Un altre blog

Des que s’ha iniciat l’anomenat procés d’independència de Catalunya, d’una part d’ella és clar,  sobre el tauler ha estat per part de la gent independentista, de la resta de territoris catalans i de les organitzacions clarament independentistes, la pregunta sobre què ocorrerà amb ells si finalment s’assoleix la independència del Principat.

Inicialment no deixaven de ser disquisicions teòriques, guaitaven les pors i s’alertava que en el cas del País Valencià quedaríem òrfens, poc més o menys com digué el ministre espanyol, escoltant aquests endevinadors de mal averany et podies veure voltant per la galàxia, ‘desnortada’, fent tombs en haver-te arrancat una part de tu … Tanmateix, el temps discorre i, fa que aparega la realitat del nostre país, que alimenta els moviments socials i que malgrat les moltes envestides que pateix per ser terra de frontera, ha resistit.

Tampoc es poden oblidar les declaracions dels espanyols, amb què se’ns adverteix del perill de “contaminació” de l’independentisme a les nostres terres, ells tenen clar que l’onada s’expandirà.

Ara, amb el no del congrés espanyol a la celebració de la consulta, cal que la voluntat del poble es manifeste més clarament, que faça evident als partits què hi ha al Parlament català, que no acceptarem un subterfugi i que no poden allargar més la declaració d’independència. La V de victòria, de votar i, per què no de (País) Valencià que l’Assemblea Nacional Catalana proposa per al pròxim 11 de setembre ha de tindre translació en resultats el 9 de novembre.

Per espentar en aquest sentit, des de Solidaritat s’ha impulsat la campanya voluntaris/es pel referèndum, i trobe que és una oportunitat magnífica per a nosaltres passar al plànol actiu de participació del procés d’independència. Inscriure’s a la web, formar part del projecte és una forma senzilla, directa i engrescadora de mostrar que efectivament fem desobediència a les lleis espanyoles i de fer visibles els Països Catalans.

Pots fer-ho ací: www.voluntaris9n2014.cat

Als anys setanta quan la gent eixia al carrer a reclamar drets, quan es somiava que hi hauria un canvi no sols polític, sinó també social, quan es volia construir un país nou, un dels tants temes de debat i reivindicació era el dels drets reproductius i l’avortament, i un dels tants lemes emprats fou: Nosaltres decidim, si parim o no parim.
 
Hi havien més eslògans, clar, però a mi m’agrada especialment eixe, per allò que ara ve a dir-se que és inclusiu, perquè és una frase de múltiples lectures, que permet posicionar-se clarament en un sempre complicat debat: què fer amb la realitat de l’avortament?, perquè és indubtable que permès o no, al llarg de la història i a tots els països, les dones avorten. Però a més a més, eixa frase inclou un altre debat, que correspon a les dones decidir si volen ser mares, no si volen avortar, sinó que fins i tot si volen embarassar-se, el que pot pensar-se és una obvietat però no ho és, perquè ve condicionada per la ideologia dominant.
 
Prohibir, dificultar, o penalitzar l’avortament és la seqüència darrera d’eixa cosmologia sobre quin és el paper de les dones al món, i per tant quins són els drets que se li van a reconèixer. Per això abans d’arribar a eixa fase, es desmantellen les polítiques orientades a la igualtat d’oportunitats, les ajudes socials i s’augmenta la pressió perquè les dones tornen a les llars i s’ocupen de menuts i grans, dels dependents en general, com vam veure en analitzar les conseqüències de la crisi sobre les dones (Lluita 287). I amb eixa mateixa finalitat s’entrebanquen els accessos a la maternitat en solitari de les dones, amb una fórmula tan senzilla com eliminar del catàleg de les prestacions de la sanitat pública la fertilització clínica de les dones soles o emparellades amb una altra dona.
 
El marc doncs, queda definit per la ideologia social (no sols política) dominant: les dones poden procrear sempre que siguen heterosexuals i estiguen almenys emparellades. El pas següent ve rodat, les dones no és que puguen gestar en eixos casos, és que han de fer-ho.
 
I front això, la societat calla. Sí, hi han hagut protestes puntuals però si analitzem qui les ha promogut, veurem que sempre han estat els col·lectius feministes. Per això, fer un pas més enrere en els drets conquerits costa poc, i la via és la penalització i la victimització de les dones, per això el missatge és: en cap cas se’ls castigarà, i es trasllada implícitament la seva ‘infantilització’, pobres dones, no saben el que han fet.
 
Cal tindre en compte que exceptuant el curt període de la Segona República, i sols a la Catalunya estricta (el projecte de la també catalana Federica Montseny per a tot l’Estat, quedà aparcat en eixir del Govern), la primera llei que regulava l’avortament a l’Estat espanyol fou la de l’any 85, rebaixava molt les expectatives del moviment feminista, que primer advocava perquè es reconeguera i garantira el dret a la Constitució, després en veure que no, que eixira del Codi Penal i en no aconseguir-ho tampoc, es promulgà una llei molt allunyada de la realitat social, una norma que despenalitzava sols parcialment l’avortament, en establir supòsits concrets per a poder avortar sense càstig. Una llei covard, que incloïa els casos de greu perjudici psíquic per a la gestant com a causa legalment permesa per a avortar, i que òbviament hagué de ser la via per a solucionar moltes situacions insostenibles.
 
Malgrat eixa llei curta de mires, no fou fins vint-i-cinc anys després quan es promulgà la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, i novament aquesta anà endarrerida respecte a la realitat social. Certament ara es tractava de les anomenades lleis de terminis, on era principalment el temps de gestació el que venia a determinar la legalitat de la interrupció de l’embaràs i no les causes, que es deixaven per al període posterior a les primeres 14 setmanes. Però no deixava de ser una norma desfasada, i continuava tractant a les dones com a éssers desinformats, pobres ignorants que havien de rebre informació en sobre segellat abans de la pràctica quirúrgica, indicant-los les ajudes a les quals podien acollir-se si optaven per parir, considerant doncs que abans ella no ho hauria fet i no estaria prenent una decisió informada. I igualment continuava mantenint-se al codi penal, la sanció tant per a la dona que haguera avortat fora dels casos previstos, com per a qui li’l practicara.
 
