LLegir no és fugir

Molt recomanable aquest opuscle d’escasses 100 pàgines que es queden curtes.

Una molt bona barreja de consignes que, mesclades entre les formes de fer pròpies de l’autora, ens van donant alguns suggeriments de com dirigir d’una manera més femenina, encara que es podria dir també menys masculina i competitiva.

La veritat és que l’encert del llibre el veig en que he trobat reflectides a moltes companyes directores d’equips que ja són mestres en el seu dia a dia de valors com

la sensibilitat,

“Podem liderar amb èxit una organització complexa respectant la nostra sensibilitat, els nostres sentiments i sent realment qui som. I la prova és que ja ho estem fent. L’èxit no és només assolir uns objectius concrets immediats, sinó preparar l’organització per assolir amb naturalitat els objectius sense aquesta sensació angoixant i additiva tan masculina d’haver d’estar duent per sistema les coses al límit.” (Cap 1: ARRIBADA)

Estar a feliç amb allò que fas,

“L’objectiu darrer de l’organització que dirigim ha de ser aconseguir resultats, i un d’aquests resultats és necessàriament un grau suficient de felicitat de l’organització mateixa. La felicitat no només és un objectiu a llarg termini, també és una necessitat de la gestió diària.” (Cap 2: EQUIP)

L’eficàcia,

“…aquell projecte havia arribat a la taula d’una directora que té la capacitat de fer les coses possibles. Què seria, si no, ser directora? Faig les coses possibles, m’agrada fer-les quan la idea em convenç” (Cap 3: OBJECTIUS)

La resiliència,

“Un problema és la primera notícia d’una experiència nova, una experiència que no tenies prevista i per tant enutjosa, que arriba en un mal moment, però que guarda sorpreses, que pot fer-te descobrir possibilitats que no havies imaginat mai que hi fossin.” (Cap 4: PROBLEMA)

L’absència de l’exigència constant,

“Desconfio de la percepció de la feina com un esforç titànic constant. No és així. La qualitat no és el resultat de l’heroisme sinó del talent, la intel·ligència, el respecte i la feina diària. Una directora no ha de dibuixar escenaris dramàtics per motivar. Resulta complicat dirigir un equip demanant per sistema esforços excepcionals. Les excepcions no cal inventar-les, ja arribaran.” (Cap 5: CONFIANÇA)

O la consciència de la provisionalitat.

“Has de saber fins on arribaràs perquè part de la teva feina de directora és deixar de ser-ho. Rebutjar posar un límit temporal al teu lideratge el debilita, tendeix a fer-te creure que el lloc que ocupes et pertany, que tens més drets que altres. […] La valentia d’haver decidit quan marxaràs t’allibera.” (Cap 6: COMIAT)

En escriure històries se m’ha fet cada vegada més evident que hi ha poques obres literàries que s’han escrit conforme s’han pensat. Sovint se’ns diu que tan sols alguns, escassos, processos de revisió (propis o d’altres) són els que acaben de donar-li forma a una història espontània i natural, però, sincerament jo no ho crec.

Darrere de tota història hi ha una idea genial, una idea mare si voleu, a partir de la qual la persona que escriu desenvolupa una història però ha de treballar molt per oferir al públic una història coherent, interessant i atractiva que destaque entre tanta obra publicada.

Aquestos nadals he tingut la sort de rebre entre els meus regals un llibre ben interessant: “Lettres Portugaises” atribuïdes literàriament a Mariana Alcoforado. Se’ns presenta aquesta col·lecció epistolar com una correspondència, sense resposta, espontània, natural i desenfrenada que una dona despitada li envia al seu (ex)amant abocant allà tota classe de sentiments, aparentment desordenats mostrant aquella naturalitat de la que us parlava a l’hora de fer històries.

La veritat, en la meua opinió vull dir, aquest conjunt de relats curts són una obra literària perfectament construïda, escrita per Gabriel-Joseph de Lavergne, publicada anònimament en gener de 1669 i que segueix el patró del procés del dol davant una perduda.

Hom identifica, a partir dels postulats de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, cinc fases emocionals que es donen en les persones que han sofert una perduda:

negació – ira – negociació – depressió – acceptació

Podem parlar de la perduda d’una persona estimada o d’un amor, com és el cas de Mariana. És clar que en cada persona aquest procés és distint i es poden donar totes o sols algunes de les fases i no necessàriament en ordre. M’atreviria a dir que mai es donen en ordre.

La negació és una manera de guanyar temps. Les emocions queden retingudes i és la part racional de la persona la qui imposa una visió irracional de la realitat: “No ha passat res”, “no és important”,… i sovint la primera resposta ve a ser un “cap problema”. Això permet donar una resposta més gradual a la situació traumàtica que ha provocat el dol.

Mariana nega la falta d’amor del seu amant quan sap que aquell ha partit camí de França i se l’ha deixada a Portugal:  “[…] Je ne veux point m’imaginer que vous m’avez oubliée. Ne suis-je pas assez malheureuxe sans me tourmenter par des faux soupçons? Et pourquoi ferais-je des efforts pur ne me plus souvenir de tous les soins que vous avez pris de me témoigner de l’amour?” (Lettre I)¹

La ira sol aparèixer quan ja és impossible continuar amb la negació del fet. Es mescla amb altres sentiments com la frustració i la impotència per no poder revertir la situació,  i si hi ha cap on dirigir-la, no hi ha dubte que la diana d’aquesta fúria serà feridora.

Mariana disfressa la ira de gelosia:  “[…] à vous parler sincerament, je suis jalouse avec foureur de tout ce qui vous donne de la joie et qui touche votre coeur et votre goût en France”. (Lettre III)²

Amb la negociació arribem, al meu parer, a la part més trista del dol que és quan proves de mirar quines coses fer (o desfer) per tal de revertir la situació, que ja us avance en el cas de Mariana és irreversible, com tantes vegades en la vida real. Teniu en compte que les més de les voltes un dol és precedit d’una mort.

Mariana no negocia, es rendeix sense condicions: “Je vous en demande pardon. Mais ne me l’accordez pas! Traitez-moi sévèrement! Ne trouvez point que mes sentiments soient assez violents! Soyez plus difficile aà contenter! Mandez-moi que vous voulez que je meure d’amour pour vous! Et je vous conjure de me donner ce secours” (Lettre III)³

La depressió és el nom que li donem al nus que se’ns fa amb la pena, la nostàlgia, les expectatives no realitzades, la perduda de l’interès per les coses quotidianes, un buit gran que l’ésser estimat ha deixat.

La nostra protagonista és conscient de l’estat en que es troba en aquell moment i com d’evident és per al seu entorn: “Ce vide et cette insensibilité ne puevent me convenir. Tout le monde s’est aperçu du changement entier de mon humeur, de mes manières, et de ma personne. […] Les religieuses les plus sévères ont pitié de l’état oú je suis.” (Lettre IV)⁴

L’acceptació provoca, finalment, un estat de calma emocional que arriba quan es compren que la perduda és inevitable i situa a la persona en un nou espai on, encara que hi ha records de la perduda, s’aprèn a viure amb allò però mirant el futur.

Mariana escriu la seua última carta projectant-se també en el futur amb uns suposada nova carta on ja visualitza la seua vida sense el seu amant: “Je veux vous écrire une autre lettre, pour vous faire voir que je serai peut-être plus tranquille dans quelque temps. […] Je vous méprise, je vous parle avec beacoup d’indifférence de votre trahison,  j’ai oublié tous mes plaisirs et toutes mes douleurs et je ne me souviens de vous que lorsque je veux m’en souvenir” (Lettre V)⁵

Les cartes portugueses són un referent en la literatura romàntica universal, diversos autors, com Stendhal, s’han vist influenciats per elles i es pot dir que son una part importantíssima del cos literari, i psicològic, que conforma l’amor romàntic com el coneguem ara.

Una lectura molt recomanable, tant des del punt de vista temperamental i espontani d’una monja reclosa en un convent de Portugal com des de l’anàlisi d’un dels processos emocionals pel que hem de passar tots alguna vegada en la vida.

