Totxanes, totxos i maons

Es diria que som les dues persones més antagòniques que us podeu imaginar. Ell puja i baixa muntanyes des que tenia 12 anys com qui va pel passadís de casa seva, jo quan sóc al camp m’ofego; ell és una persona especialment dotada per les feines que requereixen habilitat manual, paciència i força; a mi el simple so de la paraula “bricolatge” em posa a trenta-vuit i mig i sempre que puc procuro fer marrada per no acostar-me a cap botiga Bauhaus…

Hi ha un aspecte, però, en el qual sí que ens assemblem: les dones amb les que ens hem casat. Ell, amb la D.; jo amb l’A. Dues veritables forces tel·lúriques sense les quals ni ell ni jo seríem el que som. Us ho asseguro.

I en el seu cas, a més a més, una força tel·lúrica que l’acompanya sense la més mínima vacil·lació a cada travessa que fa, a cada muntanya que puja, trescant com la primera.

Des de fa una pila d’anys, per exemple, sé que ell i la D. participen en una travessa periòdica que en una nit els porta -a ells i a una pila de bojos més- de Cerdanyola del Vallès al monestir de Montserrat. Jo me’n faig creus: això no pot ser bo…

L’accident que va tenir sembla que no ha afectat gens la seva empenta pels grans projectes muntanyencs. I en això els metges li fan costat dient-li allò que sempre t’acaben etzibant: “el malalt és qui millor pot establir els seus límits”.

L’any passat ell i la D. varen fer una travessa que sembla que és etiqueta negra pels qui hi entenen: un encadenament de muntanyes –La Mola, Matagalls, Puigsacalm, serra de la Busa i no sé quantes més- sense parar en una setmana. Era una prova valenta per veure quin profit es podia treure de la cama lesionada i, pels resultats, sembla que l’èxit va coronar l’empresa.

El dimarts de la setmana passada em va enviar un correu amb una fotografia annexa. Se’l veia a ell i a la D. exhibint una estelada al peu d’una creu feta amb filigrana de ferro, al costat d’uns quants feixos de branques lligats per fer-hi llenya i amb un teló de fons format per muntanyes i un cel blavíssim.

En el missatge -que va titular “Facta, non verba” el lema que presideix l’escut de Cerdanyola, la vila on viu- em deia el següent:

“Cim del Canigó, 2.784 m. Un dels cims mes emblemàtics de Catalunya, encara que, geogràficament està a la Catalunya gavatxa. Important per mi el fet d’assolir aquesta quasi inaccessible muntanya (s’hi arriba pujant per un corredor cada cop mes vertical i acabat en una xemeneia) desprès d’un llarg camí: entrenament de 10 etapes des de Mollet del Vallés, passant per la platja de Mataró on varem agafar aigua de la Mediterrània per abocar-la dalt del cim, com mana la tradició, i un farcell de llenya collida durant el camí per fer cremar la flama del Canigó, tot homenatjant Jacint Verdaguer.”

Després em parla d’una cosa que es diu GR 83 i dels seus projectes de futur:

“Encara ens queda la darrera etapa de Cortalets a Prada del Conflent. De fet l’etapa del Canigó no s’acaba a la pica sinó al refugi de Cortalets que està uns 600 mts. més avall. La D. i jo ens estem plantejant una etapa més pel nostre compte que aniria de la porta de casa fins a Mollet passant per la serra de Marina.”

I jo, que només de llegir això ja noto rampes a les cuixes, penso “què bojos” i immediatament després (amb una punta d’enveja i tres pessics d’admiració) “què valents”.

Em sembla que no ho havia dit: el Francesc és mon germà, l’únic que he tingut. La família Isern ha estat tradicionalment una família breu -precisament ara que disposa de temps una de les tasques que s’ha imposat és reconstruir fins on es pugui l’arbre genealògic familiar- i amb relacions molt especials. Ara, després de la mort dels pares, només quedem ell i jo amb la nostra descendència i un cosí lateral.

El Francesc i jo des de sempre hem fet la nostra vida i ens freqüentem poc (amb aquestes aficions tan “campestres”, ja em direu), però sabem que sempre hi som pel que calgui. I amb això de moment ja fem.

Avui, després d’assolir el cim del Canigó sense helicòpter (que és com hi hauria anat jo), crec que almenys un apunt d’homenatge a ell i a la imprescindible D. sí que se’l mereixien.

Aquí el teniu, nois.