LLegir no és fugir

Hui dijous ha mort Paco Candela, m’havera agradat estar al seu soterrar i acompanyar amics i amigues, gent de combat per la llibertat i el socialisme, que hui s’han aplegat a acomiadar un amic i un company.
Tinc records especials de Paco Candela, són com raigs, imatges intermitents, llampecs que em porten anys enrere quan em cridava la gent independentista a reunions a Gandia, on ell estava.
Gandia per a mi té un significat especial: va ser la ciutat on un amic em va oferir militància, mig clandestina, al PSAN. Vaig dir que sí i quan aquell amic es va girar, fent un gest d’assentiment, a un grup de gent del partit que venia per darrere vaig veure cares de satisfacció, entre ells estava Paco Candela.

Ha mort una gran persona, un patriota, hauriem de retre-li homenatge lliurant-li la independència del nostre país, de la nostra nació, als seus hereus que també estan en aquesta lluita.

El rescat

Ja en juny d’enguany José Vela, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, reconeixia dificultats econòmiques al País Valencià i assegurava que la solució per al problema de liquiditat autonòmica eren els “hispanobons”, una mena de Deute Públic Espanyol que es vendria als mercats financers i els diners anirien a les comunitats autònomes. El govern espanyol no ho veia bé atés que el preu que es pagava per vendre el deute públic (un dels indicadors és la prima de risc) als mercats era molt elevat. Com a alternativa el govern espanyol va articular el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) que consistia a posar a disposició de les comunitats autònomes que ho sol·licitaren un fons de 18.000M d’euros. Qui el demanara havia d’acomplir uns requisits econòmics, pressupostaris, que estan reflectits a la llei 21/2012 de 13 de juliol d’enguany, aprovada al congres Espanyol amb els vots de CiU. Aquests requisits suposen, suposaran per a nosaltres, més retallades de serveis públics, més acomiadaments d’empreses públiques per rebaixar despeses i més impostos, per augmentar ingressos. En definitiva més esforços per aconseguir l’objectiu de dèficit públic autonòmic de l’1,5%.

El rescat de Catalunya va començar el 20/7/12 amb la petició de 3.900M d’euros per al País Valencià i continuà el 28/8/12 amb la petició de 5.000M d’euros per al Principat, segons comunicats dels respectius consellers portaveus Císcar a València i Homs al Principat.

De què ens rescaten

Catalunya, primer el País Valencià i després el Principat, ha estat rescatada per l’estat que any rere any li detrau els ingressos que li corresponen, que li corresponen a la nació catalana, no a l’estat Espanyol que ens administra. Hi ha diversos estudis publicats ja sobre el deficitari sistema de finançament autonòmic que l’Estat Espanyol ha establert i que perjudica seriosament els Països Catalans, hi ha les balances fiscals i llibres i presentacions multimèdia a la xarxa que ho resumeixen. En resum, amb xifres arrodonides, l’espoli fiscal (la detracció de recursos financers de manera continuada en el temps i sense rebre les contrapartides justes en transferències ni inversions productives)  del conjunt de la nació ascendeix a 26.800M d’euros anuals. La falta d’aquestos recursos ha fet que per mantindre el nivell d’inversions en infraestructures, sanitat o educació el nivell d’endeutament públic de les comunitats autònomes dels Països Catalans haja pujat molt més que la mitja de la resta de l’Estat. A més la falta d’ingressos dels darrers anys ha fet que l’increment del deute públic per finançar les inversions realitzades siga major a la nostra nació que a les comunitats autònomes d’Espanya.

Així i tot, amb l’objectiu de reduir el dèficit públic, les comunitats autònomes espoliades han reduït el nivell d’inversions a les àrees amb més volum de despesa: sanitat i educació, en un intent de quadrar els comptes per la part de reduir les despeses. Així la inversió del sector públic en sanitat i ensenyament a les Illes, País Valencià i al Principat estan per baix de la mitjana de la resta de comunitats autònomes.

Ens trobem que a causa de tindre menys ingressos, que s’enduu Espanya, hem de reduir la inversió en segments clau com l’educació i la sanitat per reduir el dèficit públic i, a més, per finançar les inversions que es fan hem de recórrer al Deute Públic que els mercats no volen i pel qual hem de pagar un preu prohibitiu fins que es fa inassolible i és l’Estat Espanyol qui ens dóna la liquiditat a través del rescat.