¹ “[…] No vull ni imaginar que m’heu oblidat. No soc ja prou desgraciada sense turmentar-me per falses sospites? I per què hauria d’esforçar-me per no recordar totes les formes que heu emprat per mostrar-me el vostre amor?” (Carta I)

² “[…] Si us soc sincera, estic furiosament gelosa de tot allò que us dona plaer, del que us puga prendre el cor i del que us agrade a França” (Carta III)

³ “Jo vos demane perdó. Però no me’l concediu! Tracteu-me severament! No penseu que els meus sentiments són prou violents? Sigau més difícil de cntentar! Maneu-me que voleu que jo muiga d’amor per vostè! I us conjure a que em concediu aquest socors” (Carta III)

⁴ “Aquesta vida i aquesta insensibilitat no em poden convenir. Tothom se n’ha adonat del canvi complet d’humor que he fet, de les meues maneres, de la meua persona. […] Les monges més estrictes tenen pietat de l’estat en el que estic” (Carta IV)

⁵ “Vull escriure-vos una altra carta, per dir-vos que en un poc més de temps estaré més tranquil·la. […] i podré dir-vos que teniu el meu menyspreu, parlaréamb indiferència de la vostra taició, que he oblidat tots el plaer i tot el dolor que em donareu i que ara sols me’n recorde de vostè quan jo vul enrecordar-me’n” (Carta V)

Acabe de llegir aquest extens i dens  però molt interessant i recomanable assaig sobre les decisions, sobre la psicologia de les decisions i com el nostre cervell ens “enganya” per pensar ràpid i, no sempre, decidir bé.

El llibre comença amb unes premisses imprescindibles per entendre el plantejament marc de tot ell: que les desviacions del pensament ens porten a una reflexió ràpida i, sovint,  a una conclusió errònia.

La primera: Existeix, en cada persona, un sistema (sistema 1) d’anàlisi ràpid, emocional, reptilià, que decideix sempre recolzant-se  en la intuïció i l’experiència acumulada i un altre (sistema 2) més metòdic i analític, que es basa en dades i càlculs complexos per arribar a prendre una decisió.

A partir d’ací el llibre de Kahneman es desenvolupa identificant altres desviacions del pensament que confonen la ment i que són la font d’alimentació del Sistema 1. Entre d’altres destacaria la llei dels petits números, el prendre en consideració sols el que tenim a l’abast conegut com la regla WYSIATI (what you see is all there is), la fal·làcia de la planificació que influenciada per l’optimisme, la ignorància de la competència i l’excés de confiança deriva en la fal·làcia de la planificació que porta al fracàs, els marcs de referència (les ancores) o, en un altre sentit, tot allò que el Sistema 2, amb poques ganes de treballar segons una personificació que en fa l’autor, no deixa prendre prou en consideració temes elementals com la taxa base, la regressió a la mitja, el considerar que vivim en un mon imperfecte o que el valor material de les coses no és un valor absolut sinó que varia en funció del punt de partida, patrimonial, de cada persona.

A destacar la part de la robotització de les decisions. Bé, és una exageració parlar així però en els temps que corren que la nostra notorietat en xarxes socials depèn d’un algoritme i és també una fórmula matemàtica la que ens recomana música en les app del mòbil no podem negar que la sistematització de les decisions els va resulten més fàcils de calcular a les màquines que a les persones, i una de les recomanacions del llibre va en aquest sentit:

“Sempre que siga possible substituir el judici humà per una fórmula, al menys hem de considerar aquesta possibilitat”

En el sector financer Kahneman és un autor molt respectat i estudiat, no de vades és la portada del mes de novembre de la revista “financieros” i ens parla de les pors i motivacions dels inversors a l’hora de prendre decisions. No sempre ho fan des d’un punt de vista fred i metòdic. I conèixer l’estudi de Kahneman ens pot ajudar a entendre millor la naturalesa humana i els seus mecanismes de decisió.

En definitiva, una lectura molt interessant que no renega de la intuïció com a eina per a prendre decisions però que ens posa en alerta sobre totes les desviacions que la nostra ment pot agafar en un moment determinat per decidir ràpid i, evitant una feina que requereix més esforç, decidir mal.

“Debut” no vol ser un llibre autobiogràfic, per allò que no inclou tota la vida de l’autobiografiada, però en certa manera es pot dir que tot el que hi conté sí és autobiogràfic.

Christina és una de les autores que més admire, tant que és inevitable parlar amb mi de musica i que no sorgisca alguna de les seues cançons. Recorde les nits caloroses d’un estiu llunyà, amb converses via xat amb una amiga que em presentava les novetats del darrer disc de Christian amb un “mira, he escoltat aquesta cançó de la teua xica i me n’he enrecordat de tu”.

D’ella el que més admire és la seua capacitat de reinventar-se. És inevitable fer una referència a aquella Christina del passat, 26 years ago, però sols per dir que la Christina que va sorgir en l’edat adulta va ser molt més interessant, pot ser perquè a mi el que m’interessa ara és reivindicar la maduresa i el “producte final” que som en el moment present gràcies a les experiències i decisions preses en moments anteriors de la nostra vida.

“Debut” és un llibre que sembla que ve a explicar el sentit, l’origen, la inspiració de les seues cançons però no… Hi ha que llegir entre línies, i això m’encanta. Christina ens parla d’ella (“No sabía entonces lo deprimente que puede llegar a ser la alegría impostada” – Mi pequeño animal/1994) , dels seus moments viscuts, de les seues amistats, la seua maternitat (“Entiendo perfectamente a todas las mujeres que han sentido la frustración de que la maternidad secuestre sus vidas” – Foreign land/2002), els seus cabrejos i la manera de gestionar-los. (“El caso es que yo estaba muy cabreada y salí dando un portazo de la casa. Lo malo de marcharse airadamente es que huyes hacia la nada. Te plantas toda chula con la intención de cometer un acto violento y suicida… y sales con un kg de gominolas” – Que me parta un rayo/1992)

El llibre mostra una versió molt intimista de la meua autora preferida, de vegades massa  per al meu gust, però clar és el seu llibre i ella ha decidit. Pot ser es sent protegida per les metàfores i les llicències poètiques (“Tal vez la sirenas también tienen su propia versión de la historia. Tal vez son muchachas que han aprendido a respirar bajo el agua después de sufrir el naufragio de una relación imposible con uno de esos héroes aventureros” – La joven Dolores/2011), el llibre la fa més humana (sense haver dubtat jo mai de la seua humanitat) quan confessa els moments crítics de qualsevol persona creadora (“No sé si tiene sentido seguir escribiendo (canciones). Crisis de fe justo ahora que he aprendido a arpegiar con cuatro dedos” – Cerrado/1997).

Trobem també un anàlisi molt encertat, al meu parer, de la realitat actual com per exemple les xarxes socials (“En las redes sociales exponemos una imagen idealizada de uno mismo para atraer la atención hacia nuestro trabajo. Nos convertimos en nuestra propia mercancía proclamando a los 4 vientos  lo buena que es porque en estos tiempos está prohibido hablar de fracaso” – Lo nuestro/2015), els sacrificis en búsqueda de la felicitat (Todas las personas se mueven de un lugar a otro. Las del norte migran hacia el sur en busca de fortuna y calidez, de otra forma de vida. Todos dejan como ofrenda su juventud y su esperanza a los pies del altar del futuro.” Un hombre rubio/2019) o quan fa una crítica, amb la que coincidisc 100%, de la impostura habitual per mostrar al món exterior la nostra felicitat (“Hay chicas que me intrigan: van perfectas, caminan con prisa incluso cuando van de compras. Sus cuerpos moldeados no admiten la marcha lenta. Impecables con sus vestidos, zapatos carísimos, bolsos descomunales y un peinado de salon coronado con gafas de sol.” – Frozen pool/2001)

A propòsit d’aquesta impostura, de la que diria que no escapem ningú, o pots ser algú altre però serien casos comptats, destacaria també un capitol amb una entrevista genial on Cristina ens mostra les respostes que va donar en el seu dia completades a continuació amb la resposta que realment tenia al cap: (“-Para muchos eras una sex symbol, te preocupa envejecer? +Pues claro, sobre todo porque a vosotros sí parece preocuparos.” Continental 62/ 2006)

M’encanta com descriu  aquella situació que diria que tots hem imaginat en algun moment de la nostra vida davant un improbable retrobament:

“Ayer te vi,

Te reconocí

por tu forma de andar

deprisa, sin dejar de mirar tus pies

con cara de preocupada

No consigo entender

por qué me importbas tanto

Me viste tu también

Dudaste pero no quisiste arriesgar

Nunca fui muy valiente

Hiciste bien”

Verano fatal – 2006

Però si vols

allò que més em fa coincidir amb ella és el convenciment que la gent que escrivim, composem, pintem,… ho fem des d’experiències vitals, que dissimulem el millor que podem però que al cap i a la fi ens fan fer el que fem: “El amor es el mejor prerexto para hacer canciones y se requiere experiencia de campo” – Tu labio superior – Tu labio inferior/2008

He acabat de llegir “La fam invisible” de Santi Balmes i us el vull recomanar.

