CRISI I MODEL ECONÒMIC: ESPANYA NO CANVIA

portEl model econòmic pel qual ha apostat l’Estat Espanyol ha agreujat els efectes de la crisi, i es manté malgrat aquesta. Contràriament, quiné s el model pel qual hauria d’apostar una Catalunya independent?

 

 

L’Espanya actual, l’Estat Espanyol, presenta, econòmicament parlant, una radiografia prou trista i depriment i és, en part, la nostra radiografia encara: les dades socioeconòmiques dels Països Catalans ajuden a configurar les de l’Estat Espanyol. Mirem com està l’Estat i pensem on cal fer canvis.

 L’activitat comercial

Després de les reformes (sobretot laborals) dutes a terme a casa nostra amb motiu de la crisi, sembla que l’ADN espanyol no ha estat capaç d’aprofitar la conjuntura que alineava els astres neoliberals (baixada de costos de matèries primeres, principalment petroli i derivats, i de mà d’obra amb l’excessiva reforma laboral) a favor seu. Ni tampoc no ha sabut aprofitar els primer indicis de recuperació econòmica  [+0,1% de creixement del PIB en el darrer trimestre de 2013, fins al +0,6% en el darrer de 2014 i unes previsions segons el FMI del 2% per a 2015] que s’han vist enterbolits amb l’augment del saldo exterior negatiu i l’increment de l’endeutament exterior durant sis trimestres consecutius. S’ha emprat tota la recuperació econòmica per fer un “compro-vendo” i gens, o poc, d’inversió industrial. De fet, s’incrementen les importacions de productes manufacturats, barats, de l’exterior i es venen al mercat interior estatal espanyol aprofitant la recuperació econòmica il·lusòria amb l’augment de l’endeutament (altra vegada) de les famílies.

 Sense suficient inversió en I+D+i

Crida l’atenció que amb tant de potencial humà no tinguem (a casa nostra tampoc) el nostre Google, el nostre Steve Jobs: una empresa innovadora, puntera en tecnologia o investigació, un líder visionari que destaque per damunt de la mitjana. I això és perquè no hi ha un ambient que propicie l’aparició d’aquesta classe d’empreses, ni un sistema fiscal favorable,  ni universitats amb alt nivell inversió en economia del coneixement, on s’aposte decididament per la Investigació, el Desenvolupament i la innovació.

La inversió a l’Estat Espanyol en I+D+i ha passat de l’1,39% del PIB (14.701 milions d’€) de 2008 a l’1,24% del PIB (13.052 milions d’€) en 2013 enfront al 2,40% de mitjana de la UE.  Aquestes xifres inclouen les quantitats que l’estat “presta” amb interessos a les universitats per finançar projectes. Així els increments promesos de fons destinats a I+D+i per a 2015 (un 4% més) inclouen unes quantitats compromeses que mai no es van materialitzaran, ja que en l’actualitat les universitats no sol·licitaran fons que després han de tornar amb interessos, sobretot quan es troben al mig d’unes retallades pressupostàries en fons genèrics per a educació. El 45,5% de l’import destinat per a I+D+i de 2013 es va quedar sense executar per aquest motiu. A més, una de les característiques de la inversió en I+D+i és que és una inversió a llarg termini i que la falta d’inversió provoca que els científics preparats actualment per a dur a cap determinades investigacions, si no troben el recolzament i dotacions econòmiques i materials necessàries, inicien un procés de fugida i d’establiment (el llarg termini, recordeu) en altres països.

  Menjar i beure a bon preu

L’Estat Espanyol manté un dels preus per a les persones consumidores d’aliments i begudes més baixos de la UE (UE15). Per als productors el motiu està en uns preus excessivament baixos en origen, l’entrada d’importacions barates d’altres països, l’entrada d’excedents de la UE i el desmantellament de sistemes regulatoris i de control de l’evolució dels preus en la cadena productiva-comercialitzadora. L’argument que els preus baixos en alimentació i beguda beneficia als consumidors finals s’usa per realitzar una dolenta remuneració al sector que està ben desorganitzat a l’Estat Espanyol i que limita la seua inversió en innovació i millora. Uns preus més elevats en alimentació dotarien a un país productor agrícola i ramader d’un sector potent, que podria invertir i innovar, que no dependria de les grans cadenes de distribució multinacionals que sovint ofereixen productes bàsics com llet i oli a preus d’oferta per baix del preu de producció en funció dels objectius de venda de la resta dels seus productes importats que comercialitzen a casa nostra. Un sector primari dèbil i maltractat en una economia no implica un sector industrial fort, es tradueix en un instrument afavoridor de la comercialització de productes manufacturats a l’estranger.