 

Qui ens rescata

L’Estat Espanyol va concebir el FLA a imatge del sistema de rescat que la Unió Europea va establir per als països sobirans com Grècia, Irlanda i Portugal, rescatats per les seues  dificultats econòmiques i els quals ja han tastat els requisits econòmics imposats per Europa. Ara bé, es dóna la circumstància que l’Estat Espanyol està pràcticament a les portes del rescat europeu i malgrat això encara té la intenció de voler “salvar” les comunitats autònomes. L’origen dels fons que alimenten el rescat autonòmic són 6.000M d’€ de Loterias y apuestas del Estado, 8.000M d’€ d’un préstec sindicat de bancs que operen a Espanya i 4.000 d’€ de liquiditat del Tresor Públic (probablement el ministre compta que no s’esgote tot el fons disponible, que no hi haja moltes peticions i no haver de posar els fons propis, els diners del Tresor Públic). El recurs tan esperpèntic als fons del rescat autonòmic estant a les portes de la intervenció europea per “rescatar” Espanya no deixaria de ser patètic si no haguérem de pagar un preu, vulguem o no, pel rescat autonòmic: la recentralització, la més que probable detracció de competències que l’estat voldrà fer en nom de la racionalització del sector públic i en contra de la duplicitat d’organismes gestors. Eixe és el vertader sentit del rescat autonòmic: espanyolitzar encara més el sistema de les autonomies que primer ha buidat la nostra nació amb el finançament-espoliació establert i després, ara, elimina avanços de l’autogovern i uniformitzarà Espanya.

La següent pel·lícula, amb ínfules de documental dramatitzat, que recomanaria per entendre millor la gestió de la crisi és The last days of Lehman Brothers. Aquesta pel·lícula cronològicament comença on acaba Margin Call:  ha passat una setmana des del cap de setmana de la vertiginosa caiguda del valor en borsa de l’empresa (un 75%) que en Margin Call s’insinuava que s’havia deixat caure en un exercici d’avarícia intel·ligent: els grans accionistes i socis importants de la firma posaren en venda les accions i els actius a baix preu per intentar recuperar el màxim possible abans de la desfeta.

Entra en escena la FED (el Banc Central d’Estats Units) que intenta solventar la situació, més aviat es podria dir que vol fer una “voladura controlada” de la situació. La idea és aprofitar l’ocasió per exemplificar que els mals actes, la mala gestió, tenen conseqüències per als mals gestors. Ara, la manera que el Secretari del Tresor, Henry Paulson, vol solventar la cosa és poc intel·ligent: cita els dirigents de la gran banca d’Estats Units i els comunica que el govern no injectarà diners a Lehman Brothers i que no farà res per evitar la seua fallida. Els proposa crear un fons amb capital privat, de la resta de bancs,  i que aporten ells els diners i salven LB. Creant així un precedent per a possibles futures fallides que es “salvarien” per la intervenció d’aquest gran fons financer privat de solidaritat.

La pel·lícula pren així tres camins:

1. La gran banca dels Estats Units que, reunió rere reunió, es desvincula de la idea i decideix no fer res. Qui sap qui podria ser el següent a caure? Sense l’ajuda que el govern havia donat a Fannie Mae i a Freddie Mac (altres bancs en dificultats salvats amb capital públic) sols uns mesos enrere, podria ser qualsevol. I en aquest cas els diners propis que haurien de destinar al fons de solidaritat entre taurons els vindrien molt bé. Així, les expectatives són tirant a negre.
2. El segon en la llista (Merryl Lynch) veu com el nivell de les aigües puja i li arriba al coll, comença una carrera amb el doble objectiu de vendre una part insignificant del seu negoci a un dels grans, obtenir liquiditat i allunyar-se de la fallida sense haver d’aportar res a aquest fons solidari. El seu final és que el possible soci (Bank of America) se n’adona de la seua debilitat que l’aboca a triar entre la fallida o la venda. I BoA compra, a preu de saldo, l’entitat
3. Lehman Brothers veu amb molts mals ulls la solució del govern i dedica els seus esforços a intentar convèncer el Secretari del Tresor (l’equivalent al nostre ministre d’economia) que deixar en l’aire la firma provocant la fallida crearia un col·lapse econòmic  d’àmbit mundial i efectes devastadors en el sistema financer global. Els seus precs són desatesos i el govern de Bush decideix, una vegada la resta de la banca s’ha inhibit i Merryl Lynch s’ha venut, “donar exemple” deixant caure LB. A continuació, en un exercici d’incoherència, al final de la pel·lícula  aporta el capital necessari per evitar la fallida d’AIG, la major asseguradora financera d’Estats Units.

Els motius que porten el govern dels Estats Units a actuar d’una manera tan estranya estan explicats en un altre film:  The inside Job.