Ha estat una lectura plaentera, complicada de vegades per les voltes que m’he sentit identificat amb el protagonista (l’autor?) i molt recomanable ja des del pròleg de César Pérez Gellida. Us he de dir que el prologuista ha encertat de ple quan ha profetitzat que en acabar el llibre anava a tindre ganes de… tornar a començar-lo. Jo en parlaria ara de “La fam infinita” i si no fora per la quantitat de llibres que em queden en llegir en el poc de temps que em resta de vida (jo com l’Equilibrista pense que em quede el que em quede de vida… serà poc per a tot el que vull fer) me’l tornaria a llegir sense dubtar-ho.

Bruma és la ciutat interior d’un artista en la que habiten tot un grapat de personatges que sumats podrien donar la personalitat que nosaltres, afortunats espectadors, intuïm a veure quan actua “per” a nosaltres. Però no. Els personatges que habiten les parts modernes i benestants de Bruma al voltant de la seua Avinguda de la Llum o els suburbis molt més divertits i sòrdids com el Barri Roig, amb els carrers, carrerons, descampats, i ponts de dos noms (segons vages o vingues) són diversos, complexos, complementaris i contraris. I el cas és que no, que el nostre Equilibrista no és la suma de tots aquells, és… molt més. Conegueu el concepte de sinèrgia? Quan el tot resultant és més, i millor, que la suma de les parts? Doncs això és el protagonista del relat pel viatge interior del seu subconscient. Perquè cadascun d’aquests personatges (Fiscal Couso, Roman Bourgeois, El jove poeta Halley, Roman el nen…) tenen una personalitat pròpia, una vida completa que dona per a un personatge per ell mateixa. I llegint “La fam invisible” intueixes que el nostre personatge, Roman Espinelli alies Equilibrista, està format no per la suma d’ells, sinó per una part d’ells. No la millor, també hi ha que dir-ho, supose que ningú podem triar quina part de les nostres experiències anteriors passa a formar part de la nostra personalitat, i s’hi incorporen algunes d’elles. Unes dolentes, d’altres no tant. Ací val a dir que si no guanyes amb una d’aquestes incorporacions… aprens de l’error.

Hi ha moltes, moltíssimes referències en aquest llibre que m’han agradat. Referències enteses com insinuacions, frases deixades caure en un context la de història determinat però que podrien tindre una doble interpretació en un altra Bruma. L’Equilibrista pontifica sobre la fidelitat, i els quatre grups de fidels. Ens parla del seu país “El meu país, el petit i l’altre, el gran.” Fent un guinyo a persones lectores amb una sensibilitat nacional diguem-ne… distinta de l’habitual i una de les coses, bé dos, que més m’ha colpit és la seua obsessió amb el treball en banca com a sinònim d’avorriment, acomodació i conformisme del que no puc més que discrepar. L’altra l’ús reiterat del paisatge i els habitants de Sibèria com a referent de la solitud i l’ostracisme. Per a mi que tinc aquella part del planeta tan present, tan a dins de la meua particular Bruma, no ha deixat d’agradar-me. I havia dit dos, però en realitat són tres les referències amb les que més comboi m’ha fet entropessar, la tercera és quan assegura que “cap dels nascuts als setanta no havíem fet res que transcendís. Res!”. Home, i ho diu precisament ell que es pot qualificar de qualsevol cosa menys d’intranscendent!

Faria interminable aquesta ressenya: m’ha agradat la seua defensa de l’escola pública des d’una suposada posició de riquesa i poder, per allò del bé (i el sentit) comú. La definició de l’instint en la creació de les cançons i escrits, tan pareguda a la meua concepció del lideratge d’equips, la invitació subtil a un think out the box en tan sols dos frases d’un diàleg: “-[…]Res de nou sota el sol. +Però per damunt del sol ningú no ho sap”. La matèria fosca de la creació, tan semblant al concepte que envolta les escultures dels esclaus captius de Michelangelo, i la Fam Invisible i el jove poeta Halley, una de les personalitats més pertorbadores (més que Roman Pertorbat) i inspiradores del llibre.

Perquè el jove poeta Halley és la música en Bruma i la música és una part fonamental del llibre, no oblidem que l’ha escrit l’ànima mater d’un dels grups amb més presència en el panorama musical actual i us confese que aquesta era una de les parts que més m’interessava descobrir en la lectura: què ha estimulat i alimentat a l’Equilibrista? Clar, no podia ser d’una altra manera, tota classe de música:  Sade, Robert Smith, New York Dolls, Simon&Garfunkel, Jim Morrison (amb carrer propi dedicat i tot a la ciutat de Bruma), U2, Pink Floyd, Led Zeppelin, Dylan, Cohen, The Class, Genesis, Johnny Cash, Lenny Kravitz, Oasis, David Bowie, Suede (“de Bowie a Suede sols hi ha una copa de més”),… y pare. Diria que estan tots. I clar, no és estrany que la seua música m’agrade tant, amb eixes referències no pot ser d’una altra manera.

Però la música principal i fonamental d’aquest llibre és la seua, la de Love of Lesbian que al llarg del llibre ens presenta en forma d’inspiració, de procés creatiu, de versos acabats de cançons com “El cometa Halley”, “John Boy”,… i és que com el mateix Equilibrista va dir en el concert realitzat a Madrid de tancament de la gira “El gran truco final”: “Si en este concierto (llibre), sea mediante la risa o el llanto, hemos conseguido solo por un momento que ese poeta Halley que está dentro de todos vosotros haya despertado y haya dicho: ‘maldita sea, estaba vivo’, nuestro trabajo es el mejor del mundo!”

“La fam invisible” – Santi Balmes

Traducció Anna Carreras i Aubets

Il·lustracions: Sergio Mora

Editorial: Columna Edicions

He llegit el llibre de Muhammad Yunus. Ha estat una lectura molt inspiradora, m’ha fet reflexionar molt i l’he trobat molt interessant.

No puc deixar d’associar les “empreses socials” de les que es parla al llibre a les “nostres” cooperatives ajudant a identificar-me més en tot l’espèrit del llibre.

He vist la diversitat del “món Yunus” (fundacions, centres d’estudis associats a universitats, el Banc Grameen (encara que la situació actual del banc és la que és),… i m’encantaria formar part d’aquest món. Supose que, per a una persona entusiasta com jo, és una reacció “normal”  després de llegir-lo.

El Grameen Bank és una organització dedicada a la concessió de microcrèdits que fou fundat a Bangla Desh el 1976 per Muhammad Yunus. L’organització i el seu fundador foren guardonats amb el Premi Nobel de la Pau de 2006 pels esforços fets en favor del desenvolupament social i econòmic dels més desafavorits.

El funcionament del banc és senzill. Grups de cinc persones reben diners en préstec, amb molt pocs requisits, però el grup sencer perd la possibilitat de nous crèdits si un d’ells no aconsegueix cancel·lar la seva part. Això crea incentius econòmics per tal que el grup actuï de forma responsable, fent que el banc resulti econòmicament viable.

La majoria de clients del banc són dones i més del noranta per cent dels crèdits són retornats.

Us convide a la seua lectura i, si no teniu temps, mireu el Sant Google una estoneta, es fa adictiu tot el que hi ha publicat al voltant d’una idea tan simple (i tan complexa al mateix temps) com el de la inclusió financera per a les persones desfavorides.

