01-01-2023/31-12-2023

0
Publicat el 2 de gener de 2024

I ací va, com tots els anys, el llistat de lectures realitzades (algunes per plaer; altres per temes laborals i/o acadèmics) entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2023. Són menys que l’any passat, però esperem que augmenten en aquest any en què entrem:

  • Carcoma, de Layla Martínez
  • Les Fures, de Llorenç Villalonga
  • Mater, de Martí Domínguez
  • Musclos per sopar, de Birgit Vanderbeke
  • El juego del alma, de Javier Castillo
  • Los armarios vacíos, d’Annie Ernaux
  • Ombres en la nit, de Ferran Torrent
  • El día que se perdió la cordura, de Javier Castillo
  • Memòries de mi mateix, de Ferran Torrent
  • Una història és una perdra llançada al riu, de Mònica Batet
  • Profecia, de Raül Garrigasait
  • El triangle de les màquines, de Vicent Garcia i Pau Pérez
  • Demà, i demà, i demà, de Gabrielle Zevin
  • Senyor de les mosques, de William Golding
  • Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà
  • Si la memòria no ens falla, de Julià Guillamon
  • Uf, va dir ell, de Quim Monzó (relectura)
  • El estado de la unión, de Nick Hornby
  • Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís
  • Un altre pas de rosca, de Henry James
  • Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, de Quim Monzó (relectura)
  • Pírcing, de Ryu Murakami
  • Històries del Paradís, de Xavi Sarrià (relectura)
  • La Red Púrpura, de Carmen Mola
  • La nació literària de Joan Fuster, de Vicent Simbor
  • La mestra, de Víctor G. Labrado (relectura)
  • El fracassat, de Martí Domínguez (relectura)
  • Les raons de Divendres, de Josep Vallverdú
  • Escrits sobre el Tirant lo Blanc, de Joan Fuster
  • Les absències, d’Irene Klein

Primer mes de contacte (Leeds, II)

0
Publicat el 8 d'agost de 2023

Quan a les 9 del matí de dilluns 15 de novembre l’À. xafa la University of Leeds, troba a faltar moltíssim la setena planta de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. Angel Smith li ensenya el seu nou despatx -a la planta baixa, apartat de la resta de companys del departament; de fet, apartat gairebé de la resta de la civilització, cosa que, inicialment, agraeix, per preferir una mica d’isolament fins que puga construir– i l’acompanya a la seua primera classe, a Baines Wing; en fa les presentacions i, com serà la tònica habitual els pròxims dos cursos, desapareix. «Hi, everyone! My name is À. and I will be your Catalan teacher. However, a partir d’ara en aquestes classes parlarem en català», diu l’À., tot esperant algun somriure ni que siga incòmode del nou públic, però no arriba. Són alumnes de primer i molts d’ells han agafat Català I per omplir els crèdits d’optatives o perquè se’ls ha explicat que si volen fer l’any a l’estranger (el Year Abroad, durant tercer) a Barcelona o a la resta de Països Catalans, han de passar necessàriament per aquella assignatura. Fan les presentacions, l’À. explica breument la guia docent i els anima que pregunen dubtes; cap ni un. Aleshores, els encoratja que li envien els correus electrònics que necessiten per a resoldre qüestions, i ja tenim els cinquanta-cinc minuts complerts. La pròxima classe serà en una hora (els dilluns, amb la compressió de l’horari pel retard de huit setmanes ocasionat per l’obtenció del visat, és el dia amb major nombre de classes), i els tocarà als de Català II, que ja entenen una mica la llengua i, per tant, la conversació esdevindrà una mica més fluida: Julia, Isla i Chris fan més fàcil l’entesa amb Anna, Jade, Rita, Rob i Daniel.

La primera setmana, pensa l’À. ara, amb perspectiva, és dura, perquè, a més de preparar les classes, ha de buscar pis i adaptar-se a presses i correres a una ciutat no gaire atractiva, tot i que, amb el temps, es convertirà en amable. El primer dinar, voldria fer-lo en un bar, però, a prop de la universitat, no hi ha cafeteries de menjar «calent», més enllà que d’un microones per a l’entrepà; el paquet d’entrant + sandvitx/pasta + beguda per 3’5 lliures del Tesco, encara tardarà una mica a descobrir-lo. I les jornades s’allarguen des de les 8 del matí fins a gairebé les 9 de la nit, també per a evitar pensar. Des de l’Olleria, o des de Madrid, la persona que li havia regalat l’adaptador d’endolls, continua ajudant-lo amb tot: que si a enviar correus a les immobiliàries; que si a comunicar als estudiants això o allò altre; que si, que si, que si qualsevol excusa és bona per mantenir contacte amb el punt de partida. Li dona les gràcies una vegada i una altra, perquè no sap què faria sense ella, malgrat la distància -que, a partir d’un moment concret, no serà només física-, però va fent. Finalment, l’À. troba un pis al 25 de Christopher Road: aprofitarà la vesprada de divendres per portar-hi les primeres andròmines i el matí de dissabte per anar a comprar llençols, nòrdic, coixins, estris de cuina i una tassa per als cafès. S’hi instal·la, i el pròxim dimarts hi escriurà la primera entrada al seu bloc, titulada «Al final, què faig amb tu?».

L’À. alterna la feina a la universitat amb passejades per la ciutat, i comença un vici que el perseguirà els pròxims mesos: omplir-se de feina per no enyorar-se, per no pensar, per no recordar, i fer veure que les agulles del rellotge circulen més ràpid. La primera presa de contacte amb Leeds durarà fins al 10 de desembre, que comencen les vacances de Nadal, però aquelles primeres quatre setmanes li valdran per anar apamant el terreny. Coneixerà els companys de pis, amb qui no acabarà de crear cap tipus de lligam: a la xica tailandesa, encara li faltaran uns quants mesos fins a arribar-hi, i el Milan se n’anirà tan bon punt comence el segon quadrimestre, mentre que la resta seran comparses del dia a dia. L’À. no socialitzarà, però perquè tampoc no en tindrà temps. Ara bé, si en tinguera, ho faria?, es pregunta qui va teclejant ara aquestes lletres. No crec, li etziba l’À., una mica desmenjat. I entre One Stop, entrepans gelats de dilluns i dimarts, feines que comencen a acumular-se, passeigs amb podcasts a les orelles, l’observació dels colors de la tardor, una primera nevada que agafa per sorpresa els mateixos anglesos, la impregnació d’un esperit nadalenc com mai no havia vist, un sopar del departament amb professors d’Espanyol amb qui pot parlar sense haver de pensar com es diu cada paraula, i un intent dels seus amics Bernat i Andreu de viatjar a Londres -frustrat per les noves mesures per frenar la Covid19 de Boris Johnson-, aplega l’hora en què l’À. fa nit a l’aeroport de Manchester fins a les sis del matí, quan tornarà cap al País Valencià.

L’À. ha passat el primer mes a Anglaterra, amb la consciència, i, en certa manera, la tranquil·litat, que hi tornaria aviat. No li ha donat temps a llançar llavoretes per a futures arrels; no li ha donat temps per recórrer gaire la ciutat; no li ha donat temps… En tindrà, en algun moment? No ho sap, però ja és a Alacant, al cotxe, amb el pare, i torna cap al poble. Aquest mes, però, li haurà servit perquè en un futur mes d’agost, quan gire la vista enrere, entenga que ací va començar tot: el progressiu canvi de vida que li la capgiraria de dalt a baix, però no ens avancem, amigues i amics, que a l’À. encara li queden uns quants episodis.


El visat i la primera maleta (Leeds, I)

0
Publicat el 2 d'agost de 2023

Ara que fa dos estius d’aquell estiu ben estrany, i havent acabat, per fi, el curs acadèmic (a falta d’unes correccions d’urgència i les recuperacions), potser a l’À. li convindria fer balanç d’aquests dos últims anys, ni que siga perquè en quede constància en aquest indret que l’arreplega des de ja fa tant de temps. Com la majoria de les coses fructíferes a la vida, l’aventura a Leeds també va començar de rebot, però anem a pams i situem-nos al principi.