Spoiler: Si no voleu veure The last days… ací teniu la pel·lícula contada escena a escena, pràcticament.

Aquest estiu m’he dedicat a veure com el cinema ha reflexat el principi de tot el desastre social, econòmic i financer que estem patint. El final el tinc clar: La imatge del nostre present està dominada per una mina a cel obert que no fa més que aprofundir en les polítiques d’austeritat i desmantellament de l’estat del benestar que ens duu directament a un forat negre de sacrifici i patiment que no porta enlloc. Caldrà, al meu parer, que algun dia s’ature aquesta orgia de retallades, mirem cap a dalt i veiem on està la llum, canviem de sentit i comencem a eixir del pou.

 Margin Call

Per entendre un poc millor el principi de la maror prenc part d’una comparació pedagògica que fan al web d’una empresa d’assessoria empresarial:

Imagineu que un promotor immobiliari, ha construït un bloc de 10 pisos que han costat 150.000€ cadascun, en total 1.500.000€ i el banc li’ls ha donat tots en un préstec, sense haver de posar diners de la seua butxaca. Les expectatives són vendre cada pis per 200.000€ i espera guanyar 50.000€ per vivenda, en total 500.000€ en un any. No està malament, eh?

 El promotor té una xarxa de venedors i immobiliàries amb contactes que estan en negociacions amb gent interessada en la compra dels pisos. Amb temps per davant, ralentitzant les obres si cal, allargant les negociacions, es pot augmentar un poc el preu de venda i superar els 250.000€. Algunes de les persones interessades són familiars, d’altres amistats, persones conegudes, gran part d’elles especuladores que pensen revendre en breu el pis a un preu superior per fer més negoci encara. I això és així per què sembla una veritat immutable que les vivendes no van a deixar de pujar de preu per sempre més, inflant-se com una bombolla de sabó.

 Però un dels venedors crida* i us dona una notícia en primícia: la veritat absoluta és que en un breu espai de temps, setmanes, el mercat immobiliari va a caure i els pisos no es podran vendre ni per 50.000€.

 Hi ha un problema! Si això és cert aconseguirà un màxim de 500.000€ per tot l’edifici, però el banc en reclamarà 1.500.000€, li embargarà la casa, el xalet, el cotxe,… i encara li deurà diners.

 Hi ha dos opcions, no fer res i anar a la ruïna o vendre com siga, baixant el preu dels pisos, inclús fent veure a qui compra que se li fa una generosa rebaixa i anar baixant dels hipotètics 250.000€ fins al preu de cost de 150.000€ o inclús menys, perdent diners però menys dels que perdria si no fera res. Si es fa açò es perdrà la relació familiar, l’amistat, la confiança dels clients, algun dels especuladors s’encabronarà; però el promotor no s’arruïnarà. Tot açò es farà amagant la informació privilegiada de la que disposa i no explicarà a qui compra que el pis aquell en qüestió de setmanes no valdrà res.

 Aquest fals dilema moral és el que es planteja a la pel·lícula, fals perquè, des d’un principi, tenim clar què és el que faran els directius de Lehman Brothers (LB). Els pisos de la comparació són les accions de LB i el que estava passant quan baixaven les seues accions era que les estaven malvenent ells mateixos. Els béns sobre els que es sustentava el seu valor estaven deteriorats i això estava a punt de fer-se públic. Abans de perdre-ho tot, “encolomaren” les accions als seus clients, desfent-se ells (els directius i principals accionistes) de les seues.

*Quan a la comparació dic “crida”, el que passa realment és, segons la pel·lícula, que un analista de LB, un “soldat ras”, descobreix que el rerefons de totes les inversions de Lehman estan fonamentades en actius tòxics, hipoteques amb un alt grau d’impagament, i que en qüestió de setmanes tot es descobrirà i el valor de la companyia en borsa es desplomarà: una de les dues eixides és  vendre a baix preu i ràpidament totes les accions que siga possible.

A la pel·lícula també es va veient com l’exigència de responsabilitats va pujant, com en una cascada inversa cap a l’alta direcció. El “soldat ras” li ho diu al seu directiu, aquest li ho diu al cap de secció, qui li recorda als seus caps que ja fa setmanes que els ho havia advertit (ja es sabia fa setmanes!), que li ho fan veure al director general, al qual li retrauen que ja fa mesos que tenia els informes de la situació damunt la taula (mesos!), el qual convoca el Consell d’Administració i dóna a conèixer que la informació que coneixien un any enrere s’ha confirmat, el desastre s’ha consumat i que cal eixir ràpidament d’ella. De quina manera? Ja ho sabem.