Al voltant del “model Yunus” hi ha opinions de gent experta, visceralment en contra:

Entrevista al sociólogo Carlos Gómez Gil, autor de “El colapso de los microcréditos en la cooperación al desarrollo”

Y efusivament a favor:

Muhammad Yunus: por qué es tan polémica la propuesta del ganador del Nobel de crear bancos para ricos y para pobres
Redacción-BBC News

Una novel·la eròtica preciosa, amb unes escenes d’un erotisme molt fi i molt ben portades.

Com a curiositat destacar que els capitols en lloc d’anar numerats van encapçalats pels versos d’un poema…

Us deixe els estractes que més em van agradar…

O BONE, MEMORA
Eumàquia roman al llit, boca per amunt, amb els ulls oberts debat a bat i, aparentment, tranquil·la

SI ACCIDIT VT EGO MORIOR
Des de la mort del seu marit Eumaquia es va sentir com si li haguessen crescut ales incombustibles a les escàpules

QUANTUM HAEC ANIMA
De primer Cristobul, amb una gràcia sense parangó i un físic igual de perfecte, va fer les delicies del públic executant les indecents contorsions de la impúdica kordax.

FIDELIS TE AMAVIT
Seduïdes pels afrodisíacs efluvis de viola i de narcís, les dones entonaren cançons de cerimònies tel·lúriques i es desprengueren de les robes cerimonials i continuaren ballant.

SCIO VT ITEM AMENT
Esguardar-se, llavors, tots dos les boques i jugar a entreobrir, envides perceptiblement, els llavis

FRIGIDAE CINERES
Eumaquia davalla la mà vers el baix ventre, sobrespassa els pèls pubians per enterrar-se en la blana pell interior dels pernils i esfonsa els dits en el vèrtex dels solcs dels engonals.

ETIAM IN URNA
Trau un espill, en el revers hi ha un passatge del mite d’Eros i Psique: dos adolescents desvestits estrenyen llurs cosos ingenuament sense capir l’origen de l’imant que atrau tant si com no llurs llavis.

EGO TE ADORABO
Tot seguit, amb les boques entreobertes, es refreguen luxuriosament l’una contra l’altra, tornegen les serralades pubianes i desnuguen cordons umbilicals per tornar a lligar-los, embriagades per la vertiginosa rauxa de llurs ventres.

Un recull d’escrits del propi Lovecraft que ens mostren una imatge molt distinta del que el públic en general té d’ell. Trobe

m una persona preocupada en tot moment per allò que l’envolta i en contacte amb la realitat. Un materialista que va creure en la ciència per damunt de tot. La pobr

esa de Lovecraft va ser la que va fer que la seua vida fora limitada i no la falta d’interés

pel món” Diu Óscar Mariscal.

Un llibre altament recomanable als devots de Cthulhu.

Algunes perles post-lectura:

Cap 1
Confesiones de un incrédulo
“Considero la felicidad como un fantasma ético cuyo simulacro no alcanza a nadie de forma completa y cuya po

sición como objetivo de todos los esfuerzos humanos es una mezcla grotesca de farsa y tragedia”

Cap 4- Las conductas a

utosacrificables y sus causas.

Escriu Lovecraft sobre les motivacions humanes “(La motivación de) El conflicto emocional consiste en una superación de las inhibiciones naturales merced a un impulso poderoso como […] el amor, que provoca una suspensión temporal de los mecanismos de autoprotección…”

Cap 5- “La prosa es menos atractiva que la poesia, pero cuando hay que decidir entre lo probable y lo extravagante dejo que el sentido común sea mi guía.”

Cap 8- Un profano se dirige al gobierno.
“Lo que un individuo lee, piensa, dice [escribe] y hace durante su tiempo libre depende muy poco de cómo obtiene su dinero durante su jornada laboral”

Els passats 1 i 2 de març, la que era la meua escola, la que és la meua escola: el Víctor Oroval de Carcaixent, va representar “Emocionant amb Picasso”.

Picasso fou l’artista més important del segle XX. Va revolucionar la pintura i va obrir nous camins expressius. Poques persones del seu temps aconseguiren el que ell va aconseguir: en l’actualitat s’ha descobert que va pintar 45.000 obres. Tenia una vitalitat increïble, era com un volcà en erupció.

Un espectacle multidisciplinar de dansa, música, teatre i declamació que va omplir amb 400 persones, els dos dies, el Magatzem.

I és que de menut ja li agradava pintar, el seu pare era mestre de dibuix i amb 10 anys ja era capaç de dibuixar qualsevol objecte amb gran realisme. Es quedava bocabadat veient com pintaven els mestres i entre els 13 i 19 anys es va dedicar a formar-se com a pintor. Va estar a Barcelona, després a Madrid i en tornar a Barcelona, en 1900, tan sols amb 19 anys, va fer la seua primera exposició.

En l’espectacle aparegueren xiquets i xiquetes de tota l’escola, des del cicle d’infantil fins a l’últim de primària.

L’any següent va viatjar a Paris, allí naixien tots els moviments pictòrics, però la vida allí era molt dura. Fruit dels primers anys és el quadre L’habitació blava. És un dels primers de l’època blava, on es veu la tristesa del pintor, la fam i misèria que passava. En ell veiem referents pictòrics de Van Gogh com és el llit, les flors i el pòster de L’habitació blava.

En l’aspecte musical cap ressaltar la composició Pierrot i l’Arlequí de l’exalumne, pare d’alumne i músic Daniel Vidal, obra creada expressament per a l’ocasió.

Amb el quadre Els tres músics, Picasso es consolida en el moviment cubista i comença el seu triomf. És un trencament radical amb tots els estils pictòrics del moment. Els personatges es veuen de perfil i de front al mateix temps. Enrere queden els anys dolents i la misèria que va passar quan no tenia ni per a menjar i havia de pintar quadres per taure uns diners.

També es van implicar entitats com l’Associació Pictòrica de Carcaixent i persones com Agustí Oliver, professional de la música, mestre de música i director de la banda infantil de la Lira i Casino Carcaixentí, pare d’exalumnes del centre. Per la seua banda el professorat va fer sessions per treballar i crear nous poemes amb l’alumnat de la mà d’Anna Ballester, experta en animació lectora i poesia.

Picasso també és famós per altres aspectes de la seua vida distints de la seua creació artística. La relació amb les nombroses dones a les quals va voler va ser una de les seues grans inspiracions. Part de la seua obra està dedicada a elles, a les seues dones: Fernande Olivier, Eva Goel, Olga koklowa, Marie-Thérèse Walter, Dora Maar, Françoise Gilot, Jaqueline Roque… Les senyoretes d’Avinyó.

Dona davant l’espill: Sabeu qui és ella? Una de les seues amants! Marie-Thérèse Walter. Amb ella va tindre una filla, Maya. Però va tindre altres fills més: Paul, Claude I Paloma.

Va ser inestimable la participació de Blanca Casterà, també exalumna i ara professora de dansa i coreògrafa, que va coordinar tot l’espectacle.

Altres dels motius que també caracteritzen Picasso són els coloms. Ja des de menut el fascinaven. I és que un dia va pintar un quadre, amb tan sols 10 anys, on apareixien dues colomes, i de sobte una li va desaparèixer! On estava? Des d’aquell moment, ell sempre anava buscant la colometa que havia perdut. La trobarà en algun moment de la seua vida?

Les famílies de l’alumnat van col·laborar ajudant en el vestuari des de casa i animant xiquets i xiquetes a participar d’aquesta increïble experiència artística i pedagògica.

A més de pintor era escultor, il·lustrador de llibres, ceramista i gravador, i fins i tot va escriure obres de teatre i llibres de poemes, va dissenyar vestuaris per a ballets, i el quadre que ara veureu és el teló que es va gastar per a un dels actes del ballet modernista Le train Bleue.

Tot el claustre es va emocionar des del moment en què la mestra Loles de la Asunción va plantejar els fonaments d’un projecte realment il·lusionant.

Picasso té molts amics, gent important de l’època: cineastes, directors de ballet, escriptors, actors i músics com Manuel de Falla, Stravinsky… Amb el quadre Guitalla i mandolina volem recordar la relació que va tindre amb tots ells.

