Assassins
Ahir una dona i el seu fill morien assassinats a Vila-Real, i amb ella ja sumen 16 les mortes enguany als Països Catalans, a mans de les seves parelles o exparelles, i 59 al conjunt de l’estat. En un any. Bé, realment en deu mesos d’aquest dos mil tretze, que segur encara ens reportarà noves víctimes.
I avui un home ha agredit a ganivetades a la seva parella, ferint-la i intentant suïcidar-se després. Certament en aquest cas no puc dir amb rotunditat que volia matar a la dona, caldria que diguera que presumptament se’l podria acusar de voler fer-ho, si coneguera els detalls del cas, la forma de produïr-se l’agressió, les lesions, etc. I cap problema tinc en respectar eixa presumpció, com a jurista però, també com a ciutadana que creu que les societats avançades han de garantir els drets de tothom, accepte les regles del joc democràtic. Però en els altres casos, en eixos on maten a les dones i ho reconeixen, a vegades insistenment i/o per escrit, no veig cap presumpció. Sí, sí, ja sé que un autoinculpat pot canviar de parèixer i fins que no el condemnen no serà culpable, però difícilment un suïcidat va a poder canviar la seva declaració i, la dona morta esta.
I en tot cas, crec que aquesta societat del “bonisme”, de les formes curoses i porugues esta arraconant a les víctimes. Els mitjans de comunicació per por a les demandes i reclamacions, anteposen sistemàticament el “presumpte” a cada cas, i això ha creat escola en una societat adormida que ha perdut l’espèrit crític, i es limita a repetir això que rep especialment de la televisió.
Arribem així a un escenari on el centre informatiu recau sobre la víctima, ahí hi ha menys por a les demandes i es respecta menys la seva intimitat i honor. I rebem missatges com: “No havia denunciat”, “Serveis socials no tenia informes del cas” … que al cas venen a ser els mateixos comentaris del veí del quart que diu a la càmera: “No ho havera pensat mai, ell era una persona molt educada, que saludava sempre”, mentre per davant seu trauen el cos sense vida de la dona.
I d’ahí passem a qüestionar la protecció a les víctimes, la despesa que implica, l’existència de denuncies falses (malgrat que esta més que certificat que són el 0,01%), que al denunciar sols persegueixen els beneficis econòmics (des de que ha començat la crisis el número de denuncies ha baixat, mal casa això amb la voluntat d’aprofitament econòmic), etc. I s’ignora que eixe clima fa que el treball de denúncia de la violència masclista caiga al buit, que la societat es torne refractària a les campanyes, i mentre el model de relació de dominació i violència s’impose entre la gent més jove.
No sé que caldria fer, per a que la ciutadania no sols es moguera quan les víctimes mortals es produeixen en un mateix dia o dies consecutius. No sé que caldria fer, per a que el discurs que inclús des de centres escolars estan transmetent-se, de que no podem parlar sols de la violència contra les dones, cessarà. No sé que caldria fer, per a que iscau cada dia al carrer a denunciar que una societat que és diu democràtica, cívica i avançada, no pot acceptar que maten a les dones pel simple fet de ser-ho. No sé que caldria fer per a que deixareu de veure amb cara de fàstic dient: “que bàrbars” les lapidacions, al temps que mireu amb indolència a les mortes a ganivetades, cremades, llançades pels barrancs o pels balcons, asfixiades o cremades … que vivien al costat de ca vostra. No ho sé.
Com diu Llach, encara que fòra per uns altres assassinats, sols puc dir:
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.