veïna del pis de dalt de tant en tant fa pràctiques de piano amb aquest tema. Algun veí tocat i posat se n’ha queixat alguna vegada en les reunions de l’escala però a ell, que la té a sobre, no el molesta gens. A més, sempre que la veïna toca ho fa a hores ben normals. Més xivarri fan els lladrucs d’alegria dels gossos quan els treuen al carrer per fer les seves necessitats i ningú no diu res. A més a més, no ho fa gens malament, la noia. Deu estar en algun curs avançat perquè no recorda haver-la sentit mai repetint sense parar cap exercici d’escales o d’arpegis com és habitual en els principiants. És molt jove (deu fer COU, ara) i està en aquella edat que els trets de noia se li comencen a barrejar amb els de dona feta i dreta. De tant en tant coincideix amb ella a l’ascensor i es creuen quatre paraules de compliment. Porta gairebé sempre una carpeta plena de quaderns d’exercicis per a piano de color verdós, amb una orla i el nom del compositor en lletres negres de caixa gran. Tot fa pensar que, amb el temps, serà una bona pianista. De moment, però, res a veure amb la tècnica depurada de Claudio Arrau que és qui ara habita dintre els seus auriculars.

El nivell de l’aigua és a tocar del sobreeixidor i la bromera del Fairy ja supera el nivell de la pica. Sense tancar l’aixeta gira el broc cap el compartiment de l’esquerra i va traient del carret de servir totes les peces de la cristalleria una per una.

Tall 3, en Si major, op. 9/3  (7′ 13″ )

El tercer Nocturn comença més animat que els anteriors (Allegretto, potser?). Li agrada el joc d’acompanyament de la mà esquerra i al cap d’una estona d’audició, quan canvia el tempo, s’eixuga les mans, prem el botó REV, rebobina i comença una altra vegada el tema. Fent anar endavant i endarrere el cassette les piles es gasten més de pressa que escoltant la ràdio. Sortosament aquestes són noves de trinca i el so és molt bo. D’un temps ençà fa servir només piles alcalines i la diferència es nota d’una
hora lluny.

Abans de submergir les copes en l’aigua sabonosa les hi esbandeix les restes de vi i de xampany amb l’aigua calenta de l’aixeta, després les va estibant ordenadament sota la capa de bromera i les neteja amb el fregall molt a poc a poc. Cada vegada que frega una copa, fent-la girar entre el dit gros i els altres quatre per netejar-ne el cantell i la part interior, s’enrecorda d’una vegada, quan era molt petit, que, fent aquesta mateixa operació, a la seva mare se li va trencar el got que netejava i es va tallar sense adonar-se. La imatge de l’aigua de la pica envermellint progressivament amb la sang se li ha quedat clavada al cervell i li retorna cada vegada que renta alguna peça de la cristalleria. De vegades encara li demana a la mare que li ensenyi la cicatriu que des d’aquell dia li ha quedat de record en el plec de la mà, just a la base del dit gros, i la dona es queda parada de la memòria que té el seu fill.

Sembla que les coses no van gaire fines entre la Magdalena i el Rafael. l no es pot dir, precisament, que facin gaires esforços per dissimular-ho. Avui mateix, a l’hora de les postres, hi ha hagut un moment de força tensió entre ells dos que no ha estat gens agradable de presenciar. Sense que aparentment vingués a tomb han començat a fer-se retrets mútuament. Ni tan sols han mirat de dissimular una mica, encara que fos per consideració als nens, que eren davant. És estrany perquè, vistos des de fora, semblen una parella ben normal. Es varen casar un any després que ell i la Carme i no han tingut fills. O no han volgut tenir-ne, vés a saber. Ell és una mica baliga-balaga i ella ja n’està farta, diu la Magdalena. Ella és una dona sense ambicions, tancada tot el dia a casa i amb el cap ple de cabòries i ell ja comença a estar-ne tip, de tanta mania persecutòria, diu el Rafael. La Carme i ell, mentrestant, callaven i es miraven sense saber ben bé què fer. L’escena ha durat uns deu minuts fins que a la tele ha començat el “Dragui” i tothom, nens i grans, s’han posat a fer una estona de país. Quan han marxat, però, la gresca continuava i des de la terrassa els han vist marxar carrer avall. Caminaven una mica distanciats i gesticulaven molt. Semblaven bastant acalorats.

