Totxanes, totxos i maons

Entre el 3 i l’11 de juny s’ha celebrat al Born Centre Cultural la Setmana del Llibre Prohibit. De fet, ara que m’hi fixo, “celebrar” no és el verb més afortunat a l’hora de parlar de llibres deixats fora de la circulació pels poders repressors. L’esperança, però, és l’últim que es perd i en aquest sentit el lema de la Setmana em sembla d’allò més encertat: “El paper crema, però les paraules volen”. I tant de bo que aquesta capacitat de volar no la perdin mai, els mots…

De totes les activitats que es varen programar a partir del 3 de juny n’hi ha una –interessantíssima– que es mantindrà oberta fins al diumenge 5 de juliol. Em refereixo a l’exposició “Vermell de censura” que mostra una bona pila de llibres censurats, prohibits, retallats o segrestats per la intransigència en el poder de tots els temps i de tots (o la majoria de) els països.

La literatura catalana, com no podia ser altrament, està representada per una desena de llibres en aquesta exhibició de la infàmia moral i la misèria intel·lectual. Aquests: (*)

* “Incerta glòria”, de Joan Sales. Passa censura l’any 1956 que, entre altres perles, la defineix com una “novela de tipo existencialista a la francesa, muy sucia y macabra”.

* “Uf, va dir ell”, de Quim Monzó. Passa censura l’any 1978 i en l’informe pertinent es diu que l’obra “no contiene graves inconvenientes políticos. En el aspecto moral hay alguna libertad pero suavizada por una clara intención humorística”. Evidentment ja eren uns altres temps…

* “Nosaltres, els valencians”, de Joan Fuster. La censura va denegar-ne la reedició l’any 1965 argumentant que “la obra está escrita en catalán y no en valenciano, por lo que no puede entusiasmar demasiado a los valencianos auténticos que se inventan lo de Países Catalanes para dar más importancia numérica al problema catalán”.

* “Vida privada”, de Josep Maria de Sagarra. El 1964 es va presentar a la censura la versió castellana. El censor raona la seva feina: “En lo que alude al desaparecido Dictador –es refereix a Primo de Rivera— es donde tacho más. Y no tanto por respeto a su persona, como porqué el acíbar reviste ahí marcadas reticencias hacia lo español”.

* “Joc brut”, de Manuel de Pedrolo. L’any 1965 el censor va qualificar la novel·la d’“excesivamente sucia y amoral” i que “no es lo policíaco lo que predomina, sinó la suciedad de las descripciones de tipo sexual exaltado”.

* “El carrer de les Camèlies”, de Mercè Rodoreda. La censura de l’any 1966 va trobar que “tan vulgar como el tema es el estilo de la narración, que presenta a la heroína como una débil mental, despreocupada de toda norma ética, salvo el escrúpulo de no admitir nunca más de un amante a la vez”.

* “El dia que va morir Marilyn”, de Terenci Moix. L’any 1969 el censor conclou que “algunas alusiones a nuestra guerra y la situación de Cataluña, así como algunas descripciones eróticas que se enmarcar en lápiz rojo deben eliminarse”.

* “De mica en mica s’omple la pica”, de Jaume Fuster. L’any 1972 l’informe del censor diu que és un bon llibre, però que “entre capítulo y capítulo el autor intercala textos marxistas que dejan entender que el comunismo es la solución frente a los males que se denuncian en la novela”.

* “Ramona, adéu”, de Montserrat Roig. L’any 1972 l’informador opina que “las alusiones a la guerra son aceptables, si bien habría que sustituir la palabra “feixista” por “nacional”…”

I per acabar, la perla suprema d’aquesta corona d’improperis; l’informe que podria haver signat perfectament l’indesitjable ministre Wert:

* “Converses filològiques”, de Pompeu Fabra. L’informe de censura, de 1954, explica que “versa sobre cuestiones gramaticales sin que exista nada irreprochable en la obrita”. Però continua (atenció, que la cosa s’envitricolla): “Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo que ha dedicado toda su vida a la exaltación morfológica y filológica de la lengua catalana. Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que esta obra pueda publicarse”.

——————————————————————————————————————–

(*) Tots els comentaris els he reproduït del programa de mà de l’exposició. Un magnífic document per recordar aquesta recomanable “Vermell de censura” que us recordo una vegada més que podeu visitar al Born Centre Cultural fins al diumenge 5 de juliol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!