 L’abandonament escolar prematur

Aquesta dada indica el percentatge de la població de 18 a 24 anys que no ha completat el nivell de la segona etapa de l’educació Secundària Obligatòria (ESO) i no segueix cap tipus d’educació o formació. Aquest percentatge es situava el 2013 amb un 23% a l’Estat Espanyol en el primer lloc de la UE (que té una mitja del 12%). Quasi una quarta part de la gent que estudia decideix abandonar i no seguir cap tipus de formació, se’n van a buscar treballs sense qualificació i sense perspectives de futur ni continuïtat, truncant la possibilitat d’una formació “normal” i, amb això, disminueixen les possibilitats de trobar millors llocs de treball. Normalment aquesta taxa va vincul·lada a l’existència de llocs de treball mal remunerats, el drama és que des de l’inici de la crisi amb la desaparició també d’aquesta classe de treballs, la taxa d’abandonament ha disminuït poc. Per exemple, a casa nostra tenim els percentatges d’abandonament escolar prematur per damunt de la mitjana estatal i dels més elevats de l’Estat Espanyol: Illes Balears (1er lloc, amb un 32,10%), País Valencià (5é lloc, amb 23,40%) i el Principat (8é lloc, amb 22%). Les baixes inversions en educació en poden donar una explicació, una política d’austeritat on les retallades s’han centrat també en l’educació ha provocat, sense dubte, aquesta situació. Seria bo, doncs, centrar esforços en educació, en mantindre la nostra gent dins el sistema educatiu el major temps possible, però reforçant esforços en aquesta etapa primerenca de la formació. Per anar cap a on? Cap a llocs de treball qualificats també, no té sentit tindre la gent preparada i formada i no tenir una oferta de treball esperant-los. La lluita contra l’atur creant llocs de treball no precaris ni temporals formen part de l’estratègia de millora de la formació de la nostra joventut.

 La reforma laboral i les polítiques d’austeritat

En una entrevista d’octubre de 2014 a Jean Tirole, darrer premi Nobel d’economia, aquest assegura que els estats que no realitzen les reformes econòmiques “a hora” es veuen abocades a realitzar-les enmig de fortes mesures d’austeritat imposades per la “troika”, per exemple. Critica el cas espanyol del qual diu que ha realitzat les reformes instal·lat ja dins l’ull de l’huracà de la crisi, i això ha dut a la reforma del mercat de treball que patim, amb la generalització dels llocs de treball dels quals volíem fugir, com hem apuntat més amunt: temporals i de baixa remuneració. A més les empreses no inverteixen en la formació dels treballadors perquè tenen com a model a Alemanya i els seus minijobs (que són llocs de treball mal remunerats amb l’excusa de comportar una formació a càrrec de l’empresa, que no vol pagar un salari digne perquè després té por que, una vegada el treballador format, abandone l’empresa i busque un lloc de treball millor remunerat). La formació ha de venir, ja ho hem dit, de l’estat que assegure millors oportunitats a la gent que s’incorpora al mercat laboral sense haver de dependre de rebaixes en hores i remuneració quan això es deixa en mans de les empreses privades.

Definir una cosa per contrast és una opció que ens ajuda a clarificar molt les dades. Aquesta breu exposició, de diversos indicadors econòmics de l’Estat Espanyol, ens poden ajudar a entendre que la construcció d’un nou país no és suficient fer-la des de la “simple” separació administrativa de la matriu estatal, sinó que cal donar contingut, i amb canvis, al procés de construcció de la nació catalana independent.

(article publicat al número 298 de la revista Lluita)

CLASH OF CLANS A CASA MEUA

 

CoC

 Tinc dos fills, els diré “Espanya” i  “Països Catalans” per preservar la seua privacitat.

