Totxanes, totxos i maons

Una bona amiga que em llegeix des dels primers temps em deia no fa gaire que en les meves Totxanes hi ha de tot: memòria personal, opinió, crònica, rampells… És cert. I, a més a més, és volgut. Aquí hi poso de tot i sort en tinc si algú a més a més dedica un trosset del seu temps a llegir-ho.

Avui explicaré un moment molt especial de a vida de l’A. i meva que d’alguna manera està lligat a la plaça Lesseps. O, més exactament, a una plaça Lesseps que ja no existeix (*).

El dia de Sant Jaume de 1975 era un divendres festiu que obria la porta d’un llarg cap de setmana estival. Aleshores vivíem encara al Guinardó, en el nostre primer pis del carrer del Telègraf, i a l’A., molt embarassada, no li faltaven gaires dies per sortir de comptes.

A l’hora de dinar vàrem tenir de convidats els meus pares i els d’ella. I va ser enmig d’aquell entorn notòriament familiar que l’A. -ho repeteixo, una mica abans del que en principi tocava- va fer una inesperada trencada d’aigües.

Tan espectacular va ser el fet que mon pare va decidir deixar-me el seu cotxe per si el podia necessitar amb urgència i ell i ma mare varen marxar a casa seva en autobús.

La precisió dels mecanismes naturals és cosa que gairebé mai falla i, efectivament, aquella mateixa nit poc després de sopar (si és que vàrem sopar alguna cosa, que crec que no) va començar tot el festival de contraccions i altres símptomes inequívocs que el nou (o la nova, que encara no hi havia la tonteria d’ara de saber el sexe de la criatura abans d’hora) membre de la família començava a fer-se dir sí senyor (o senyora).

No puc precisar el moment exacte però segur que va ser passada la mitjanit quan vàrem decidir agafar el cotxe i ens vàrem encaminar cap a la clínica de Lourdes, en el gracienc Torrent de les Flors, per fer front a l’esdeveniment. Evoco aquells moments i crec que estàvem tranquils. Expectants i tranquils.

Recordo que amb el Renault 4-L de mon pare vaig enfilar Mare de Déu de Montserrat i tot seguit la Travessera de Dalt fins a l’alçada de la plaça de Lesseps on s’havia de fer una àmplia marrada per enfilar Torrent de les Flors avall.

La nostra sorpresa va ser quan enmig de la fosca de la nit vàrem veure que just a l’entrada de la plaça uns operaris estaven posant unes tanques metàl·liques destinades a impedir la circulació que volia travessar-la. En aquell moment els meus reflexos varen funcionar com l’individu de vint-i-cinc anys que jo -ai, las!- aleshores era: vaig fer cop de volant cap a l’esquerra i vaig entrar directament al Torrent de les Flors des del punt de la Travessera de Dalt on em trobava.

Estic segur que aquell 4-L de color crema va ser un dels últims vehicles que varen passar per allí durant una bona pila de mesos ja que des d’aquell mateix dia començaven l’enèsima remodelació de la plaça de Lesseps. La que ha durat fins ara mateix, com aquell qui diu.

Molt poc després, cap a quarts de quatre de la matinada, venia al món el que seria el noi gran de casa.

Tot això passava durant les primeres hores del dissabte 26 de juliol de 1975. El mateix dia que, a hora foscant, en el Pla d’en Sala de Canet de Mar s’obria la primera edició del Canet Rock (que em vaig perdre, tot i tenir l’entrada, per raons òbvies) i quatre mesos abans de la mort de Franco.

Una mort de la qual, per cert, avui celebrem el trenta-tresè aniversari tot i que estic segur que encara ho celebraríem més si fos el setantè. O el norantè. O no hagués nascut mai, posats a imaginar…

——————————————————————————————

(*) (I que no és la que reprodueix la il·lustració de l’apunt. Ja tenim una edat, l’A. i jo, però tanta no. Que consti.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!