Estimem perquè morim

“Tinc la convicció que, amb la capacitat de morir, vaig perdre també la capacitat d’estimar”, diu Joan Ferrer a Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà. I potser ací rau -oh, Àngel, acabes de descobrir la gasosa- el perquè d’estimar: estimem perquè sabem que morirem. Inconscientment, potser, ens fixem l’objectiu: estimar, en un sentit més o menys ampli, els nostres éssers més pròxims. Si sabérem que vivim -individualment en el món, és a dir, només nosaltres, cada lector amb la seua unicitat, sense el seu entorn- sense una obsolescència programada des del clau clau dels nostres pares, quin sentit tindria estimar algú que no podrà compartir amb nosaltres la immortalitat? Sí, podríem estimar les persones en qüestió fins que els arribara la data de caducitat (seixanta, huitanta, cent anys?), però, i en acabant, no ens sentiríem ben buits pels segles dels segles, amén? Algú dirà: home, podries estimar la descendència d’aquestes persones -en alguns casos, la teua descendència també. Sí, però, i després? I respondria aquest algú: la descendència de la descendència. I després? Etcètera. Però no seria el mateix. A la gent que estimem, la perdríem, i, en el millor dels casos, després d’haver viscut dècades i dècades i dècades i dècades, serien un gra més en el dipòsit de la memòria. Naixerien nous lligams, però ni serien com els primers, ni serien per a sempre, i tornaríem al mateix: si Atlas ja és present -i pesat- en el nostre dia a dia i en les nostres curtes vides, imagineu-vos en un temps infinit. A més, estimar, no ho oblidem, també requereix esforç, sacrifici, suor i llàgrimes. Segurament, acabaríem bojos, esquizofrènicament incontrolables, i… Jo també tinc la convicció que els humans estimem perquè morim, perquè sabem que morim i sabem que la nostra gent també mor. Ep, i això no vol dir que nasquem per a estimar, però deixem-ho córrer.

Publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura | Deixa un comentari

Orgullós que m’ensenyaren a ser del Barça

Ahir vaig fer un exercici d’autoflagel·lació que ni els de Los Picaos de San Vicente de la Sonsierra. A qui se li ocorre?, pensareu. Sí, ja ho sé. La qüestió és que ahir, la madridista Cris i jo vam decidir anar a veure el partit. Dic el, perquè, malgrat que s’hi jugaven dos partits -Barça i Madrid- alhora, la importància estava a Màlaga. Vam veure la primera part envoltats, bàsicament, per valencianistes, però allò no tenia aquell què dels grans finals de Lliga. Aleshores, en un gir inesperat dels esdeveniments, li vaig proposar que anàrem a pregar que en la segona part el Màlaga en clavara dos on estava reunida la plana major del madridisme del poble. I hi vam anar: banderes d’Espanya, putabarçaputacatalunyes, Messienanos, Piquelloróns -tot en castellà no siga que-, etc. El cas és que, si haguera estat al revés, segurament els càntics hagueren sigut semblants: hagueren esmentat el jugador aquell que espenta els gols del Madrid, o el president aquell que hauria d’estar imputat per no sé quines coses d’un Castor, o simplement hagueren afegit el malsonant “puta” a l’adjectiu “Real” i al nom “Madrid”. No dic que jo ho haguera cantat, com també hi havia madridistes de bé als quals no els calia tenir cap memòria per l’etern rival. Ara bé, mentre escoltava tota aquella fauna celebrar la segona lliga en nou anys -té mèrit, perquè des del 2012, és a dir, que fa els anys que té Shin Chan en l’anime que no alçava el trofeu de la Lliga-, a mi em va vindre una coseta al cap  i al cor, un xicotet deix de llum, potser per l’autoflagel·lació que m’estava provocant: em vaig sentir més orgullós que mai que l’avi Pipo i mon pare m’ensenyaren a ser del Barça. Us jure que mai no m’havia passat, aquest sentiment tan fort -no diria que el parell de cerveses,  tot i que l’alcohol ajuda a curar el dolor, hi influïren…- d’agraïment per haver-me ensenyat a ser d’un més que un club. I, de sobte, em vaig transportar a les nits de dissabte i les vesprades de diumenge, m’auelo transistor en mà i cara a la televisió en la seua butaca, mon pare assegut al costat dret del sofà i jo, enmig dels dos. O als dimarts i dimecres de Lliga de Campions. Fum de caliquenyo i de cigarret, de l’un i de l’altre, mentre m’auela celebrava algun gol -potser només quan ho feia jo-, i ma mare ens intentava burxar per tots els costats. Té daixonses que fóra una victòria del Madrid el que a mi em recordara tot allò, tots aquells inicis del ser del Barça, que ja havia començat a acostumar-se a guanyar algun títol important cada any. Però ho va fer: vaig entendre -o ho vaig recordar- que ser del Barça, com el càntic diu, és el millor que hi ha. I no només pel futbol, potser, sobretot, per tot allò que no és futbol. Directives -excepte Laporta, oh, gran Joan!- a part, encara m’emocione, com ho vaig fer divendres en la conferència del Puyal a la Universitat de València, amb el “Toca Stoichkov, para Bakero, pica Koeman, goooool!”, o amb el “¡Pizzi, Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Che, qué bueno que viniste, qué bueno que llegaste! ¡Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Sos macanudo!”, i això que no tinc consciència d’haver-los vist en directe. Però també se’m posa la pell de gallina (o la gallina de piel, com al mestre), amb aquella jugada de Ronaldinho que deixà per a la foto el Ramos, o el “I més, i més, i més i més, però molt més, i encara més, i més, i més i més” contra el Getafe, o els 2-6, 5-0, 0-4, o el Messi mostrant-los la samarreta a una parròquia que no s’ho creia. O el Sergi Roberto donant-nos esperances. O encara les llàgrimes que lluiten per no sortir quan em ve a la ment el Guardiola a la banqueta, com em vindran d’ací uns mesos quan es parle de Luis Enrique. O, o, o.