Ara, si l’avantprojecte de Gallardón acaba aprovant-se no es tornarà enrere eixos 25 anys, sinó molts més, en la mesura que a més de tornar a una norma de supòsits, és a dir que sols es podrà avortar quan s’estiga en els casos determinats per la llei (greu perill per a la salut de la mare, inviabilitat del fetus, violació) i sempre dins dels períodes marcats (14 o 22 setmanes), s’han posat molts entrebancs per acreditar si s’esta en eixe cas: prohibició de publicitat de les clíniques que practiquen avortaments, període de set dies (ara en són tres) entre la rebuda de la informació prèvia i la pràctica de l’avortament (el que a la pràctica suposa restar una setmana al termini legal), objecció de consciència generalitzada per al personal sanitari, obligació d’aportar per part de la dona un informe de dos metges diferents i que no treballen a la clínica on vaja a fer-se la intervenció per acreditar el perill per a la salut de la gestant o inviabilitat fetus o nounat, consentiment de pares, mares o tutors/es, o en el seu defecte autorització judicial quan es tracte de menors … Tota una carrera d’obstacles, amb l’objectiu de dissuadir la dona.
 
L’any 2010 es va perdre una gran oportunitat de fer un canvi substancial, la majoria parlamentària ho permetia i sols la por però, també una idea concreta de la maternitat i la gestació ho impedí. La reculada en l’exigència dels drets de les dones, especialment en aquesta àrea són molt importants. Són moltes les feministes històriques, que a hores d’ara manifesten en trobades i jornades que no pot exigir-se un avortament lliure i gratuït sense matisos, perquè això per una part no permetria el consens social i per l’altra perquè ho diuen des de la seva convicció personal. Un missatge que també fan seu els partits polítics. Quan els diaris ultres posen de portada un xiquet acabat de nàixer, per a parlar de l’avantprojecte de llei, ens escandalitzem, però individualment i íntimament molta gent es fa eixa representació davant l’avortament i el rebutgen.
 
En realitat les anteriors lleis coixejaven del mateix peu, la interrupció de l’embaràs sols es permetia fins les 22 setmanes de gestació, precisament perquè a partir d’aleshores s’entén que el fetus sobreviuria. Per això l’excepció a eixe termini sols es donava quan hi havia un diagnòstic de no supervivència del nadó, o una vida amb grans patiments. Ara, el límit és igualment eixe en el millor dels casos, però s’exceptua quan el diagnòstic de greus problemes per al fetus no s’haja pogut fer abans.
 
La norma catalana de la Segona República ho deia més cruament, en contemplar com a possibles causes per avortar les ètiques, terapèutiques o eugenèsiques (al preàmbul parlava de la millora de la raça). Són expressions que ara ens repugnen, però que implícitament estan a les normes analitzades. I és que en realitat són inevitables si ens entossudim en anar detallant supòsits i circumstàncies, en compte d’advocar per la via directa de la despenalització completa.
 
Abans de l’aprovació de la llei de 2010, el Congrés de dones advocades de l’Estat espanyol, ja feren eixa proposta, que la reforma es limitara a l’eliminació de l’article del codi penal que castigava l’avortament, i que l’única regulació que hi haguera fóra de tipus sanitari: on podria practicar-se, per qui, etc. No seria tampoc el primer cas al món, al Canadà, on existeix la legislació més avançada, s’ha fet així, de tal forma que quan una dona vol avortar no cal done més explicacions ni que estiga subjecta a terminis.
 
Trobe que eixa fórmula és la que caldria adoptar en el futur per la Catalunya independent, igual que quan a la Segona República s’avançà sense por en el reconeixement dels drets de les dones, ara caldria fer un pas en el mateix sentit. Les legislacions no poden anar lligades a les emocions personals, als idearis propis i la concepció de la vida que individualment puguem tindre, cal que siguen generals i superen eixos estrets marcs mentals singulars. No fer-ho condueix a les situacions que ja hem viscut, la hipocresia de fer veure que no permetrem l’avortament quan el fetus siga viable, però al temps permetre l’excepció del gran patiment psíquic per a la mare. O pitjor encara, obligar una dona a gestar quan no ho vol, un plantejament que si férem abstracció del que estem parlant ningú acceptaria.

---

* Article escrit per al Lluita 291, i posteriorment publicat al diari digital La Veu del País Valencià, en data 9 de març de 2014.

Fa uns dies entrevistaren a l’actriu Alicia Borrachero, i entre el que va contestar al periodista digué una frase que ha fet fortuna de titular: “El teatre no el pots trobar al top manta”. I té raó, però així i tot els teatres no s’omplin i les grans obres es queden a les capitals.

 

Trobe preocupant un fenomem de casa nostra: la desafecció majoritària al món cultural. Aquests dies que hi havia una promoció a les entrades al cinema, pot ser s’hagen fet més cues del normal, però almenys als pobles, anar un dimecres al cinema amb una entrada a quatre euros, no anava a significar en la majoria dels casos trobar-te més que un terç de la sala ocupada. Molt pitjor és l’escena si parlem de monòlegs o teatre, i ja deixa-ho córrer si parlem de presentacions de llibres, des que encertadament qui organitzen eixos esdveniments, es posaren d’acord en suprimir les picadetes.

 

Durant molt de temps he pensat que la causa de tots els mals era el cost de qualsevol producte cultural, i continue pensant que un musical a 50€ l’entrada (mínimament decent i ben posicionada), 40€ una entrada a un teatre clàssic, o 8€ una pel·lícula, són preus allunyats de la realitat social que ens envolta. Però sent així, no crec que eixa siga l’explicació del per què no hi ha suport a la indústria cultural. Sols cal pensar en la d’exposicions i museus que poden visitar-se de bades, o en què assistir a una presentació d’un llibre no obliga a ningú a fer una despesa, continuen existint les biblioteques, i també els cineclubs.