A les representacions van estar convidades les autoritats educatives locals (que donaren totes les facilitats per a l’ús de l’espai públic i emblemàtic que és el Magatzem) i autonòmiques així com les persones voluntàries dels grups interactius que l’escola té en funcionament des de fa dos anys i les diverses AMPA dels centres públics de Carcaixent.

Amb 63 anys, Picasso s’afilia al partit Comunista i la República Espanyola el fa director del museu del Prado. En abril de 1937, l’aviació alemanya bombardeja un poble del país Basc, Guernica. Pablo es troba a Paris. Durant 45 minuts el poble és bombardejat. Quin horror! Commocionat per totes les notícies que li arriben a Paris sobre la Guerra Civil Espanyola, Picasso pinta eixe drama en un enorme mural que va mostrar en l’exposició Universal de Paris. Picasso es nega al fet que el quadre viatge a Espanya mentre no hi haja democràcia. El quadre és converteix en un símbol a nivell mundial.

Ens troben a l’any 1945, Picasso encara continua buscant aquell colom que de menut havia perdut. No el troba per cap lloc. S’havia acabat la II Guerra Mundial, i era un artista molt cotitzat. Aleshores li encareguen que dissenye el cartell per al Congrés de la Pau.

Des d’aquell moment, quan imaginem la pau, moltes persones de segur que tenim a la nostra imaginació el colom de la Pau de Picasso. És un dels símbols universals de la Pau.

Fins ací la breu crònica descriptiva del que va ser la cosa, acompanyada dels textos que es pogueren escoltar al llarg de la representació a mode de guió. Ara us voldria fer tres reflexions.

Tota aquesta feinassa va ser encapçalada i va recaure fonamentalment sobre les esquenes de mestres del nostre centre. I no es tractava d’una activitat inclosa dins la programació “habitual” de les escoles com la Trobada d’Escoles en Valencià, el Carnestoltes ni l’espectacle de fi de curs. Es tractava d’una activitat, i una feina extra, a banda de totes aquestes. Que a més a més o s’han realitzat o es van a realitzar igualment. Un 10 per a l’esforç d’aquest cos docent que s’ha fet càrrec de tota l’organització.

Rellegint els meus paràgrafs inicials haureu vist la diversitat de gent que hi va participar. La cosa va anar, ja fa temps que anem, més enllà del típic binomi famílies-mestres. L’escola Víctor Oroval de Carcaixent és ara una Comunitat d’Aprenentatge en construcció i més enllà de les transformacions més cridaneres, com l’impressionant mural exterior que ara identifica la nostra escola des de l’avinguda de l’Apotecari Bodí, ha estat capaç d’aglutinar persones de fora de l’escola afins al projecte. L’escola s’està obrint al barri i a la societat de Carcaixent en general, creixent i agafant una volada difícilment imaginable en altres moments, mirant cap al futur i l’educació de qualitat.

I és que no sols eduquem les famílies i els mestres, la societat de la informació i l’entorn també educa. És el moment de fer passes endavant, obrir i traspassar els murs per formar futurs ciutadans crítics, sensibles, capaços de prendre decisions que seran consensuades i no imposades.

En aquest sentit no vull que penseu que la docència, la pedagogia, se’n ressenteix. El Víctor Oroval serà el proper curs un centre plurilingüe avançat segons la nova classificació d’escoles que ha fet la Conselleria d’Educació, ja que comptem amb un reforç en llengua estrangera (anglès) i tot això sense renunciar al nostre ADN (de sobra conegut) de defensa i ús pràctic del valencià en l’ensenyament. A més a més, es tracta d’un centre amb molt bones pràctiques, que any rere any van consolidant-se.

Un gust formar part d’aquesta Comunitat d’Aprenentatge que és el Víctor Oroval, i que persones com les meues mestres impulsen cada dia. I és que clar, la llavor que es va sembrar, segur que tindrà molts bons fruits en un futur pròxim. I no serà sols per la tasca que fem les famílies, sinó perquè tenim la sort de poder participar en l’educació dels nostres fills, portant-los a una escola com el Víctor Oroval de Carcaixent.

Publicat a La Veu del País Valencià el 7/3/17

El lamentable accident del tren internacional que feia el trajecte Porto-Vigo Guixar ens dóna l’oportunitat de reflexionar sobre si en aquest món en què vivim hi ha desgràcies que es poden evitar amb diners o no. O anar més enllà i pensar si els diners no condicionen massa la nostra vida i el nostre futur. La notícia de la mort de 4 persones en l’accident d’aquest tren es pot enllaçar amb el còmic de Toby Morris on es lliguen l’èxit personal i l’accés als recursos.

Perquè potser la clau està en això de l’accés als recursos. Qui té els recursos, tornant al tren, per decidir on invertir-los? El govern, en el cas de les inversions ferroviàries realitzades a l’Estat espanyol. El govern de Madrid, clar.

El tren accidentat realitzava un trajecte que unia Porto (Portugal) amb Vigo, un trajecte de 168km que tenia una duració de 2 hores i 15 minuts (segons dades de simulació d’un viatge en la pàgina web de Renfe) i que estava plagat d’inversions pendents que (els diners de Madrid, recordeu) no s’havien materialitzat a hores d’ara.

Aquest mateix trajecte es realitza en 1 hora i 45 minuts en cotxe i si això no dóna ja una idea de l’obsolescència de la infraestructura ferroviària i del seu abandonament podem passar a fer altres comparacions. Per exemple, les eixides de trens de Madrid a Ciudad Real, (per triar una estació que està a la mateixa distància de Madrid que Porto de Vigo), són de 17 diàries i les de Porto a Vigo de dos al dia. Dos! I continuen les diferències respecte a les inversions: malgrat que l’ús de les estacions és similar, la mitjana de persones que van usar l’estació de Vigo en el període del 2004 al 2013, segons les dades del Observatorio del Ferrocarril en España, van ser 159.000 i la de Ciudad Real, de 171.300. Les últimes inversions en l’estació de Ciudad Real ascendiren a 117.000€ el 2015, després d’una inversió d’1,3 milions d’euros el 2009. A la línia Porto-Vigo, les inversions pendents són de 21,5 milions d’euros que s’han de repartir entre els 43,6 km de la part portuguesa i 8 km de la part gallega. Tanmateix, no han arribat, estan pendents perquè Madrid té altres prioritats. I les inversions compten, no penseu que no. El trajecte Madrid-Ciudad Real té una duració de 55 minuts, lluny de les 2 hores 15 minuts de què parlàvem abans. I la seguretat, d’això no hi ha dubte, serà millor en aquesta línia que en la sinistrada.

Al País Valencià, com a la mateixa Galícia, tenim un trist record d’un altre accident ferroviari i la investigació periodística de Laura Ballester (que no la investigació oficial) i l’entestament de l’associació de víctimes del metro València destaparen que les causes probables de l’accident a la ciutat de València el 3 de juliol del 2006 podrien ser per culpa que el tren no es revisava amb la freqüència que era desitjable, que havia patit altres avaries i que havia estat protagonista de diversos descarrilaments anteriors. Cal destacar el tema de la balisa que podria haver limitat la velocitat del tren en el tram de l’accident i que no es creia que fóra necessari instal·lar-la però que després de l’accident està instal·lada, en aqueix mateix lloc. Faltaven inversions de Madrid també.

I, si penseu que tot això ens queda lluny, que Madrid administra com bonament pot i que no hi ha cap discriminació amb la perifèria, pareu-vos a mirar l’estació de Carcaixent. Amb una inversió compromesa (com la línia Porto-Vigo) en l’adequació del pas inferior del tren per Carcaixent en els pressupostos 2016 no s’ha materialitzat, tampoc. Perquè Carcaixent, com Galícia, també és perifèria de Madrid. La demanda d’aquesta inversió en millores ferroviàries ha estat sol·licitada per tots els grups municipals de l’Ajuntament de Carcaixent i ha quedat sense resposta. Potser perquè la cosa no va de colors polítics, com a Galícia, sinó de centre i perifèria.