Ara els tenim a casa amb un joc de moda entre gent de la seua edat: Clash of Clans, que es juga sobre dispositius mòbils (ordinador, smartphones o tauletes) i que consisteix a construir una ciutat i dotar-la de serveis (Ajuntament, castell, sistemes d’avituallament i de generació de riquesa, sistemes de defensa i infraestructures, etc) i progressar amb ella. El cas és que el joc es desvia de les bondats dels plantejaments inicials introduint el factor “exèrcit” que li permet al gestor d’una ciutat fer-la créixer més ràpidament dirigint saquejos cap a altres ciutats i repatriant diners i recursos. Els meus fills li han donat una volteta al joc: Espanya, que és més gran i forta, domina el joc i ha convençut a Països Catalans que s’instal·le l’aplicació del joc en un altre dels dispositius mòbils de casa, s’organitze una altra ciutat, que la faça progressar… i quan Espanya la veu “bé´” de recursos l’ataca, la saqueja i s’emporta els recursos de Països Catalans a Espanya. Després intenta convèncer-la  que “es cosa del joc” i que ha d’intentar tornar a progressar i crear riquesa, encara que siga amb menys recursos (els que li acaba de detraure Espanya) i quan Països Catalans, submís i confiat amb Espanya, li fa cas es troba amb un nou saqueig. Això de moment està durant i està permetent a Espanya fer créixer la seua ciutat mentre Països Catalans veu com la seua no alça el cap i tot el que pot fer és administrar els pocs recursos que li deixa Espanya per fer anar, de mala manera, la seua. (la ciutat una vegada dotada d’infraestructures necessita recursos com els que Espanya li lleva periòdicament).

Espanya està veient com el cabreig de Països Catalans és directament proporcional als saquejos que li fa, però tanmateix  no veu que la intensitat de la indignació de Països Catalans siga tanta com per tallar la relació. I així es manté l’status quo. El cas és que la situació no pot durar molt més així. Jo que vull fer d’observador imparcial, atenc les protestes de Països Catalans però el veig amb poca voluntat de canviar les coses, al cap i a la fi una i altra vegada es deixa seduir per les explicacions d’Espanya i continua gestionant com sempre: generant recursos i sent víctima d’Espanya.

Jo pènse, i així li ho explique a Espanya, que el dia que Països Catalans entenga que trencar amb aquest joc, no amb aquesta dinàmica de joc, sinó amb el joc: protestar enèrgicament contra l’espoli, trencar la baralla, desinstal·lar l’aplicació i buscar un altre joc on Espanya i Països Catalans juguen cadascú amb els recursos propis i es dediquen a jocs més cooperatius i “de compartir” , se li acabarà l’avantatge.

I arribar a aquesta nova situació de futur, vista la personalitat i les diverses manifestacions tímides i més bé lúdiques fins ara de Països Catalans, potser està més a prop del que tots pensem. Però tot depèn de l’actitud de Països Catalans: si vol superar el tema de les protestes més bé folklòriques i inofensives per a Espanya i es posa ferm, per exemple establint un pla per assolir la independència que necessita per evitar el saqueig de recursos i que ja fa temps que reclama. Ara, de moment, la cosa va a un ritme que a Espanya no li preocupa massa I a mi em té un poc decebut. M’agradaria que Països Catalans accelerara les coses fent més visible la seua voluntat ferma de no deixar-se explotar per Espanya.

Youtube i l’educació de les criatures

 

youtube i criatures

Fa uns dies he recordat una conversa amb mon pare. Fa mil anys (jo en tindria 8 o 9), estava assegut a terra als seus peus, ell, a la cadira; miràvem els dos la TV, les notícies. I el presentador va dir: “ara van a veure unes imatges de la violació d’una dona, gravades en una pel·lícula que no ha tingut escrúpols a incloure aquesta escena”.  I jo vaig pensar: “mira, vaig a veure què és violar una dona”. I aleshores, en un microsegon, mon pare em va aventar un “David, ves a jugar a un altre lloc, i no tornes fins que jo t’ho diga”. Jo, obedient, me’n vaig anar.

