En cada paradigma hi ha una paradoxa
El mateix dia que els mitjans informaven del suport de Colin Powell a Barack Obama, la cantautora de folk-core, Ani DiFranco deixava clara la seva adhesió al candidat demòcrata en un breu speech davant d’un públic rendit, a l’Auditori de Barcelona. La de Buffalo és una de les principals activistes del rock i sempre ha fet bandera de les seves adscripcions ideològiques situades en la indesxifrable etiqueta de les esquerres estatudinenques. Les paraules de DiFranco tenen un interès periodístic del tot relatiu. Amb tot, crec que són interessants per dues raons. Per una banda, DiFranco va referir-se a l’endemà de la victòria d’Obama amb un irònic ‘els ocells cantaran i tots serem feliços’, revelant una continguda autocrítica, no pas, crec, una encesa defensa de la política-naïf, com ve a dir Roger Palà al seu bloc. Apunt al marge: inicialment, la nordamericana no va donar suport al d’Illinois, tot defensant activament al ‘silenciat’ candidat Dennis Kucinich. Dues coses interessants, deia unes línies més amunt. L’altra: DiFranco va introduir la paraula “por” al seu discurs. Por de la derrota i de la presidència de McCain? És clar! Por de la victòria i de la presidència d’Obama? Diria que també. Almenys a mi em va semblar notar-ho en el subtext del seu discurs, com si volgués respondre a aquesta cantarella tan previsible i poc original: “ja veureu, tots aquests fans de l’Obama, l’òstia que us fotreu, tan si perd… com si guanya.” En cada paradigma, hi ha una paradoxa, cantava sàviament realista la DiFranco en un dels seus temes més bonics.
Des del primer pis de l’Auditori, diumenge a la nit. Foto: O.L.
No esmentes el millor speech del concert. Abans de la tercera cançó, Ani DiFranco diu:
“Ja fa 7 anys de l’última vegada que vaig venir a Barcelona. (pausa) Ja heu acabat aquella catedral?”