(Article publicat a La Veu del País Valencià el 12/09/2016)

Des que vaig veure (sóc fill cultural de les imatges en sèries i pel·lícules, a més dels llibres) aquella escena en la películ·la biogràfica de Malcolm X on una estudiant rossa, blanca i d’ulls blaus es precipitava a Malcolm X i al seu sèquit d’homes negres, que avançaven decidits, i on Malcolm rebutjava, cruelment, l’oferiment de la xicota per a participar de la seua lluita antiracista, m’he preguntat si tot ha de ser així o si hi ha matisos en l’activisme cívic i social.

Els darrers assassinats masclistes de dones a l’Estat espanyol han catalitzat la lluita feminista i l’han portat a la primera plana de l’actualitat. Les protestes contra aquestos assassinats són la punta de l’iceberg d’un comportament masclista generalitzat a la nostra societat. Perquè, quan un home mata una dona, és la culminació d’una situació de dominació masculina continuada amb menyspreu per la dona. I aqueixa situació es construeix. No apareix els primers dies de festeig entre una parella heterosexual, ni el dia que la mata.

I la societat, la part de la societat que formem el conjunt d’homes privilegiats sobre les dones, és qui construeix aquesta situació de dominació. Com a exemple podem citar allò de “Per a quan el dia de l’home?” que sempre repeteixen els homes que se senten amenaçats per una reivindicació anual (anual!) que fan les dones. Mireu la foto 18 d’aquesta recopilació en què els picos indiquen quan es tuiteja més aquesta frase:  tot just quan les feministes reivindiquen el dia de la dona (març) i el dia contra la violència masclista (novembre). Els homes reaccionen quan se’ls trau un privilegi, quan les dones reivindiquen el seu lloc a la societat, el dret de la dona treballadora i el dret a no ser assassinades. L’home veu amenaçada la seua posició de dominació. Ningú dirà que el contingut ideològic de la fal·làcia “ni masclisme ni feminisme, igualtat” porta a un assassinat, però no seré jo qui el vexe lliure de tota responsabilitat. El feminisme treballa per la igualtat i no es pot criminalitzar posant-lo al mateix nivell que el masclisme. Això és un micromasclisme, una part més de la base de la piràmide feminicida.

I què podem fer nosaltres, homes, al respecte? Com diu l’inspirador article “Una carta abierta a los hombres (feministas)” d’Alexander Ceciliasson: callar i quedar-nos al costat.

Sabeu què és el ‘Mansplaining’? És aprofitar la posició dominant que tenim com a homes per a imposar-nos sobre les dones. El terme prové de Rebecca Solnit una escriptora a qui un home va intentar explicar un llibre que havia escrit ella! Podeu consultar aquesta guia, amb un toc d’humor, (de vegades els drames cal prendre-se’ls amb humor) on es parla del tema.

Com a home feminista trobe encertat, encara que difícil, adoptar la postura que proposa Ceciliasson al seu article. Sóc un home postulador i sempre em costa estar callat, però hem de començar a reconèixer (ací la meua dosi de ‘mansplaining’ per a homes) que, de vegades, haurem de callar. Si la dona a qui tenim al costat sap més que nosaltres, per experiència, coneixements o per les dos coses, hauríem d’escoltar i reforçar els seus arguments; ni tan sols matisar-los. Perquè, així, el que farem, també, és donar-li la importància justa a allò que ens està transmetent, precisament, perquè ve d’una dona que és subjecte d’experiència i de coneixements, més que nosaltres en ambdós casos.

Respecte al “sentem-nos” encara ens costarà més de fer, la tendència natural no és sols a voler semblar superiors a les dones sinó a fer-ho de manera instintiva. Seguint amb reforços visuals, us recomane aquest breu vídeo del Facebook.

Nosaltres no hem de donar res a les dones, sols hem de renunciar als nostres privilegis i treballar per una societat amb igualtat d’oportunitats. No ens volen traure els nostres drets, volen traure’ns els nostres privilegis. I ser iguals.

(Article publicat a La Veu del País Valencià el 17/7/2016)

El passat 23 de gener vaig tindre el gust de conduir un maridatge de vins i poesia. Organitzat pel Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent i l’editorial El Petit Editor, gaudirem de les motivacions i emocions que van dur a les germanes Roig a escriure i il·lustrar “Viatge a Avinyó, versos dibuixats” – Rosa i Manola Roig” (El Petit Editor – 2015).

L’acte va estar introduït i presentat magistralment per Vicenta Llorca. Va ser una experiència inolvidable escoltar com dos dones valentes han decidit fer front a una pena, al dolor de la pérduda de la seua gent (“seua” en el sentit més íntim i familiar) i ho han transformat en art, fent un exorcisme que ens convida, a qui ho vullga llegir, a entendre la vida com una oportunitat rere d’una altra i a enfrontar les corbes de la vida amb dolor, sí, però amb optimisme també.

Un poemari altament reconamable.

Grècia, amb les seues darreres eleccions que han refrendat el govern de Tsipras per dur endavant el país, és un espill on podem mirar-nos, amb les “nostres” eleccions entre autonòmiques i plesbicitàries.
Encara que al País Valencià, malgrat els exemples propers, de moment, ens continua faltant la possibilitat d’exercir cap tipus de sobirania. I no se l’espera, si atenem a les declaracions de la nostra vireina particular que s’entesta en separar, com a dicotòmiques, les necessitats socials de les persones desemparades i les soberanistes.

Les coincidències de la vida ens han dut a poder tenir, en els darrers temps, un exemple d’actualitat que ens ajude a comprendre la situació valenciana: el “no” del poble grec a la continuïtat de les mesures austericides en forma de retallades en serveis socials i sanitat; la possibilitat de resoldre el problema de la negociació estancada amb una quitança del deute públic grec basant-se, o no, en la part d’il•legitimitat que té en finançar els impagables venciments de deute públic amb més finançament; la pressió exercida pel govern grec amb la possibilitat de virar les seues relacions cap a Rússia o Xina (igual com al País Valencià podria virar la majoria sociològica cap a posicions més sobiranistes).

El cas valencià
Un dels reptes més importants del nou Consell de la Generalitat Valenciana és assegurar el futur econòmic del País Valencià, que va lligat a 4 factors: l’increment del PIB, la disminució de l’atur, la millora de la inversió de l’Estat Espanyol al nostre territori i resoldre el problema del deute públic.

-Increment del PIB i disminució de l’atur
Els dos primers, íntimament lligats, són de sentit comú i prioritat del nou govern que ja ha assegurat que arriben amb un nou model econòmic. Segons les primeres declaracions Conseller d’Economia Rafael Climent, són partidaris d’un nou model productiu al servei de les persones, prioritzant la reindustrialització ii comptant tant amb els sectors tradicionals del tèxtil, el joguet, el calçat i la ceràmica com amb l’agroalimentari, i posant èmfasi en la innovació bo i potenciant els instituts tecnològics i redirigint la construcció cap a la rehabilitació. Tot plegat prestant atenció també a la innovació i a les energies renovables (que toparan amb el marc regulatori espanyol, totalment contrari a aquest tipus d’iniciatives).

-Millora de la inversió estatal al País Valencià
El Conseller d’Hisenda, Vicent Soler, també ha manifestat ja la seua voluntat de reclamar un finançament just per al País Valencià. Però, és clar, això és de manual, va en el càrrec. És, de fet, inevitable després que, el juliol de 2014, es feren públiques les noves balances fiscals de l’Estat amb les comunitats autònomes elaborades per un equip de confiança del ministeri espanyol d’Hisenda, dirigides pel professor Angel de la Fuente, un dels economistes més crítics amb el nacionalisme perifèric. Aquestes balances situaven el País Valencià a la cua del finançament estatal. La nostra és l’única comunitat autònoma amb una renda per habitant per sota de la mitjana, i és la que rep menys aportacions de l’estat que la resta. L’expert del ministeri espanyol va qualificar el cas valencià, en la roda de premsa de presentació de les balances fiscals, com una “irregularitat”, una “desviació” del model.

