Totxanes, totxos i maons

La notícia de la mort del periodista Carles Sentís ha coincidit amb uns dies força atrafegats a la meva feina. Res de nou, d’altra banda: és el que des de fa uns anys vaig detectant que sol passar per aquestes dates: la síndrome del “tot per abans del 31”. Com si el món s’acabés el mes d’agost i totes les feines s’haguessin d’enllestir sense excepció la darrera setmana de juliol.

D’altra banda, com que tan bon punt es va saber el traspàs de Sentís les xarxes socials van començar a anar plenes de comentaris vaig pensar que prou soroll s’estava organitzant (hi ha vegades que això del Twitter arriba a enfitar) com perquè jo hagués de contribuir a fer més gran el batibull.

Ara, una setmana després de la seva mort, i amb unes quantes notícies entremig (Camps, Grècia, Oslo…) que n’han diluit l’efecte i han desviat l’atenció del personal penso en aquell Carles Sentís que jo tinc indissolublement lligat amb la televisió en blanc i negre de la meva joventut. Un Sentís -americana fosca de botons metàl·lics, pantalons clars, ulls menuts i pronúncia amb un deix un pèl afrancesat- que solia aparèixer en programes emesos des dels estudis de Miramar de divulgació dels assumptes de l’actualitat o de la història recent. Una mica en la línia d’un altre personatge dubtós d’aquella mateixa època: el també periodista Enrique Rubio (vegeu aquí).

Potser em ballen una mica els anys però estic parlant de l’època que a TVE (del Paseo de la Habana) sortien dia sí dia també individus sinistres com Roberto Reyes o Jesús Suevos, falangistes de línia dura que adoctrinavern la ciutadania a través de la televisió única del règim. Al costat d’aquesta llopada les formes -ep, ho torno a dir: les formes- dels Sentís i Rubio mostraven, sí, el mateix monstre però amb una cara força més amable. “Campechana”, vaja…

Em sembla que ha estat a Twitter on algú ha dit aquests dies que només que hagués demanat perdó pel seu passat franquista Carles Sentís hauria estat diguem-ne “indultat” per la gent. No hi estic gens d’acord. Al llarg de la meva vida m’ha tocat conèixer de prop uns quants franquistes i puc assegurar-vos que mai en cap d’ells vaig detectar un mínim senyal de penediment o de complex de culpa. Érem els altres, els equivocats.

A més a més, la història recent ens ensenya que, quan convé, el sistema imperant en cada moment deixa les manies de banda i entoma l’epidèmia del silenci interessat. Parlo, per exemple, de la reivindicació de la figura de Josep M. de Porcioles feta sense el més mínim rubor per Pasqual Maragall quan era alcalde de Barcelona. O del vel d’oblit que va caure damunt la biografia de Samaranch des del moment -bastant abans de 1992- que es va posar en joc la designació de Barcelona com a seu olímpica. Una epidèmia d’oblits i silencis en la qual, desenganyem-nos, han incorregut a parts iguals els estaments polítics i bona part dels mitjans de comunicació. Per què, doncs, amb el cas de Carles Sentís, l’autor de l’infame “Finis Cataloniae”, havia de ser diferent?

És evident que a Carles Sentís no se li pot atorgar en absolut el títol de “català universal” -com en aquests dies ha fet el diari Avui– ni se’l pot presentar com un model de virtuts democràtiques. Però tampoc és exacte definir la seva col·laboració amb el règim del general Franco com un “tret central” de la seva vida. Encara que sigui per raons merament aritmètiques o estadístiques crec que en una biografia de noranta-nou anys com la del periodista que ara ens ha deixat el centre de gravetat ha de tenir per força uns quants components més. Aquest també, és clar. Però no només.

Casualment aquests mateixos dies he llegit l’Anuari Mèdia.cat que ha elaborat el Grup de Periodistes Ramon Barnils amb el suport de la Fundació Escacc i la col·laboració del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Aquest Anuari porta com a subtítol “Els silencis mediàtics de 2010” i analitza les 12 notícies que van passar més desapercebudes l’any passat per part dels mitjans de comunicació de casa nostra.

S’hi parla d’una espècie de Guantánamo que els barcelonins tenim sense saber-ho a la Zona Franca, de les relacions entre els fosfats explotats per l’empresa Foret i les sardines Rianxeira mentre atonyinaven 20.000 sahrauís, de les implicacions de la família reial en el cas Palma Arena, de l’eterna supervivència de Samaranch, de la impunitat dels feixistes al País Valencià, del cas de Núria Pòrtulas, de la vaga dels controladors aeris, de les empreses concessionàries dels peatges a Catalunya, etc.

De l’Anuari Mèdia.cat s’ha fet una edició en paper gratuïta i de tiratge limitat de la qual desconec si a hores d’ara es pot trobar cap exemplar. Si no l’aconseguiu, però, no us hi amoïneu: podeu baixar-vos el seu contingut íntegre entrant en aquesta pàgina. Val la pena fer-hi una ullada, feu-me cas.

I com que la bona gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils no abaixa mai la guàrdia ja podeu trobar, com a novetat extraordinària, en aquesta altra pàgina un detallat i actualíssim “dossier” de setze pàgines dedicat al tractament que els diversos mitjans han donat a la mort de Carles Sentís.

N’hi ha per sucar-hi força pa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!