És dimecres 14 de juliol de 2021, i, després de maldar per dipositar la tesi doctoral, a l’À. li toca fer una quarantena preventiva de Covid19; la setmana anterior va ser la graduació d’Història, de la primera promoció a què va fer classes de Retòrica i en què va conèixer, a més de Josep, Joan, Patri, Jesús, Maria, Joel o Emili, entre d’altres. Molt bona gent. Però tornem-hi. Entre la quarantena preventiva i el buit postdipòsit, el futur de l’À. el saluda; què farà a partir de setembre? Unes setmanes abans, amb els nervis per arribar a temps de lliurar la investigació que l’ha tingut entretingut des de 2015, hi ha fet dues entrevistes per a la selecció de professorat de català a l’exterior que convoca l’Institut Ramon Llull: la primera, Granada, i la segona, Salamanca. Havia optat per seguir a l’Estat espanyol per poder dependre d’ell mateix i del cotxe i per poder desplaçar-se al poble o a Madrid quan li pareguera, però, per una raó o per una altra, no l’agafen. Els nervis per arribar a temps de lliurar la investigació i etcètera actuen d’escut per a desfocalitzar la resignació. Uns dies després prova sort a Lió, i l’entrevistador no el mira -via Skype- ni a la cara. Res: centra’t en la tesi, pensa. I en això que tornem, ara sí, a la setmana de la quarantena preventiva i el buit postdipòsit, a finals de setmana, en concret: ha quedat vacant el lectorat a Leeds (on queda Leeds exactament?). Sí, fes l’entrevista, vinga, va, no perdes el tren de la carrera acadèmica. El pròxim dilluns veu a l’altre costat de la pantalla Angel Smith, que li fa unes quantes preguntes; no se’n vol fer il·lusions, i segueix la seua quarantena preventiva, fins que unes hores més tard li confirmen que sí, que anirà a Leeds. Avisa totes les persones avisables: pares, parella d’aleshores, directora de tesi, amics. Entre l’alegria i el neguit, afronta millor l’estiu, i va familiaritzant-se amb el nom d’aquella ciutat del nord-oest britànic: Leeds, Leeds, Leeds. L’equip d’allà no és el que entrena Marcelo Bielsa? Para pròxima a Liverpool i a Manchester, que té aeroport.

En les pròximes setmanes i mesos, la burocràcia postbrèxit fa que aconseguir el visat semble els dotze treballs d’Hèrcules, i es veu convertit en Astèrix pujant i baixant les plantes de l’administració gal·la. En un primer moment, s’amoïna, perquè sap que els papers no estaran en regla per a la data d’inici de curs, però acabarà despreocupant-se’n: per més que patisca, no hi podrà fer res, així que per què seguir pegant-hi voltes? Ajorna aquells bitllets per a la tornada de Nadal i, en saber-ne certa la data, ja en comprarà, de nous. Parla amb la resta de lectores que aquell any s’incorporen al Regne Unit, i cada cas és un món: la seua amiga Maria, per exemple, aconsegueix el visat per a Cardiff aviat, mentre que Elena no arribarà a Birmingham fins a mitjans de desembre. L’À., però, té una relativa sort: el certificate of sponsorship aplega a finals d’octubre, havent ja defensat la tesi i enmig del quadrimestre; una quinzena després ja té el visat de manera oficial (no li ha calgut tanta parafernàlia com a les seues companyes; ni exàmens oficials, ni traduccions jurades, ni res: el visat és de treballador temporal, i val durant dos anys), però coincideix amb la Reading Week a la universitat. Finalment, prepara el vol per al 14 de novembre. I, ara sí, els nervis van fent puntets a l’estómac. El canvi serà brutal -no se li ocorre cap altre adjectiu al narrador que no siga el suat brutal, de veres?-: ell, que necessita veure el campanar del poble sovint; ell, que necessita abraçar i estar prop dels seus amb freqüència; ell, que estava tan a gust en la zona de confort; ell, que no volia anar-se’n gaire lluny; ell, que ja intuïa que fora de la Universitat de València faria fred. I prepara la maleta: quina roba hi deu clavar?, quins llibres s’endú?, què li farà falta allí que tinga ací?, no hi caben persones? De sobte, algú que ha estat diverses vegades a Anglaterra li diu que recorde agafar l’adaptador per als endolls, que allí són diferents; de fet, li havia regalat per a l’aniversari el seu, amb la promesa de l’À. que li’l tornaria en tenir-ne ell un parell de propis. Li ho agraeix -com li agraeix que l’haja ajudat les darreres setmanes a entendre els passos a seguir per a viure en aquell nou tros de món- i se’l posa a la motxilla.

Aquell diumenge és un diumenge trist -com tots els diumenges, sí, però aquell més encara-; el pare l’acompanya a Alacant i vola direcció a Manchester. Abans d’embarcar, però, ha fet amistat (a partir d’ara, totes les noves coneixences seran amistats, perquè no hi coneix ningú) momentània amb una xica murciana que busca una amiga que, casualitats o no, viu a Leeds. Creu que està de sort perquè, almenys, ja té un fil personal des d’on estirar, malgrat que, en el fons, sap que mai més no tornaran a parlar. I arriba a Manchester, i de Manchester agafa un tren cap a Leeds, on, ja aquell mateix diumenge, visita un dels dos possibles pisos que ha vist per a llogar. Li semblarà car, però si no hi ha més remei… I, ara sí, ja el tenim al airbnb, on s’hostatjarà fins que trobe alguna habitació. Però això ja anirà descobrint-ho al llarg de la setmana; ara, però, toca dormir, que a la matinada encara haurà de preparar una introducció per a les assignatures de Català, la primera classe de les quals començarà a les 9…

 

Això no és un article sobre Rússia i Ucraïna

0

Són les tres i quart d’una vesprada de dijous de febrer, i havent dinat després de huit hores i dos minuts de treball, seu al sofà: un sofà blanc, en un espai blanc de decoració minimalista, en què l’harmonia albina només es veu alterada pel verd de les fulles d’una planta artificial de l’Ikea i pel negre del televisor. Sols de pensar que demà a la nit quedarà amb la Marta per fotre un clau, i ja li creix una inflor a l’entrecuix, però prefereix deixar de banda l’onanisme i reservar la benzina per a l’endemà.

Podria posar-se una pel·lícula de Netflix, o aquella sèrie de què tant li han parlat sobre uns fumadors amb boina, però primer passeja per Twitter. Sembla que ha esclatat la guerra a Ucraïna perquè el boig rus -és que són més roïns… sempre ho han sigut; mai no han estat de fiar- amb ànsies imperialistes ha decidit envair aquell país. El nostre protagonista no acaba de conéixer exactament les causes del conflicte, però @Elteuhistoriadordehui apunta que Putin vol crear la nova URSS. Putos comunistes de merda!, no pot evitar-ho. Segueix lliscant cap amunt, i @Geopolitikvlc n’assenyala un altre motiu: Rússia combat el nazisme a Ucraïna. Home, és que els nazis es reprodueixen com un mal pandèmic!, externalitza amb un punt -lleu- de resignació. Per a @MGueroleta94, no s’entén que el dictador haja decidit iniciar l’ofensiva justament ara que gairebé hem passat el coronavirus. Té raó, tio, a qui collons se li ocorre?, crida a la pantalla. @Ladelsegundoderecha, per la seua banda, demana a Putin, per favor, per favor (hi col·loca l’emoticona de les dues mans unides en senyal de pregària), que pare els atacs sobre la societat civil. Encara té temps d’analitzar l’aportació de @EmaSdridP: La culpa és de #PerroSanxe per permetre que #ElColetas entrara al poder i per cedir davant les pressions dels independentistes i dels proetarres. És que menut casoplón es va comprar, el molt malparit, eh?, s’indigna en veu alta. Se succeeixen les raons (i els comentaris; les comenta totes, tooootes), una rere l’altra (i un rere l’altre), una rere l’altra (i un rere l’altre), pa-pa-pa-pa-pa (pa-pa-pa-pa-pa), que li conformen una visió polièdrica; ningú no li podrà retraure –com sempre li retrau el roig-desgraciat-catalanista de l’Àngel– que s’haja quedat només amb una part de l’opinió pública: ha llegit totes les informacions que han passat pel seu timeline, fins i tot les dels periòdics de capçalera que llegeix, uns periòdics totalment independents que, en absolut, mostren cap línia editorial. Mostren la veritat, sense partidismes!, com els va defensar en una discussió amb aquell roig-desgraciat-catalanista.