Fins i tot Fabra va fer com si ho demanara. Sols cal recordar el sainet d’ara fa un any, curiosament quan es van fer públiques les balances fiscals, quan se li revoltaren els empresaris (en una reunió de totes les associacions empresarials del País Valencià: Cierval, les Cambres de Comerç valencianes, l’Associació Valenciana d’Empresaris, l’Associació Pro-AVE, la Cambra de Contratistes i FECOVAL) exigint les inversions imprescindibles i irrenunciables per al País Valencià que havien d’incloure els Pressuposos Generals de l’Estat (PGE) i, amb la intenció de fer pressió a Madrid demanaren una reunió amb el ministre d’Hisenda que Fabra es va comprometre a gestionar. El cas és que al setembre, amb aquella reunió encara pendent, s’aprovaren els pressupostos i les inversions previstes per als valencians i les valencianes caigueren un 58,9%, malgrat que l’augment de la inversió pública en Espanya va ser del 56,3%. La inversió prevista va quedar en un 6,9%, lluny del 10,40% de la població que el País Valencià representa per al conjunt de l’Estat Espanyol. Finalment al gener de 2015, es va dur a terme aquesta reunió entre empresaris valencians i ministre d’Hisenda, i aquells, ja resignats, es limitaren a mostrar el seu malestar educadament i a demanar que, si més no, s’acompliren els compromisos dels PGE d’inversió en el corredor ferroviari mediterrani. El govern d’Espanya, com a resposta, va promoure la ja coneguda com alternativa atlàntica o corredor central i va aconseguir que la Unió Europea realitzara, el juny de 2015, una dotació important en aquest projecte, que és competència directa del corredor mediterrani. I va deixar pràcticament sense dotació al programa “Connecting Europe Facility”, el tram Saragossa-Sagunt que també era demandat per la classe empresarial valenciana.

-El Deute Públic
Això pel que respecta a inversions, productives i en infraestructures però les despeses que comporten les competències “socials” transferides al govern del País Valencià (sanitat, educació i serveis socials) són la causa d’un altre dels grans problemes que cal que el nou Consell resolga: El deute públic.
Al País Valencià, les despeses en sanitat i educació suposen el 71,7% del total del pressupost de la Generalitat Valenciana. L’altra part de l’equació, els ingressos provinents de l’estat espanyol mitjançant el finançament (la balança fiscal “irregular” i “desviada” entre el País Valencià i Espanya presentada pel Ministeri), és insuficient per atendre aquestes despeses. En 2015, segons els PGE ens arribaran, dels nostres impostos, un 85,23% dels diners necessaris per fer front correctament a la sanitat i educació transferides. I la resta dels diners? S’ha de finançar amb deute públic. I com que aquesta situació no és exclusiva de 2015, sinó que es repeteix any rere any (ja es podia apreciar en les anteriors balances fiscals publicades amb dades de 2008) el deute públic, la necessitat de finançament de la Generalitat Valenciana, és una xifra impossible de pagar. La manera que l’Estat Espanyol té d’evitar la fallida del País Valencià és injectar contínuament diners mitjançant instruments financers que, excepte en 2015, venen carregats d’interessos que s’han de pagar: El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), el Pla de Pagaments a Proveïdors o el Fons de Facilitat Financera. Així, el deute públic s’eternitza i els consellers d’Hisenda es veuen obligats a sotmetre’s als dictats del ministeri espanyol d’Hisenda per fer retallades en els aspectes socials, educatius i sanitaris i acomplir així el nivell de dèficit exigit i que condiciona l’arribada de diners mitjançant aquests fons.
L’esperança de l’arribada del canvi social que implica el programa polític dels partits guanyadors de les darreres eleccions que comporta la supressió del copagament a les persones discapacitades, l’obertura de menjadors escolars fins i tot a l’estiu i l’establiment d’una renda bàsica per a la ciutadania, necessita un canvi en el finançament autonòmic valencià i un replantejament del problema del deute públic amb Madrid.
Vist l’èxit d’Alberto Fabra en temes d’inversió, no sorprèn la postura reivindicativa de Ximo Puig: reclamarà una injecció d’urgència de 1.300 milions d’euros per atendre les despeses més peremptòries; farà la seua reivindicació a l’estat independentment del partit que hi governe (no vol caure en el mateix error de la submissió de Fabra al PP o al govern d’Espanya i que, sense dubte, ha pesat en el bac electoral del PP al País Valencià) i insinua una mobilització ciutadana reivindicativa al carrer que es pot fer coincidir amb el Nou d’Octubre. És conscient que mantenir l’statu quo, amb la continuïtat de l’extracció econòmica a la qual està sotmès el País Valencià i la compensació via FLA per tal d’atendre les necessitats primeres de sanitat i educació pagant directament a proveïdors, deixa captiu el territori via pressupost.

El Consell sembla que no està disposat a gestionar la frustració sinó a barallar-se pels diners que eixe canvi necessita, i és per això que es planteja com una possibilitat real una quitança del deute públic, els interessos del qual ofeguen els pressupostos.

(article, editat, publicat al número 299 de la revista LLUITA)

El model econòmic pel qual ha apostat l’Estat Espanyol ha agreujat els efectes de la crisi, i es manté malgrat aquesta. Contràriament, quiné s el model pel qual hauria d’apostar una Catalunya independent?

L’Espanya actual, l’Estat Espanyol, presenta, econòmicament parlant, una radiografia prou trista i depriment i és, en part, la nostra radiografia encara: les dades socioeconòmiques dels Països Catalans ajuden a configurar les de l’Estat Espanyol. Mirem com està l’Estat i pensem on cal fer canvis.

 L’activitat comercial

Després de les reformes (sobretot laborals) dutes a terme a casa nostra amb motiu de la crisi, sembla que l’ADN espanyol no ha estat capaç d’aprofitar la conjuntura que alineava els astres neoliberals (baixada de costos de matèries primeres, principalment petroli i derivats, i de mà d’obra amb l’excessiva reforma laboral) a favor seu. Ni tampoc no ha sabut aprofitar els primer indicis de recuperació econòmica  [+0,1% de creixement del PIB en el darrer trimestre de 2013, fins al +0,6% en el darrer de 2014 i unes previsions segons el FMI del 2% per a 2015] que s’han vist enterbolits amb l’augment del saldo exterior negatiu i l’increment de l’endeutament exterior durant sis trimestres consecutius. S’ha emprat tota la recuperació econòmica per fer un “compro-vendo” i gens, o poc, d’inversió industrial. De fet, s’incrementen les importacions de productes manufacturats, barats, de l’exterior i es venen al mercat interior estatal espanyol aprofitant la recuperació econòmica il·lusòria amb l’augment de l’endeutament (altra vegada) de les famílies.

 Sense suficient inversió en I+D+i

Crida l’atenció que amb tant de potencial humà no tinguem (a casa nostra tampoc) el nostre Google, el nostre Steve Jobs: una empresa innovadora, puntera en tecnologia o investigació, un líder visionari que destaque per damunt de la mitjana. I això és perquè no hi ha un ambient que propicie l’aparició d’aquesta classe d’empreses, ni un sistema fiscal favorable,  ni universitats amb alt nivell inversió en economia del coneixement, on s’aposte decididament per la Investigació, el Desenvolupament i la innovació.

La inversió a l’Estat Espanyol en I+D+i ha passat de l’1,39% del PIB (14.701 milions d’€) de 2008 a l’1,24% del PIB (13.052 milions d’€) en 2013 enfront al 2,40% de mitjana de la UE.  Aquestes xifres inclouen les quantitats que l’estat “presta” amb interessos a les universitats per finançar projectes. Així els increments promesos de fons destinats a I+D+i per a 2015 (un 4% més) inclouen unes quantitats compromeses que mai no es van materialitzaran, ja que en l’actualitat les universitats no sol·licitaran fons que després han de tornar amb interessos, sobretot quan es troben al mig d’unes retallades pressupostàries en fons genèrics per a educació. El 45,5% de l’import destinat per a I+D+i de 2013 es va quedar sense executar per aquest motiu. A més, una de les característiques de la inversió en I+D+i és que és una inversió a llarg termini i que la falta d’inversió provoca que els científics preparats actualment per a dur a cap determinades investigacions, si no troben el recolzament i dotacions econòmiques i materials necessàries, inicien un procés de fugida i d’establiment (el llarg termini, recordeu) en altres països.

