Totxanes, totxos i maons

Recordo que el meu curs –“Introducció a la crítica literària”, es deia- va aplegar una dotzena llarga d’alumnes i que durant deu dimarts consecutius, fins al 23 de juny, vàrem analitzar “Seda”, d’Alessandro Baricco; “La claror del juliol”, de Vicenç Villatoro; la trilogia de Fred Uhlman “L’amic retrobat”, “L’ànima valenta” i “El retorn”; i, finalment, un parell de llibres d’Emili Rosales –“La casa de la platja” i “Els amos del món”– que vàrem poder comentar amb el mateix autor en una classe en la que ens va acompanyar.

Al bon amic Isidre Grau i a mi ens va tocar de representar el paper de puntes de llança del nou projecte i del nou equip que uns mesos abans havia marxat de l’Aula de Lletres que dirigia Mercè Company. Sobre aquest canvi -que, com és sabut, va ser una mica traumàtic- ja vaig parlar aquí i aquí.

Fa quinze anys al capdavant del nou equip hi havia en Joan Rendé. I al seu costat una feliç combinació formada per un professorat ple d’il·lusions i de ganes de fer feina, uns alumnes encuriosits amb la nova experiència i un Ateneu Barcelonès la direcció del qual va saber intuir el potencial de futur que representava per l’entitat acollir aquella iniciativa i que va apostar des del primer moment a favor de l’Escola.

Uns anys després el nom de l’Escola d’Escriptura i Humanitats es va desprendre de les “Humanitats” i l’equip directiu va canviar. Va entrar un grup de gent molt jove amb Jordi Muñoz i Pau Pérez com a caps visibles i varen aconseguir donar una empenta cap endavant i cap amunt a l’Escola fins a convertir-la en l’entitat de referència que és avui. I no només a Catalunya sinó molt més enllà de les nostres fronteres.

Jo vaig voler fer un acte de confiança amb el nou equip i encara vaig impartir un parell o tres de cursos més fins que vaig decidir cloure l’etapa docent de la meva vida. Uns anys que encara avui recordo amb gratitud i, per què no dir-ho, amb una punteta de nostàlgia.

Fa unes setmanes, quan vaig adonar-me de l’efemèride, em va faltar temps per enviar sengles correus electrònics als directors i a Isidre Grau per donar-los la notícia i avisar-los que me’n faria ressò en aquestes Totxanes, cosa que estic fent en aquest moment.

No em queda més que tancar aquest comentari, però abans del punt final voldria fer notar -per si no s’ha percebut prou clarament- que la meva etapa de professor de crítica literària, primer a l’Aula de Lletres i després a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ha estat una de les més grates i fructíferes de la part de la meva (doble) vida que ha estat relacionada amb la literatura i tot el que hi penja.

El contacte amb les diverses lleves d’alumnes que he tingut -d’edats compreses entre els 18 i els 70 anys- ha estat sens dubte la part més enriquidora i em sembla que avui, quinze anys després, val la pena destacar-la com justament mereix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!