Totxanes, totxos i maons

(vegeu aquí la cara A)

NOCTURNS. Cara B

Tall 7, en Do sostingut menor, op. 27/1  (5’25”)

“Vaig a tocar el piano”, deia la tieta. La frase, de petit, li feia molta gràcia i, de més gran, la va incorporar al seu repertori de frases fetes. Recorda la veu aguda de la seva tia soltera els dies de Sant Josep o de Nadal a casa de l’àvia. Després de la crema o dels torrons –segons la data– s’alçava de la cadira i se n’anava a escalfar una olla d’aigua per rentar els plats. “Vaig a tocar el piano”, deia. Llavors, automàticament, s’aixecaven les dues cunyades, la mare i la tieta Laura, per ajudar-la a portar plats cap a la cuina.

Des de la cambra on ell jugava, a mig camí entre la cuina i el menjador, es sentien perfectament les converses i les rialles de les tres dones i l’espetec dels plats dintre de la pica de pedra. També se sentien les converses dels homes que s’havien quedat bevent Calisay i fent companyia a l’àvia. El seu pare i el tiet Jaume començaven parlant de la feina però gairebé sempre acabaven parlant de política. Recorda molt especialment un any que va córrer el rumor que Franco havia tingut un accident mentre estava caçant i es deia que havia quedat molt malferit. L’àvia, des del seu setial al cap de la taula, deixava que els seus dos fills anessin estirant la conversa mentre manava a la seva filla que, ja que era a la cuina, preparés més cafè. Quan la conversa entre el pare i el tiet Jaume pujava de to l’àvia sempre els recordava les desgràcies de la guerra i com s’haurien pogut evitar si la gent no s’hagués enredat en coses de política. Llavors ells callaven i es miraven de reüll, com si es conjuressin per continuar la disputa en una altra ocasió més propícia. Després, quan els plats ja eren nets, tota la colla es reunia al menjador, estenien damunt de la taula una manta i jugaven a la puça mentre per la ràdio feien els discos sol.licitats. D’aquells moments de sobretaula recorda molt especialment dues coses: l’olor intensa de crema que feien les mans de la mare i el tacte raspós de la manta damunt de la qual tots s’esforçaven per fer caure dintre del gobelet les fitxes de coloraines de la capsa dels jocs reunits.

Quan ha posat la cassola a dintre de la pica li ha relliscat lleugerament. No s’ha trencat res però ha caigut una mica d’aigua a terra i sap que si la trepitja farà un xip-xap que acabarà empastifant tot el pis. Potser el millor fóra anar a buscar uns fulls de diari per posar-los al damunt i continuar la feina sense
més complicacions. De seguida, però, recorda que ahir va baixar al contenidor de les escombraries tots els diaris que tenia i que els únics que hi ha a casa són els d’avui que encara no ha pogut llegir. Haurà d’anar amb compte de no trepitjar el petit bassal que s’ha format als seus peus. Tant per tant, igualment havia de fregar la cuina…

Tall 8, en Re bemoll major, op 27/2  (6’17”)

El breu viatge a la infantesa que li ha propiciat l’anterior Nocturn sembla haver-lo trasbalsat una mica. No és gens normal que se li escapin de les mans els estris de la cuina. l molt menys peces de la mida d’una cassola. D’ençà que ell renta els plats de la casa –un costum que va agafar quan la Carme va tenir
el primer nano i va passar una temporada una mica delicada– ha trencat poquíssimes coses: dos o tres plats, alguna copa de xampany i gots d’aquells que donen amb la Nocilla i que són de mira’m i no em toquis. Mentre separa amb cura els peus per evitar de trepitjar l’aigua que ha caigut a terra pensa que ha estat de sort perquè hauria pogut organitzar un bon pitafi si s’arribava a esquerdar la cassola o –això sí que no vol ni pensar-ho– si es foradava la pica.