El Nocturn s’acaba i li sembla sentir el timbre del telèfon. Segurament s”hi posarà la Carme …

Tall 4, en Fa major. op. 15/1  (5’ 04”)

Placidesa és la paraula. Les primeres notes del Nocturn número 4 –suaus, solemnes– harmonitzen perfectament amb la sensació que l’envaeix a l’hora d’esbandir les copes. És, potser, el contrast de temperatures entre l’aigua calenta i la freda en la pell de les mans el que li proporciona aquesta sensació de benestar. El canvi de textures també hi deu tenir a veure, segurament. Passar sense transició de l’aigua de la pica, plena de bromera, calenta i relaxant al raig directe i fred de l’aixeta és un dels plaers secrets de rentar plats. Per això mai no ha volgut fer servir guants, ni en els dies mes crus d’hivern. Podria jurar que les copes també l’experimenten, aquesta placidesa. perquè quan les esbandeix, durant un moment gairebé màgic reaccionen a l’estímul de l’aigua freda amb un esclat de brillantor sota el llum fluorescent del sostre com si volguessin agrair la seva nova aparença de pulcritud. És un instant màgic, fugaç i irrepetible que només a ell li és donat de contemplar amb tota la seva plenitud… Sí, noi. Chopin estava especialment inspirat aquell dia.

Estén damunt del marbre la Vileda i va posant les copes cap per avall perquè es vagin escorrent. D’aquí a molt poc les gotes d’aigua que han quedat dintre es condensaran i la superfície interior de les copes s’entelarà lleument. Cap problema, però: serà com el baf que tira amb l’alè al vidre de les ulleres quan
se les neteja. Precisament quan arribi el moment d’assecar les copes amb l’eixugamans de fil aquesta capa de baf farà més intens el contacte entre el teixit i el vidre i el resultat final serà una brillantor més intensa.

Fa una estona que, entre pianíssimo i pianíssimo, no es senten baralles. Abans li ha semblat sentir els nens que deien que se n’anaven a jugar a casa del veí. El Nocturn, per la seva banda, va saltant entre el lirisme i el patetisme. En un dels crescendos Chopin li retorna a la memòria la imatge del Rafael i la Magdalena en plena discussió. Li sap greu que els passi això. Sobretot per ella. Fa molts anys, la Magdalena va sortir una temporada bastant llarga amb ell. Llavors el Rafael sortia amb la Carme. Semblava que ho tenien tot ben encarrilat, però al final els plans es varen capgirar: ell va acabar casant-se amb la Carme i la Magdalena amb en Rafael. Quines coses…

Tall 5, en Fa sostingut major, op. 15/2  (3’45”)

El cinquè Nocturn també és molt conegut. Li evoca el mes de maig a Valdemossa. Quan ell i la Carme es varen casar varen fer el viatge de nuvis a Mallorca. Aleshores s’estilava molt i, realment, sortia molt bé de preu. A la botiga de records de la Cartoixa va comprar el llibre de la George Sand que parlava de la seva estada amb Chopin entre aquelles mateixes parets. Recorda que al vaixell de la Transmediterrània, de tornada, el va començar a llegir però el va deixar de seguida. El trobava massa descriptiu pel seu gust. A ell sempre li han agradat els llibres que van per feina a l’hora d’explicar històries. Frederick Forsyth, Agatha Christie o Larry Collins, per exemple, són els seus favorits … Potser sí que hauria de provar a reprendre la lectura d'”Un hivern a Mallorca”. Si almenys recordés on dimonis el va desar…

Amb l’aixeta de l’aigua calenta rajant al màxim de pressió treu el greix enganxat als plats abans de posar-los dintre de la pica. Aquest és el detall definitiu. La clau que demostra la seva sapiència en matèria de neteja de vaixelles. Per anar bé, en l’aigua del sabó s’hi ha de barrejar la mínima quantitat possible de brutícia. Les mans ho agraeixen, els plats també i després no fa falta fregar gaire la pica perquè la porcellana recuperi la seva blancor original.

Tot i els antecedents sentimentals creuats, les dues parelles varen continuar veient-se sovint després dels respectius casoris. Vivien en el mateix barri i això ajudava a mantenir la relació amb naturalitat. Des del punt de vista econòmic, al Rafael les coses li van anar força bé des del començament i per aquesta banda no era previst que arribessin els problemes matrimonials. Ell, però, no pot evitar de posar-se del cantó de la Magdalena en la disputa amb el seu marit. Potser perquè comprén profundament els motius de les seves queixes. La Carme no ho sap, però més d’una vegada l’ha anat a veure aprofitant algun viatge del Rafael per coses de la feina i sense precipitacions, a poc a poc, amb delicadesa, deixant caure aquí una indirecta, allí una insinuació, havia intentat reprendre el joc de quan eren solters, abans que els destins se’ls trabuquessin. La Magdalena, però, l’ha rebutjat sempre amb bones paraules i amb un deix de nostàlgia d’allò més contradictori enganxat a la veu i a la mirada.

