Un dia històric
Fa un parell d’anys vaig escriure a l’altre blog que tenia pendent escriure sobre dos llibres de literatura eròtica, de gent ben propera a mi, per què com deia Pedrolo una literatura esta completa, quan s’escriuen tots els gèneres. Avui tocaria parlar almenys d’un d’ells, però no vull escriure de Maduresa, sinó del seu autor, el meu germà David.
Un dia del mes de maig de 2008, va apareixer un correu al meu ordinador, on el meu germà em deia que havia escrit un llibre. Una novel·la eròtica que li havia costat un bon temps arredonir, amb els comentaris i complicitats d’un dels seus cercles d’amistats més properes, i que anava a presentar-se al Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida.
No vull pensar el que gruaria al veure que no havia resposta a eixe correu que envià a migdia i que jo no vaig llegir i per tant poder contestar, fins ben entrada la nit. Estava preocupat i així ho escrivia, no per què el llibre fora d’eixa temàtica i pensara jo poguera escandalitzar-me, que ja sap que jo sols m’escandalitze de les injusticies, sinó pel fet de no haver participat d’eixes primeres lectures.
El cas és que fa cinc anys no anàvem pel món enganxats als mòbils amb possibilitat de llegir o rebre el correu allà on estaguerem, així que tingué que esperar a que tornara a casa. I desprès de l’alegria de veure’m inclosa al seu projecte –del llibre ja sabia sense que ell sabera ho sabia- encara tingué que esperar a que li ho contara a la mare, abans d’escriure-li.
En eixa època jo estava acabant de donar les puntades al meu llibre, així que la reacció de la mare fou d’inmensa alegria, als seus 75 anys anava a gaudir de l’experiència de veure’ns feliços escrivint. Tants textos com li haviem llegit, i tantes vegades com ens havia animat, tenien ara un resultat. La llavor amb paciència havia germinat.
Aquell any el premi de Literatura eròtica se l’endugué un altre llibre, però malgrat les reticències de David de vist el resultat donar a conèixer l’obra, aquesta anava obrint-se camí, amb calma, sense estridències. Per animar-lo a publicar, va rebre de regal una llibreta amb els comentaris de gent que l’havia llegit passant-lo d’uns a altres, a vegades d’amagades d’ell. Com la llibreta passava de mà en mà, no vaig ser capaç de convèncer a la mare de que escriguera en ella, però idearem una solució per a incloure les seves lletres.
Des d’aquells moments a ara, el llibre ha tingut vida pròpia i ens ha donat moltes satisfaccions. Ha segut emocionant veure com molta gent col·laborava en la seva millora, aportant els seus coneixiements gràfics, lingüístics o de maquetació. Va ser un alegria inmensa que un celler reconegut com el Celler del roure, on fan el vi Maduresa, li donara permís a David per fer ús inclús del seu logo, i que ho feren per que els havia agradat el text. Va ser divertidisima l’eixida amb les amigues i amics en bus al propi celler. Fou l’excusa perfecta per enredar a una locutora tan gran com Reis Juan, en un simulacre de concurs literari a l’hort de la bassa. O per a que la polifacètica Pepa Úbeda trobara temps per entrevistar a David.
I finalment, arriba el dia en que l’emoció fa canviar el mail per una telefonada, per avisar-me que el Club de Lectura de la Biblioteca del nostre poble vol dedicar una vesprada per a parlar del llibre. Una cridada que arriba quan la mare ja esta molt malalta al llit, quan has d’engolir-te les llàgrimes per dir-li somrient que el 19 de juny es presentarà el llibre del seu fill a la Biblioteca, mentre penses que ella ja no estarà. Un matí ple de sol on ella des del llit, somriu i diu que si també es farà una picadeta després com en el meu cas, i que si és així ella es fa càrrec del que calga. Un dia on la veus feliç, malgrat estar morint-se.
I arriba el dia, i veus com la sala va omplint-se i el teu cor també, que saps que encara no s’ho hageu dit per què no ens cal, que els dos pensem en la mare i per això es trenca la veu al final de l’acte.
Un dia en que somrius quan escoltes a Arcadi presentar l’acte dient que és un dia històric per què cal ser molt decidit per a publicar literatura eròtica, arrelada al teu entorn i damunt presentar-la al teu poble, davant la teua gent.
I penses sí, és que David és precisament això, un home que saps qui és, on viu i amb qui conviu. Una persona cabal, amb un gran sentit ètic de la vida i amb uns valors ben plantats pel pare i la mare. Uns valors que m’han ajudat a crèixer a mi, que m’ha obert camí i m’ha donat seguretat, per què sé que si cal s’enfrontarà amb qui m’ataque i si cal em donarà la mà per acompanyar-me. Una persona recta.
El pare estaria ben pagat de saber que li feu cas quan li deia: “No, no cal m’acompanyes al camp, tu meneja el bolígraf”.
A la llibreteta de la que us parlava li vaig posar alguna cosa com: “L’orgull, les rises i el poder fardar de la teua obra són imapagables. Venint de tú tot és possible i sols has fet que començar. Enhorabona”.
I la mare a un full a banda que posarem entre els de la llibreta li escrigué: “Estic orgullosa de tu, com ho he estat sempre”.