En malvendre les pròpies accions provocaren ells mateixos la fallida de la companyia, però si penseu que això és actuar malament, espereu, que ara ve una altra pel·lícula. Una pel·lícula que, cronològicament, comença quan acaba aquesta. Qui paga aquest desgavell? Els accionistes i directius de Lehman ho tenien clar: el sector públic, l’estat. La Reserva Federal dels USA entra en joc i és la principal protagonista de The last days of Lehman Brothers

No han estat poques les agressions que les reivindicacions nacionalistes han sofert al llarg del temps al País Valencià, però malgrat això em fa la sensació que no han acabat.

Pot ser en un altre temps eren més físiques, més violentes i ara són més educades i fetes des de les institucions. Llevar el nom de País Valencià a una plaça de Xàtiva és violència, pot ser això siga una exageració, però és una agressió, des del meu punt de vista.

Vaja per davant que venint de qui ha vingut: el PP i el seu màxim exponent a la zona (Rus) no m’estranya. Ara l’actitud dels qui l’han acompanyat: l’oposició d’esquerres i nacionalista m’ha decebut.

Llegint les declaracions dels grups de l’oposició d’ahir mateixa, en calent i per tant pendent de més que probables matisos d’ autojustificació, podria dir que no tenen res a veure amb  mi.

Per a EU “és hora que Franco deixe de tindre els honors”, sense menció al preu pagat en la negociació. Compromís “reconeix la legalitat vigent de la denominació de Comunitat Valenciana que és un ens sense personalitat dirigit per polítics sense personalitat i sense criteri”. Per al PSOE  “és prioritari que Franco deixe de ser alcalde de Xàtiva”

Per a mi la legalitat vigent està per subvertir-la i la política per arribar a convèncer a la gent de la meua ideologia. Les prioritats que els partits d’esquerres de Xàtiva han manifestat en aquesta ocasió, fer política sols d’esquerres, o respectar la legalitat vigent en quant a denominacions, simbologia i reivindicació nacional no és la meua opció. I no se si la de les persones nacionalistes que votaren eixes opcions a la ciutat de Xàtiva.

Que el conseller d’Economia i Hisenda de la Generalitat Valenciana “piule” al Twitter el dia que el País Valencià és intervingut per Espanya que “El rumor de intervención de la Comunitat Valenciana es totalmente falso, nos hemos adherido al Fondo de Financiación de las CCAA” no deixa de ser simptomàtic: De que  el nerviosisme assalta ja les altes esferes del “govern” valencià i que les conseqüències de la seua actuació poden ser imprevisibles.

Vaja per davant quin seria el final que a mi m’agradaria: A curt termini, convocatòria anticipada d’eleccions autonòmiques, formació d’un govern distint a l’actual i entrada al parlament valencià de diputats i diputades independentistes que reclamaren en veu alta, i en seu parlamentària, que gran part del mal que patim al País Valencià prové de l’espoli fiscal al que ens sotmet Espanya des de fa temps (ací caldria parar-se un momentet a mirar el document que Solidaritat per la Independència al País Valencià va elaborar al respecte). I a llarg termini, la independència d’Espanya.

No es pot ser més cínic que formar part d’un govern que ens ha dut a la situació que fa necessària la intervenció econòmica i pressupostària del País Valencià i desmentir-ne’n la situació pel twitter.

Quan un govern fia tot el seu futur a un monocultiu com el de la construcció (amb tots els excessos i irregularitats que inclús han estat denunciades per Europa, l’Europa que en breu haurà de salvar fins i tot el govern que ara ens ha de rescatar) i inverteix els recursos obtinguts entre la corrupció (al País Valencià tenim un govern autonòmic amb 11 diputats imputats per casos de corrupció!), els grans events per a major glòria dels seus acòlits, foment del caciquisme, l’amiguisme, més corrupció i, la part més grossa i la que més dol, a alimentar Espanya amb els recursos que any rere any ens detrau via l’espoli fiscal a costa de soscavar el nostre PIB es pot dir que s’ha produït una organització de mitjans i recursos per cometre un robatori a tot un territori.