Amb una idea, per tant, més o menys formada, deixa Twitter i entra a Instagram: les primeres imatges amb missatges de suport als ucraïnesos i requadres bicolor amb el blau i el groc; caricatures del president rus; stories d’aquest amb líders d’extrema dreta; fotografies d’aquest amb líders d’esquerra –perquè ja se sap allò dels extrems i tal i tot això i allò altre–; un vídeo de Putin amb Diego Armando Maradona ple de sobredosi d’excitació; etcètera. Són les tres i vint-i-set i amb una energia vital impròpia d’aquestes hores en què acostuma a fer una becaina –potser és la ira pels inicis del conflicte bèl·lic, potser és encara l’erecció–, decideix dir-hi la seua d’una manera necessàriament lacònica perquè, d’una banda, ningú no el prenga per un equidistant o per un insensible o, pitjor, per un desconnectat de l’actualitat, i, d’una altra, ningú no l’etiquete de comunista, feixista, pro-rus, pro-ucraïnés o pro-alguna cosa que el puga definir ideològicament, perquè ell serà moltes coses, però, sobretot, per damunt de tendències extremistes i de tot tipus de sigles, hi ha una cosa que no és: polític –de fet, sempre es descriu com apolític; tots els polítics són iguals, un tall de lladres mentiders. Llavors, sobre un fons negre, escriu en lletres roges “No a la guerra”. Perquè si hi ha alguna cosa bàsica que ens agermane és aquest desig, aquesta voluntat: no voler la guerra. (Ningú no vol la guerra, però putos catalanes, ojalá los bombardeen. Ningú no vol la guerra, però a por ellos. Ningú no vol la guerra, però, als bascos, els haurien de torturar. Ningú no vol la guerra, però si me hablas en valenciano te mato, hijoputa. Ningú no vol la guerra, però maricón de mierda, ojalá te contagien de sida. Ningú no vol la guerra, però la culpa es de las madres que las visten como putas. Ningú no vol la guerra, però con Franco vivíamos mejor i el golpe de Estado fue culpa de los rojos. Ningú no vol la guerra, però ací que no vinguen els immigrants negres que només que porten delinqüència i ens lleven la feina. Ningú no vol la guerra, però si tanto te gustan los refugiados –amb tonalitat fosca– ¿por qué no los metes en tu casa? Ningú no vol la guerra, però al desembre no es fan plans perquè és el mundial de Qatar i no ens el podem perdre per res del món. Ningú no vol la guerra, però tu deixa que els moros es maten entre ells i en pau. Ningú no vol la guerra, però, però, però.).

A les tres i trenta-dos, segueix passant stories i en veu una d’aquella xica amb qui va intentar intimar sense èxit una nit d’estiu; hi apareix en biquini –som a febrer, però diu que té ganes d’estiu–, es fixa en l’escot i pensa que sí, que alleugerirà la inflor, que el que va davant, va davant. Es torca amb el primer paper que troba i cau rendit. A les cinc i dotze es desperta, va a llavar-se les mans i les restes de paper-líquid-record de l’escot, i, animat com està (recordem-ho: és dijous a les cinc i dotze de la vesprada, ha descansat i demà a la nit ha quedat amb la Marta), es posa música i decideix posar una nova story amb la cançó del moment acompanyada d’un breu –en el poc de temps que el coneixem, ja sabem que és un home de poques paraules– Mañana, viernes, gente i d’un ninotet ballant. Es canvia de roba i surt a córrer, que cal estar en forma per aguantar demà durant prou de temps perquè en quede ben satisfeta, ha ha ha, ha ha ha ha, ha ha ha ha ha ha ha…

Nota: No em negaran, estimats lectors, que els directors de cinema o de sèries de televisió i els escriptors de ciència-ficció no ho tenen cada vegada més difícil per crear un producte que, per mitjà de l’exageració tecnològica, satiritze la societat actual.

Article publicat originalment a la revista Descriu el 28 de febrer de 2022.

Carta de diumenge a mi mateix (V)

0

Ahir vaig somiar que ens véiem i parlàvem: que, després de tant de temps, ens véiem i parlàvem. Que féiem un cafè, o un te de rooibos, o un suc, o una botella d’aigua. Ahir et vaig somiar. I vaig témer que el diumenge fora molt diumenge. «Anheles ara el que tenies?», (em) pregunte sovint, a mode de recordatori. La qüestió és que aleshores també em preguntava si anhelava el que tenia en aquell moment. Un inconformisme mal portat, supose. En qualsevol cas, per a llevar-me aquella pesantor, aquells arraps a la gola i a l’estómac, per a callar aquell esgarip silenciós, vaig acabar de llegir dos llibres: El día que se perdió la cordura (Suma, 2017) i Memòries de mi mateix (Columna, 2023).

Pel que fa al primer, és, per entendre’ns, el McDonald’s que hom es demana un diumenge a la nit quan importa més la companyia i la conversa que el menjar -no de gaire qualitat- en si: un bestseller amb quaranta-cinc girs argumentals, amb jocs mentals, i amb un punt d’excessiva pretensió per part de l’autor que, en algun moment, tracta el lector com si fora una mica deficient intel·lectual. Llegirem, però, la segona part, El día que se perdió el amor (Suma, 2018), que, de tant en tant, ve de gust empassar-se una Doble Bacon Grand McExtrem, encara que siga pels comentaris posteriors amb la S., que me’ls va recomanar.

Respecte al segon, per seguir el símil gastronòmic, és una bona paella o una bona cassola, regada amb un bon vi negre, amb la família, amb els amics, amb els éssers estimats. Ferran Torrent està més en forma que mai, amb una novetat -no recorde ara si en l’anterior llibre, Poder contar-ho (Columna, 2020), ja ho posava en pràctica; crec que no- en l’estil i els diàlegs: la barreja magistral d’històries entrellaçades que fan avançar a un ritme imparable -ara he caigut en la trampa d’escriure una frase de falca publicitària, ai!-. I no dic que em recorde a un àpat amb la família, els amics i els éssers estimats de bades: per aquestes gairebé quatre-centes pàgines circulen, ni que siga de nom, alguns dels personatges que ens han acompanyat des de No emprenyeu el comissari! (Tres i Quatre, 1984). Hi ha les referències al detectiu Toni Butxana i al comissari Tordera. Però també hi apareix un dels germans Torres, Ferran, que es va masturbar per primera vegada el dia abans de la primera comunió. I també surt, efímerament, l’aventura de l’exagent britànic Liam Yeats per València. I, és clar, les cireretes del pastís: el Mític Regino -el protagonista-, el Messiè, el Llargo, Marc Sendra -la primera persona narrativa d’una de les històries-, el Comptable, el pare Rafel, Sara, el gitano, l’Espanyol Martínez, i tants i tants altres als quals hem vist -i ens han vist- créixer des de fa vora quaranta anys.

El 2006, un professor de Valencià de l’institut ens donava un llistat amb algunes obres, com l’esmentat No emprenyeu el comissari! Cambres d’acer inoxidable (Columna, 2000), a partir de les quals m’hi vaig enganxar. Un parell d’anys després, la meua parella d’aleshores em va regalar Gràcies per la propina  (Bromera, 1994), que no llegiria, però, fins al principi del 2011, tot i que esdevindria un dels meus llibres favorits. Al principi de l’estiu de 2010, vaig passar pel Bulevard dels francesos (Columna, 2010) després d’haver-ne assistit a la presentació a Ontinyent, i, de seguida, vaig tornar a Butxana, en vaig rellegir els ja llegits i en vaig descobrir de nous, com Penja els guants, Butxana (Quaderns Crema, 1985), Un negre amb un saxo (Quaderns Crema, 1987) o Cavall i rei (Quaderns Crema, 1989); a poc a poc vaig anar completant la lectura del món ficcional de Torrent. Més d’un lustre després, vaig començar la sèrie Un dinar un dia qualsevol (Columna, 2015), Individus com nosaltres (Columna, 2017) -que vaig acabar a l’aeroport de Berlín- i Poder contar-ho (Columna, 2019), una sèrie que finalitza, justament, amb Memòries de mi mateix. Enmig, mentre esperava que l’escriptor anara creant i jo redactava la tesi doctoral, vaig devorar la trilogia sobre la corrupció valenciana –Societat limitada (Bromera, 2002), Espècies protegides (Bromera, 2002) i Judici final (Bromera, 2006)-, coronada per un quart llibre, Només socis (Columna, 2008). La setmana passada encara vaig acompanyar Santiago Cortés en la seua missió d’assassinar nazis a Ombres en la nit (Bromera, 2011), un llibre que vaig intentar iniciar en un viatge de Xàtiva a València el mateix any de la publicació, però que, no sé per quina raó, no em va atrapar; ara ho ha fet.