 

Comentant-ho amb altra gent, m’aporten l’argument que el fet que no hi haja un foment institucional del món cultural, fa que desaparega l’hàbit, que la societat no estiga educada en el consum i gaudi de la cultura, i que preferisca altres opcions més còmodes, que no requereixen esforç intel·lectual. D’acord, sumem-ho a l’argumentari, però tampoc em satisfa la resposta, per què en ella esta inherent que cal un esforç, una preparació prèvia per poder gaudir, i un punt de supèrbia al pensar que no tothom pot ser partícep.

 

Pot ser vaja errada, però pense de fa temps i cada vegada estic més convençuda, que el problema és que en realitat no existeix indústria cultural, que la gent no ho percep com un negoci legítim i que igual que pagues per graduar-te la vista o quan et compres la roba interior, hi ha gent que el que t’ofereix és l’intangible cultural, i precisa cobrar-te per allò que t’ofereix. I el que és més greu, al nostre País, el fet d’haver d’actuar contra la corrent institucional, i voler arribar a tothom, ha fet que en massa ocasions es devaluara el preu del producte, oferint-lo tan barat, que cap negoci privat pot competir amb ell. Sí, s’ha arribat a molta més gent, però a quin preu?

 

I a l’anterior li sumaria un altre fenomem massa extes, la gent acudeix als actes per afinitats ideològiques amb qui organitza l’esdeveniment, més que pel que s’esta oferint, i això provoca compartiments estancs absurds, en els que perdem l’ocasió d’enriquir-nos com a persones i col·lectius.

---

Un dia després d’escriure aquestes lletres, a Vilaweb publicaren aquesta interessant entrevista a Frederic Amat, on reflexiona sobre açó mateixa.

 

L’any 2007, entra en vigor la coneguda com llei de la dependència, era la norma promesa i de la qual molt s’havia parlat, que anava a dur dignitat a un sector de la població molt més nombrós del que es poguera pensar i que afecta no sols als mateixos dependents, sinó a les seues famílies i a tot el món professional vinculat d’una manera o altra a la seua atenció: des dels serveis de neteja dels centres, càterings, tallers, psicòlegs, gestors, protèsics, sanitaris…
 
Però la llei naixia morta, ara es qüestiona davant la renúncia de Jaén a l’aplicació de la norma, si els i les dependents són alguna cosa més que hostes polítics, i per mi la resposta és senzilla, no, no són més que això, una moneda de canvi i de pressió per part d’aquells que no creuen en allò a què s’obligaren, eixe marginat article 9 de la seua constitució, que obliga als poders públics que remoguen els obstacles que hi puguen haver per a fer efectius i reals els drets d’igualtat i llibertat de la ciutadania.
 
Al 2007 fou el PSOE qui va promulgar la llei, cert, però ho feu sense dotar-la de mitjans i deixant gran part de la responsabilitat a les autonomies, i per tant posant en la corda fluixa el seu compliment. Va ser una norma més de l’espectacle legislatiu social, per tapar les polítiques econòmiques neoliberals.  Al PP no li ha calgut ni derogar-la, tan sols amb modificacions pressupostàries i de baremació dins de les competències autonòmiques li ha sobrat per a convertir en una carcassa buida, el que no era més que un coet d’eixida que anava sense direcció.
 
A hores d’ara, no és que no es reconeguen noves situacions de dependència, com si un miracle de Sant Vicent haguera convertit els malalts en sans, no és que hagen desaparegut les ajudes a la dependència, no és que no es creen noves places i residències, centres de dia o ocupacionals (ans al contrari s’amortitzen places a les residències, malgrat la llista d’espera), no és que mai s’haja dignificat la tasca del cuidador/a (en realitat més bé cuidadora, en la mesura que la llei estava pensada per retornar-nos a les dones a casa, barata un jornal digne dels mini-job merkelians), no, és que ara, damunt, s’exigeix als i les usuàries dels centres, que abonen una quantitat mensual, en catorze pagues anuals.
 
I per exigir eixe repagament del servei – que ja paguem via impostos – s’ha enviat cartes a les famílies dient-los que des de l’1 de gener han d’abonar la suma X (entre 100 i 700 euros), perquè en cas contrari ja no poden fer ús del centre. Però ningú ha informat abans ni als dependents ni a les seues famílies que s’obria un procediment de revisió, ni de les bases de càlcul, ni la possibilitat de fer al·legacions, res.
 
És una situació de desempara absoluta, perquè a més a més, la societat és especialment tossuda a ser solidaris amb aquest col·lectiu, com si d’una superstició es tractara, sembla que pensen que millor no acudir a les seues protestes i mobilitzacions. Potser calga una tele forastera perquè òbriguen els ulls al veí del quart, eixe depenent que veuen sempre acompanyat de son pare o sa mare a l’ascensor, que té una pensió de menys de 500€, amb la qual ha de vestir-se, menjar, tindre casa, pagar el transport al centre i ara també tapar el forat que els corruptes han fet. Potser, aleshores miren més enllà, i s’adonen que eixe problema també és seu.

Ho diré clar, curt i ras, estic farta, i molt, de que a cada trinco isca un sabut a dir que els valencians ja se sap, som molls, que ja ho digué aquell (a vegades no saben ni qui fou aquell ni quan ho digué), o bé que ens diguen que tenim el que ens meresquem, per què després de tot duguem anys votant al PP, i som la terra de Zaplana, de Camps, de Fabra …

 

I a més de farta, em fa molt vergonya quan eixos comentaris venen de gent del Principat o les Illes, amb uns displicència impròpia de les terres i lluites comunes. I com sempre passa amb la supèrbia, oblidant que també a eixos territoris patim greus casos de corrupció, i en no poques ocasions de gent del terreny, no dels colonitzadors que no tenen més funció i objectiu que esquilmar la terra que ocupen. Per no parlar de les majories del PP a les Illes o les de la dreta representada per CiU, jugant al peix al cove durant anys, ignorant l’anhel d’independència. I sense que a hores d’ara, pugam dir que s’haja acomplit amb el promés: data i pregunta.