Ha estat la irresponsabilitat del govern valencià la que ha li ha fet preveure uns ingressos ficticis confiant en que el món immobiliari anava a ser immune a la crisi mundial que va començar el 2008, preveient uns ingressos per llicències d’obra, impostos directes i indirectes (la minsa part que es queda al País Valencià) que no s’han realitzat i ha pressupostat unes despeses impossibles d’assumir en el context de recessió econòmica amb projectes megalomaniacs com la Ciutat de la Llum, l’aeroport sense avions, els projectes coronats amb arquitectes de luxe a preus prohibitius i d’altres. La mateixa irresponsabilitat que ha dut als gestors econòmics a emetre en 2010 deute públic autonòmic a preus prohibitius, a pujar els preus d’una nova emissió de deute en 2011 per atendre els venciments de l’any anterior, a continuar dibuixant un cercle amb les retallades als drets socials i econòmics de la part més nombrosa i desfavorida de la societat valenciana sols per a pagar els interessos de l’endeutament públic de la Generalitat Valenciana.

Quan es parla del mal govern valencià, estem parlant de que ha estat el govern valencià el que ha tingut que recorrir ja a l’Estat, de qui ara nega la intervenció, per atendre un ridícul (ridícul en termes de xifres autonòmiques) préstec de 124M d’€ que no va poder pagar a una entitat financera. Un préstec que en 2011 es va pagar amb l’avançament, el primer avançament, de transferències pendents de l’Estat a la comunitat autònoma. L’Estat Espanyol va ser qui va dissenyar i finançar el pla de pagaments a proveïdors de les entitats locals, i el País Valencià va ser, ja en el mes de maig, la primera comunitat autònoma en recursos consumits d’aquest fons conegut com a fons ICO dels proveïdors dels Ajuntaments. I l’Estat Espanyol, en una reunió entre la presidenta del col·legi de farmàcia valencià i la ministra de sanitat, la que ha desactivat una vaga indefinida de les farmàcies valencianes per falta de pagament per part de la Generalitat Valenciana.

Pensar que tots aquestos despropòsits no tenen preu i que el recurs al fons de liquiditat de les comunitats autònomes, per usar la terminologia del govern valencià del PP, no estava dissenyat d’avantmà i que ens va a eixir de bades, és no ser conscient del naufragi valencià al que ens arrastren.

Una vegada més s’exigirà a la ciutadania retalls, sacrificis i renúncies als avanços aconseguits en la societat del benestar. Uns sacrificis que es menjaran els excessos dels dirigents que no ens meresquem.

El darrer episodi d’un “nou” banc, fruït de la fusió de diverses caixes d’estalvi gestionades per polítics (PO-LÍ-TICS, no gestors afins a una política) de dreta i del (DEL, no simpatitzants) del Partit Popular és vergonyós i ens va a dur a l’abisme econòmic.
Aquesta entitat que va declarar beneficis en 2011 de 305 milions d’Euros ha “reformulat” els comptes i ha declarat ara que en 2011 el que hi van haver van ser pérdudes, més concretament per 2.979 milions d’Euros. I això? Molt fàcil, per què així es converteix en una entitat necessitada d’ajudes externes que li injectarà el nostre govern.
Com pot un govern oferir “barra lliure” a una entitat privada? Està clar que estem parlant d’una entitat financera “sitèmica” (que vol dir que si cau se’n va tot a fer la mà, i perdoneu la sinceritat) però es que oferir barra lliure de fons públics és… com reconèixer que ja ha caigut, sense el “com”.
Aquest banc ha passat, en els cinc dies d’una setmana, de xifrar les necessitats en 5.700 Md’E a 7.500 Md’E, 15.700 Md’E i hui dissabte s’ha quedat la cosa en 19.000 Md’€
No hi ha tants diners! Ni en el FROB (amb una autorització màxima de dispossicó de fons de 14.000 Md’E) ni al Fons de Garantia de Depòsits que alimenten la resta d’entitats que no tenen problemes. I s’haurà de recurrir a fons públics que estaven destinats a rebaixar el dèficit gràcies a les retallades imposades en educació i sanitat els darrers mesos. Però ni així hi haurà prou, s’haurà d’incrementar el recurs al finançament privat (els mercats, recordeu? el dolent de la pel·lícula) incrementant perillosament el percentatge de deute de l’Estat fins al 90% del PIB.
És en eixa situació on “el mercat” exigira un tipus d’interés més… interessant, podríem parlar d’un 9%, una prima de risc inassolible per a un estat.
Aleshores amb què ens trobaríem? (amb què ens trobarem està més ben escrit): amb un recurs a Fons Europeus, a una intervenció limitada en un principi a sanejar el sistema financer, no sols a aquesta entitat (perquè pel camí la cosa haurà passat de la necessitat de 19.000 Md’E d’una entitat a uns 50.000 Md’E d’altres que no deixaran l’oportunitat de demanar, si paga Europa…) i després la intervenció, el “rescat”, serà a l’Estat. Amb els referents d’Irlanda i Grècia.
Si aquest post fora un video del Youtube sols es veuria el fons del barranc acostant-se a velocitat constant i directament proporcional als despropòssits del govern amb el seu bank, que ens han dut a tots i a totes al bac més gran de la història econòmica que mai podrem recordar.
Perdoneu, se m’ha acabat l’optimisme.

