Un altre blog

Quan els diaris omplim pàgines parlant de la crisi, i esmenten com exemple de gestió diferent per eixir d’ella sense complir les mesures d’austeritat imposada per l’UE i la banca, sempre posen el mateix exemple: Islàndia, no hi ha altre. Les especials condicions demogràfiques i del seu sistema financer, li han permès alternatives. Això i un detall que a sovint, intencionadament s’oblida, qui s’ha fet càrrec de capgirar el rumb del país, des de que esclatà la crisi. Feu la prova, poseu a un cercador de la xarxa les paraules Islàndia i crisi, i veureu com no us ix als primers resultats la paraula dona. Us parlaran del sistema financer, de l’encausament de l’anterior primer ministre, de la banca, etc. , però res de dir de bones a primeres que des d’enllà són dones les que dirigeixen el nou model sociopolític del país.

Eixa invisibilitat no és casual, de fet l’Unió Europea va encarregar fa anys un estudi sobre les conseqüencies que tindria per a l’economia la incorporació de les dones a les tasques directives (al 2010 sols un 3% de grans empreses estaven presidides per dones, i poc més del 10% dels llocs dels consells d’administració de les grans empreses eren ocupats per dones, front al 70% de la funció pública que ocupen les dones), els resultats d’aquell estudi foren contundents: la incorporació de les dones a les tasques directives i facilitar la seva incorporació al mercat laboral, faria augmentar el PIB dels països. I tanmateix, la Comissió va ignorar l’estudi que ell mateixa havia encomanat i es limità a recomanar a les grans empreses que implementaren mesures de correcció de la situació de desigualtat que suporten les dones. Recomanacions ignorades, que han obligat ara a plantejar-se imposar per llei la paritat.

Així doncs per avaluar els efectes de la crisi sobre els drets de les dones, cal tindre present eixa discriminació, que com un peix que es mosega la cua fa que s’incremente la desigualtat de les dones. Totes les crisis, siga la dels anys 30, la posterior a la segona guerra mundial, la dels anys 80 o l’actual han suposat un retrocès en els drets aconseguits per les dones en els moments d’expansió i una sobrecàrrega de les tasques que realitzen o se’ls deriven, i en conseqüència tota la societat en el seu conjunt perd la seva situación de benestar.

El comportament de les dones front al mercat laboral esta lastrat dels estereotips i les pressions socials que marquen quina ha de ser la seva aportació, però especialmente pel fet que sols s’avalua allò que té carácter mercantil, i en conseqüència les tasques de cura, d’atenció a la llar queden fora de la valoració económica, i per tant són considerades tasques menors, malgrat l’evident estalvi que implica per a l’administració pública que eixa atenció als i les menors, a la gent depenent o malalta suposa, i malgrat que esta avaluat econòmicament i es calcula que implica el 33% del P.I.B. Eixe real valor econòmic, ens permet entendre millor doncs, perquè just en una situación de crisi económica, s’ha regularitzat el treball domèstic.

Tanmateix la realitat és que en general i socialment, no són tasques avaluades ni per tant valorades, i això té una correlació directa amb el treball remunerat de les dones. La divisió tradicional del treball i el patró patriarcal fa que encara es considere que el treball de l’home és el principal, i per tant davant una crisi les dones son expulsades del mercat laboral baix tres concenptes diferents:

• Per que aquestes ocupen llocs de treball feminitzats que son eliminats quan els recursos econòmics manquen.

• Per què són una força de treball de substitució, que ocupen els llocs de treball que no poden per diferents motius ser ocupats pels homes, i quan aquests els reclamen, elles eixen del mercat. Poden remuntar-nos a la II Guerra Mundial, però un exemple més recent i pròxim son les colles de collidores de taronja, quan al boom de la construcción molts homes abandonaren el camp, i a més d’inmigrants els camps s’ompliren de dones. Dones que ara han estat expulsades d’eixa tasca tradicionalment ocupada per homes.

• Per què el seu treball és un complement econòmic a l’economia familiar, i per tant fluctua segons ho fa aquesta. Si hi ha bonança económica no hi cal, si no hi ha feina per als homes, les dones accepten infratreballs.

Complement de l’anterior és que en èpoques de solvència, les dones lloguen temps i encomanen a altres dones les tasques que vindrien a realitzar elles, i aquestes a la seva vegada ho deleguen a les dones de les seves famílies. Un exemple clar d’açó és el cas de les emigrats que atenen a menuts i grans de les societats occidentals, i que han deixat en moltes ocasions als seus fills i filles als països d’orige, és el que se coneix com a cadena de cura precària, per què cada eslabó és més feble que l’anterior. Aquesta situació, lògicament desapareix quan no hi ha recursos econòmics, tornant a ocupar-se primer simultàniament a les tasques fora de casa i desprès passant a exercir sols les tasques de cura, abandonant el mercat laboral formal.