No sé si era per allò del poder evocador dels somnis, que creia que diumenge seria molt diumenge i m’engoliria -malgrat que, a la fi, vaig mantenir el monstre a ratlla- o què, però la sensació en tancar el llibre va ser de pesar i de tristesa: pesar i tristesa perquè -no sé per què- em va fer la impressió que Torrent s’acomiadava de tots els personatges que han donat lloc al seu món narratiu durant dècades. I sí, em va entrar un pesar i una tristesa molt, molt grans. Tant de bo m’equivoque, tant de bo siga un sentiment ocasionat pel pes dominical. Sé -i tu també ho saps, encara que no m’ho deies als somnis- que els canvis són difícils, dolorosos, infamiliars, inevitables o inconfortables, que fan por, que angoixen, que són un procés i, sobretot, que són impredictibles, però, entre tanta incertesa, un, de vegades, només vol saber que al falsificador, al periodista, al detectiu, al comissari o a l’estafador més famosos del món literari valencià els queda molta, molta vida. Ni que siga perquè, d’alguna manera, em lliguen a l’Àngel adolescent, una mica ingenu i bastant ignorant, que encara tenia la motxilla buida de trossos trencats i plena d’il·lusions pel demà.

Carta de diumenge a mi mateix (IV)

0

És normal que no sempre pugues amb tot. És normal que ni tan sols la majoria de vegades pugues amb tot. Sí, és normal; accepta-ho. Com també has d’acceptar que és normal que, si se t’acumula un constipat amb dècimes de febre, si se t’acumulen hores de son que el cos no rep (i que, durant el constipat amb dècimes de febre, hi han aflorat), si se t’acumula feina endarrerida per feina endarrerida a què no vas saber dir que no quan tocava, si se t’acumulen classes i classes inicialment no establertes, si se t’acumulen situacions o fotografies que gairebé un any després encara t’afecten quan tu pensaves que ja no t’haurien d’afectar (fa setmanes que n’eres conscient, perquè et venç la curiositat, però encara ho fan, què hi farem), també has d’acceptar, deia, que és normal que cresca la sensació que no pots amb la vida. O que la vida, que el món, se’t presente com un d’aquells monstres horrorosos de les pel·lícules de por que obrin la boca i ensenyen els ullals, els quals, si t’agafen, et destrossaran. I tu només vols tapar-te amb el cobertor fins al cap, i dormir, dormir molt, allargant les alarmes del despertador, a la recerca d’esperança. O tornar a les vesprades de diumenge a casa, amb pijama i la videoconsola perquè l’endemà només hi havia escola, o al banc del parc o de la plaça amb els amics menjant pipes, o als passeigs per la muntanya i als berenars ben acompanyat, és a dir, a quan la nostàlgia no hi era perquè n’estaves creant els episodis.

Tingues paciència. Molta paciència. Respira profundament i agafa aire. El camí és lent i semblarà, en alguns moments, que no, però tot aplegarà, per a tots. Confia-hi. Segueix el rumb; no te’n desvies, no te’n descuides. I recorda aquell refrany: «quan el meu dol siga vell, el teu serà novell».

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ni en missa ni repicant

0

Enllaçar dies i dies dormint una mitjana de tres o quatre hores fa que l’À. bote davant de qualsevol acció de la gent -i «la gent són els altres»-, però, sobretot, li fa veure la realitat a través d’un filtre de mala hòstia i cobreix la quotidianitat d’una pàtina d’obscuritat i pessimisme. Hi suma una dosi ben carregada, ben carregada, ben carregada, d’incertesa en el futur -una incertesa, tot siga dit, amb què no comptava, però les regles són les regles i no s’hi pot fer res, és que mira, les coses venen així, tal, no sé què, i etcètera. De sobte, la por i els nervis el posseeixen, i es posa a buscar solucions d’emergència -fet que, exacte!, li serveix per mantenir la mitjana d’hores de son. Alhora, com que no sap dir que no, sacrifica hores de descans i de dormir per si cal deixar portes entreobertes, no siga cosa que. De mica en mica, paradoxalment, s’allunya del seu objectiu: l’objectiu que dona sentit a tot el viatge. I, és clar, el filtre de mala hòstia es fa més gran i la pàtina d’obscuritat i pessimisme se li arrapa més i més fins que fa mal. Ara, això sí, malgrat tot, no se’n queixa -o no se’n pot queixar-; bé, sí, es queixa de les pròpies decisions, perquè la responsabilitat va ser, i és, seua. L’À. ho ha decidit. L’À. Tot va començar ara fa un any aproximadament, quan cercava distraccions per no pensar-hi, i més de tres-cents seixanta-cinc dies després, encara arrastra el tic diogenesià d’acumular, un tic que, en veritat, el distrau de l’únic objectiu de què no ho hauria de fer. I fins ací.

L’experiència demostra que no es pot estar en missa i repicant, perquè ni s’està en missa, ni repicant, ni on s’hauria d’estar -que no era ni en missa ni repicant. Creia que no n’hi havia, però, de vegades, cal saber veure’n els límits, a pesar que, sovint, com en aquesta ocasió, li’ls fan veure els altres -«els altres són la gent». Aleshores, l’À. només pot acatxar el cap i demanar disculpes.

Dit això: centrem-nos i (re)comencem.

01-01-2022/31-12-2022

0
Publicat el 3 de gener de 2023

I ací va, com tots els anys, el llistat de lectures realitzades (algunes per plaer; altres per temes laborals i/o acadèmics) entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2022. Són més que l’any passat, però esperem que en siguen menys que l’any que ve:

  • Balada d’ocells i serps, de Suzanne Collins
  • Terres mortes, de Núria Bendicho
  • Il libraio di Venezia, de Giovanni Montanaro
  • Fora de joc a Montserrat, de Màrius Serra
  • Pedro Páramo, de Juan Rulfo
  • La creació d’Eva i altres contes, de Josep Carner
  • Els morts de la nostra vida, de Joan Olivares
  • La poètica dels espais en Vicent Andrés Estellés, d’Irene Mira-Navarro (relectura)
  • L’inesperat i altres contes, d’Isabel-Clara Simó
  • Benvolguda, d’Empar Moliner
  • La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual, d’Antoni Simon Tarrés
  • La vida i les aventures d’en Robinson Crusoe, de Daniel Defoe
  • Robinson, de Vicenç Pagès Jordà (relectura)
  • Hotel Fontana, de Pau Alabajos
  • El tocadiscos de Joan Fuster, de Pau Alabajos
  • El país de l’altra riba, de Maite Salord (lectura i relectura)
  • El món de cada dia i altres restriccions mentals, de Joan Fuster
  • El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, de Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza i Xavier Cazeneuve (coords.)
  • La gran serp, de Pierre Lemaitre
  • Temps obert. La terra s’ho porta, de Núria Cadenes
  • Temps obert. No han donat la llum encara, de Núria Cadenes
  • La gran novel·la sobre Barcelona, de Sergi Pàmies
  • Els dies bons, d’Aina Fullana
  • Guadalajara, de Quim Monzó (relectura)
  • Històries poc corrents, de Pere Calders
  • Qui és el culpable?, de Jaume Fuster
  • Sola, de Carlota Gurt
  • La mentida més bonica, de Francesc Serés
  • Tus sueños imperios han sido, d’Álvaro Enrigue
  • Odissea, d’Homer
  • Odissea, el viatge de Ningú, d’Elies Monxolí
  • Ser Joan Fuster, una lectura iniciàtica, de Joan Fuster
  • Pigmalió, de Joan Oliver
  • Pigmalión, de George Bernard Shaw

Vint-i-tres

0

Nit d’un dissabte qualsevol d’octubre de 2017. Terrassa del pub Anem anant de l’Olleria.

— Perdona: tu eres Àngel, el meu professor de Retò… –t’hi llances tímid, però amb aquell punt de voler descobrir-t’hi, de voler fer veure que som del mateix poble, mentre els amics t’etziben entre rialles que eres un pilota.

— Sí, Josep –et talle, amb un somriure, mentre et pose la mà a l’espatlla–, i tu eres Josep, tranquil que ja et tinc fitxat, ja…

— Oh, oh, oh! Pepo, això és que et suspendrà! –criden els teus amics, que no abandonen el riure sorollós.

— Però segur, eh? Seguríssim! –m’hi unisc, però et mire a tu, encara amb la mà a l’espatlla.