El Consell de Política Fiscal i Financera és l’òrgan que reuneix les Conselleries d’Economia i Hisenda de les Comunitats autònomes de l’Estat Espanyol per “coordinar” polítiques (autonòmiques) fiscals.

Ahir, 17 de maig, hi havia reunió però no hi havia res a coordinar; les autonomies anaven a presentar els plans d’ajust per aconseguir l’objectiu de dèficit 0 per a 2015. Segons dos titulars de premsa “[La Generalitat Valenciana] va a l’”examen” de Montoro quasi sense dèficit” (Levante EMV 16-5-12) “Catalunya espera l’aprovat d’Hisenda” (Reuters 16-5-12)

I dic jo, ¿Quina autonomia es la que tenim si cal que se’ns coordine a Madrid i anem amb una actitud d’alumnes submisos amb la màxima aspiració d’haver fet bé la feina que ens han manat?

Per als qui ens agrada la política i la banca. Més ben dit: per als qui pensem que una altra política i una altra banca és possible, quan vesquem aquestes declaracions en una notícia el mateix dia que s’anuncia la injecció de més de 7.000M d’€ i la dimissió del president de Bankia, la sensació de ràbia impotent es fa molt dificl del suportar.

 “Bankia propondrá a la junta general de accionistas el reparto de un dividendo de 152 millones de euros con cargo a los resultados del ejercicio 2011, que arrojaron un beneficio atribuido de 304 millones de euros.

Está previsto que Rato exponga a la junta de accionistas los planes de la entidad, que consisten en el mantenimiento de su estrategia en solitario y por el cumplimiento en el año en curso de las exigencias de saneamiento financiero aprobadas por el Gobierno.

En el complejo escenario económico y financiero, Rato ha defendido reiteradamente la capacidad de Bankia de afrontar el futuro por sus propios medios y ha destacado como prioridades las mejoras en eficiencia y rentabilidad, y sacar el máximo jugo a las sinergias.”

De vegades la gent pregunta: I amb la que està caiguent? Com et pots parar a escriure? Per evadir-me d’un món ple de lladres com aquest, de polítics col·laboracionistes i d’una ciutadania anestesiada. Efectivament, el sisé acte del que parla el director de Vilaweb al seu editorial de hui no el vorem.

“1.960 euros ens ha furtat Espanya, el 2012, a cada ciutadà dels Països Catalans. Aquesta és la conclusió de la ponència “Els diners de la independència” presentada en la Jornada de Transició cap a la Independència que celebràrem a València el passat 31 de març. Enguany Espanya ens roba 26.800M€: 6.500 al País Valencià, 16.500 al Principat i 3.800 a les Illes. Són diners que cada territori aporta a l’estat espanyol i que no retornen ni via pressupostos autonòmics ni via inversions estatals en infraestructures. Paguem més del que rebem. Aquesta espoliació sols afecta els territoris de parla catalana, també ara territoris de paga catalana.

L’estudi, es basa en dades del mateix govern espanyol, poc difoses perquè són considerades un gran argument a favor de la independència dels Països Catalans. Tan sols al Principat de Catalunya s’ha aprofundit en el tema amb estudis i publicacions, la difusió dels quals ha fet augmentar el SÍ a la independència a les enquestes sobre un possible futur referèndum.

 Aquest robatori és la raó més determinant en l’empobriment del País Valencià i dels Països Catalans. El País Valencià ha passat de ser més ric que la mitjana estatal a ser de les comunitats autònomes més pobres. Hom quantifica en 4.500 M€ el balafiament i la corrupció al País Valencià durant anys de grans esdeveniments i obres faraòniques.  És poc, comparat amb els 6.500 milions d’euros de l’espoliació fiscal de només el 2012. L’eixida de la crisi passa, sobretot, per acabar amb aquest robatori.”

(Article escrit amb Cesc Silvestre i publicat al web territorial del País Valencià de SI)

Hi ha un seguit d’economistes seriosos, com Paul Krugman, premi nobel d’Economia en 2008 o Richard Koo, Economista en cap de Nomura, banc d’inversió nipó, que qüestionen el diagnòstic de la crisi actual i, sobretot, les receptes per eixir-ne.  Jo, sense dubtar-ho, m’alineava amb ells.