Així la representació de l’economia en temps de crisi és senzilla, augmenta l’economia informal (la que no cotitza, ni té cobertures socials) i augmenta l’economia de la cura, al temps que es contrau la de mercat. L’explicació va lligada a l’exposat anteriorment, quin siga el concepte del treball de les dones, i el rol social que aquestes desenvolupen. Per això acudeixen al mercat de treball informal, o augmenten les tasques de cura, per què resulta imposible amb un salari precari fer front a les despeses que s’han de cobrir producte de les retallades socials (escoletes més cares, desaparició ajudes al menjador, al transport escolar, a la llei dela dependencia …) i al temps pagar els impostos que greugen el ingressos pel treball. I per una altra banda, el realitzar tasques al mercat informal, o treballs precaris comporta que desprès les prestacions que puguen rebre’s siguen menors en temps i montant. Cal tindre en compte que a més a més d’ocupar llocs de treball més precaris, dins del segment laboral torna a produïr-se la discriminació vertical, ocupant els llocs més baixos de l’empresa. Es calcula que les dones cal que treballen 58 dies més que els homes a l’any, per a guanyar el mateix.

I això desencadena un allau de noves desigualtats, que accentuen la crisi en les dones, especialmente en el cas de les dones monomarentals que viuen soles, o el de les inmigrants, per què ja parteixen d’una situación més complicada, però no sols a elles, de fet és calcula que al 2.010 almenys un 23% de dones vivien en situación d’exclusió social.

Eliminar eixa situación obliga a pasar per eliminar les desigualtats de gènere, per què en un altre cas la situación es perpetua, com mostren les estadístiques que indiquen que precisament les dones amb major titolació són les que tenen més dificultats per accedir al mercat laboral, per què no hi ha oferta adequada a la seva titolació per a elles i, per què les retallades en igualtat, en ajuda a la dependencia, en la lluita contra la violencia de gènere, en atenció a la inmigració …fa que hagen desaparegut per exemple, els incentius a les empreses per a la contractació de dones (per exemple, la bonificació a les cotitzacions a la seguretat social per a la substitució d’una treballadora en baixa per maternitat),

En resum, no és que les dones ens hagen d’ocupar d’eixes tasques de cura, sinó que la realitat és que ens ocupem d’elles i en conseqüència qualsevol retallada en eixos sectors, augmenta la càrrega de les dones i la seva situación de desigualtat, i per tant cal realitzar polítiques que obliguen a trencar eixes barreres per accedir les dones a l’economia formal i a la direcció d’empreses, i evitar la seva permanència en la subalternitat.

*Article publicat al número 287 de la Revista Lluita. Exposat en forma de xerrada a la 16a Trobada de Formació del PSAN, i al cicle de xerrades de Reconstruint Fuster, col·lectiu de Sueca.

No sé si les d’aquestes ratlles ho seran, però el dia d’avui exigeix reflexionar sobre com s’ha arribat a l’absurd de la prohibició del PP a Les Corts valencianes, de fer valdre la denominació País Valencià, per a referir-se al territori que governa.

Hi ha molt d’enrenou a la xarxa, molt de soroll cibernètic que probablement s’apaivague com una foguera purificant, i poca autocrítica. La barrabasada d’avui a Les Corts, no és flor d’un dia, el PP no llaura de bades, ells primer abonen el bancal i desprès recullen el fruit. Ja fa temps que estan posant trabes a que en els estatus de les associacions figure el nom de País Valencià, ni tan sols amb la recargolada fòrmula que apareix al preàmbul de l’estatut d’autonomia, i que fins ara permetia deixar almenys simbòlicament el nom als estatuts socials. Res. Ni empar a la justícia (on també manen ells, la dreta) i prova d’això és la recent sentència del TSJ del País Valencià que ha resolt el recurs de la Universitat de Castelló, res, dir això del català per a referir-se a la llengua encara, però el nom de País Valencià fora.

I no passa res.

I no esta tan lluny les propostes de partits de l’oposició per autocensurar-se el nom, eliminant País Valencià, o la seva abstenció en intentones anteriors del PP a Les Corts per a eliminar la denominació dels papers oficials. Ni la d’altres que perden part del nom de la coalició inicial, i que també es queden muts quan es debat sobre la denominació de la llengua. O els qui fan del bilingüisme bandera.