És cert que ahir vaig veure il·lusió -i confesse que hi vaig sentir una certa enveja- en les cares madridistes; allà en el fons, molt en el fons, en el fonsíssim, me n’alegre per Cris, que podria estar perfectament escrivint unes ratlles semblants a aquestes però de signe contrari. Crec que ja se n’havia oblidat, del que era celebrar un títol de trenta-huit partits, i ja li (els) tocava. Se’ls en dóna l’enhorabona, i en pau! Ara només ens queda emparar-nos en la màgia de Dani Alves, sobretot, sobretot, sobretot, per evitar que puga tornar a escriure una entrada de futbol, amb un cert punt de plorera, com em diran alguns.

Publicat dins de General, L'Olleria | Deixa un comentari

Equilibrisme

Supose que fer-se major deu ser això: anar al dermatòleg i que et diga que t’has d’equilibrar. No dietèticament -que també-, sinó mental. Des de fa uns mesos, m’han eixit uns pelats al cap, uns granets -tres- diminuts on no creix el pèl. La primera vegada que ens en vam adonar -dic “ens” perquè, com que és darrere del cabolo, jo no ho veig-, era finals d’agost. Potser abans, tant se val. He visitat tres metges: el primer, el de capçalera, sense gairebé fixar-se -ehem!- em va dir que això era estrés, una alopècia areata i que el pèl tornaria sense res ni més. Escèptic de mi, li vaig preguntar si no em donava cap pomada, i me la va receptar, tot assegurant-me que no tindria gaires efectes. Als dos o tres mesos, a l’Espanyoleto em van dir que no, que els símptomes no eren de l’alopècia areata, però que em feien tractament com si ho fóra -ehem, ehem!-, i així, si no hi feia efecte, sabien que no era aquest tipus d’alopècia. Mètode assaig-error en el meu cap, sí. Finalment, dijous vaig anar a un altre dermatòleg i aquest em va dir que sí que era alopècia areata, però que, com que els tres granets anteriors ja havien cicatritzat perquè no me’ls havia tractats bé -ehem, ehem, ehem!-, en aquests puntets ja no creixeria més pèl. Ah, i que el tractament anterior només era per si tenia caspa. Tot i que “el voltant és salvable: no et garantisc que tornarà a eixir pèl, però posa’t açò i allò altre, i quan trobes que hi ha un granet, posa-te’n també, per si de cas”. Va coincidir, això sí, que la cosa tenia pinta de ser mental: no volia dir-li estrés, però sí que m’ho prenguera tot amb més calma, més pausadament, que fóra més equilibrat, que amollara totes les preocupacions, que diguera allò que em rondara pel cap i que m’haguera callat -en cas que hi haguera alguna cosa que em rondara pel cap i que m’haguera callat-, que em fera una esquena així [imagineu el papa al balcó del Vaticà saludant els beatets] de gran, i etcètera. A l’endemà vaig anar al perruquer, perquè amb el pèl tallat m’hi puc aplicar millor la crema i el líquid que m’ha donat, i durant tres mesos he de fer tractament. El barber -també tenia dret de dir-hi la seua, atés que veu més caps al dia que els tres metges junts- em va aconsellar buscar-me un hobby que em fera eixir de casa. Això, o llegir llibres d’autoajuda i revistes de l’estil Saber vivir. Al capdavall, la intenció és el que compta. En passar aquest període de tres mesos, depenent si la cosa va millor o pitjor -“hi has de posar de la teua part”-, optarem per una cosa o