Només els faltaria ara posar-se en obres, amb el cotxe acabat de comprar. I això que la Carme ja fa temps que li va al darrere per convèncer-lo de fer algunes reformes al pis. Els nens es van fent grans, diu, i aviat cada un necessitarà una habitació. Això vol dir pintar i canviar tots els mobles. I treure la moqueta, que és un cau de pols. I posar suro a terra, que és menys fred que el mosaic. També s’hauria de baixar el sostre del passadís i aprofitar l’espai per construir-hi un altell. l, posats a aprofitar, es podria pujar un envà en una raconada al costat de la cuina per fer-hi un armari. Sap que no és just amb la Carme, però està convençut que amb la Magdalena les coses serien diferents. Ella és una dona especial, no tan enganxada a les coses de terra i amb una gran sensibilitat que el brètol del seu marit s’entesta a no voler comprendre.

Al menjador de casa del Rafael i la Magdalena hi ha un piano de mitja cua que ella va portar de casa dels seus pares. Li faltava un any per acabar la carrera de piano quan va començar a sortir amb ell i, tot i que mai no li va posar cap impediment, va anar espaiant la seva assistència al Conservatori fins que un vespre, mentre passejaven pel carrer Urgell, camí de casa de la noia, la Magdalena li va dir que havia decidit deixar els estudis. Ell la va intentar convèncer del seu error, però va ser inútil. La Magdalena ha estat sempre una dona molt tossuda i es va negar a continuar parlant de l’assumpte. Uns quants anys després, quan es va casar amb el Rafael i ell va anar amb la Carme a veure el pis no se li va escapar el detall del piano presidint el menjador. Quan ell s’hi va acostar per obrir la tapa amb la intenció d’assajar el començament de “Für Elise” –l’única peça que s’atrevia a tocar amb un dit de cada mà–  va veure que estava tancat amb clau. Llavors el Rafael va dir que aquell piano feia molts anys que no l’obrien perquè s’havia perdut la clau i que qualsevol dia es cansaria de tenir una andròmina com aquella al menjador i l’acabaria venent al drapaire.

La Magdalena, mentrestant, li ensenyava a la Carme un quadre d’un autor bastant conegut que els havien regalat els companys de feina del seu marit. D’esquena a ells dos, hauria jurat que posava una vehemència especial en lloar les diferents tonalitats de blau amb què l’artista va pintar la transició entre el mar i el cel. Com si en aquell menjador l’únic objecte que mereixés tota l’atenció del món fos aquella enèsima descripció pictòrica de Cadaqués.

Tall 9, en Si major, op. 32/2   (5’39”)

Amb el drap una mica humit neteja les dues plataformes del carret de servir i hi estén un parell d’eixugamans nets que treu d’un dels calaixos de la cuina. Té ganes de fer una cigarreta, però s’esperarà. Ja ha acabat la fase més llarga, la de rentar els estris que ara estan acuradament estibats damunt del marbre (els gots cap per avall, els coberts verticals i tota la resta –plats, paelles, cassoles… —  de cantó perquè l’aigua vagi regalimant cap a la Vileda). Ara, però, comença la segona fase de l’operació. Una fase potser més curta, però igual de delicada que l’anterior: assecar cada una de les peces i desar-les al seu lloc.

Abans, però, treu el pot d’Ajax Polvo Limpiador i amb tres o quatre sacsejades n’escampa una mica en els dos compartiments de la pica. No li cal fer gaire força amb el fregall perquè la porcellana quedi neta com una patena. Abans d’esbandir dedica una atenció especial als cèrcols cromats de les vàlvules de desguaç que en la unió amb la porcellana fan una mica de reclau on és fàcil que s’hi acumulin els germens nocius. Neteja també els florons de les aixetes i el broc giratori, després deixa rajar amb força l’aigua freda i acaba d’esbandir-ho tot amb el fregall i la mà nua.