I no passa res.

Fins que ens trobem amb aquest fangar. En una autonomia intervinguda de facte, en unes Corts que no podem pendre’ns seriosament per què no tenen capacitat de decidir ni resoldre res, en uns partits que fan la guerra a les xarxes socials i deixen que germine la llavor del dimoni …

Tal volta, hi ha qui es puga preguntar i que hem fet o fem nosaltres, Solidaritat, tal volta s’ho pregunte per què no sàpiga que posar a primer plànol les intencions d’anorrear el nom i el que implica, ho ha fet Solidaritat, quan estava al Parlament.

Pot ser si no haverem arraconat a Fuster i el que ja ens analitzava-vaticinava entre d’altres, a l’opuscle “País Valencia, per què?”, ens havera anat millor. En resum:

“El fet de no haver-se preocupat ningú, o quasi ningú, d’explicar les raons històriques i socials del terme «País Valencià», fan témer que qualsevol esperança mínimament «autonòmica» vinga viciada per la decepció.”

Aprenga’m del passat.

Caldria doncs, que reflexionarem enèrgicament com reclamava Fuster, i que ignorarem la prohibició absurda i evidenciarem que la dreta d’aquest País, no fara res bo per ell, que es desobeira la prohibició i que es fera patent que els que ens malgovernen impedeixen per qüestions arbitràries la tramitació a Les Corts de les propostes dels grups de l’oposició, per què aquestos segueixen emprant el nom que pertoca: País Valencià.

Nosaltres mentrestant seguirem treballant per la independència dels Països Catalans.

Aquest divendres a la xerrada que en nom de Solidaritat vaig fer a Sueca, vaig tindre l’ocasió de conèixer a tres dones que formen part de la Plataforma d’afectades per la Hipoteca de La Ribera, i que al finalitzar l’acte ens explicaren les accions que estaven duent a cap, i que estaven perfectament coordinats amb la gent que fa unes setmanes constituí la plataforma a Alzira.

Ja havia escoltat a un dels membres de la plataforma en unes declaracions a la televisió local, i em semblà que tenia molt clars els conceptes, i sobretot les reivindicacions i el que estaven fent. Aquestes dones igual, pot ser la qüestió dels tecnicismes legals se’ls escapen, però la molla de l’assumpte, no les formalitats, la tenen clara. Fou sorprenent veure com dones de mitjana edat, de classe treballadora i d’un poble valencià, feien burla de que les titllaren de pro-etarres o de que exercien la kale borroka, i ho fou per què no fa tant això havera estat impensable.

Ara, no sols es mofaven sinó que explicaven amb un punt d’orgull que tenien que marxar, per què en poc més d’una hora tenien que eixir al carrer a omplir les entitats bancàries de cartells denunciant els desnonaments, i que ho feien mirant a les càmeres dels bancs, per què no tenien de que amagar-se. La coordinadora ho tenia clar: “No passa res, per què ells m’han fet invisible i a més insolvent”.

 Invisibles. Això és. Fa uns anys, aquest gruix de la població era invisible per al poder econòmic i polític, ara que han forçat tant la maquinària, han fet que es trenquen les barreres, les mentals i, que aquesta gent que s’ha escarransat a treballar i pensava que no pagava la pena eixir al carrer a lluitar per a canviar les coses, ara sap que sí, que eixa és la única solució. Per tant, acabe com acabe la mobilització contra els desnonaments, el cert és que ara tenim una societat més conscienciada.

Una societat a la que li hem de seguir dient que sí es pot, i que sí hi ha qui vol que es puga, com ferem al seu dia al Parlament de Catalunya, exigint la dació en pagament.

Passat divendres, com cada darrer divendres de mes a Alzira, estava convocada per l’Associació de Juristes Dones d’Alzira-AJUDA una concentració contra la violència masclista a l’haver hagut dones assassinades aquest mes.

Fa sis anys que venen realitzant-se aquestes concentracions, i al temps que hi ha un grup de gent, més enllà de les convocants, que acudeix sempre, hi ha un altre que fluctua, acudint unes vegades sí i altres no, el que ja preveiem quan començarem a convocar aquest acte de denúncia social.