  Menjar i beure a bon preu

L’Estat Espanyol manté un dels preus per a les persones consumidores d’aliments i begudes més baixos de la UE (UE15). Per als productors el motiu està en uns preus excessivament baixos en origen, l’entrada d’importacions barates d’altres països, l’entrada d’excedents de la UE i el desmantellament de sistemes regulatoris i de control de l’evolució dels preus en la cadena productiva-comercialitzadora. L’argument que els preus baixos en alimentació i beguda beneficia als consumidors finals s’usa per realitzar una dolenta remuneració al sector que està ben desorganitzat a l’Estat Espanyol i que limita la seua inversió en innovació i millora. Uns preus més elevats en alimentació dotarien a un país productor agrícola i ramader d’un sector potent, que podria invertir i innovar, que no dependria de les grans cadenes de distribució multinacionals que sovint ofereixen productes bàsics com llet i oli a preus d’oferta per baix del preu de producció en funció dels objectius de venda de la resta dels seus productes importats que comercialitzen a casa nostra. Un sector primari dèbil i maltractat en una economia no implica un sector industrial fort, es tradueix en un instrument afavoridor de la comercialització de productes manufacturats a l’estranger.

 L’abandonament escolar prematur

Aquesta dada indica el percentatge de la població de 18 a 24 anys que no ha completat el nivell de la segona etapa de l’educació Secundària Obligatòria (ESO) i no segueix cap tipus d’educació o formació. Aquest percentatge es situava el 2013 amb un 23% a l’Estat Espanyol en el primer lloc de la UE (que té una mitja del 12%). Quasi una quarta part de la gent que estudia decideix abandonar i no seguir cap tipus de formació, se’n van a buscar treballs sense qualificació i sense perspectives de futur ni continuïtat, truncant la possibilitat d’una formació “normal” i, amb això, disminueixen les possibilitats de trobar millors llocs de treball. Normalment aquesta taxa va vincul·lada a l’existència de llocs de treball mal remunerats, el drama és que des de l’inici de la crisi amb la desaparició també d’aquesta classe de treballs, la taxa d’abandonament ha disminuït poc. Per exemple, a casa nostra tenim els percentatges d’abandonament escolar prematur per damunt de la mitjana estatal i dels més elevats de l’Estat Espanyol: Illes Balears (1er lloc, amb un 32,10%), País Valencià (5é lloc, amb 23,40%) i el Principat (8é lloc, amb 22%). Les baixes inversions en educació en poden donar una explicació, una política d’austeritat on les retallades s’han centrat també en l’educació ha provocat, sense dubte, aquesta situació. Seria bo, doncs, centrar esforços en educació, en mantindre la nostra gent dins el sistema educatiu el major temps possible, però reforçant esforços en aquesta etapa primerenca de la formació. Per anar cap a on? Cap a llocs de treball qualificats també, no té sentit tindre la gent preparada i formada i no tenir una oferta de treball esperant-los. La lluita contra l’atur creant llocs de treball no precaris ni temporals formen part de l’estratègia de millora de la formació de la nostra joventut.

 La reforma laboral i les polítiques d’austeritat

En una entrevista d’octubre de 2014 a Jean Tirole, darrer premi Nobel d’economia, aquest assegura que els estats que no realitzen les reformes econòmiques “a hora” es veuen abocades a realitzar-les enmig de fortes mesures d’austeritat imposades per la “troika”, per exemple. Critica el cas espanyol del qual diu que ha realitzat les reformes instal·lat ja dins l’ull de l’huracà de la crisi, i això ha dut a la reforma del mercat de treball que patim, amb la generalització dels llocs de treball dels quals volíem fugir, com hem apuntat més amunt: temporals i de baixa remuneració. A més les empreses no inverteixen en la formació dels treballadors perquè tenen com a model a Alemanya i els seus minijobs (que són llocs de treball mal remunerats amb l’excusa de comportar una formació a càrrec de l’empresa, que no vol pagar un salari digne perquè després té por que, una vegada el treballador format, abandone l’empresa i busque un lloc de treball millor remunerat). La formació ha de venir, ja ho hem dit, de l’estat que assegure millors oportunitats a la gent que s’incorpora al mercat laboral sense haver de dependre de rebaixes en hores i remuneració quan això es deixa en mans de les empreses privades.

Definir una cosa per contrast és una opció que ens ajuda a clarificar molt les dades. Aquesta breu exposició, de diversos indicadors econòmics de l’Estat Espanyol, ens poden ajudar a entendre que la construcció d’un nou país no és suficient fer-la des de la “simple” separació administrativa de la matriu estatal, sinó que cal donar contingut, i amb canvis, al procés de construcció de la nació catalana independent.

(article publicat al número 298 de la revista Lluita)

 Tinc dos fills, els diré “Espanya” i  “Països Catalans” per preservar la seua privacitat.

Ara els tenim a casa amb un joc de moda entre gent de la seua edat: Clash of Clans, que es juga sobre dispositius mòbils (ordinador, smartphones o tauletes) i que consisteix a construir una ciutat i dotar-la de serveis (Ajuntament, castell, sistemes d’avituallament i de generació de riquesa, sistemes de defensa i infraestructures, etc) i progressar amb ella. El cas és que el joc es desvia de les bondats dels plantejaments inicials introduint el factor “exèrcit” que li permet al gestor d’una ciutat fer-la créixer més ràpidament dirigint saquejos cap a altres ciutats i repatriant diners i recursos. Els meus fills li han donat una volteta al joc: Espanya, que és més gran i forta, domina el joc i ha convençut a Països Catalans que s’instal·le l’aplicació del joc en un altre dels dispositius mòbils de casa, s’organitze una altra ciutat, que la faça progressar… i quan Espanya la veu “bé´” de recursos l’ataca, la saqueja i s’emporta els recursos de Països Catalans a Espanya. Després intenta convèncer-la  que “es cosa del joc” i que ha d’intentar tornar a progressar i crear riquesa, encara que siga amb menys recursos (els que li acaba de detraure Espanya) i quan Països Catalans, submís i confiat amb Espanya, li fa cas es troba amb un nou saqueig. Això de moment està durant i està permetent a Espanya fer créixer la seua ciutat mentre Països Catalans veu com la seua no alça el cap i tot el que pot fer és administrar els pocs recursos que li deixa Espanya per fer anar, de mala manera, la seua. (la ciutat una vegada dotada d’infraestructures necessita recursos com els que Espanya li lleva periòdicament).

Espanya està veient com el cabreig de Països Catalans és directament proporcional als saquejos que li fa, però tanmateix  no veu que la intensitat de la indignació de Països Catalans siga tanta com per tallar la relació. I així es manté l’status quo. El cas és que la situació no pot durar molt més així. Jo que vull fer d’observador imparcial, atenc les protestes de Països Catalans però el veig amb poca voluntat de canviar les coses, al cap i a la fi una i altra vegada es deixa seduir per les explicacions d’Espanya i continua gestionant com sempre: generant recursos i sent víctima d’Espanya.

Jo pènse, i així li ho explique a Espanya, que el dia que Països Catalans entenga que trencar amb aquest joc, no amb aquesta dinàmica de joc, sinó amb el joc: protestar enèrgicament contra l’espoli, trencar la baralla, desinstal·lar l’aplicació i buscar un altre joc on Espanya i Països Catalans juguen cadascú amb els recursos propis i es dediquen a jocs més cooperatius i “de compartir” , se li acabarà l’avantatge.

I arribar a aquesta nova situació de futur, vista la personalitat i les diverses manifestacions tímides i més bé lúdiques fins ara de Països Catalans, potser està més a prop del que tots pensem. Però tot depèn de l’actitud de Països Catalans: si vol superar el tema de les protestes més bé folklòriques i inofensives per a Espanya i es posa ferm, per exemple establint un pla per assolir la independència que necessita per evitar el saqueig de recursos i que ja fa temps que reclama. Ara, de moment, la cosa va a un ritme que a Espanya no li preocupa massa I a mi em té un poc decebut. M’agradaria que Països Catalans accelerara les coses fent més visible la seua voluntat ferma de no deixar-se explotar per Espanya.