En aquest Nocturn el piano fa de tant en tant uns acords secs que el desconcerten una mica. Per a ell Chopin és l’expressió màxima de la suavitat i l’harmonia, de l’equil·libri i l’ordre i aquest tema li trenca una mica els esquemes que tenia prefixats sobre el músic polonès. La Carme, això, li ho retreu molt sovint: és un home de manies i idees fixes (ell en diu rituals). Però tot fa pensar que si a aquestes alçades no ha canviat per ell mateix ja ningú no li canviarà la manera de ser.

Amb un altre eixugamans comença a assecar les cassoles, la cafetera i les altres peces grosses. Sempre comença per aquí perquè fora del seu lloc fan més nosa que servei. Com que van desades a les parts de baix dels armaris de la cuina de seguida desapareixen de la vista i sembla com si la feina fos més
profitosa.

Després és el torn dels coberts. N’agafa uns quants, els embolica i els frega enèrgicament amb el drap com quan, després de rentar-se el cap a la dutxa, s’eixuga els cabells amb la tovallola posada per damunt com una caputxa. Acabada aquesta primera fase d’assecat general els va traient un per un a fi de comprovar el resultat i acabar de retocar-ne les imperfeccions.

Els plats passen també un per un per l’eixugamans de rus i quan estan ben brillants va fent tres piles –fondos, plans i de postres– a la plataforma de sota del carret de servir.

Tall 10, en La bemoll maior, op. 32/2   (5′ 16″)

Per netejar els gots i les copes agafa un eixugamans de fil que té exclusivament destinat per a aquesta funció. Amb una de les puntes fa un tirabuixó, l’introdueix a dintre de cada peça i el gira fent força contra el cul i les parets de vidre amb l’ajut de dos dits. Després de netejar per dintre, desfà el tirabuixó i embolica la copa amb el drap per assecar la part de fora i la base. Abans de posar-lo dret a la plataforma superior del carret comprova la transparència del vidre amb el fluorescent del sostre i repeteix pacientment l’operació amb la resta de peces.

Precisament és paciència el que, segons la Carme  a ell li falta per les coses de la casa. Sobretot amb els nens, que el treuen de polleguera així que els té a prop. Li sap greu perquè, al capdavall, són els seus fills i no hauria de pensar així, però sovint es fa creus d’on han pogut treure tanta energia i tantes ganes de brega. Per més que s’esforça no recorda que a la seva edat fos tan entremaliat com ells. És clar que era fill únic i en aquestes coses es veu que fa molt si tens algú que et faci costat. Se’ls estima, naturalment, però de vegades els voldria tenir lluny.

La Carme, per la seva banda, és una dona extraordinària i ell se l’estima. de debò, ho podria jurar davant de qui fos. El que passa és que de vegades enyora l’època de després de casats, quan eren ells dos sols, sense els nanos, i podien anar-se’n un cap de setmana a qualsevol lloc sense que ningú s’interferís en la seva intimitat. Aquesta intimitat que ara sembla tan difícil de retrobar capficats per les batalles de cada dia.

El Nocturn número deu té un cert aire de vals. Si més no, té alguns fragments ben balladors. Balladors com ell i la Magdalena fa una pila d’anys. Sense cap mena d’apassionament reconeix que feien una bona parella. Fins i tot, de vegades, la gent, a les festes, s’aturava per veure’ls ballar. Realment, gran part del mèrit havia d’anar per a la Magdalena, que es deixava portar de meravella i feia l’efecte que flotava en l’aire mentre ballaven, ja fos un pas-doble o bé un rock, que ells dominaven tots els estils. La Carme, en canvi, a l’hora de ballar sempre ha estat una espècie de sac de patates.

Si s’hagués casat amb la Magdalena segurament no li caldria escoltar el walk-man, d’amagatotis com aquell qui diu, sinó que en aquella casa la música sonaria a tot volum i a tota hora sense que hagués de sentir-se cap retret pel xivarri com els que la Carme li fa. Qui sap si no s’haurien posat una instal·lació
d’altaveus per tot el pis.