Al llarg d’aquestos anys, sols en dues ocasions ha coincidit que el darrer divendres de mes fora Divendres Sant. En el primer cas, les concentracions les feiem davant la porta dels jutjats, una zona més amagada del trànsit diari un divendres a les huit de la nit. Tanmateix estavem ben a prop de l’Ajuntament, a cent metres a molt estirar, i per allà davant passava la multitudinària processó, i allà estava ple de gent que donava l’esquena al suplici i mort de les dones assassinades. L’altra vegada ha estat aquest any, i atenent a que ara ens concentrem a la Plaça Major i que allò és un dels centres més concorreguts per veure el pas d’andes, vestes i tambors, optarem per posar-nos a un lloc visible però sense impedir el lliure pas de ningú.

Denunciavem la mort de 18 dones a mans de homes vils que les han considerat objectes de la seva propietat i que quan s’han cansat del joguet l’han trencat. A Raquel, Thithanhtam, Larisa, E.V.V., Vanesa, Izabela, Montserrat, Margalida, Maria, Guacimara, Agniezska, Petra, Maria del Carmen, I.G.R. i dues dones més sense identicar, a les que cal sumar quatre víctimes indirectes (pare, mare i fills/es), la nostra concentració no les tornarà a la vida el tercer dia, però recordar-les, honorar-les i denunciar la barbàrie pot fer que la societat deixe de considerar que no és problema seu.

A hores d’ara, vesquent com des de les terrasses plenes de la Plaça Major la gent ens veia i ens ignorava, sols puc pensar que qui esta dormint és la societat i no com ha dit el Papa, el Crist crucifixat.

Ahir celebràrem a Vic, el segon congrés de Solidaritat, i va ser encara més multitudinari que el primer, celebrat a Manresa, malgrat que ahir a priori estavem en una situació política més delicada. Tanmateix, el discòrrer del dia, i el resultat de les votacions evidencià una dada que ja haviem constatat a la reunió prèvia d’adherits i adherides del País Valencià: ningú es planteja abandonar.

Fa una setmana, a València ferem balanç de l’any

i encararem el congrés, amb l’autocrítica que cal sempre, però amb la mirada posada al futur: corregir les errades i augmentar el treball fet fins ara, especialment al País Valencià on estem construïnt amb altres forces, un referent independentista. Referent que cada dia és fa més evident cal, davant el deteriorament polític autonomista.

Per aconseguir-ho cal sumem esforços, per què amb el recolzament del nostre partit i de la nostra nova presidenta, bé que comptem.

Per això, seguint l’exemple de Núria Cadenes, que ahir tancava el seu discurs com a nova Presidenta de SI, amb unes paraules de Kennedy, i parafressant-lo, cal tindre present que aquesta és l’hora de veure què podem aportar nosaltres al projecte de Solidaritat, i no tant al inrevès.

Per adherir-se o fer-se simpatitzant (i per tant amb quota zero), sols cal seguir aquest enllaç i omplir el formulari.

Aquests dies ens hem trobat amb una notícia sorprenent, la Inspecció de Treball visitava acompanyada de la Guàrdia Civil, tres subjectes perillosos que estaven a Xeraco, esporgant uns tarongers al camp d’un d’ells, que acabat d’estrenar-se en això de la jubilació, va pensar que seria bona idea ja que, els tarongers estaven secs, tallar-los. Els altres dos eren un amic també jubilat, i un familiar del primer.

Que des del 2010 estiguen duent-se a terme campanyes d’inspecció als camps de tot l’Estat, per evitar el frau als treballadors i que els grans terratinents espanyols, d’Andalusia especialment, els exploten, fent-los treballar sense contracte ni mesures de seguretat, no pot conduir a l’absurd que s’apliquen eixes mesures com si fora un calc, a la realitat valenciana.

Ací, tothom sap que reina el minifundisme, la xicoteta parcel·la que és manté productiva més per sentimentalisme que per redits econòmics. Sols cal fer una passejada pels camins de les comarques tarongeres per a veure com cada vegada més hi ha camps secs, abandonats perque mantindre’ls resulta completament antieconòmic. I si no és vol passejar i conèixer el territori on es governa, sols cal des de la còmoda butaca de l’oficina llegir els titulars de premsa de final de cada campanya, on any sí i any també és publiquen casos sagnants referits a la falta de rendiment del camp.

Tant és així que han aflorat a molts municipis alternatives com la dels bancs de terra, que és cedeixen a particulars per que cultiven allò que vullguen, i al temps que es mantenen ells actius, permeten que el nostre paisatge sobrevisca.

Per això, per la falta de rendiment, per les especials característiques del camp valencià i pel secular abandonament quan no atacs (com l’especulació urbanística, l’obligació del reg per goteig, etc.) que ha patit del govern, és pel que aquesta actuació inspectora com si estiguérem parlant de grans terratinents, sembla una burla.