Richard Koo, en una entrevista publicada recentment feia un breu resum de la crisi: No es tracta d’una crisi fiscal, sinó que va començar en el sector immobiliari nord-americà, es transformà en una tempesta financera global, i va continuar essent una crisi bancària que ha afectat l’economia pública i la productiva, […] Al creure que és una crisi fiscal, el que es fa per solventar-la és

• Demanar austeritat als estats que rebaixen els comptes públics, a costa de retallar l’estat del benestar o paralitzar les inversions productives.
• Injectar diners a les entitats financeres amb actius tòxics amb la confiança que el crèdit fluirà al sistema productiu tractant el darrer símptoma de la crisi (la banca) en lloc de la causa. La banca amb eixos diners aprofita per desendeutar-se i no continua el circuit esperat, el sector productiu-privat no té finançament.

I l’economia no creix. En aquest bucle decepcionant estigueren als anys ‘80 Mèxic i altres països de llatinoamerica o Japó als ’90 (del que sap bona cosa el sr. Koo) i li posaren nom: La dècada perduda.

 

L’eixida de la crisi? El creixement:

Els dos economistes  nomenats no estan sols en la recepta del creixement per eixir de la crisi: Tot un seguit d’autors de la càtedra FEDEA (Fundación de Estudios de  Economia Aplicada) – McKinsey en 2010 publicaren al treball “Una agenda de crecimiento para España” que els motors de creixement a nivell estatal poden ser els serveis i els bens exportables, el turisme, les infraestructures i la construcció (reconvertida, clar que sí). Concretaven a l’apartat infraestructures que: “Los puertos españoles, entre los principales del mundo (Algeciras, Valencia y Barcelona entre los 50 puertos mundiales en mayor volumen de mercancías), representan una oportunidad como centros logísticos europeos ante la próxima apertura de la ampliación del Canal de Panamá. Un mayor consumo de los servicios logísticos españoles dentro del comercio global sería un aporte positivo a la balanza comercial española, y su promoción debe ser una prioridad. Para ello, es necesario asegurar mejorar la competitividad en precio (p.ej. costes portuarios por encima de Francia, Reino Unido, EEUU y Alemania,) para que no se convierta en un obstáculo para la demanda global de estos servicios.”

 

La inversió pública en infraestructures pot ser un revulsiu per a l’època d’atonia i estancament econòmic, a mode de dècada perduda, en la que el jou alemany de l’austeritat ens vol encabir. Si agafem la recomanació, cada vegada més generalitzada, del treball de la gent de FEDEA- McKinsey en el sentit de prioritzar les infraestructures per connectar via ferroviària els ports, aeroports, plataformes logístiques i centres de producció. Si a això li sumem la resolució del 19 d’octubre de 2011 de la Comissió Europea que inclou el corredor mediterrani dins la Xarxa Bàsica Transeuropea de Transports. I si tenim present el mapa que acompanya aquest escrit que situa les infraestructures que es beneficiarien de dur a terme una de les receptes econòmiques per eixir de la crisi amb més probabilitat d’èxit, està clar que el mapa que es dibuixa a Madrid no li agrada. I en eixe context s’entén que a Espanya es vote en contra de prioritzar en els pressupostos públics aquesta infraestructura, volent repartir la prioritat (això és possible?) “sense treure gens ni mica d’importància a la resta de corredors, igualment importants per al territori i absolutament compatibles” diu el PP. És a dir cuidar que Espanya no pague una infraestructura de la que no té garantida l’explotació futura vistos els aires d’emancipació i independència que corren per la nostra nació.

 

Per la nostra part, no sols per convenciment sinó també per conveniència, hauríem de continuar lluitant per la independència de la nostra nació, donat que no seran ells (Espanya) qui ens financen les infraestructures necessàries per eixir de la crisi ni, molt menys, per vertebrar-nos.

Fa temps vaig pensar que allò que mou el món són els diners: l’obtenció, la distribució, l’ocupació dels recursos, dels diners. I aleshores vaig pensar que coneguent els mecanismes que els feien rodar em seria més fàcil comprendre la política, el procés de presa de decisions en els grups humans, en els grups humans organitzats primer en les “polis” gregues, després en nacions. Per això el meu interés polític va derivar un poc en econòmic.

Ara estic, amb un company, preparant una xerrada sobre els diners i la política, sobre la política independentista, i ara, com aleshores, pense que les dades econòmiques són objectives però la interpretació i l’ús que se’n fa d’elles és política.