— No els faces cas, que són uns cabrons! –em comentes, alçant el dit i assenyalant-los, i ja no sé si una mica preocupat, però sempre somrient.– Ens podem fer una foto?

— No, home, no, Josep! –ara esclate jo també amb una rialla– Si vols, en acabar el quadrimestre, les que vulgues, que ara de segur que vos les passeu pel grup de Whatsapp els companys de classe i feu muntatges burlant-vos-en!

Vale, va, però fem-nos-la, eh? –em mires fixament, i la línia dels llavis continua cap amunt.

— No ho dubtes! I no begues molt, que dilluns no hi atendràs! –tanque, momentàniament, la conversa, mentre torne amb el grup amb què hi anava.

— Però suspén-lo, eh?, que no para de dir que no sabia si saludar-te o no –sent encara algun amic que crida per cridar. I jo assentisc, rient-me’n cap endins, mentre vaig entrant per tal de demanar la consumició. Amb una mica d’orgull li diré a la meua parella d’aleshores que eres alumne meu.

 

Crec que no ens vam arribar a fer la foto en qüestió quan vas aprovar i vas deixar de ser alumne, però després ens en férem d’altres -poques, però-, quan et vas convertir en un dels millors amics, en un confident, en un pilar fonamental. Hui n’hauries fet vint-i-tres. I ens hauríem vist, i ens hauríem abraçat -abraçat molt, molt fort-, mentre m’hauries dit que colló sempre estàs ací, i ens hauríem fet un parell de cerveses, sense timideses, obrint-nos, l’un amb l’altre, sense filtres, com sempre. I tu m’hauries actualitzat la nit de disfresses de dissabte passat, i com ho portes tot. I jo t’hauria narrat Londres, i com ho porte tot. I t’hauria estirat les orelles, o els mugrons, mentre et deia que t’havia trobat a faltar. Perquè si ja ho haguera fet amb només un mes o mes i escaig de temps sense veure’t, imagina’t ara, que vas camí dels tres anys que… Que t’estime, Josep, que t’estime molt, i que vaig preparant, a la meua manera, aquell cafè que algun dia ens hem de tornar a fer. Per molts anys, amic.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Amb aquesta camisa

0

Cada vesprada, l’À. -«una altra vegada jo? Fotre!», pensa l’À. sobre el narrador, que el fa callar i li diu que a la feina-, durant el trajecte de tornada de la facultat a casa, passa per un cementeri. Un costum que ha reprès enguany és el d’anar escoltant música quan va al treball o en torna; els trenta-i-escaig minuts de distància es fan més planers. El cas és que ahir, quan va ser davant del cementeri, el cantant del grup indie que escolta ara va callar; una veu antiga, com del més enllà, amb un anglès decimonònic, va envair-li les orelles. Lluny d’esglaiar-se -i ara el narrador dubta de si escriure-hi el ja tòpic que fan més por els vius que els morts, que horroritza més el dia a dia que no els elements sobrenaturals o paranormals, tot i que, mentre hi dubta, ja ho ha escrit-, l’À. es va aturar: procedia aquella veu del cementeri? La devien escoltar els altres vianants? Ningú més no semblava sorprès, i, de sobte, va trobar que de darrere d’una làpida emergia aquell esperit amb l’expressió afonada. Ràpidament, l’À. s’hi va acostar: «are you ok?», li etzibà. I aquell esperit, que sabia que els costaria entendre’s en l’anglès de la seua època (a la làpida, hi havia només els tres primers dígits de l’any de naixement: 182…), automàticament va respondre amb un català pompeufrabrenc -perquè per tots és sabut que els esperits saben adaptar-s’hi, als idiomes dels interlocutors-: «no gaire; fa anys que plore el meu estimat Jake». L’À., bocabadat per aquell poliglotisme espiritual, li hauria posat la mà a l’esquena, però, és clar, no hi havia una esquena física; només va poder seure a terra i escoltar-lo. L’esperit, que havia ocupat el cos d’un tal Christopherson, li ho va contar, i li ho va cantar, amb aquells versos que devia haver elaborat i reelaborat després de tantes dècades, i que creixien, acompanyats d’una música suau, lenta, però coneixedora dels temps adequats per accelerar-se, que brollava pels auriculars: «I am lost in our rainbow. / Now our rainbow has gone. / Overcast by your shadow / as our worlds move on». Mentre cantava, l’À. començava a entendre que allò fou una relació impossible: la societat no estava preparada per a estimar ni per a estimar-se. Ho ha estat, en realitat, alguna vegada?, es va interrogar mentalment. Pel que narrava, el Jake i el Christopherson s’havien estimat, s’havien estimat fins al punt de conèixer-se les olors, els gestos, les mirades. Quan va arribar a la part d’«In this shirt, I can be you, / to be near your for a while», l’esperit s’agafà la camisa, se l’estirà i el que semblaven un parell de llàgrimes regalimaren d’aquells ulls profunds; l’À. sabia que eren llàgrimes perquè van caure a terra i van deixar marca en el fang. El tal Jake se’n va haver d’anar; potser un dels dos hauria acabat mort, si els hagueren descobert -quina paradoxa, ja que l’esperit esdevingué esperit al cap d’un parell d’anys per una malaltia sense cura. Aquella nit, va dir el Christopherson, la van passar units, besant-se, fonent-se, retenint-se visualment cada raconet del cos, i Jake li va deixar la camisa com a record, per si mai no es tornaven a veure. «Ai Jake, on ets?, on ets?, on ets?», va sospirar el Christopherson, eixugant-se les llàgrimes. «But I need Jake to tell you, that I love you, it never rests», torna a la cançó, i «I am lost, in our rainbow, / now our rainbow has gone».

A poc a poc, el Christopherson es va gitar, i es va fusionar amb les fulles i el fang fins que en quedà colgat -o fins que desaparegué. L’À., allí parat, no va saber molt bé què fer: li hauria agradat abraçar-lo, intentar fer alguna cosa per ajudar-lo, però només plorà, plorà molt. I les llàgrimes caigueren a les fulles, i regaren aquell sòl que ja estava humit, i voldria que hagueren traspassat totes aquelles capes fins arribar al cor del Christopherson -no es preguntà si els esperits tenien cor; no li calgué per comprovar que sí-, perquè en notara l’escalf, perquè sabera que el comprenia, que els amors prohibits, impossibles i no corresposts ja ho tenen això, etcètera. Sense saber com, però, el cantant del grup indie que escolta ara va tornar als auriculars. I, a poc a poc, l’À. s’alçà, s’espolsà el fang dels pantalons i tornà al carrer; ningú s’hi havia fixat, en aquella escena? Una vegada a casa, es llançà al llit, a veure si podia trobar-hi aquella cançó. Amb aquesta camisa, amb aquesta camisa… L’amor és complicadíssim, sí, però no ho valen els moments fugaços que ens regala? I quin poder evocador pot tenir una simple camisa!, tot això ho pensava l’À., amb els ulls humits però meravellat, mentre en teclejava la recerca. No ho reconeixerà mai en públic, això, però agraí en silenci el fet que el narrador li haguera revelat tota aquella història.

7 Trelawn Street

0

Al número 7 de Trelawn Street, al barri de Headingley, un narrador escriu aquestes línies i hi torna a fer aparèixer l’À., que des d’allò de les vies no se sabia on parava. I l’hi fa aparèixer com a pretext per a parlar de l’Adrianna i el Josh, per a parlar, justament, del 7 de Trelawn Street. L’any passat, l’À. compartia el 25 de Christopher Road, a Woodhouse, amb cinc persones més: una taiwanesa, un indi -que va ser substituït per un anglès-, i tres anglesos més -quatre, quan l’anglès substituí l’indi. Durant els primers mesos, l’À. va fer amistat -i amb la cursiva el narrador en marcarà la distància- amb l’indi, el Milan, però al febrer va haver de marxar-ne. Tot seguit, la conveniència idiomàtica de la taiwanesa, que volia recuperar els anys d’aprenentatge d’espanyol, provocà diverses converses banals, sobre què sopaven o quan tenia festa -ella-; l’À. podia ocupar les hores de silenci. Fins que va venir el Morris, que, a mode de presentació, el va convidar a un got de whisky amb mel. No sap, gairebé mig any després, què se n’ha fet, d’aquells desconeguts: el Milan -creu- va anar a Manchester o a Londres; la taiwanesa havia trobat una nova casa on poder imposar la seua dictadura; el Morris, on deu haver anat el Morris? Tant se val. Tampoc no confia gens que ells es pregunten on ha anat l’À., tot i que es trobe a uns vint-i-cinc minuts d’aquell carrer costerut.