I ho és, una burla d’uns governants que legislen des de Madrid, amb absoluta ignorància i menyspreu pel que és i ocorre a les “colònies”. Una política aliena a la nostra cultura que sols fa que exprimir-nos, i traure’ns fins la darrera gota de suc, deixant-nos a la ruïna.

La lletra de Llach, sempre he pensat que caldria que fora la màxima de la gent, i m’agrada veure com hi ha qui també la fa seua. Com per exemple, la gent que ens apleguem cada any a la muntanyeta de la “patà”. Vas allà, diumenge d’octubre, amb les primeres frescors de l’any i agraïnt el solet de la tardor que et calfa sense molestar, i et trobes un ambient distès, la gent escales amunt i avall, fusant per les paradetes, però sobretot fent cua davant els entrepans de llonganisses acabades de fer. I esmorces, i veus a gent que fa temps no has vist, i al que sols fa una setmana. I persegueixes a les criatures que no es cansen de pujar i baixar per la muntanya, corrent amunt i avall. I senzillament fas temps, fins els parlaments.

I quan la colla de dolçainers i tabaleters es posen a tocar, saps que allò ja va, i t’arrimes a l’explanada i observes com conforme avancen els parlaments, el rotgle va omplint-se de cares atentes.

Què és diu al Puig és important per a molta gent idependentista, per no dir per a tota, es compartisca o no. I enguany tenia un element afegit, allà a més del PSAN en funció d’amfitrió històric, estava Esquerra, estava l’MDT i estavem Solidaritat, per dir cadascú dels quatre, una mateixa idea: és temps d’anar junts per la independència, especialment, si volem que aquesta siga de la nació completa.

I dir això no va en contra de cap lluita social, com tampoc suposa abandonar-les o fer deixadesa. Però a més a més, és contradictori que ara es critique que es pose l’accent en l’espoliació econòmica, i al temps és diga que cal parlar més de les retallades i no d’independència a seques.

Sembla que hi ha qui pensa que estar enfadat contínuament, imprimeix caràcter independentista. Per la meua banda, m’agrada molt més veure gent amb un somriure contundent, amb qui poder dir allò de:

“Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.”

I tenen també un altre denominador comú, governs del PP, ni que siga per donar suport, com en el cas de la Catalunya central on governa CiU.

Excusar-se en les condicions meteorològiques adverses, per a justificar el per què de tants i tan grans focs, és pendre el pèl a la ciutadania. En realitat, un govern dissenya els seus pressupostos d’acord amb el que és prioritari per a ell, i optar per una partida o altra no és res aleatori; com tampoc ho és optar per un model energètic o un altre.

Al País Valencià patim la central de Cofrents, però patim també un pla eòlic que no té cap planificació, i per no tindre no té ni un mapa de vents que justifique la instal·lació dels molins en els llocs on s’han posat, igual que no tenim una aposta clara per l’energia fotovoltaica, perqè al igual que amb els aerogeneradors una vegada acabat el pastís de les primes que es pagaven a les empreses, ja no és negoci seguir apostant per la publicitada “energía verda”.

Un desori en que fer amb el nostre entorn, per part de qui ens mal governa, ha dut a esquilmar recursos, urbanitzar salvatgement tots els racons possibles, al malbaratament de l’aigua, a la contaminació d’aqüifers … i tot mentres algunes empreses s’omplien les butxaques.

Quin és el model de país que ens volen imposar ja ho sabem, aconseguir un altre, aquell que reclamen tants “Salvem” i plataformes, esta a les nostres mans, i bé que podem reclamar-lo, una vegada més, el proper #9oct2012

Avui en dia, qualsevol persona inmersa al món independentista, sap a que ens referim amb això de l’espoliació fiscal, però moltíssima gent preocupada per la crisi i les retallades del suposat estat de benestar, li queda molt llunyà el concepte i pot inclús arribar a pensar que parlar d’independentisme distrau del que ha de ser la preocupació principal ara: sumar esforços per superar la crisi econòmica.

Dubte que això siga casual, és un missatge matxacó i per tant interessat, que ha calat amb la gent, i que sols quan es dut l’extrem, com feu el rei espanyol dient allò de remar junts, és quan sona ridícul. En la resta de casos, és facilment confòs amb la solidaritat.

I a eixa confusió ajuda també els que s’entesten en parlar sols de malbaratament de recursos públics i/o de corrupció.

No li reste importància a cap d’eixos problemes, i cal erradicar-los i aconseguir una regeneració de les institucions que ens permetesquen confiar en elles, o mal podrem governar-nos democràticament. Però l’economia és com qualsevol altra àrea, segons on fixes l’objectiu ix una fotografia o altra.