 

Tanmateix, continuen tractant no ja als i les independentistes del País Valencià com a menors, sinó a tot el poble com si fora un adolescent al que cal renyar i examinar constanment, per a reiteradament dir-li: encara no, vas millorant, però no podem aprovar-te, pensa que tens avaluacions perdudes.

 

Parlen des del desconeixement i la condescendència, i així amics i saludats no és basteix cap projecte polític ni social.

 

Al País Valencià hi ha una llarguísima història de repressió, intents constants d’anorrear-nos com a poble, i ací seguim. Dignes, batalladors i solidaris, la darrera mostra, avui, amb els carrers plens de gent clamant no per una televisió, sinó per la democràcia, la llibertat, la llengua i el respecte al poble.

 

Per favor, no ens doneu lliçons, ni tan sols d’història del segle XVII.

—–

Fotografia, a la porta de RTVV el 29 de novembre a migdia. Vicent Mifsud atenent als mitjans que cobreixen la notícia del tancament de la RTVV.

La mescla entre el caràcter mediterrani del pensat i fet i l’educació judeocristiana que arrastrem, esta fent estralls aquests dies ràdiotelevisivament convulsos. Sembla que la gent té necessitat d’escoltar els “mea culpa” i veure com públicament es demana perdó per no haver estat a l’altura del poble. La gent tan acostumada a veure la palla en l’ull de l’altre accepta més malament veure la biga en el propi, i així ens va.

 

Sembla que haja passat un segle en compte de dies des de que Fabra El Nomenat i mai votat, decidirà que si no podia seguir tenint el joguet el trencava abans de tornar-lo. I dit i fet, anuncià amagat darrere un paper, per nota de premsa, que RTVV es tancava.

 

I el terratremòl inicial de solidaritat envers la gent treballadora de la ràdio televisió valenciana, ha deixat escletxes per on ràpidament s’han colat les crítiques: que si abans tenien que haver parlat, que si era un altaveu del PP, que a bones hores denunciar la manipulació, que si on estaven quan açó o allò …

 

I sincerament a mi els ulls em roden i l’angunia em revolta. Primer per què és mostrar molta ignorància dir això, quan probablement no s’ha fet costat a cap de les moltíssimes protestes que precisament els i les periodistes han fet en defensa d’una ràdio televisió pública, en valencià i de qualitat.

Però sobretot per què jo giraria el focus i em preguntaria: on estava la societat quan a les víctimes del metro? On estaven eixos crítics que necessitaren que un programa de televisió els diguera el que havia passat al costat de casa seua, quan a més el programeta de marres es basava en tota la investigació i el publicat per periodistes valencians? On esta tot el món quan hi ha manifestacions del món de l’ensenyament? Ah, no, que això és cosa dels mestres .. On esta la ciutadania quan les plataformes en defensa de la sanitat pública fan actes? Ah no, que això és cosa dels matasans … On esta el veí del quart quan les feministes (sols elles, massa vegades) denuncien la violència masclista? Ah no, que això és per què ara s’exagera molt amb tot això. On estaven quan es denunciava l’especulació i el dany irreversible al territori? Ah no, que això son quatre ecologistes tremendistes. .. I quan s’ha encerclat la Generalitat per a denunciar la corrupció? I quan s’han fet concentracions davant els ajuntaments per demanar transparència? I …

 

Clar que RTVV no ha estat modèlica, i clar que malgrat la xicoteta revolució d’aquests dies ara tampoc em sento representada en un mitjà que insisteix en parlar de Comunitat valenciana, o que continua citant a un debat sols als grups parlamentaris, o que segueix sense donar veu a qui fou injustament acomiadat amb l’ERO il·legal.

 

Però és que no es tracta d’això, es tracta de dir prou a aquest govern acusat de corrupció, balafiador, espanyolitzant i submís a les ordres del Govern central, prou a aquests polítics que manen i ordenen com si el País Valencià fora el corral de la Pacheca, com si nosaltres forem un ramat que ara el fas pastar ara el degolles per menjar-te’l si cal.

 

Estic cansada de gent que s’enlluerna en lluites llunyanes i que gira l’esquena a les que li exigeixen mullar-se, pendre partit, fer costat.

 

M’agradaria molt doncs, que demà els carrers de València, Castelló i Alacant s’inundaren de gent, al costat dels jupetins rojos, en solidaritat i reconeixement a la gent que malgrat totes les repressalies i pressions no ha estat amordaçada i ha aconseguit ser l’altaveu d’una societat massa vegades complaent amb el govern.

Ahir una dona i el seu fill morien assassinats a Vila-Real, i amb ella ja sumen 16 les mortes enguany als Països Catalans, a mans de les seves parelles o exparelles, i 59 al conjunt de l’estat. En un any. Bé, realment en deu mesos d’aquest dos mil tretze, que segur encara ens reportarà noves víctimes.

 

I avui un home ha agredit a ganivetades a la seva parella, ferint-la i intentant suïcidar-se després. Certament en aquest cas no puc dir amb rotunditat que volia matar a la dona, caldria que diguera que presumptament se’l podria acusar de voler fer-ho, si coneguera els detalls del cas, la forma de produïr-se l’agressió, les lesions, etc. I cap problema tinc en respectar eixa presumpció, com a jurista però, també com a ciutadana que creu que les societats avançades han de garantir els drets de tothom, accepte les regles del joc democràtic. Però en els altres casos, en eixos on maten a les dones i ho reconeixen, a vegades insistenment i/o per escrit, no veig cap presumpció. Sí, sí, ja sé que un autoinculpat pot canviar de parèixer i fins que no el condemnen no serà culpable, però difícilment un suïcidat va a poder canviar la seva declaració i, la dona morta esta.

 

I en tot cas, crec que aquesta societat del “bonisme”, de les formes curoses i porugues esta arraconant a les víctimes. Els mitjans de comunicació per por a les demandes i reclamacions, anteposen sistemàticament el “presumpte” a cada cas, i això ha creat escola en una societat adormida que ha perdut l’espèrit crític, i es limita a repetir això que rep especialment de la televisió.