Quan el Nocturn s’acaba li ve a la memòria la imatge del pòster central d’un Playboy que durant una temporada va estar penjada en el vestuari de la fàbrica on ell treballa. Era la imatge d’una noia rossa. despullada i asseguda davant d’un piano. El fotògraf l’havia retratada mig de perfil i per damunt de tot destacava el volum dels seus pits i la postura no gaire acadèmica de les cames que deixava a la vista els pèls del pubis. El personal d’oficines no feia servir el vestuari perquè no havia de canviar-se de roba. per treballar, tot i això ell aprofitava qualsevol excusa per contemplar aquella fotografia i imaginar-se mil músiques per acompanyar el soliloqui de la noia.

Tall 11, en Sol menor, op. 37/1  (7′ 16″)

Arrossega el carret de servir amb els plats i la cristalleria i el deixa al començament del passadís. Després torna a la cuina, surt a la galeria i treu el pal de fregar i la galleda. La col·loca sota l’aixeta del safareig i quan la té mig plena la posa a terra i mulla el pal de fregar. Abans de començar fa una passada ràpida d’escombra per sota dels armaris i pel costat de la nevera on hi veu unes quantes molles de pa a terra. Quan ha recollit la mica de brossa i l’ha buidat a les escombraries comença a fregar. Li agrada el gres perquè és molt agraït i de seguida es nota quan està net.

Va fregant cap enrere fins a la porta de la cuina i quan ja té els peus al passadís deixa la galleda i el pal a dintre de la cuina i tanca la porta perquè ningú no hi entri mentre s’asseca el terra. Després agafa el carret i l’arrossega passadís enllà fins al menjador. La Carme continua planxant asseguda davant del
televisor i ell, amb els auriculars posats, quan passa pel seu davant li fa un gest de salutació que la dona no capta.

Amb una perfecta sincronització de moviments va desant cada cosa al seu lloc, plega el carret i el deixa al costat de la porta de la cuina. Ja el desarà d’aquí a una estona, quan s’hi pugui trepitjar. Després se’n va cap el lavabo i treu el tub de crema hidratant per a les mans. S’ hi posa una bona ració i se l’escampa per la pell fent-se massatge molt lentament perquè penetri per tots els porus. Les mans li queden enganxoses i amb aquestes condicions millor no tocar res. Sense aixecar la tapa, s’asseu damunt de la tassa del vàter i espera que s’acabi el darrer Nocturn de la cinta. Tanca els ulls i s’olora les mans. Li ve a la memòria la imatge de la seva mare i després la de la Magdalena i la de la noia nua del piano. Tot d’una s’adona de com detesta al Rafael i com es detesta ell mateix. Res no li agradaria tant com que la Carme i el Rafael tinguessin un afer i ell els descobrís. S’imagina l’escena: ell arriba a casa més d’hora que els altres dies perquè s’ha trobat malament a la feina i en entrar al menjador veu dues piles de roba a terra. Reconeix de seguida els sostenidors transparents de la Carme i la corbata amb escuts del Club de Polo del Rafael. Després para orella atentament i sent en el dormitori, a l’altra banda del passadís, la fregadissa dels cossos i els sospirs ansiosos dels amants. Ell, lluny de fer una escena de sainet, agafa un full de paper i hi escriu alguna frase breu i contundent de l’estil de “Que us vagi de gust”, deixa la nota damunt de la roba i se’n va tan silenciosament com ha arribat. Després, per guanyar temps, des de la cabina de baix truca a la Magdalena i li diu que posi en una maleta les coses més justes i que es prepari per fer un viatge. Que ja li donarà totes les explicacions quan siguin dalt de l’avió. O del vaixell, és igual… Però que s’afanyi.

Abans que la cinta s’acabi la porta del lavabo s’obre i treu el cap el seu fill petit. Se’l mira durant un segon sense que pugui reaccionar. De seguida es tem el pitjor, però ja és massa tard. Es treu els auriculars i surt al passadís a temps encara per sentir el nano cridant de punta a punta del pis: Mare, el pare està fent caca amb els pantalons posats!!!!

Final de la cara B

(juny/juliol 1.989)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!