Així, si analitzem les dades de l’espoliació fiscal*, ens trobem amb que si sumem tots els milers d’euros de les retallades i ho comparem amb els de l’espoliació anual, resulta que no caldria cap retallada si no patirem espoliació. I amb el malbaratament igual, si sumem 16 anys de mal govern i destarifos, són 2600 milions d’euros perduts, però és que en un sols any d’espoliació perdem 6.500 milions d’euros.

Per això, els que promoguem la independència parlem de no a les retallades, sí a la independència.

Una independència que aquest proper 9 d’octubre hem de reclamar més clar que mai.

*Ací podeu consultar el document elaborat per Víctor Silvestre i David Oliver, per a Solidaritat.

Tècnicament cal afegir les hores que ja han passat del dia d’avui, per a que realment falten 9 dies per arribar al 9 d’octubre, però tant s’hi val, que no cal filar tan prim. El cas és que en un tres i no res estarem davant la festivitat que el guardià de les senyes d’identitat valencianes, ara dit Fabra, vol eliminar.

Certament, Fuster als anys de l’anomenada Transició, criticà que entre altres concessions s’haguera acceptat convertir el 9 d’octubre en la festivitat del País, en compte del 25 d’abril, i possiblement com en tantes altres coses tenia raó, i almenys a mi m’ha aprofitat per entendre la diferència de mobilització entre una data i l’altra. Però a hores d’ara eixe dia no podem abandonar-lo en mans de qui ja sabíem, i ara inclús ha mostrat públicament, que poc l’importa, plantejant inclús que s’anul·le per ofrenar noves glòries a Espanya, conforme aquesta li reclama.

Per tant, el 9 d’octubre és una fita més, un dia a reivindicar no les essències pàtries folcloritzants, sinó que som poble, que tenim dret a decidir, que no ens hem deixat anorrear i que com deia també Fuster som valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana.

Ara més que mai ens cal mostrar (que no demostrar) que a València hi ha molta gent que té consciència nacional, per què malgrat que vullguen insistir en el fet que ací no hi ha independentistes, els fets mostren el contrari i sols cal atendre al nostre voltant per comprovar-ho: el saló de l’Octubre ple a la presentació de Nosaltres, els fusterians, un Micalet ple en un acte denunciant els abusos de l’operació Garzón abans de les olimpiades, un Palau de la Música en peu tancant l’actuació de #paualpalau amb crits d’independència, per dir tres actes diferents de la ciutat de València, però el mateix podríem dir de qualsevol poble del nostre territori, sempre que es tinga voluntat de fer visible l’independentisme, sense eufemismes.

Per això cal que els i les independentistes que fem de frontera amb Espanya, i que som coadjutors de l’èxit actual de l’independentisme al Principat, isquem al carrer i omplim València d’estelades, tant fa darrere quina pancarta ens situem, fem-nos visibles, per què ens juguem el nostre futur.

A les desset hores de l’11 de desembre de 1946, Xàtiva com moltes altres ciutats i pobles de l’Estat atorgava tota classe d’honors i titols al genocida Franco, no feien falta massa tràmits, una reunió extraordinària de la comissió gestora de l’ajuntament franquista d’aleshores fou suficient.

Avui, a hores semblants, el plenari de l’Ajuntament de Xàtiva ha convertit a Rus en alcalde democràtic perpetu, malgrat que és suposava que es tractava de retirar els honors mal atorgats al franquista anterior.

Quan la gent es pregunta perquè gent tan brofega,  tan pèsima, com Rus o Rita encara governen i una i altra vegada eixen reelegits, especialment quan s’ho pregunten “les esquerres”, és que ni s’adonen del que tenen com enemic polític. Aquestos sense llegir als neurobiòlegs, gurus de la política actual,fan el que aquells recomanen: connecten amb el món de les emocions del públic, del seu electorat, i sense arguments et desarmen, mentre que la resta navega com pot en un marasme de confusió, trencant les amarres amb l’electorat.

Avui Rus ha fet una nova demostració d’això. Davant la proposta d’Esquerra Unida de que se li retiren els honors a Franco, proposta que comptava amb l’acord de l’oposició (PSOE i Compromís), ell ha retrucat demanant-los que accptaren també retirar el nom de País Valencià a una plaça de la ciutat, al·legant que si un jutjat havia dictaminat que els honors contravenien la llei de la memòria històrica, un altre havia resolt que la denominació del País era Comunitat Valenciana, i cap altra. I sorprenentment els ha furtat la cartera, per què va i “les esquerres” ho han acceptat. Increïble.

