Qualsevol diria que hem recuperat la capacitat de sorpresa social, eixa que ens permet la sorpresa, positiva o negativa, davant un fet que no esperàvem. Nosaltres, eixa globalitat que compta amb infinits recursos, mitjans sofisticats, cadenes d’elements que ens permeten analitzar, predir i profetitzar fins a extrems indescriptibles, simulem sorpresa i fingim, amb un gest compost de milers de boques obertes, no haver intuït el que en estos moments hem acordat denominar el “Despertar del món Àrab”.
Som parte d’eixe mateix nosaltres que ha sigut incapaç d’endevinar, a pesar d’estar rodejats d’experts analistes especialitzats en l’estudi dels moviments i flujos del mercat i de l’economia, una crisi tan profunda, amb tantes implicacions, que ja no pot anomenar-se crisi, sinó que hauria d’anomenar-se REALITAT.
Hem passat d’utilitzar el terme països àrabs a referir-nos a ells anteposant la paraula “MÓN”, perquè des de fa unes setmanes, finalment, hem “visionat” la seua existència, escoltat part de la seua veu, temor i incertesa és el que s’amaga verdaderament darrere de la nostra visió, la qual cosa confessaríem si tinguérem la decència de deixar de costat la hipocresia que ens caracteritza com a habitants d’eixe estrany constructe anomenat OCCIDENT. Ens emportem les mans al cap i tapem la nostra boca, sorpresos que el món àrab alce alguns centímetres els seus genolls del sòl, llogat sense que ells ho sàpien amb plena consciència, a estats i continents poderosos, amb els EUA al cap.
Hui són milers de boques, obertes no per la sorpresa sinó per la fam i la set de dignitat, les que s’atrevixen a clamar per drets que nosaltres, a Occident, ni tan sols contemplem per considerar-los “mínims” per a l’existència i la convivència social, drets inqüestionables
Ens sorprenem que els habitants de Tunis, Egipte, Iemen o Algèria parlen en els llavis dels més jóvens per a exigir la possibilitat, almenys la possibilitat que no hauria de ser negada a ningú, de sobreviure, alimentar-se, expressar-se, créixer més enllà de la mà torturadora d’un dictador i l’ombra de la seua dinastia, d’un saquejador dels recursos de la seua terra, d’un titella al servei del poder o els interessos americans.
Un Occident sorprés, falsament sorprés, que va desoir en el seu moment estudis, conferències i articles com els de Brzezinski, indicis que, com sempre no escoltem perquè estes veus estan molt lluny de nosaltres, en el temps i l’espai, perquè no toquen el nostre estómac, ple i satisfet, ni la nostra salut i perquè afecten un “tercer món” que, ahores d’ara ja està format per un conjunt massa ampli de països.
Brzezinski, antic conseller de seguretat nacional dels Estats Units, en una de les seues intervencions més recents, va comentar que “ens trobem immersos en un moment crucial, històric, caracteritzat per un activisme creixent, no sols polític, encapçalament pels jóvens que demanen dignitat i drets elementals, encoratjats per les possibilitats que oferixen mitjans com la televisió, la ràdio i les xarxes socials i Internet”. Actualment, en eixe espai social, geogràfic i ideològic, a què procurem no mirar sinó és quan creiem sentir-nos amenaçats, anomenat TERCER MÓN, viuen entre 80 i 130 milions d’estudiants universitaris que, ara que les pupil·les indecents d’Occident s’han atrevit a mirar, s’han convertit en una bomba preparada per a explosionar.
Occident parpelleja per a no veure. Ha esquivat, en un perillós “tradicionalment”, mirar la realitat que impregnava el TERCER MÓN i els països àrabs i fins i tot, a la vista de les protestes més recents, s’ha permés el titubeig i la falta de definició, com ha succeït amb la representant de l’American Style, Hillary Clinton, o amb el president francés, qui “en un acte de contrició simbòlica” ha hagut d’admetre que “TOTS hem subestimat la ira del poble tunisenc”. El que Sarkozy oblida recordar-nos és que, fins fa molt pocs dies, alguns dels membres més destacats del seu govern recolzaven sense pudor al dictador Ben Ali.
Les veus del món àrab, que sempre han estat, d’una manera o d’una altra, “ací”, reverberen hui amb major potència. No són les nostres oïdes els que ara, desinteressada i solidàriament s’obrin a escoltar-les, no. És la incapacitat d’OCCIDENT per a continuar dissimulant la seua existència, la seua presència.
Ens hem encarregat, amb un “nosaltres” que al front porta les “estreles i les barres” americanes, de formar els seus exèrcits; d’esponsoritzar les seues guerres i conflictes interns, com els que sagnen la població iemenita; de consentir la supremacia oficial d’Israel, a qui, de portes cap a dins, critiquem; d’instaurar règims polítics que contenen implícitament el badall suficient perquè instil·lem en ells, al capritx de les necessitats econòmiques de les multinacionals i el poder, el germen de la inestabilitat; hem ajudat a fer que dictadors com a Saddam Hussein, construïsquen sobre la destrucció per a, quan els interessos extorsionadors americans ho decidisquen, destruir nosaltres i no permetre més reconstrucció que l’orquestrada per les companyies americanes que “engulen” i furten els recursos dels països que van quedant assolats.
Hui, quan arriben els ecos imparables de les veus que RESSONEN I ES MULTIPLIQUEN, en els idiomes diferents d’eixe món a què hem imposat “ser distint” que és ORIENT, la meua sorpresa no és l’aparentment inesperat DESPERTAR DEL MÓN ÀRAB sinó l’estat prolongat de letargia total d’este OCCIDENT en stand-by, que no es pronuncia, que covardament deixa que siguen assassinades les veus que protesten, que indignament es mira el melic i, secretament, creua els dits perquè els conflictes en el TERCER MÓN continuen i poder “actuar” amb les seues empreses, enriquir-se i “desequilibrar” eixa balança injusta que ens mesura amb ORIENT.
Eixa és la meua sorpresa, la meua indignació: formar part d’un OCCIDENT que badalla, un OCCIDENT plural en un indigne STAND-BY.
També publicat en KAOS EN LA RED