En qualsevol cas, en el nou pis, el 7 de Trelawn Street, durant les primeres setmanes ha parlat amb l’Eliza -que és qui ha adoptat el paper de delegada de classe-, l’Adrianna -la pronunciació geminada de la n en va delatar l’origen romà-, i el Josh -més tímid. El cas, però, és que l’Adrianna i el Josh abandonaran les respectives habitacions demà mateix: «This is my last weekend in this house», li va comentar ell, abans de confessar-li que se n’anava a Austràlia, d’on és la família del pare, amb una beca. L’Adrianna no li ha dit on ni per què se’n va; ningú no pregunta, en aquell pis, més enllà dels formalismes i dels convencionalismes que acompanyen el «Good morning-how are you?-fine, thanks. and you?-good, thanks». Però sap que se’n va perquè, quan l’À. va anar a veure la que seria la seua habitació, l’agent immobiliari li ho va dir. En desconeix els motius, però l’À. els trobarà a faltar, a l’Adrianna i al Josh. Ella, un matí feiner, el va sorprendre: «Bon dia!». L’À., que creia que no l’havia entesa, va somriure i li va respondre: «Bon dia! Come stai?», i es va sentir el més poliglota del món. I una mica com a casa, també. En una altra ocasió, van parlar de llengües, i ell li va explicar que el curs anterior havia estudiat una mica d’italià i que fa uns anys havia visitat Roma i a Siena; ella, en canvi, no havia estat a València, però sí a Barcelona, a pesar que no coneixia el català. El Josh, per la seua banda, va portar-hi un amic divendres de nit que anava amb cadira de rodes. L’À., que s’ha envoltat de cadires de rodes, no es va estar de demanar-li si necessitava ajuda -ignorant per un instant que aquest gest pot resultar ofensiu-, però el Christian li va dir que no, que gràcies però que no calia, i li’n va endevinar la procedència. Tot això, ell, en un perfecte espanyol de Cuadernos Santillana.

Dimarts, però, ja no hi seran: ni l’Adrianna -ni el seu xicot, que hi anava alguna vegada-, ni el Josh -ni el Christian. No hauran pogut fer amistat -aquella amistat amb cursiva-; no hauran pogut establir arrels. Ells acabaran en l’oblit de l’À., que, algun dia, els recordarà vagament; i l’À., potser, serà un nom més en la memòria d’ells. La substituta de l’Adrianna -l’agència els va dir, als romanents, que la nova companya volia posar-se en contacte amb ells-, la Chloe, també treballa a la University of Leeds, i hi arribarà al 7 de Trelawn Street dimarts a la vesprada-nit. Però l’À., durant el passeig dominical de hui, només podia veure una metàfora de les relacions personals (tan clara que li ha semblat insultant posar-ho per escrit en el seu bloc personal) en allò del pis, dels pisos, de Leeds: gent que se’n va, gent que hi aplega, converses mínimes, preguntes convencionals, manies de cadascú, cuirasses idiomàtiques, barreres plenes de pors, personalitats oposades o no, etcètera. I ell, el nostre amic À., que, si no passa res de greu, complirà el contracte amb l’agència, perquè ell és de complir contractes. Ara bé, què quedarà de l’À. en les nòmines mentals de les Adriannes, dels Joshs, dels Milan, dels Morris?, es pregunta ell mateix i, fins i tot, en deixa constància en aquell bloc abocaagonies, però bé voldria preguntar-ho a. A qui?, li pregunta l’À. al narrador. I el narrador, que, de moment, és qui en té el poder, el deixa, així, pam, sense resposta.

Carta de diumenge a mi mateix (III)

0

La idealització -o idolització- fa obviar la part fosca d’algú, que s’hi presenta falsament immaculat. Tots tenim una part fosca, però l’idealitzador -o idolitzador- es posa una bena als ulls davant la de l’idealitzat -o idolitzat. I això, en realitat, és culpa de l’idealitzador -o idolitzador-, malgrat que l’idealitzat -o idolitzat- sap jugar unes cartes inconscientment, o no, ambigües, intermitents. Un dia, però, aquella bena es torna transparent. O cau. O pots veure-hi a través. Tant se val. Havies decidit donar una oportunitat a la modificació dels papers d’una relació, tu, que sempre t’hi havies oposat, perquè no saps veure, si més no de moment, qui tant has estimat amb unes ulleres que no són les que havies utilitzat fins aleshores. Però ho havies decidit, perquè, almenys, hi guardaves el contacte, no donaves per perdut tant de temps de coneixença, t’estalviaves una certa angoixa derivada per un silenci que no parava de ressonar dins teu. I ho havies decidit, també, perquè hi veies un cert interès per l’altra banda; un cert interès, això sí, que havia anat decaient, com sempre que passava una mica de temps des de l’arrancada original, com el colp de la roca o del cudol en l’aigua, amb la bromera inicial, les ones més menudes, però més compactes al principi, que perden força a mesura que s’allunyen i s’expandeixen. De les converses inicials, gairebé diàries, es va passar, com en els pitjors temps, a converses plenes d’uns silencis que s’anaven espaiant, primer, durant hores, i, després, durant dies. I davant del nou -nou?- desinterès, vas preferir que el millor seria parlar, només, si s’hi tenia alguna cosa a dir, que tampoc no calia fer -més, més, més- l’imbècil i acabar amb la sensació, novament, de sentir-se idiota, hiperbòlicament idiota. I, així i tot, la bena seguia; hi buscaves tot de justificacions, a aquella manera d’actuar. L’autoengany, fer-se trampes al solitari, sempre t’ha agradat. Amb el pas dels dies, i havent llegit reaccions a les xarxes socials, anaves comprenent que tu ja no eres tu; que, cada vegada més, et transformaves en ell, que esdevenies ja un pretèrit que, durant una sèrie d’anys, havia fet de crossa, de suport, de refugi. Crossa, suport, refugi? Segur? És igual. Havies començat a assimilar això: la superació del tu per ell, el teu nou lloc en el prestatge del passat de l’idealitzat -o idolitzat. Tanmateix… tanmateix, continuaves amb un pacte de respecte no escrit: evitaves certs moments, certes situacions, certs comentaris, perquè sabies que podien molestar l’idealitzat -o idolitzat-, i a tu no et suposava tampoc cap problema. Aquest pacte no escrit, sembla -com tot, ben mirat- que només existia en el teu cap, cosa que et fa créixer la sensació de sentir-te idiota, hiperbòlicament idiota. Comptat i debatut, és per sentir-s’hi: ningú no ho havia dit, no estava escrit i potser tan sols sonava bé al teu cap (de nou, la culpa no és de l’idealitzat -o idolitzat-, sinó de l’idealitzador -o idolitzador). La nit de divendres el pacte (el pacte, recorda-ho, que només existia en la teua ment, en la ment de l’idealitzador -o idolitzador) es va trencar: hi vas veure la veritat, i, de sobte, tot va tenir un perquè, tot va quadrar, totes les pors es van entortolligar. Un dels motius que més t’havia fet patir des de sempre. El motiu de la desconfiança. El que sempre s’havia ocultat. Això. «Lo dijo el precario: abrir los ojos duele», que canta el Nega. I sí: va fer mal, va fer molt de mal. Un mal irracional, ho saps, com igual d’irracional és que t’afecten uns actes de l’idealitzat -o idolitzat-, que, no ho oblides, pot fer el que li apetisca, que no té per què actuar com tu ho faries, que. Però vas viatjar als primers mesos, al patiment per les mitges veritats o les mentides directes. Malgrat estar sota el cel, tot allò es va fer minúscul, com minúscul et vas fer tu, que en aquell moment et vas sentir sol -perquè sí, xiquet, perquè tu sí que has estat sempre sol-, sol i incomprès, una vegada més, i idiota, hiperbòlicament idiota, no només pel que acabaves de contemplar, sinó perquè allò t’haguera afectat tant, ara, que anem camí del mig any de dol. Voldries haver cridat; en canvi, simplement vas passar per allà, com si no te n’hagueres adonat, i, després, ho vas veure des de la distància. Fins que el cos va imposar que el problema extern havia de passar a ser un assumpte gàstric. Mentre te’n vas haver d’anar momentàniament, sols et podies repetir allò: que sempre havies de ser tu qui patia, i etcètera.