Aquesta vol ser una xerrada divulgativa i, vist l’entusiasme del meu company, pot ser també l’inici d’un document marc que ens permeta explicar l’opció independentista des del punt de vista econòmic, també al País Valencià.

Si esteu per ací, us podríeu apuntar… amb el debat i el contrast  sols podem millorar. Serà el dissabte 31 de març.

Diuen que els “capos” de la mafia colombiana o italiana, tant fa, son capaços de les crueltats més extremes i dels gestos més tendres. Per reforçar els primers és que fan els segons. Aquesta disociació de la personalitat, aquest comportament és, si més no, típic d’una malaltia mental.

I a València és el que el president Fabra ha fet per justificar la brutalitat policíaca contra els estudiants: ha eixit a recolzar les malaltisses i militaritzades declaracions del cap de la policia, Antonio Moreno, amb la seua dicotomia policia-enemics. Un comportament paranoic… o no.

L’enemic de la injustícia, i dels seus policies, és el poble. Malgrat el que direm a la manifestació de demà: “No som l’enemic, som el poble!”, el que passa és que per a ells és la mateixa cosa.

Dijous de Carnaval de 2012, un dia atipicament  trist i buit, on ens hem quedat  sense escoltar el pregó de Carnestoltes i sense que les criatures, mestres i famílies dels col·legis del sistema d’educació pública (“els de la pública”, com ens agrada anomenar-nos) ocupem carrers i places al nostre poble, com en molts altres del País Valencià.

El motiu? Els Consells Escolars de la pública han acordat, i el del meu centre amb el meu vot a favor, fer un boicot a aquesta activitat, i a d’altres, per evidenciar el malestar que les retallades que en la funció pública en general,  i en educació en particular, està portat a cap el govern del PP.

La política de balafiament i malversació, la corrupció dels governs del PP i, sobre tot, la voluntat de fer pagar el cost de la crisi als sectors socials més dèbils desmantellant el sistema de benestar aplicant retallades desproporcionades sobre la sanitat i l’educació no pot quedar sense resposta.

Malgrat que la resposta tinga una primera víctima que siguen els xiquets i xiquetes que es queden sense festa, malgrat que un dels efectes col·laterals de suspendre gran part de les activitats extraescolars siguen els professionals que en viuen d’elles (artistes, empreses de transport, granges-escola,…), pense que cal estar al costat de les protestes. Mostrar al govern que la societat en general no veu amb bons ulls la seua gestió i que el nostre bàndol són els treballadors i les treballadores de l’ensenyament, de la sanitat,… la nostra classe. I no la seua.

En acabar la reunió del Consell Escolar una mare es lamentava de com anava a costar d’explicar a la resta de pares i mares del centre el nostre vot a favor de la suspensió de les extraescolars. Ens va a costar, certament, explicar que tots junts anem a poder més que cedint a les divisions artificials que el govern busca amb la polèmica de l’enfrontament entre famílies i docents. La unitat en la protesta serà la nostra força.

El 21 de gener vaig anar a València per solidaritzar-me amb tota la gent treballadora de l’ensenyament a qui li s’està fent pagar el malbaratament que la Generalitat Valenciana ha fet dels diners públics: Retallades de complements, renúncia a la substitució de baixes maternals i d’enfermetat, acomiadament d’interins, etc. Tot això perjudicarà els xiquets i xiquetes que han de rebre l’educació escolar per part dels professionals de l’ensenyament, amb grans vocacions la majoria de les vegades, però que amb un maltractament econòmic i professional com el que s’està portant a cap per les nostres autoritats, derivarà en un deteriorament de l’educació de les nostres criatures.

Per això és d’agrair l’actitud de gran part de professors i professores que no veuen amb bons ulls la supressió d’activitats extraescolars programades com a mesura de protesta contra les retallades. Mireu l’article de Jaume Fullana, d’Escola Valenciana, publicat divendres al diari Levante-EMV “De què servirà no fer el Carnaval?” (jo no havera deixat de dir mai Carnestoltes però…)

El poble valencià va eixir al carrer per demanar el que li pertoca: els diners amprats als centres educatius i que han servit per pagar els Grans Esdeveniments i la trama corrupta que ha finançat els polítics. La indignació era gran i sense voler es deixava veure. A casa, mentre preparàvem l’eixida el meu fill em preguntava si anàvem a “matxacar” els retalladors. No se, 200.000 persones al carrer és molta gent,pot ser els temps estan canviat i els queden dos tallades de monyo…