 

Arribem així a un escenari on el centre informatiu recau sobre la víctima, ahí hi ha menys por a les demandes i es respecta menys la seva intimitat i honor. I rebem missatges com: “No havia denunciat”, “Serveis socials no tenia informes del cas” … que al cas venen a ser els mateixos comentaris del veí del quart que diu a la càmera: “No ho havera pensat mai, ell era una persona molt educada, que saludava sempre”, mentre per davant seu trauen el cos sense vida de la dona.

 

I d’ahí passem a qüestionar la protecció a les víctimes, la despesa que implica, l’existència de denuncies falses (malgrat que esta més que certificat que són el 0,01%), que al denunciar sols persegueixen els beneficis econòmics (des de que ha començat la crisis el número de denuncies ha baixat, mal casa això amb la voluntat d’aprofitament econòmic), etc. I s’ignora que eixe clima fa que el treball de denúncia de la violència masclista caiga al buit, que la societat es torne refractària a les campanyes, i mentre el model de relació de dominació i violència s’impose entre la gent més jove.

 

No sé que caldria fer, per a que la ciutadania no sols es moguera quan les víctimes mortals es produeixen en un mateix dia o dies consecutius. No sé que caldria fer, per a que el discurs que inclús des de centres escolars estan transmetent-se, de que no podem parlar sols de la violència contra les dones, cessarà. No sé que caldria fer, per a que iscau cada dia al carrer a denunciar que una societat que és diu democràtica, cívica i avançada, no pot acceptar que maten a les dones pel simple fet de ser-ho. No sé que caldria fer per a que deixareu de veure amb cara de fàstic dient: “que bàrbars” les lapidacions, al temps que mireu amb indolència a les mortes a ganivetades, cremades, llançades pels barrancs o pels balcons, asfixiades o cremades … que vivien al costat de ca vostra. No ho sé.

 

Com diu Llach, encara que fòra per uns altres assassinats, sols puc dir:

 

Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

 

Les darreres mobilitzacions a les Illes amb la multitudinària vaga de docents, amb el suport absolut de la comunitat educativa, i la de la Via Catalana a Catalunya, han fet que tots els ulls es giren cap al País Valencià amb un gest que inclou la cella alçada, a mena de desaprovació, com dient: què? I a vosaltres que vos passa valencians?

 

La memòria és curta, sempre, el que unit al fet de que al personal li agrada agafar-se al tòpic, fa que per exemple no atenga’m a les moltes crides a la participació que hi hagué per part de l’assemblea nacional catalana per a que les terres de l’Ebre no quedaren amb trams buits, ni volem recordar que fins fa quatre dies les Illes eren mirades amb la displicència amb que l’alumne avançat mira als ultims de la classe, fent acudits sobre la preeminència de l’alemà sobre el català. Si li sumem que davant una gesta important tendim a ignorar els petits moviments i la importància del que delaten soterradament, fa que la gent del País ens vesca’m reflectits en eixes mirades crítiques, flagelant-nos i danyat la nostra autoestima com a poble.

 

Per això crec que és important recordar que no fa tant els carrers de València s’inundaren de gent en la vaga general, però que inclús abans les protestes provinents del món de l’educació foren també profusament seguides, que cada any Escola Valenciana mobilitza sistemàticament i al llarg de tot el País a la comunitat educativa reivindicant l’ús del català a l’ensenyament, que cada any Acció Cultural fa un riu humà per commemorar el 25 d’abril, dia que bé esta recordar que ni tan sols és oficialment festiu, o que el 9 d’octubre s’ha passat d’una manifestació promoguda pel PSAN en solitari a una Comissió organitzadora que aplega a sindicats, partits i moviments socials i culturals. I tot, sense oblidar la gran mobilització que implicà l’anomenada Primavera valenciana.

 

En realitat el nostre poble, si ens el mirem sense recança i amb més autoestima, és un exemple, i si se li dona l’oportunitat de mostrar la seva voluntat política respón. I ahí és on ha de caure un altre tòpic, per que a més l’experiència recent ens ho demostra. Malgrat la insistència d’alguns en el fet que al País Valencià no hi ha independentisme conscient, de que no hi ha voluntat d’exercir com a tal, el passat 11 de setembre, dimecres, laborable, amb una prohibició de celebrar l’acte salvada in extremis, una gentada es desplaçà al límit imposat pels espanyols a Alcanar, i ho feren amb un objectiu nítidament definit: mostrar que allà no hi ha cap frontera, que som una mateixa nació.

 

Eixa declaració de principis és la que cal que siga recollida després pels agents polítics, per què en un altre cas si que ho tenim tot perdut com a poble. Si davant el panorama de corrupció, recentralització, retallades i falta de perspectiva que representa la dreta (PP, UpyD, España2000 …) a la ciutadania sols se li presenta una opció altermundista, socialdemòcrata, etc., en què anem a diferenciar-nos d’Extremadura?. Sí, és cert, durant l’etapa de govern socialista no havien els atacs a la llengua que hi ha ara, però més enllà de la llei d’ús i ensenyament del valencià, que feren? Assentaren cap base ferma que garantira els nostres drets com a poble, o més bé ens donaren les molles i es quedaren el pà sencer? I que anem a fer amb opcions polítiques obsedides en inclús abans de tindre poder polític, coaligar-se amb qui ens nega el nostre dret a l’autodeterminació? O amb qui com a tot trencament sols enarbola la bandera republicana espanyola? Ignorant que la nostra història havera estat tota una altra si eixa bandera espanyola no s’havera imposat a la nacional.

 

Al País Valencià li ha arribat el moment d’avançar, es donen les condicions més òptimes que hem tingut en anys: ara no sols la resta de territoris estan mobilitzats, contangiant el seu entusiasme, sinó que eixe moviment fa que sorgesca molta informació de com de viable és la independència, que la gent es pregunte i per què jo no puc beneficiar-me, per primera vegada la independència esta de forma generalitzada a l’agenda informativa, política i de debat al carrer. Però sobretot es dona un fet senzillament natural, ens hem juntat més d’una generació d’independentistes, els històrics que mai han afluixat i els que ja educats en “democràcia” ens hem anant sumant, i la sort és que darrere en venen més, són els que acceleraran el procés i als que no se’ls pot dir ara no toca, per què en realitat ara més que mai toca parlar i aconseguir la independència.