Mon pare, peó-collidor del camp, sense estudis de cap classe, m’estava educant. Quan em va donar permís vaig tornar als seus peus a seguir mirant les altres notícies.

He recordat aquesta conversa amb mon pare després de llegir l’article “Violència y Sexo en el videoclip” de Juanjo Payá, publicat al diari Levante-EMV el  15-12-14. I és que l’article parla de com alguns dels videoclips actuals inclouen dosis excessives, a criteri de l’autor de l’article, de sexe i violència, tant en la lletra de les cançons:

Tú te apoderas de mis sentidos cuando me miras,

cuando me tocas yo comienso a temblar

Un beso tuyo es como mi medisina,

Llévame al sielo a volar

com en les imatges de balls i coreografies.

L’article se centra primer en dir que tot aquest contingut està fora de cap tipus de control ni censura (mala cosa, per a ell, si no hi ha censura) i a l’abast de qualsevol. De les nostres criatures, també.

Després parla de com els i les mestres actuals no estan “al dia” d’aquestos continguts. L’article pren com a base una tesi doctoral sobre la violència, el masclisme, el sexisme, el culte al cos i l’ostentació dels diners, i l’autor de la tesi alerta que hi ha una “bretxa intergeneracional” entre alumnes i professorat. com alertant-nos de l’apocalipsi que se’ns acosta amb la nostra xicalla, donat que els i les docents no estan “al dia” i la “doble cara” d’artistes com Shakira, que col·labora amb Unicef i realitza també “calientes apariciones en la música”… Com si ser sensual i eròtic estiguera barallat amb ser una bona persona.

I torne a recordar a mon pare.

No recorde els meus mestres (que n’he tingut molts i molt bons), en aquest aspecte de la meua vida (canviant el Youtube i la PlayStation per la TV de l’època), recorde als meus pares indicant-me els continguts que podia veure i els que no.

I es que l’escola i l’institut ensenyen, però “educar”, educa la família.

Sibérie m’était contée (9/20) Si loin de toi

9-Si loin de toi

Hui és el 6é aniversari de Renat, la data és una de les casualitats que ens va oferir l’adopció. Recorde, en els moments finals del judici d’atorgament de la seua custòdia, com la jutge ens va oferir canviar la seua data de naixement als registres (costums un poc estanlinistes que encara queden per allà supose, perquè no puc concebre com canviar en un registre la data de naixement d’una persona) i com estava de content de que el meu nou fill havera nascut un 11 de Setembre. Per a “ells”, el dia 11 era, és, “el dia de les Torres” però ja s’ho faran, cadascú té els seus referents i el meu és, des de fa temps, la independència de la meua nació. Així que educadament, la traductora va dir que no, que eixe dia bo, sense estridències, per no fer-se notar i sense mostrar el petit moment d’alegria.

D’aquells dies també recorde les dormides amb ell. Eixes dormides eren un dels somnis recurrents que tenia des de casa: ell tan lluny i pensava que un dia el tindria tan a prop. Van ser poques, quan va ser possible fugirem d’allà. I és que malgrat les comoditats que ens oferia la civilització a Moscú (s’agraia la calefacció d’una habitació climatitzada amb una temperatura exterior de 0 graus) les ganes de tornar a casa eren immenses. A la nit dormiem tots a un llit, com per por a que s’escapara i allà, com diu Manu Chao, jo dormia despert, mirant-lo i sense acabar de creure’m que tot estava a punt d’acabar.

Però malgrat l’experiencia de la paternitat no tenia jo molt clar que la cosa no acabava ahí, sino que començava. Començava un camí amb ell que, per sort no serà com el de “La Carretera” de Cormac McCarthy perquè no se si passariem de la primera corba en una situació com aquella, un camí que no se on ens durà però que pinta bé, molt bé. Perquè tot està per fer i tot és possible.

M’agrada imaginar aquell 11 de Setembre de 2008 a un paritori de Sibèria, no estava allà però aquell dia començàrem a caminar junts.

