Un altre blog

Quan els diaris omplim pàgines parlant de la crisi, i esmenten com exemple de gestió diferent per eixir d’ella sense complir les mesures d’austeritat imposada per l’UE i la banca, sempre posen el mateix exemple: Islàndia, no hi ha altre. Les especials condicions demogràfiques i del seu sistema financer, li han permès alternatives. Això i un detall que a sovint, intencionadament s’oblida, qui s’ha fet càrrec de capgirar el rumb del país, des de que esclatà la crisi. Feu la prova, poseu a un cercador de la xarxa les paraules Islàndia i crisi, i veureu com no us ix als primers resultats la paraula dona. Us parlaran del sistema financer, de l’encausament de l’anterior primer ministre, de la banca, etc. , però res de dir de bones a primeres que des d’enllà són dones les que dirigeixen el nou model sociopolític del país.

Eixa invisibilitat no és casual, de fet l’Unió Europea va encarregar fa anys un estudi sobre les conseqüencies que tindria per a l’economia la incorporació de les dones a les tasques directives (al 2010 sols un 3% de grans empreses estaven presidides per dones, i poc més del 10% dels llocs dels consells d’administració de les grans empreses eren ocupats per dones, front al 70% de la funció pública que ocupen les dones), els resultats d’aquell estudi foren contundents: la incorporació de les dones a les tasques directives i facilitar la seva incorporació al mercat laboral, faria augmentar el PIB dels països. I tanmateix, la Comissió va ignorar l’estudi que ell mateixa havia encomanat i es limità a recomanar a les grans empreses que implementaren mesures de correcció de la situació de desigualtat que suporten les dones. Recomanacions ignorades, que han obligat ara a plantejar-se imposar per llei la paritat.

Així doncs per avaluar els efectes de la crisi sobre els drets de les dones, cal tindre present eixa discriminació, que com un peix que es mosega la cua fa que s’incremente la desigualtat de les dones. Totes les crisis, siga la dels anys 30, la posterior a la segona guerra mundial, la dels anys 80 o l’actual han suposat un retrocès en els drets aconseguits per les dones en els moments d’expansió i una sobrecàrrega de les tasques que realitzen o se’ls deriven, i en conseqüència tota la societat en el seu conjunt perd la seva situación de benestar.

El comportament de les dones front al mercat laboral esta lastrat dels estereotips i les pressions socials que marquen quina ha de ser la seva aportació, però especialmente pel fet que sols s’avalua allò que té carácter mercantil, i en conseqüència les tasques de cura, d’atenció a la llar queden fora de la valoració económica, i per tant són considerades tasques menors, malgrat l’evident estalvi que implica per a l’administració pública que eixa atenció als i les menors, a la gent depenent o malalta suposa, i malgrat que esta avaluat econòmicament i es calcula que implica el 33% del P.I.B. Eixe real valor econòmic, ens permet entendre millor doncs, perquè just en una situación de crisi económica, s’ha regularitzat el treball domèstic.

Tanmateix la realitat és que en general i socialment, no són tasques avaluades ni per tant valorades, i això té una correlació directa amb el treball remunerat de les dones. La divisió tradicional del treball i el patró patriarcal fa que encara es considere que el treball de l’home és el principal, i per tant davant una crisi les dones son expulsades del mercat laboral baix tres concenptes diferents:

• Per que aquestes ocupen llocs de treball feminitzats que son eliminats quan els recursos econòmics manquen.

• Per què són una força de treball de substitució, que ocupen els llocs de treball que no poden per diferents motius ser ocupats pels homes, i quan aquests els reclamen, elles eixen del mercat. Poden remuntar-nos a la II Guerra Mundial, però un exemple més recent i pròxim son les colles de collidores de taronja, quan al boom de la construcción molts homes abandonaren el camp, i a més d’inmigrants els camps s’ompliren de dones. Dones que ara han estat expulsades d’eixa tasca tradicionalment ocupada per homes.

• Per què el seu treball és un complement econòmic a l’economia familiar, i per tant fluctua segons ho fa aquesta. Si hi ha bonança económica no hi cal, si no hi ha feina per als homes, les dones accepten infratreballs.

Complement de l’anterior és que en èpoques de solvència, les dones lloguen temps i encomanen a altres dones les tasques que vindrien a realitzar elles, i aquestes a la seva vegada ho deleguen a les dones de les seves famílies. Un exemple clar d’açó és el cas de les emigrats que atenen a menuts i grans de les societats occidentals, i que han deixat en moltes ocasions als seus fills i filles als països d’orige, és el que se coneix com a cadena de cura precària, per què cada eslabó és més feble que l’anterior. Aquesta situació, lògicament desapareix quan no hi ha recursos econòmics, tornant a ocupar-se primer simultàniament a les tasques fora de casa i desprès passant a exercir sols les tasques de cura, abandonant el mercat laboral formal.

Així la representació de l’economia en temps de crisi és senzilla, augmenta l’economia informal (la que no cotitza, ni té cobertures socials) i augmenta l’economia de la cura, al temps que es contrau la de mercat. L’explicació va lligada a l’exposat anteriorment, quin siga el concepte del treball de les dones, i el rol social que aquestes desenvolupen. Per això acudeixen al mercat de treball informal, o augmenten les tasques de cura, per què resulta imposible amb un salari precari fer front a les despeses que s’han de cobrir producte de les retallades socials (escoletes més cares, desaparició ajudes al menjador, al transport escolar, a la llei dela dependencia …) i al temps pagar els impostos que greugen el ingressos pel treball. I per una altra banda, el realitzar tasques al mercat informal, o treballs precaris comporta que desprès les prestacions que puguen rebre’s siguen menors en temps i montant. Cal tindre en compte que a més a més d’ocupar llocs de treball més precaris, dins del segment laboral torna a produïr-se la discriminació vertical, ocupant els llocs més baixos de l’empresa. Es calcula que les dones cal que treballen 58 dies més que els homes a l’any, per a guanyar el mateix.

I això desencadena un allau de noves desigualtats, que accentuen la crisi en les dones, especialmente en el cas de les dones monomarentals que viuen soles, o el de les inmigrants, per què ja parteixen d’una situación més complicada, però no sols a elles, de fet és calcula que al 2.010 almenys un 23% de dones vivien en situación d’exclusió social.

Eliminar eixa situación obliga a pasar per eliminar les desigualtats de gènere, per què en un altre cas la situación es perpetua, com mostren les estadístiques que indiquen que precisament les dones amb major titolació són les que tenen més dificultats per accedir al mercat laboral, per què no hi ha oferta adequada a la seva titolació per a elles i, per què les retallades en igualtat, en ajuda a la dependencia, en la lluita contra la violencia de gènere, en atenció a la inmigració …fa que hagen desaparegut per exemple, els incentius a les empreses per a la contractació de dones (per exemple, la bonificació a les cotitzacions a la seguretat social per a la substitució d’una treballadora en baixa per maternitat),

En resum, no és que les dones ens hagen d’ocupar d’eixes tasques de cura, sinó que la realitat és que ens ocupem d’elles i en conseqüència qualsevol retallada en eixos sectors, augmenta la càrrega de les dones i la seva situación de desigualtat, i per tant cal realitzar polítiques que obliguen a trencar eixes barreres per accedir les dones a l’economia formal i a la direcció d’empreses, i evitar la seva permanència en la subalternitat.

*Article publicat al número 287 de la Revista Lluita. Exposat en forma de xerrada a la 16a Trobada de Formació del PSAN, i al cicle de xerrades de Reconstruint Fuster, col·lectiu de Sueca.