Ja han passat gairebé dos dies i, afortunadament, no hi has estat tan sol com t’hi vas sentir en un primer moment. I ara, en realitat, et preguntes: calia escriure-ho ací? Calia despullar-se, per enèsima vegada, per mitjà del teclat, en un text quasi despullat de metàfores i de la retòrica que solia actuar com a filtre? No, segurament, no calia. Però t’ha permès cridarcridar ben fort sense que et prenguen per boig. Ah!, i també t’ha permès, hui, diumenge 23 d’octubre de 2022, posar per escrit com t’hi vas sentir aquell divendres de Fira, per tornar-hi quan calga tornar-hi, per venir-hi per si tens temptacions d’oblit, perquè tu, idealitzador -o idolitzador- com eres, comences a obrir els ulls i a desidealitzar -o desidolitzar- l’idealitzat -o idolitzat. Ja d’una. Ja, per favor. Ja.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vies d’inici

0

La sempiternitat de l’estiu va finir, i la rutina viatgera i cafetera s’hi ha tornat a imposar. Nous projectes. Noves il·lusions. Nous alumnes. Noves coneixences. Nou pis. Nous bacs. Noves alegries. Noves decepcions. Nous somriures. Noves llàgrimes. Noves utopies. Noves hòsties de realitat. Com en l’exprés de Calders, a l’À., ningú no va voler dir-li a quina hora passaria el tren, ni que aquelles vies no veurien transitar-hi cap vagó. A la llunyania, algú va cridar-li en un dialecte estranger encara no gaire comprensible que allò no era sinó una representació metafòrica -gens subtil, per cert, fruit de la poca creativitat actual del narrador- del seu interior. Tanmateix, el nostre protagonista només va ser capaç d’alçar les celles, i, abans que poguera posar el punt sota el ganxo del signe d’interrogació que tancava el tímid però excessivament -i, ai!, resignadament- repetit «Could you repeat, please?», un blanc grisenc ho va impregnar tot.

Que els planetes ens perdonen

0
Publicat el 24 d'agost de 2022

¿Qué andas buscando, si andas buscando tu propio cielo en los noventa? Saps de sobra què busques -o què has estat buscant- des de l’endemà d’aquell diumenge de principis de maig. Ho saps, tot i que també sabies que no hi arribaria res. «Mou tu la fitxa!», t’han dit, «si tant busques i esperes, mou tu la fitxa!». Una altra vegada? L’enèsim moviment de fitxa? La repetició permanent del rol que des del primer moment us vau assignar? L’estaca, com cantava Llach, només cauria si estiraven tots. No? De totes maneres, no és l’immobilisme en si una presa de partit? Callar, al capdavall, pot ser molt sorollós. Però… Però busques i esperes. O buscaves i esperaves. Perquè en algun moment has de decidir començar a veure que no hi ha més cera que la que crema. I, sincerament, buscaves i esperaves un colp al cap aliè -metafòric, és clar- que li fera enyorar-te fins al punt de voler lluitar costara el que costara, de solucionar el que calguera, de salvar el naufragi, de veure’t i sentir-te, a ulls de l’altre, estimat, valorat, imprescindible -encara que no hi ha ningú tocat de la vareta de la imprescindibilitat, sí, d’acord. El colp al cap, però, te l’has de pegar tu per entendre que tot això no succeirà mai; si no ha ocorregut en anys, no ocorrerà en un parell o tres de mesos. I el colp al cap que t’has de pegar te l’has de pegar, principalment, per comprendre que no t’has vist ni sentit estimat i valorat, però sí, i per alguna falsa percepció -ai, porca arrogància!-, una mica, una miquiua, una micona imprescindible. Altrament, hauries estat esperant?

¿Tú en qué pensabas, cuando esperabas la entrada al paraíso abierta? ¿Olvidar, de repente, los miedos de siempre y encender otro fuego artificial? És això, comptat i debatut, el que esperaves, en efecte: un gest de l’altra part per pretendre esborrar pors, inseguretats, i encendre nous colors per il·luminar les zones fosques i obscures. Malgrat que sempre s’hi pot fer molt més, i a pesar de la falta de retroalimentació, tu creus que ho has intentat, que has estat temps intentant-ho, sense una reciprocitat clara, manifesta, com si llançares pedres a la lluna. Però ho has intentat tan bé com has sabut -cosa que no t’eximeix de l’existència d’errors. No obstant això, és el final, y ya ves que, al final, importan poco las gestas. T’hauria agradat comprendre’n els motius (cansament, por, desgana, desinterès, mutació dels sentiments, rutinització, distància), uns motius que anaren més enllà d’una suposada desconeixença, d’una hipotètica falta de motius. Però tot això es va quedar en aquell diumenge de principis de maig, com també s’hi va quedar l’ímpetu de totes les promeses de tirar endavant que havíeu etzibat amb anterioritat.

Adiós, decid adiós, y entonad el acorde final. A les portes dels 31, vas prendre la decisió d’iniciar un compte enrere en forma de cançons que havíeu compartit durant viatges nocturns: cada dia una -o dues, o tres, si no sabies quina triar d’un grup en concret-, un fragment, un significat. «Lo que quieras, pero hablemos». «Tu recuerdo encantado sin ser mi pesadilla». «Dos volcanes de ideas en erupción. ¿Para qué sigo yo intentando comprender?». «I tanque els ulls i pense en tot el que hem viscut; el que ens queda per fer, tot el que hem cregut». «Per somiar que vens amb mi, per no perdre’m la drecera. […] I al record, les tardes bones, i cançons a mig desfer». «En la nostàlgia del record, hi ha un demà, hi haurà sort». «Dicen que la esperanza se pierde tarde, pero uno ya se cansa de luchar en balde». «Que el dolor se acobardó y se expresó el silencio, y pudimos hablar». «Serem dos bojos sols que busquen el seu lloc en les delícies del seu cos i en l’egoisme del seu cor. L’últim ball…». «Dona’m un últim senyal». «Ningú no ens va avisar que tot això se n’anava, que tot era mentida». «Quan no hi siguis, faré la maleta; potser així no farà tant de mal». «Que cabró l’amor, que fa confondre flors i merda, trobar bellesa en una esquerda. […] Preferiria no fer-ho». Era una manera de començar a mirar els ulls de la realitat, ara que la realitat t’havia colpejat tan fort les darreres setmanes. I era també, fet i fet, una manera més d’esperar –alhora, però, que hi establies uns límits. Evidentment, no ha donat cap fruit; i no l’ha donat, potser, perquè havia de ser així, i perquè, potser també, tot això que escrius només s’esdevé al teu cap de somiatruites, que els altres ja han passat pàgina, que ja ho han superat, que no et troben a faltar, que ja han acceptat les noves situacions, que han continuat amb les seues vides, i que, en veritat, per què havien de saber que tu esperaves si no has parlat clar, o si l’acord final va ser, fins a cert punt, un acord mutu?

Decid adiós, no seré yo quien interrumpa el apagón; que los planetas os perdonen. Ai, benvolgut, potser ja ha arribat el moment de deixar d’esperar i de fer via; de no interrompre l’apagada, i que aquesta seguisca la seua senda traçada i imparable. Els planetes de segur que us perdonaran, perquè, al final, heu actuat tots com bonament sabíeu o podíeu segons les circumstàncies i el context, i qui fa el que pot, etcètera. L’has cagada moltes vegades i (vols creure-ho) l’has encertada moltes altres; has plorat de tristesa, però també d’emoció i de felicitat; has patit i (segurament, i a pesar de no haver-ne estat conscient) has fet patir. S’han quedat molts somnis per complir, molts projectes per portar a terme i moltes aventures per descobrir, però se n’han complit, se n’han portat a terme i se n’han descobert altres que per tu mateix mai no hauries viscut. Hi ha opcions l’elecció de les quals podrien haver estat diferents; conflictes que calia haver abordat des d’una altra perspectiva; comentaris que haurien d’haver estat farcits d’altres adjectius i adverbis. Però això ho veus ara, amb l’avantatge de posar, des del present, el telescopi en el passat; si els daus t’hagueren fet guanyar, no hi pensaries, o no hi pensaries tant. Tanmateix, has estimat, has estimat molt, has après, has crescut, i la motxilla queda plena de nous aprenentatges i de noves experiències; la balança, per tant, s’ha decantat cap al costat positiu. I això també ho has de remarcar, i has de demanar disculpes si cal, i també ho has d’agrair, que sempre és un aspecte que queda més pendent, més aïllat. Per tot això, saps que els planetes us perdonaran.