Si loin de toi…Je te joue

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je te joue…

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je rejoue…

Ce soir je dors pres de toi

dans la meme chambre

sous le meme toit

ce soir je dors reveillé

l’esprit dehors je t’entrevoie..

ce soir je dors près de toi

comme à chaque fois

je ne m’y fais pas…

Si loin de toi mon amour

Si loin de toi X2

ce soir je dors pres de toi

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je te joue…

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je rejoue…

Si loin de toi mon amour

Si loin de toi X2

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je rejoue…

Je te sens je te joue je te mise je te perds

je te veux je m’entete je remise je reperds

je te joue…

De nou: Política i diners (El SCPT)

castell-diners

No vull escriure sobre Jordi Pujol i Carlos Fabra, seria una simplificació excessiva i posar pals a les rodes del procés. El que ha fet Pujol ahir és homologar el futur estat català de CiU amb l’actual País Valencià i donar-nos, al personal independentista, un bany de realitat. Ens ha fet un toc d’atenció sobre la classe de nació que hem de voler, i de la neteja que hi ha pendent de fer.

Vull escriure sobre les balances fiscals: El govern d’Espanya ha fet públic un estudi, dirigit per Angel de la Fuente (un prestigiós economista de dretes que ja va polemitzar sobradament amb Germà Bel, un economista de capçalera de tot el procés independentista del Principat) on es manifesten els fluxos de diners i inversions públiques entre els territoris de l’actual Estat Espanyol. Sistema de Comptes Públics Territorialitzats (SCPT) l’han denominat .

Supose que l’absència a hores d’ara d’articles llargs -com els diu un amic als articles que volen sentar precedent i ser citats després en posts de blocs i referències d’altres articles, d’economistes militants de l’independentisme- es deu a que estan estudiant les dades presentades, però també al debat que ràpidament s’ha obert al Principat sobre la veracitat de les dades presentades: s’està acusant al treball de poc rigorós (per l’expressió #unpocoaojo usada per  l’autor en una altra ocasió i que pretén deslegitimar tot el treball) i de no ser homogeni en la forma de calcular les balances fiscals de 2008 que han servit fins ara d’argument a favor de la independència. Aquest menyspreu pel treball des del Principat contrasta amb l’acceptació del mateix per part del nacionalisme valencià i de les Illes, perquè ens deixa tan mal parats al País Valencià i les Illes que ja ens va bé amb un treball poc rigorós que ens situa en una posició d’extracció colonial (en paraules de Germà Bel) front a Espanya.

“Front a Espanya” és la clau.

Quan l’independentisme esgrimeix el factor econòmic com a argument en favor del trencament amb Espanya, som desqualificats esgrimint “la solidaritat” inter-territorial amb les regions més desfavorides.

Centrem-nos en el País Valencià: nosaltres esperem la solidaritat d’Espanya, i no arriba. Segons les dades de 2005 (que serviren de base per confeccionar les balances fiscals “independentistes” de 2008) i les del SCPT de 2014 som pobres. Som una regió “receptora” de fons de la falsa solidaritat dialèctica de l’anti-independentisme. El PIB del País valencià està per sota de la mitjana estatal (i va baixant), i en canvi aportem fons a Espanya, a les regions d’Espanya més riques que nosaltres. No Parlem solament del flux de diners, sinó dels impostos que se’n van a Espanya, comparats amb els diners que arriben a la hisenda valenciana en forma de préstecs (que hem de tornar) i del ja tristament famós FLA (fons de liquiditat autonòmica) i que està servint per pagar subministraments farmacèutics, ajudes al col·lectiu de la dependència i als centres educatius valencians. Hem de parlar també d’infraestructures i de la deslleialtat d’Espanya quan aposta pel Corredor Ferroviari Central en perjudici del Corredor Mediterrani, de l’AVE a Galicia i de la gratuïtat de les autopistes de Madrid.

Quan el líder de Compromís publica al Levante un article (amb nombrosos errors lèxics i ortogràfics, ho havia de dir) denunciant, si més no, la mateixa cosa que acabe de fer jo i el seu corol·lari és “cal reclamar els nostres drets i defensar, amb la llei a la mà, els nostres interessos estratègics”, argumentant que el PP valencià “està submís a Madrid, sense cap espenta per exercitar una mínima reivindicació, de dir prou.” no puc evitar  la sensació que anem a canviar una gestió de l’autonomia per una altra, amb companyies com la del PSPV de Ximo Puig que va registrar l’entrada al  Congrés (d’Espanya) d’una proposició no de llei amb les reivindicacions peticions de l’empresariat valencià de millora de les infraestructures. No deixa de ser irònic que un partit de classe treballadora es constituesca en defensor de la classe empresarial.