Decepcionant, no sols pel poc respecte que han mostrat al seu electorat, al seu País, sinó sobretot per què no s’han adonat que estaven redirigint-los el debat, la qüestió no era que deien els tribunals en aquest o altre cas, sinó l’infamant dels titols a Franco. Considerar que ambdues coses eren comparables, i que atemptaven a l’ordenament jurídic, no sols és fals sinó vergonyant.

Demà dimecres, si no s’imposa el tan nomenat seny, es discutirà al Parlament català, la proposta convergent de pacte fiscal, així que aquests dies la premsa en ve plena de ets i uts al respecte, amb opinions de tots els colors.

A l’edició d’ahir de “El Periòdic”, l’articulista Joaquím Coll signava l’escrit titolat: Pacte fiscal, la veritat de les mentides. Un titol molt literari, com el text en sí, on s’intentava jusificar l’injustificable i desacreditar als que malgrat ell, diuen la veritat. Era impresionant llegir açó:

“Per descomptat que ningú seriós discuteix que existeixca un dèficit fiscal català. Però és molt diferent afirmar que som víctimes d’un robatori sistemàtic, com fan els nacionalistes, que sostenir que hi ha un dèficit crònic en inversions. Els catalans no paguem més del que ens toca, sinó que rebem menys en relació amb la nostra població i del que estratègicament convé a l’economia catalana i espanyola per sortir de la crisi”.

I desprès de llegir-ho, ho relliges, i acabes traguent la llibreta i el boli per a tracsriure-ho, per què això s’ha de comentar, vege’s!!

És a dir que la gent seriosa quan diu que cada any se’n van milions d’euros a l’Estat que no retornen a l’autonomia, no pot dir que se’ns esta espoliant? Què ha de dir, que s’augmenta el “dèficit fiscal”? I amb l’eufemisme acabarem amb la realitat de que rebem menys del que ens toca? I si rebem menys, però paguem molt, no serà que paguem de més?

Per voltes que li peguen al nano, l’únic cert i segur és que a hores d’ara plantejar un pacte fiscal, un concert econòmic o com vullguen anomenar-ho, amb un estat en fallida és completament inassumible. Però si a l’anterior li sumem que la Generalitat catalana va a acollir-se al fons de liquiditat encara és més evident el buit de la proposta. Una autonomia intervinguda, demana ser rescatada a un estat intervingut, al temps que li diu que vol negociar això de la caixa … Absurd!!

És com si l’adolescent que treballa i dona el salari al pare que esta a l’atur, li diguera que no té prou amb la paga dels diumenges i que d’això n’han de parlar. Quan en realitat, el pare a la seva vegada esta diguent-li a l’àvia que els pague la hipotèca, que han estirat més el braç que la manega i si no paga ella, els embargaran.

La clau no és tant que ens deixen recaptar els nostres diners, sinó no tindre que regalar-los’els, i això sols s’aconsegueix quan u és independent. En cas contrari, la imatge que es trasllada és la de The Guardian, o com la d’un adolescent poca-solta, que no té seny ni tampoc rauxa per independitzar-se.

Ho reconec, fa anys que no sóc habitual de Canal9, llevat d’algún programa setmanal no és una cadena que es vesca a casa. Ni tan sols quan ocorren desgracies al País Valencià, podies tindre informació de primera mà sintonitzant-la. I tanmateix avui m’he emocionat amb el gest dels treballadors i les treballadores, interrompent l’emissió.

Aconseguir posar la pantalla en negre, és tot un símbol.

I no deixa de sorprendre’m les crítiques que passats els primers minuts de solidaritat, ara planegen sobre la gent que ha protestat. Que si els ha faltat ètica periodística, que si no tenen credibilitat per què sols s’han mogut quan els ha afectat la butxaca, que si són massa per a un ens públic i ja esta bé de pagar entre tots a uns endollats, que on estaven la resta  …

Bocabadada em quede, perquè és com el proverbi bíblic: veure la palla en l’ull de l’altre i no la viga en el propi. Per què sigam seriosos, qui coneix cap empresa, tant em fa siga pública siga privada, on la gent que hi treballa i es guanya i jornal s’enfronte als amos, per què no són ètics? Jo no en conec cap. De fet, sempre ens queixem de que la gent obeeix cegament i no es revolta.