Aquest passat dissabte se celebrà a València una jornada feminista per a debatre la situació actual dels drets sexuals i reproductius, però sobretot l’amenaça real que la llei actual que considerem que és un mínim que regula la possibilitat d’avortar amb unes garanties sanitàries, es veja brutalment retallada.

 

Normalment els drets de les dones venen a ser emprats històricament com a moneda de canvi de les polítiques de torn, ja siga des de la socialdemocràcia que dissimula les seves decisions econòmiques neolliberals amb polítiques socials progressistes, que tenen una forta repercussió i debat social, ja siga per la dreta que igualment instrumentalitza el debat per que faça de cortina de fum de les seves retallades sense escrúpols de l’anomenat estat de benestar, de la democràcia en definitiva.

 

I davant eixe panorama, no queda més remei que les feministes reunir-nos i analitzant la situació actual i com s’ha arribat a ella, plantejar alternatives, i això varem fer aquest cap de setmana on a la crida de la Coordinadora Feminista de València, cent huitanta dones de la més diversa procedència i edat s’inscrigueren a la jornada.

 

Allà hi havia dones de moviments socials, de partits polítics i de sindicats, i sense compartir doncs l’imaginari polític, aconseguiren posar-se d’acord i realitzar unes contundents conclusions, el que s’evidencià en la lectura de les portaveus de cada grup de treball, on cadascuna anà traslladant el debat dels deu grups i mostrà que totes per separat havíem arribat al mateix punt: les feministes tenim clar que cal despenalitzar l’avortament i que la seva regulació ha de ser sanitària, acompanyant-se de mesures educacionals i de prevenció. I per a aconseguir-ho cal que les que tenim veritable interés en aconseguir-ho i treballem des dels nostres espais i organitzacions per fer-ho real, posem a l’agenda pública el debat de forma clara i directa.

 

Per això si es veuen les fotografies de l’acte, i sobretot els missatges llançats eixe dia a les xarxes socials, el missatge més repetit fou reclamar un avortament lliure i gratuït, qui participà a la jornada, qui té clar el que vol, mai empra un eufemisme que no sumarà a qui en definitiva no comparteix l’objectiu final.

 

Quan l’Assemblea Nacional catalana va convocar la cadena humana per la independència, gran part de l’independentisme ho trobarem estrany, desmobilitzador després de la gran manifestació unitària de l’any passat. Tanmateix, en compte de quedar-nos aturats lamentant-nos i criticant, la gent independentista del País Valencià varem optar per la via constructiva, i veure en la situació una oportunitat: la cadena tenia que travessar les forçades fronteres administratives i ser una oportunitat per a visualitzar la nació completa.

I això és el que ferem i anunciarem en roda de premsa el passat juliol, que el dia 11 de setembre a les 17:07 a Vinaròs hi hauria gent del País Valencià per a donar la mà a la gent d’Alcanar, commemorant la nostra pèrdua de llibertat i demostrant el nostre anhel de recuperar-la.

Haguérem pogut fer una acció virtual, una piulada massiva, una cadena a la xarxa, qualsevol opció vàlida i més còmoda, però els i les independentistes del sud mai hem rebutjat una oportunitat d’estar al carrer i dir alt i clar que volem.

Així que des d’aleshores, fent el treball de formiga de sempre, havem anant fent Via, i fins avui res haviem sabut de la gent que té un estrany sentit de la democràcia. Hui hem sabut que el portaveu del Consell ha dit que ja ens arreglarà el saquet si ens atrevima eixir al carrer, que: ‘No es poden celebrar actes que tinguen a veure amb l’expressió del dia d’afirmació nacional d’una altra comunitat’.

Heu sentit mai cap argument (per dir-ho així) més barroer?

Mentre arreu del món s’estan fent assajos, i se celebraran repliques de la cadena humana per la independència a Nova York, Paris, Sidney, Lisboa, Munic, Managua, Lausana Londres … , el govern del PP, provincià, acorralat pels deutes, sense idees polítiques i sense marge de maniobra, diu que no té motius per a impedir-ho, però que no, que la gent no pot expressar lliurement el que pensa.

I el pròxim que serà? Prohibir-nos eixir a les manifestacions a València? Posar-nos multes? Llevar-nos subvencions? Atiar-nos a la policia? Ah, no, que tot això ja ho fan i ho han fet.

El més gros, és que ha dit que no saben que ens faran, ni com ho impediran, que ja s’ho pensaran, ja inventaran … Que pot ser no poden ni fer-ho, per què no és ni competència seva, però això no els impedeix fer declaracions incivilitzades.

Tot plegat es tan esperpèntic que fa riure, si no fora pel silenci ignominiós dels i les autonomistes.

---

Aquest artícle s’ha publicat a La Veu del País Valencià, el 31/08/2013.

La fotografía, és de la manifestació l’any passat a Castelló, per reclamar la TV3.

L’estiu presta molt per a que coses quotidianes que passen dia sí, dia també, es convertesquen en notícia, i més actualment amb les xarxes socials desficioses amb tot el temps i xafagor damunt. Aquests dies, la “notícia” són les fotografies de les joventuts de dretes davant de les banderoles franquistes amb salut o sense.

L’entrecomillat és a propòsit, per què això no es nou, no és flor d’un dia, i des del partit fundat per Fraga Iribarne no van a reptar als cadells, que després de tot no fan sinó imitar als grans del clan. Sols cal tirar d’hemeroteca, des del poble de Carcaixent on un 18 de juliol de fa uns anys, a la seu del PP es penjà la bandera franquista, fins a la foto que fa dos dies publicava Toni Strubell al facebook on es veia a l’actual Ministre de Justícia, presentant un llibre baix una gran fotografia de Franco i el Rei espanyol.

