Totxanes, totxos i maons

La primera notícia que vaig tenir sobre Leonard Cohen prové de la meva època militar. Em refereixo a quan feia la “mili” i parlo, per tant, de la segona meitat de 1970 i dels primers mesos de 1971.

Jo estava destinat a la caserna del Bruc, davant de l’Escola d’Aparelladors on estudiava (durant uns anys es va recordar la meva presència en algunes classes vestit de caqui). Al Bruc vaig conèixer l’Agustí E., un noi amb qui de seguida vaig fer amistat. Aleshores ja es dedicava a la publicitat amb èxit i talent, tot i la seva joventut. No és casual, doncs, que avui sigui un dels nostres creatius publicitaris més prestigiosos.

“Creo que la vida es una milicia”, deia un dels articles del “Decálogo del Soldado” del qual era autor el capità general Don Alfonso Pérez-Viñeta y Lucio (els generals, com els àrbitres de futbol, tenen sempre nom i dos cognoms) i que ens feien aprendre de memòria a tota la tropa, però tant l’Agustí com jo teníem ben clar que, si la vida és una milícia, la milícia, en canvi, no és vida. Així doncs, basant-nos en aquest savi principi filosòfic vàrem provar d’escaquejar-nos tot el que vàrem poder.

I sembla que ho vàrem saber fer força bé perquè poques setmanes després ell era nomenat “Cabo de Limpieza” i jo (com no podia ser altrament) “Cabo de Obras” del Regiment Jaen 25. No patiu: reservo per a una altra ocasió el ric anecdotari d’aquella època sobre la qual -ara que l’evoco- sí que no em fa res de reconèixer que és la que he rigut més a gust de tota la meva vida.

Durant vuit o nou mesos, de dilluns a divendres, quan a mig matí teníem els nostres respectius subordinats fent veure que treballaven per si s’acostava el brigada Pena (el meu cap) o el tinent Carracedo (el cap de l’Agustí) -tots dos encara més ganduls que nosaltres, val a dir- el meu amic i jo ens refugiàvem en el magatzem dels estris de la neteja per fumar, escoltar música en un petit tocadiscos portàtil, explicar-nos els projectes que teníem al cap i fer temps fins a les dues, l’hora de sortir cap a casa fins l’endemà a les vuit del matí.

En aquell magatzem va ser on vaig escoltar per primera vegada “Songs from a room”, la meva entrada al món de Leonard Cohen.  Un disc extraordinari que encara avui sóc capaç de cantar de memòria de punta a punta i pel mateix ordre en què les cançons estan enregistrades a banda i banda del vinil.

Avui, des de la talaia dels quasi quaranta anys transcorreguts des d’aleshores, m’adono que el meu ingrès en la secta Cohen va ser privilegiat. Per una banda disposava de molt temps -i pocs maldecaps- per entrar en la seva música. I per l’altra els coneixements d’anglès de l’Agustí em varen permetre entrar en la poesia d’aquell desconegut cantant canadenc que escrivia cançons inoblidables.

Va ser cabdal, també en això, l’Agustí ja que si per mi fos -quatre anys de batxillerat elemental amb el francès com a assignatura de llengua estrangera- l’únic que hauria “pillat” d’aquelles “Songs from a room” era allò de: “Les All’mands étaient chez moi / ils m’ont dit: ‘Resigne-toi’ / mais je n’ai pas pu…”, de “The Partisan”.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!