Quan se’ns acusa als partidaris de l’independentisme exprés de simplistes no deixe de preguntar-me què té de bo complicar-se en la gestió d’una comunitat autònoma (i açò val per al Principat i per al País Valencià) ofegada per Espanya en lloc de treballar per augmentar la base social, econòmica i política de l’independentisme.

Ning? ha dit que ser? f?cil, per? no ser? impossible

Des de fa un temps l’aspecte econòmic ha pres força entre els arguments a favor (i en contra) de la independència de Catalunya. Hi podem trobar als economistes d’un i l’altre bàndol amb dades a la mà, o al paper, explicant si Catalunya és espoliada o no. També trobem aprenents de bruixot, demagogs, com el president d’Extremadura que pretén fer creure a tothom que les balances fiscals, i el sistema de finançament autonòmic espanyol en general, està malament perquè… Catalunya rep massa i Extremadura massa poc!

Tanmateix Elisenda Paluzie, en una entrevista a Vilaweb el 7-2-14, ja deixa caure la mena de resposta que mereixen aquesta classe d’arguments: “Centrem-nos (el cos independentista) en com administrarem la hisenda de l’estat propi i deixem de fer càlculs per saber si estem infra-finançats i ens calen ajustos com els Fons de Compensació Autonòmics o préstecs tous que ens re-equilibren amb Espanya. Treballem per a nosaltres, pensem què farem per la nostra nació.”

Parlem doncs de quines mesures econòmiques podria enllestir un futur estat català independent, com afrontaria una conjuntura de crisi, d’eixida de la crisi si voleu, des de la perspectiva de la independència, suposant una autonomia total a nivell econòmic i polític d’Espanya.

Corre per Internet un fragment d’una entrevista que Jordi Évole va fer al President Artur Mas, on, entre d’altres coses, parlen del model econòmic del futur estat català que Convergència i Unió té en ment. Ací una breu transcripció:

Jordi Évole –M’agrada que vaja dibuixant com serà el nou Estat Català. […] Per exemple, en eixe nou estat: Llevaran els peatges de les autopistes?

Artur Mas –No, per que si no es paguen les autopistes amb peatges s’han de pagar amb impostos.

JE –Les persones jubilades tornaran a tindre les medecines gratuïtes?

AM –No

JE –Derogaran la reforma laboral i les persones acomiadades tornaran a cobrar 45 dies per any treballat?

AM –No, encara que faríem una norma laboral molt distinta de la que s’ha fet a Espanya.

JE –Els catalans ens tornarem a jubilar als 65 anys?

AM –Crec que tampoc seria així. L’edat de la jubilació haurà d’anar allargant-se perquè vivim més anys.

De l’entrevista es deriva una mena de “full de ruta” econòmic del primer període de la Catalunya independent no molt distint del que Espanya ens imposa actualment. Com si no hi havera altres alternatives. No? Mirem el món, obrim el focus. Observant la política econòmica de tres economies molt distintes podríem parlar-ne sobre la sobirania nacional en termes econòmics:

A Grècia és un paradigma l’actuació “de manual” de la “Troika” (una reunió de persones expertes representants del Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea) en un país on, a canvi de recursos en forma de transferències per poder fer front als seus compromisos exigeix una sèrie de mesures econòmiques, encaminades obtindre una situació d’equilibri financer autònom, com la reducció de la despesa pública (retallades de serveis públics) i l’augment dels ingressos via increment d’impostos.

Entre d’altres mesures exigides per la “Troika”, a Grècia podríem destacar aquestes: Disminució dels salaris i del 30% de la paga de Nadal dels funcionaris públics, incrementar l’edat de jubilació de 61 a 63 anys, incrementar la rendibilitat dels bons fins al 6%, privatitzacions, passar 30.000 funcionaris a la reserva, reducció d’un 40% de la pensió de les persones jubilades de menys de 55 anys, pujar l’impost de l’IBI de 0,50€ a 16€/m2, rebaixar el mínim exempt de 8.000€ a 5.000€ en IRPF.