A mi que als nous galls del corral, les velles gallines els boneguen no em soluciona res, és pura cosmètica “democràtica”.

Eixa democràcia on un ministre que signava penes de mort després tranquilament passà a ocupar càrrecs públics, quasi que vitaliciament. Eixa democràcia on arribem de la mà del fill polític de Franco, eixe Rei que igual jurà “los principios del Movimiento” que la Cosntitució, que les ordres del 23-F. Si eixa se suposà que és la màxima autoritat, quin problema en retre-li homenatge?

Al 2010 es publicava per la Universitat de València, l’estudi “La instauració del franquisme al País Valencià” d’Andreu Ginés, que si bé se centra especialment a les terres de Castelló, resulta molt vàlid per entendre la nostra història, i veure com al llarg del temps els principals càrrecs polítics i les institucions han estat en mans d’una oligarquia clar, però sempre la mateixa que va transmetent-se com si d’una herència es tractara de pares a fills. Bon exemple d’això és la delegada del govern a València.

Si hi haguera més difusió d’eixa informació, si realment la recuperació de la memòria històrica no es fera en clau espanyola, si als col·legis i ateneus es parlara de la Guerra Civil, la República, la postguerra i el franquisme des de la nostra perspectiva, analitzant les conseqüències, pot ser hi hauria un trencament democràtic, i la gent s’adonaria que alçar el braç fent la salutació feixista és menyspreable.

I pot ser aleshores aconseguiriem un efecte secundari, que la penalització d’eixes conductes fora possible, per què ara per ara sols hi ha un parell d’articles inaplicables, un (18CP) perquè esta redactat pensant en els radicals d’esquerra que provoquen la desintegració de la sacrosanta unitat nacional, i l’altre (607CP) perquè es remet al genocidi, i com ja tothom sap l’Audiència Nacional amb l’ajuda inestimable de la Fiscalia ha decidit que el règim franquista no va ser genocida.

Que sols al Cementeri General de València, hi haja unes fosses comunes amb una superfície total de 41.020 m2, i que el Fòrum per la memòria del País Valencià haja pogut documentar que en elles des del dia 1 d’abril de 1939 fins el 31 de desembre de 1945, es llançaren 23.661 persones, no canvia res.

A mi el que m’agradaria seria trencar amb tot això, i aconseguir un nou país lliure, just i democràtic, amb una societat formada i informada, i això mai podrà ser si ens entossudim en reformar el que hi ha.

* La fotografía no és cap muntatge, esta feta a la manifestació pels carrers de València, durant la vaga general del 14N. Coses de l’humor valencià 😉

Crec que va ser l’any 2009 quan l’Espai Dona del Centre de Cultura Contemporània, va celebrar un congrés sobre dones i islam, el nivell i diversitat de les ponents fou alt, i posteriorment amb l’aportació de textos d’altres autors i autores, van quedar recollides les diferents teories i estudis al llibre “Desvelant secrets. Les dones de l’islam”, editat per 3i4 a la col·lecció Dones d’avui.

A l’esmentat llibre no hi ha una exposició única sobre l’assumpte del vel, i la seva imposició a les dones musulmanes per efecte i pressió de l’islamisme més fonamentalista, i resulta curiós llegir precisament als textos que venen a excusar el seu ús – siga a occident o als països arabs, però especialment als primers – arguments com aquestos: “[…] La importància desmesurada que les feministes secularistes donen a qüestions secundàries com el hijab o la poligàmia, i la seva negativa a, si més no, considerar els veritables problemes que afecten a les dones musulmanes.”

 

Curiosament el text citat és d’Abdennur Prado, un dels dos homes que col·labora en l’obra. I curiosament eixe argument ha vingut a fer-se servir a ca nostra, per aquells que venen a erigir-se en defensors de la pluralitat i llibertat, i capgirant eixos valors, justifiquen l’ús “lliure” del vel i les seves variants, fins arribar al burka. I al fer-ho obliden que és el burka, quin significat té i quina dominació exerceix provinent dels homes i més concretament de la corrent salafista dels musulmans. Ho explica molt clar Wassyla Tamzali, al seu llibre “El burka como excusa. Terrorismo intelectual, religioso y moral contra la libertad de las mujeres”, editat per Saga editorial. Wassyla és una autora algeriana que paga la pena llegir sempre. A “Una dona enrabiada. Cartes des d’Alger als europeus desenganyats” de la mateixa autora i publicat igualment a la col·lecció Dones d’avui de 3i4, trobem una replica perfecta al discurs de la relativitat: “Sovint sento dir que la lluita feminista als països del Sud no té en compte les realitats. Se’ns encoratja a agafar-nos-ho des del punt de vista social, és a dir, l’educació, la salut, l’autonomia econòmica: se’ns aconsella que deixem de banda, provisionalment, la qüestió de la llibertat i també de la igualtat. Se’ns demana que tinguem en compte les mentalitats”.

Afegiria que això és una constant a les reivindicacions feministes, ja pot ser el que siga que reivindiques, que hi haurà qui aleshores et dirà que hi ha coses més importants, ignorant que el moviment feminista es des dels seus origens polièdric, en la mesura que reclames igualtat real i aquesta cal assolir-la des de molts àmbits, sense que puga atendre’s un deixant de banda altres. Que hi haja especialistes en una matèria, no s’ha de confondre amb el reduccionisme de la lluita que sempre ha estat global i mai relativista.

 

M’esmussa escoltar els discursos de la gent autodenominada d’esquerres i revolucionària, la gent que ho vol tot, quan diu que també vol el burka, encara que ho diguen més suaument, que diguen que respecten la llibertat de les dones per posar-se el vel. Capgirant així el discurs, fent que aparega l’oposició a la mutilació femenina, com un retall a les llibertats. És una perversió absoluta, perquè el burka mai pot anar unit a la paraula llibertat, emancipació ni igualtat de les dones.