per l’altra: en el primer cas, no em va dir res; en el segon, si va pitjor, passarem a les injeccions, “i, compte!, que això fa mal, eh?”, com qui no vol per a evitar més estrés. En qualsevol cas, ací em trobe jo, un dilluns a les set i escaig del matí, bevent-me un cafe i intentant que les dues parts de la balança estiguen si fa no fa a la mateixa alçada, no siga cosa que. No negaré que gaudisc amb la pressió (de vegades, em fa patir i molt, sí), i ara me la volen llevar per salut. Un vici que tinc… Tanmateix, crec que una de les solucions -medicaments a banda, malgrat que ara hi haja de recórrer perquè no tinga més remei-, que me l’han dita, des de fa mesos i mesos, les persones més pròximes i que més saben de què va això, és l’organització i la planificació. En el que portem d’any, la cosa ha millorat, sí, però el problema ve d’abans. En fi, organització, planificació, ordre i, sobretot, equilibrisme. El que depén de mi pot -està fent-ho- canviar. Ara bé, el fet de preocupar-se per gairebé tot que ja em ve donat de sèrie… Aaaaauuuum [i soltem aire].

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El túnel, d’Ernesto Sábato

“¡La hora del encuentro había llegado! Pero ¿realmente los pasadizos se habían unido y nuestras almas se habían comunicado? ¡Qué estúpida ilusión mía había sido todo esto! No, los pasadizos seguían paralelos como antes, aunque ahora el muro que los separaba fuera como un muro de vidrio y yo pudiese verla a María como una figura silenciosa e intocable… No, ni siquiera ese muro era siempre así: a veces volvía a ser de piedra negra y entonces yo no sabía qué pasaba del otro lado, qué era de ella en esos intervalos anónimos, qué extraños sucesos acontecían; y hasta pensaba que en esos momentos su rostro cambiaba y que una mueca de burla lo deformaba y que quizá había risas cruzadas con otro y que toda la historia de los pasadizos era una ridícula invención o creencia mía y que en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida. Y en uno de esos trozos transparentes del muro de piedra yo había visto a esta muchacha y había creído ingenuamente que venía por otro túnel paralelo al mío, cuando en realidad pertenecía al ancho mundo, al mundo sin límites de los que no viven en túneles; y quizá se había acercado por curiosidad a una de mis extrañas ventanas y había entrevisto el espectáculo de mi insalvable soledad, o le había intrigado el lenguaje mudo, la clave de mi cuadro. Y entonces, mientras yo avanzaba siempre por mi pasadizo, ella vivía afuera su vida normal, la vida agitada que llevan esas  gentes que viven afuera, esa vida curiosa y absurda en que hay bailes y fiestas y alegría y frivolidad. Y a veces sucedía que cuando yo pasaba frente a una de mis ventanas ella  estaba esperándome muda y ansiosa (¿por qué esperándome? ¿y por qué muda y ansiosa?); pero a veces sucedía que ella no llegaba a tiempo o se olvidaba de este pobre ser encajonado, y entonces yo, con la cara apretada contra el muro de vidrio, la veía a lo lejos sonreír o bailar despreocupadamente o, lo que era peor, no la veía en absoluto y la imaginaba en lugares inaccesibles o torpes. Y entonces sentía que mi destino era infinitamente más solitario que lo que había imaginado.”