La Carme ha tret un moment el cap per la cuina, ell l’ha vista de reüll però no li ha dit res. Sense necessitat de sentir-la sap perfectament que se’n va, passadís enllà, rondinant per aquesta mania seva d’entaforar-se els auriculars i inhibir-se de tot el que passa a la casa. La Carme mai no s’ha definit, però ell juraria que està de la banda del Rafael. Per ella la Magdalena és una figaflor, una espècie de malalta imaginària que el que li passa és que té pocs maldecaps i li sobren hores per contemplar-se. A ella la voldria veure, amb aquest pis que comença a desmanegar-se després de deu anys de viure-hi, amb aquest parell de nanos entremaliats com el dimoni i, sobretot, amb aquest marit tan sòmines que només va a la seva i que mai té un detall per ella. Feina i res més que feina. és el que hi ha per ella a casa seva…

Tall 6, en Sol menor, op 15/3  (4′ 41″)

Els fregalls, com els bistecs, li agraden en el seu punt just. Ni massa nous, que costen de doblegar i d’adaptar a les formes corbades dels plats i dels gots, ni massa usats, que aleshores agafen consistència de pelleringa, perden poder abrasiu i fan una mica de fàstic d’agafar. El millor sistema que coneix per comprovar la idoneïtat d’un fregall és netejar una forquilla que estigui bruta amb restes d’ou. Si amb un parell de passades els costats interiors de cada una de les puntes queden nets vol dir que la consistència del fregall és la bona. Si no, el millor és canviar-lo. Té calculada la vida d’un fregall en un mes aproximadament: la primera setmana per estovar-lo, les dues següents per utilitzar-lo a ple rendiment i la quarta per acabar d’aprofitar-lo fins que ja comença a esfilagarsar-se. Des de fa anys els gasta de la casa Scotch. Van en paquets de tres i de tant en tant al supermercat arriba una remesa d’oferta: “por el precio de dos le damos tres”. No sap si és mania, però ell juraria que els que són d’oferta no arriben a resistir el mes sencer…

Recorda haver vist una pel.lícula de Jaime Camino que es deia “Un invierno en Mallorca” i que explicava l’estada de Chopin i la George Sand a Valldemossa. Sembla que Chopin era un home malaltís –de fet, va morir abans de complir els quaranta anys– i, a més a més, la pel·lícula donava a entendre que era impotent i que qui portava els pantalons en aquella casa era la dona. George Sand era tot un personatge: feminista “avant la lettre”, era una escriptora de fama i feia servir un pseudònim d’home. Chopin, el pobre, feia un paper bastant galdós en la pel·lícula. Sembla mentida que d’un home tan poqueta cosa pogués sortir una música com aquesta. Recorda que el director de la pel·lícula donava molta importància a la reacció dels valldemossencs davant de les extravagàncies de la parella. Res tan allunyat, per cert, de la Valldemossa turística que ell i la Carme varen conèixer, situada en el cor d’una illa que, a força d’acollir visitants d’arreu del món, fa molts anys que ha perdut la capacitat de sorprendre’s de res.

Els plats fondos i els plans ja estan ensabonats i esbandits. Ara és el torn dels de postre, la cafetera, les tasses del cafè, els coberts i les peces grosses. Desenrosca els dos cossos metàl.lics de la cafetera i llença a les escombraries el filtre de paper i el marro de la cassoleta. Recorda que la seva mare l’aprofitava per posar-lo a les plantes, però ell no hi creu, en això. Sobretot des que va veure en un programa de la televisió un capellà que passava per expert en plantes domèstiques que deia que això de buidar el marro en els testos era una ensarronada com una catedral i que no servia de res.

Si els plats fossin els de cada dia els hauria penjat directament a l’armari escorredor que hi ha damunt del marbre, just a l’alçada del seu cap. Però els dies que hi ha convidats treuen la vaixella de quan es varen casar, que és de ceràmica de La Bisbal i va desada al moble del menjador. Té l’inconvenient que amb el temps es va escarbotant i de tant en tant s’han d’enganxar amb “Araldit doble componente” els trossos que se’n desprenen. A més a més ara ja no està de moda, però ell i la Carme continuen veient-la tan bonica com el primer dia, quan s’hi varen enamorar en el mateix instant de veure-la exposada a la secció de llistes de boda del Bazar de la Lavadora.

El sisè Nocturn ha passat en una revolada i gairebé ni se n’ha adonat. Potser li falta el lirisme patètic dels anteriors i no ha tingut la força necessària per estroncar-li el fil dels pensaments. Tant li fa, però: les estones de rentar plats són per això, precisament. Per recloure’s en ell mateix i aïllar-se de tot el que l’envolta. També per jugar una mica a ser el que no és i a imaginar que les coses funcionen d’una altra manera. El clec del final de la cinta l’ha sorprès amb les mans plenes de sabó. Se les esbandeix i se les eixuga per canviar la cinta de costat. Té ganes de pixar i aprofita la pausa per fer-bo. Hi ha silenci a casa però juraria que la Carme és al menjador. Planxant.

Abans de canviar de cara rebobina una mica per escoltar el final del sisè Nocturn. No havia estat just amb Chopin: aquest és tan bo com els cinc anteriors. Era ell, que badava…

(Final de la cara A. La cara B la trobareu aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!