Totxanes, totxos i maons

Vaig conèixer Ermengol Passola un dia de juny de 1991 a casa del professor i crític literari Ramon Pla i Arxé. El motiu de la trobada era la preparació d’algun tipus d’activitat en reconeixement de Joan Triadú i amb l’excusa, si és que calia, que poques setmanes després, el 30 de juliol més concretament, complia 70 anys.

A més a més de Passola i Pla a la reunió hi eren també Albert Manent, Jordi Sarsanedas, Josep Ibàñez Senserrich i Oriol Vidal. Confesso que era la primera vegada que intervenia “des de dins” en una operació d’aquest tipus i amb uns companys de viatge tan eminents i tinc molt clar que el mèrit de voler comptar-m’hi i de fer-me confiança va ser tot d’ells.

En aquella reunió ens vàrem constituir en Comissió Organitzadora i vàrem prendre diverses decisions. La primera va ser encarregar al periodista Agustí Pons la redacció d’una biografia -va sortir dos anys després amb el títol “Joan Triadú, l’impuls obstinat”, editada per la Fundació Jaume I- i la segona preparar un sopar multitudinari d’homenatge que es va celebrar a les Drassanes de Barcelona una nit dantesca de llamps i trons del mes de gener de 1992.

No cal dir que Triadú desconeixia els plans de la Comissió i com que tard o d’hora necessitàvem la seva complicitat ens va semblar que la millor ocasió per posar-lo al corrent del programa que havíem preparat era aprofitar el dia del seu setantè aniversari. El 30 de juliol de 1991.

Ermengol Passola i jo vàrem ser els encarregats de fer aquesta gestió que ens va portar a Cantonigròs, el poble on els Triadú passen l’estiu. Vàrem sortir a primera hora de la tarda en el cotxe d’en Passola i puc dir que aquell viatge em va servir per copsar l’amenitat de la seva conversa, la senzillesa del seu caràcter, la seva energia inesgotable  i la fermesa de les seves conviccions. Em va captivar, vaja.

Uns mesos després, coneixedor de les meves aficions musicals, em va demanar si voldria participar fent cors en la gravació d’una cançó que es diria “Barcelona 92” i que s’inclouria en el disc “Aigua secreta” que per aquells dies Celdoni Fonoll estava enregistrant als històrics estudis Gema.

“Volem que sigui un himne que la gent el pugui cantar en totes les concentracions de visitants estrangers que ompliran Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics. Per això la lletra és una frase en anglès, curta i contundent: Free Catalonia from Spain“.

El dia de l’enregistrament de “Barcelona 92” als estudis no hi cabia ni una agulla però val a dir que tothom es va portar com si fóssim uns professionals i coses com aquella les haguéssim fet tota la vida.

La iniciativa era plena de bones intencions però em temo que a fi de comptes va passar totalment desapercebuda. Vull dir que d’aquell “Free Catalonia from Spain” no se’n va cantar ni gall ni gallina.

De fet, ni jo mateix recordava aquest episodi. Sort que l’altre dia remenant discos de vinil em va venir a les mans “Aigua secreta” amb la fotografia a la contracoberta de tots els components del cor.

La llista és interessant i no em resisteixo a reproduir-la: hi ha el senador Francesc Ferrer i Gironès, la parella Partal-Maresma, Sílvia Còppulo, Joan Triadú, Pilar Rahola, Tísner, Paco Candel, Lluís Gavaldà, Isabel-Clara Simó, el diputat Carod-Rovira, l’alcalde de Solsona Ramon Llumà, Celdoni Fonoll, Manel Camp, Ariadna Gil, el noi gran de casa i son pare.

I, és clar, Ermengol Passola (en el disc apareix com Secretari dels Amics de Joan Ballester, una de les moltes iniciatives que va muntar al llarg de la seva vida), un home íntegre, una persona que difícilment oblidaré.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!