El túnel, d’Ernesto Sábato (1948)

 

Publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura | Deixa un comentari

La síndrome Sheldon Cooper o la por dels canvis

Una de les coses que fa que t’agrade la sèrie The Big Bang Theory és la identificació amb algunes quimeres d’un dels protagonistes, el Sheldon Cooper. A més del perfeccionisme -no tan extremat, és clar- o de la mania de no voler deixar res inacabat -sense els tres toc, toc, Penny, toc, toc, Penny, toc, toc, Penny- , hi ha la por dels canvis. No t’agraden els canvis, ni per menuts que siguen. Saps que una de les màximes dels llibres d’autoajuda és que si vols nous resultats, no faces sempre el mateix. I tenen raó, imagines, malgrat que si una cosa ja va bé, no cal tocar-la, i etcètera. Tu volies referir-te, en segona persona, però, als canvis personals.

2017 -bon any nou i tots aquests formalismes, per cert, ara que estem a punt d’acabar gener- ha entrat carregat de canvis, de transformacions quotidianes que, una a una no són res, però que quan s’acumulen provoquen un cert vertigen. Si hagueres de triar un eslògan per a vendre una pel·lícula o un bestseller, diries allò de: “A partir d’ara, hi haurà una vida que no havíem conegut”.  Més enllà de les evidències que hi suren, en la frase, potser resumeix el que últimament et circula per dins. Els límits s’eixamplen, alguns referents desapareixen, les fronteres es fan difuses, el centre se soterra, la fita s’esfuma i anem a les palpentes amb tot. Els esquemes s’han esmicolat i, per a escriure el pròxim capítol, que no aplega, et veus muntanyes i muntanyes de bibliografia. Créixer, en diran els experts. Sí, créixer, i per això davant l’abismal futur, moltes voltes et trobes nostàlgic, ancorat a minúcies que et fan sentir segur, fort, confiat. La zona de confort, cadascú se la fa a la seua manera. Però, quan hi poses un peu fora, notes el terra gelat i, fins que la temperatura no s’iguala, tendeixes a apartar-lo i a tornar dins. En algun bloc has llegit que es podria tractar de la crisi dels 25 anys. No en saps tu, de crisis generalitzades.

Com t’imaginaves la vida fa deu anys per als pròxims deu anys? No, segurament no l’hauries encertada. I veus, Àngel, hi ha hagut canvis i estàs viu, i no t’ha anat tan malament -toca ferro per si de cas, desconfiat- i tot això. Però notes que necessites traure alguna cosa, necessites amollar-ho, desempallegar-te de pensaments, sentir-te lliure i amb forces per afrontar els nous esdeveniments, el nou tipus de vida. A les pel·lícules és fàcil escriure un rètol amb un “dos (o cinc, o set) anys més tard”, i ja tens al protagonista evolucionat, però en la realitat l’evolució no s’aconsegueix en uns segons, ni d’un dia per a l’altre, i per això intentes justificar els constants escrits al bloc sobre aquest tema. Sempre t’ha costat llevar l’àncora, sempre has tardat a xafar el nou terreny, i quan t’hi havies acostumat, pum, alguna de nova. Ep, i és que saps que no té res de mal, això de canviar. Però et costa, et costa refer els esquemes, tu, que li busques les cinc potes al gat a tot. En fi, fes una radicalització amb els canvis: no te’n queda una altra, adapta-t’hi, adapta-t’hi ja; prioritza, jerarquitza, no perdes l’essència, però va, que hui ja és demà. Si vols, com el Sheldon, mantín el teu lloc -que és teu i de ningú més, i mai ningú hi podrà seure- al món, però mou-te. Ningú no ho farà per tu, ja ho has vist. Canvia, mira els ulls de l’Àngel de fa deu anys, que jo, des d’ací, deu anys més tard, et mire a tu, ara, mentre tecleges aquest escrit. Fes el món una mandonguilla i menja-te-la, o acabaràs engolit, que ell és més gran, que té més poder. Creu-me, per més cabut que sigues, que després et farà un ‘zas, en tota la boca’.  I això no ho volem, veritat, Àngel?

THE BIG BANG THEORY

Publicat dins de General | Deixa un comentari