Torne a citar a Wassyla:

“Per tancar aquest capítol, a les meves amigues feministes – a les quals anomenaré postmodernes per diferenciar-les de les que, com jo, continuen lligades al feminisme laic, universal i modern -, a l’esquerra radical que encapçala unes lluites que són les meves, als fills del colonialisme francès, amb qui comparteixo un tros d’història, i a tots els qui em demanen que difereixi les meves crítiques a la condició de les dones dins l’islam i a la cultura de la xaria, invocant el risc de veure cm s’afebleixen unes lluites socials i polítiques molt més importants que <<això del mocador>>, els diré que continuo vigilant.

[…]

Aquest discurs us retorna, intel·lectuals desencantats, al vostre món, a la vostra història, als vostres fracassos, com a mínim a les apories que encerclen la vostra modernitat. Preferiu no sentir-nos i, en una fugida cap endavant de la qual encara no sabeu els resultats a casa vostra, però de la qual nosaltres ja veiem els desastres a casa nostra, us llanceu a ulls clucs dins el culturalisme. El modernisme és mort, visca la modernitat”.

Fa un parell d’anys vaig escriure a l’altre blog que tenia pendent escriure sobre dos llibres de literatura eròtica, de gent ben propera a mi, per què com deia Pedrolo una literatura esta completa, quan s’escriuen tots els gèneres. Avui tocaria parlar almenys d’un d’ells, però no vull escriure de Maduresa, sinó del seu autor, el meu germà David.

Un dia del mes de maig de 2008, va apareixer un correu al meu ordinador, on el meu germà em deia que havia escrit un llibre. Una novel·la eròtica que li havia costat un bon temps arredonir, amb els comentaris i complicitats d’un dels seus cercles d’amistats més properes, i que anava a presentar-se al Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida.

No vull pensar el que gruaria al veure que no havia resposta a eixe correu que envià a migdia i que jo no vaig llegir i per tant poder contestar, fins ben entrada la nit. Estava preocupat i així ho escrivia, no per què el llibre fora d’eixa temàtica i pensara jo poguera escandalitzar-me, que ja sap que jo sols m’escandalitze de les injusticies, sinó pel fet de no haver participat d’eixes primeres lectures.

El cas és que fa cinc anys no anàvem pel món enganxats als mòbils amb possibilitat de llegir o rebre el correu allà on estaguerem, així que tingué que esperar a que tornara a casa. I desprès de l’alegria de veure’m inclosa al seu projecte –del llibre ja sabia sense que ell sabera ho sabia- encara tingué que esperar a que li ho contara a la mare, abans d’escriure-li.

En eixa època jo estava acabant de donar les puntades al meu llibre, així que la reacció de la mare fou d’inmensa alegria, als seus 75 anys anava a gaudir de l’experiència de veure’ns feliços escrivint. Tants textos com li haviem llegit, i tantes vegades com ens havia animat, tenien ara un resultat. La llavor amb paciència havia germinat.

Aquell any el premi de Literatura eròtica se l’endugué un altre llibre, però malgrat les reticències de David de vist el resultat donar a conèixer l’obra, aquesta anava obrint-se camí, amb calma, sense estridències. Per animar-lo a publicar, va rebre de regal una llibreta amb els comentaris de gent que l’havia llegit passant-lo d’uns a altres, a vegades d’amagades d’ell. Com la llibreta passava de mà en mà, no vaig ser capaç de convèncer a la mare de que escriguera en ella, però idearem una solució per a incloure les seves lletres.

Des d’aquells moments a ara, el llibre ha tingut vida pròpia i ens ha donat moltes satisfaccions. Ha segut emocionant veure com molta gent col·laborava en la seva millora, aportant els seus coneixiements gràfics, lingüístics o de maquetació. Va ser un alegria inmensa que un celler reconegut com el Celler del roure, on fan el vi Maduresa, li donara permís a David per fer ús inclús del seu logo, i que ho feren per que els havia agradat el text. Va ser divertidisima l’eixida amb les amigues i amics en bus al propi celler. Fou l’excusa perfecta per enredar a una locutora tan gran com Reis Juan, en un simulacre de concurs literari a l’hort de la bassa. O per a que la polifacètica Pepa Úbeda trobara temps per entrevistar a David.

I finalment, arriba el dia en que l’emoció fa canviar el mail per una telefonada, per avisar-me que el Club de Lectura de la Biblioteca del nostre poble vol dedicar una vesprada per a parlar del llibre. Una cridada que arriba quan la mare ja esta molt malalta al llit, quan has d’engolir-te les llàgrimes per dir-li somrient que el 19 de juny es presentarà el llibre del seu fill a la Biblioteca, mentre penses que ella ja no estarà. Un matí ple de sol on ella des del llit, somriu i diu que si també es farà una picadeta després com en el meu cas, i que si és així ella es fa càrrec del que calga. Un dia on la veus feliç, malgrat estar morint-se.

I arriba el dia, i veus com la sala va omplint-se i el teu cor també, que saps que encara no s’ho hageu dit per què no ens cal, que els dos pensem en la mare i per això es trenca la veu al final de l’acte.

Un dia en que somrius quan escoltes a Arcadi presentar l’acte dient que és un dia històric per què cal ser molt decidit per a publicar literatura eròtica, arrelada al teu entorn i damunt presentar-la al teu poble, davant la teua gent.

I penses sí, és que David és precisament això, un home que saps qui és, on viu i amb qui conviu. Una persona cabal, amb un gran sentit ètic de la vida i amb uns valors ben plantats pel pare i la mare. Uns valors que m’han ajudat a crèixer a mi, que m’ha obert camí i m’ha donat seguretat, per què sé que si cal s’enfrontarà amb qui m’ataque i si cal em donarà la mà per acompanyar-me. Una persona recta.

El pare estaria ben pagat de saber que li feu cas quan li deia: “No, no cal m’acompanyes al camp, tu meneja el bolígraf”.

A la llibreteta de la que us parlava li vaig posar alguna cosa com: “L’orgull, les rises i el poder fardar de la teua obra són imapagables. Venint de tú tot és possible i sols has fet que començar. Enhorabona”.

I la mare a un full a banda que posarem entre els de la llibreta li escrigué: “Estic orgullosa de tu, com ho he estat sempre”.