Adiós, adiós, reserva tu mejor sonrisa para la extinción; será una fiesta de colores. I ara? Què ve ara? Ara ve el torn del temps, que ha d’interpretar la seua funció indulgent; ara ve el paper del record amable i tranquil·litzador, el joc del somriure melancòlic i apenat del que hauria pogut ser però que ja no serà. Ara has de desamarrar la barca, que havia estat amarradeta durant moltes setmanes, i, carregat de paciència, has de permetre, i has de permetre’t, que la mar en calme el camí. I arribarà l’instant, el just i precís instant, que giraràs la vista enrere i comprovaràs, per fi, que tot haurà estat ben replet de colors, que haurà estat una festa de colors. I vindrà la pau per a l’esperit. I…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A les portes dels 31

0
Publicat el 15 d'agost de 2022

Escric això quan falta just una setmana per a complir 31 anys. Durant mesos he dit que estic en la crisi dels 30 des de la nit d’abans de fer-ne 28. Sembla que el sentiment és -més o menys, i amb més o menys grau de drama- bastant generalitzat entre els nascuts el 91 i el 92: la incertesa i la por al futur, una relativa falta d’estabilitat polièdrica, la fugacitat del minuter, la futilitat d’esdeveniments que abans resultaven tan atractius, la incredulitat davant d’històries conjuntes duradores, una abúlia imperant, una certa indiferència cap al món que contrasta amb una pressa -o pressió- social per… què? «No córregues; ningú t’acaça», diuen per tranquil·litzar-te. No, aquí ningú neix preparat, ni per ser jove ni per fer-se gran. El cas és que a les portes dels 31, i després d’un cap de setmana -el penúltim dels 30- emocionalment complicat, és inevitable fer-ne inventari, fer-ne balanç. Si més no, inventari o balanç mentals, que tampoc no cal escriure-ho tot.

«Els 30 són els nous 20» ha estat la frase més repetida des que hem inaugurat dècada. Què n’hi ha, de cert? Que, malgrat l’aparença -i el fals consol- que els 30 semblen els nous 20, perquè hom s’aferra a la joventut com si li anara -de manera literal- la vida i mai no és tard per descobrir res, la veritat és que algunes sensacions i emocions tenen un punt menys d’adrenalina, i la buidor hi arriba més sovint del que es voldria; els diumenges són més diumenges, i l’arribada del dilluns, de vegades, se celebra com una festa. No obstant això, mentre llig i rellig això que acabe d’escriure, pense en la responsabilitat dels factors externs aliens a l’edat -al número que en determina l’edat-, en si hi tenen res a veure (és clar que hi tenen alguna cosa a veure, com no hi han de tenir res a veure, bajoca!?), perquè, tot i la nostàlgia solitària i permanent en què molts de la meua generació ens trobem, no podem fugir del zoon politikon aristotèlic. Ja siga per falta de companyia o per despit, o ves a saber per què, aquells que diuen que no ens calen els altres per ser feliços menteixen; depenem -el nostre estat d’ànim en depèn- de les relacions amb els nostres. És possible no estar malament si veiem un amic malalt? No ens alegrem quan veiem una amiga assolir els seus objectius? L’individualisme -i centenars de comptes de Twitter o Instagram, a més dels venedors de fum habituals- ha envaït l’ecosistema vital amb allò que la felicitat és només cosa nostra, exclusiva de cadascú; que si no s’és feliç o s’està bé amb un mateix, és impossible ser-ho i estar-ho en societat. I, com que això, per molt que ens hi entossudim, no és possible, ens frustrem, ens angoixem, ens entristim. Com amb tants altres missatges d’aquest tipus que ens impregnen de manera subtil cada dia.

A les portes dels 31, el vaivé de gent ha estat considerable: hi ha qui se n’ha anat o qui s’ha quedat a mig camí; hi ha qui ha vingut o qui hi ha tornat, i hi ha, en efecte, els que hi han volgut romandre, a pesar de mi, a pesar de tot. (I, compte: també nosaltres ens n’hem anat -obligats per les circumstàncies o no-, ens hem quedat a mig camí, hi hem anat o hi hem tornat, o hi hem romàs, perquè «la gent són els altres» però per a la gent també nosaltres som els «altres»). Dissabte, tot i que encara faltaran dos dies, si tot va bé, celebrarem la nova xifra, i evitarem comparar-ho amb la festa dels 30. Per higiene mental. I per inutilitat pràctica. Un trimestre… un trimestre ha passat i hem comprovat que no, que la vida no és com l’hem vista al cinema, ni com l’hauríem escrita nosaltres; per més que ens hi encabotem i en tinguem un cert complex, ni som directors de cine ni escriptors omniscients. Tanmateix, hom no pot evitar ser un somiatruites, i esperar, esperar, esperar, perquè ja ha mogut totes les fitxes pròpies i n’espera un altre torn. Hi ha adeus que comencen a ser patents -també és veritat que un altre complex que patim és el de convertir-nos en el pitjor cec que no vol veure-, a manifestar-s’hi. En realitat, ja ho són, de patents, i ja s’hi han manifestat per omissió, però hom no pot evitar ser un somiatruites, i etcètera.

A les portes dels 31, i com a conseqüència d’aquest cap de setmana estrany, però, seria injusta l’assignació d’una pàtina de buidor completa sobre els darrers 360… 358 dies. Seria injusta i, sobretot, mentida. Hem rigut i hem somrigut molt, moltíssim. Hem ballat fins no notar els peus i hem cantat fins quedar-nos afònics (molt afònics). Hem escoltat i hem seguit aprenent dels millors, com sempre. Hem tancat etapes acadèmiques en forma de tesi doctoral i n’hem tret un llibre, a més de participar en uns quants actes al voltant de l’Any Fuster -que, per cert, encara no s’ha acabat. Ens hem sentit com Robinson Crusoe en una illa, en aquest cas, britànica, començant de zero (i, tot siga dit, hem comès l’error de quedar-nos al refugi, sense voluntat d’explorar-la; culpa nostra, mal fet!). Hem caminat 22 minuts per llocs impensables. Hem gaudit de llunes i d’estrelles, de música i de converses. Hem fet de cor en uns quants concerts, acompanyant el cantant de torn per la ciutat de Jara o pels zoos. Hem descobert Paco Roca sense esperar-ho. Hem estat feliços, sí, i quan més ho hem estat, ha sigut perquè estàvem en companyia; una companyia que hem apreciat (més encara, però sempre l’hem apreciada) cada vegada que tornàvem a casa. Zoon politikon...

A les portes dels 31, notem que, si res no ho canvia, cal tancar alguns cicles, algunes portes. De totes maneres, com diu el mestre, les portes sempre callen. Aquest cap de setmana ha estat un pas més, un esglaó més del procés; no el definitiu, però sí un d’important: trobar-se la realitat a la cara sempre dol, però en algun moment deixarà de coure i n’iniciarà la curació. Un trimestre -o més- evitant situacions era temps més que suficient per afrontar-ne alguna, malgrat que no haja estat per voluntat pròpia i malgrat que, en realitat, no s’haja afrontat. Estar a les portes dels 31 sona a final: sona a piscina recalfada pel sol de tot l’estiu, reclosa i que comença a crear vida animal; sona al ditet de refresc que queda al fons de la botella i que ja s’ha escalfat; sona a última pàgina de llibreta, aquella que està tota plena de gargots i de provatures per comprovar si el bolígraf funciona; sona a l’última setmana de treball, quan ja no tens gaire cosa a fer; sona a això, a final.

A les portes dels 31… encara en són 30. I queda una setmana: una setmana per tornar a sentir-nos vius; per posar ordre al desordre i al caos en què ens hem instal·lat; per sortir d’una desgana accentuada per la calor infernal; per eixir d’aquest aplatanament general; per tornar-hi. A les portes dels 31 està bé començar a acceptar això mateix: que en tenim quasi 31, i que hi ha molt de positiu. Som els mateixos idiotes i imbècils -perquè ho som, eh?, i molt-, però amb una visió una mica més àmplia, amb una mica més d’experiència, amb una mica més de recorregut. Sense flipar-nos, que conste. Ara, això… això també és bonic, punyeta!

Publicat dins de Música | Deixa un comentari