Ara, Independència
Les darreres mobilitzacions a les Illes amb la multitudinària vaga de docents, amb el suport absolut de la comunitat educativa, i la de la Via Catalana a Catalunya, han fet que tots els ulls es giren cap al País Valencià amb un gest que inclou la cella alçada, a mena de desaprovació, com dient: què? I a vosaltres que vos passa valencians?
La memòria és curta, sempre, el que unit al fet de que al personal li agrada agafar-se al tòpic, fa que per exemple no atenga’m a les moltes crides a la participació que hi hagué per part de l’assemblea nacional catalana per a que les terres de l’Ebre no quedaren amb trams buits, ni volem recordar que fins fa quatre dies les Illes eren mirades amb la displicència amb que l’alumne avançat mira als ultims de la classe, fent acudits sobre la preeminència de l’alemà sobre el català. Si li sumem que davant una gesta important tendim a ignorar els petits moviments i la importància del que delaten soterradament, fa que la gent del País ens vesca’m reflectits en eixes mirades crítiques, flagelant-nos i danyat la nostra autoestima com a poble.
Per això crec que és important recordar que no fa tant els carrers de València s’inundaren de gent en la vaga general, però que inclús abans les protestes provinents del món de l’educació foren també profusament seguides, que cada any Escola Valenciana mobilitza sistemàticament i al llarg de tot el País a la comunitat educativa reivindicant l’ús del català a l’ensenyament, que cada any Acció Cultural fa un riu humà per commemorar el 25 d’abril, dia que bé esta recordar que ni tan sols és oficialment festiu, o que el 9 d’octubre s’ha passat d’una manifestació promoguda pel PSAN en solitari a una Comissió organitzadora que aplega a sindicats, partits i moviments socials i culturals. I tot, sense oblidar la gran mobilització que implicà l’anomenada Primavera valenciana.
En realitat el nostre poble, si ens el mirem sense recança i amb més autoestima, és un exemple, i si se li dona l’oportunitat de mostrar la seva voluntat política respón. I ahí és on ha de caure un altre tòpic, per que a més l’experiència recent ens ho demostra. Malgrat la insistència d’alguns en el fet que al País Valencià no hi ha independentisme conscient, de que no hi ha voluntat d’exercir com a tal, el passat 11 de setembre, dimecres, laborable, amb una prohibició de celebrar l’acte salvada in extremis, una gentada es desplaçà al límit imposat pels espanyols a Alcanar, i ho feren amb un objectiu nítidament definit: mostrar que allà no hi ha cap frontera, que som una mateixa nació.
Eixa declaració de principis és la que cal que siga recollida després pels agents polítics, per què en un altre cas si que ho tenim tot perdut com a poble. Si davant el panorama de corrupció, recentralització, retallades i falta de perspectiva que representa la dreta (PP, UpyD, España2000 …) a la ciutadania sols se li presenta una opció altermundista, socialdemòcrata, etc., en què anem a diferenciar-nos d’Extremadura?. Sí, és cert, durant l’etapa de govern socialista no havien els atacs a la llengua que hi ha ara, però més enllà de la llei d’ús i ensenyament del valencià, que feren? Assentaren cap base ferma que garantira els nostres drets com a poble, o més bé ens donaren les molles i es quedaren el pà sencer? I que anem a fer amb opcions polítiques obsedides en inclús abans de tindre poder polític, coaligar-se amb qui ens nega el nostre dret a l’autodeterminació? O amb qui com a tot trencament sols enarbola la bandera republicana espanyola? Ignorant que la nostra història havera estat tota una altra si eixa bandera espanyola no s’havera imposat a la nacional.
Al País Valencià li ha arribat el moment d’avançar, es donen les condicions més òptimes que hem tingut en anys: ara no sols la resta de territoris estan mobilitzats, contangiant el seu entusiasme, sinó que eixe moviment fa que sorgesca molta informació de com de viable és la independència, que la gent es pregunte i per què jo no puc beneficiar-me, per primera vegada la independència esta de forma generalitzada a l’agenda informativa, política i de debat al carrer. Però sobretot es dona un fet senzillament natural, ens hem juntat més d’una generació d’independentistes, els històrics que mai han afluixat i els que ja educats en “democràcia” ens hem anant sumant, i la sort és que darrere en venen més, són els que acceleraran el procés i als que no se’ls pot dir ara no toca, per què en realitat ara més que mai toca parlar i aconseguir la independència.