Ja avance que no conec la casa per dins, gens, sóc mera espectadora, però no puc deixar de comparar eixos comentaris amb el que passa a altres mitjans, per què la premsa escrita es salva? Per què també des de fora, jo veig molt de talla i enganxa, molta poca crítica al diari que cobra de les empreses, i que per tant no pot escriure contra elles, molta columna d’opinió que ja és més bé una trona pública per a l’ego de no se qui, que no interessa a ningú però que l’empresa decideix que ha d’estar per què el dia aquell feu el favor x, i pot ser més endavant calga faça el z … I els periodistes que treballen en eixos mitjans es revolten? O van a la seua, a intentar fer bé la seva tasca i tirar endavant?

I en altres sectors? Estan tots i totes els interins protestant? I la resta de la comunitat educativa esta recolzant-los? O esta de vacances per què l’any ja ha estat ple de protestes – en les que molts i moltes interins – també han participat?

I al món de la justícia que és el meu, els i les professionals del torn estem a les baricades reclamant un torn d’ofici digne o majoritàriament com ara sols se’ns deu sis mesos, ja anem passant? No siga cosa alcem massa la veu i ho privatitzen …

Doncs això, no reclamem heroicitats a la resta, o almenys jo no pense fer-ho. Jo veig a la treballadora que ha llegit avui el comunicat, la vicepresidenta del comité d’empresa: Salud Alcover, i la veig també en videos de fa mesos en altres denúncies, com veig videos de la Intersindical de fa anys posant veu i imatges al que passava, i sé que més treballadors i treballadores han lluitat per fer dignament la seva tasca. I no vull ni imaginar-me el que haurà suposat estar al punt de mira de la democràtica i respectuosa direcció de RTVV, per haver dut a terme eixes denúncies que ningú escoltava.

Així que jo almenys, seré políticament incorrecta i no tiraré pedres a la meua teulada, per què en definitiva RTVV també és meua, encara que els peperos no vullguen ho siga.

————–

La fotografia és de la manifestació del passat 25 de febrer.

Fa quatre dies que València es crema, les autoritat es neguen a donar xifres reals de l’hecatombe i obliguen als mitjans oficials a dir-ne unes molt per baix del que veritablement s’ha cremat, al temps que es preocupen molt de posar l’accent en els dos desgraciats als que han imputat, no siga cosa que la gent del carrer s’adone que en realitat, negligències de treballadors a banda, els veritables responsables són els que han deixat la prevenció d’incendis sense recursos.

No és que ho diga jo, són els propis professionals els que ho han denunciat abans i ara, si durant quinze anys els incedis no han estat tan devastadors com els dels anys 90, no ha estat casualitat. Sequeres, negligències hi ha hagut tots aquests anys, inclús incendis, però de cap manera s’ha arribat a l’extrem actual, on el foc s’ha fet imparable i es confia en la providència per a que ens envie aigua. Sols els falta eixir en rogativa, o intercedir davant el Papa de Roma, a la visita del qual es desviaren part dels fons destinats a prevenció d’incendis.

A hores d’ara són ja 3.000 les persones desallotjades, i 50.000 les hectàrees cremades que difícilment recuperarem. I a l’anterior cal sumar el perill que el foc suposa per a la central nuclear de Cofrents. No sóc gens paranoica, però certament quan fa un mes vaig participar a la marxa per tancar Cofrents, em va sorprendre la falta de bosc de la zona, ara pense que és una mesura més de protecció, pel que sembla insuficient, per què malgrat tot s’han vist obligats a activar un dels generadors diesel de la central.

Quan va començar l’incedi, com tothom parlava de la central, i no es preveia que anara arrasar-se mig País, vaig pensar que no havia cap perill per a la central, per què s’enviarien mitjans per evitar el foc es propagara cap a ella. D’això res s’ha dit, i malgrat que tampoc sóc conspiranoica, llegint la notícia que m’informa d’eixe incident a la central, i que du com a titular “El corazón eléctrico de España se mantiene activo pese al siniestro”, em ve al cap el pensament de l’altre dia: s’han desviat mitjans d’un lloc a un altre, per a protegir “al corazón de España”?

No ho sé, el que sí sé és que al País Valencià patim una catastrofe però no és d’ara, és de fa anys, quan la prevenció i la contractació de brigades forestals es deixà a mans privades que sols tenen per objectiu maximitzar beneficis, quan desprès es rebaixaren els pressupostos destinats a eixa àrea, i d’eixos encara es desviaren a mises i rosaris, quan es modificà la llei que permet ara la reclassificació del sòl cremat, quan perderem la RTVV com mitjà d’informació … La nostra desgràcia té un nom: Espanya i un cognom: els interessos del Partit Popular.