Si ens fixem en algunes d’elles, i comparant-les amb el nostre país, era molt més favorable  la seua situació de partida a la qual li s’apliquen les mesures (edat de jubilació, mínim exempt en l’Impost de la Renda, preu per m2 de l’IBI,…) que la nostra. I és que Grècia disfrutava d’una situació econòmico-social privilegiada en comparació amb altres economies de la zona Euro. Tanmateix les protestes en contra de les mesures restrictives allà van ser sonades i amb gran repercussió en els mitjans de comunicació. La protesta venia donada per què no es volia deixar impune un desmantellament de l’estat del benestar, un retrocés en avantatges socials i econòmics de les classes populars (heu llegit alguna mesura contra les grans fortunes, contra les grans empreses nacionals gregues o multinacionals allà instal·lades?) sense alçar la veu contra les imposicions de la “Troika”. Al final, però, el preu que va haver de pagar Grècia per seguir en el sistema econòmic-social de la Unió Europea va ser a compte de persones jubilades, funcionaris, estudiants, treballadors i treballadores.

Buscant en una altra part de món trobem Sudàfrica, Nelson Mandela, després de 30 anys de presó es va decidir per mantindre el país en un sistema econòmic de lliure mercat amb un seguiment a la teoria keynesiana: va controlar la despesa pública per a que el Deute Públic disminuira a poc a poc (una de les exigències actuals de la “Troika” a les economies a rescatar) i es fomentava una política proteccionista al respecte de la producció industrial, fomentant que els grups productius estigueren en mans de gent negra. Es permetia la inversió estrangera de multinacionals, sempre que es mantinguera una participació pública del govern de Sudàfrica o de grups d’inversors negres. Mandela i el seu ministre d’economia Trevor Manuel (qui va estar en el càrrec de 1996 a 2009) tenien com a principals objectius per a l’economia del seu país el creixement, l’ocupació i l’estratègia redistributiva. Els resultats donaren un creixement moderat, una elevada taxa d’atur (25%, com la nostra en l’actualitat), poc d’efecte en la redistribució de la riquesa, unes taxes d’estalvi baixes i un elevat endeutament de la ciutadania. Vist amb els ulls de la nostra actualitat una situació no massa brillant, però els límits de l’economia capitalista que es va imposar Mandela estaven ahí.

Un altre país europeu que va demanar un “rescat” (flux de fons per reequilibrar l’economia) va ser Irlanda, però tot just ara (novembre 2013) ha renunciat a continuar rebent la línia de crèdit preventiva o crèdit de seguretat i així poder deslligar-se de les exigències de la “Troika”. Entre d’altres coses perquè Irlanda ha anat vesquent com les mesures imposades a la seua economia han tingut un efecte prou desastrós en el creixement econòmic i han fet revisar en diverses ocasions els objectius de creixement. El seu govern ha decidit arriscar-se i, fent un exercici de sobirania nacional, apostar per un creixement estabilitzat comptant sols en allò estrictament necessari amb Europa (no descarta haver de demanar una nova ajuda si ho necessita) tot per deixar “respirar” la seua ciutadania i no aplicar les receptes de llibre que no sempre compten amb les realitats socials de la població sobre les que s’imposen.

No puc estar d’acord amb la gent que postula que la independència ens donarà més diners de manera automàtica i que això revertirà, també de manera automàtica, en la millora del benestar de les classes populars. Els primers moments del nou estat, des del punt de vista econòmic, van a ser d’incertidumbre i problemàtics, no estem a un país ric i sobrer i l’economia de mercat en la que està instal·lada la nostra nació ens va a deixar poc de marge per actuar.

A les nostres mans està decidir quina classe política ens portarà endavant durant aquest període d’emancipació i transició cap a l’Estat Propi: una que es sotmeta als dictats de la “Troika” com el polítics grecs o una amb suficient orgull nacional i atreviment de fer com Irlanda i avant posar la independència nacional a les retallades econòmiques i socials.

 

Article publicat a la revista LLUITA, del PSAN, número 293

 

De balances fiscals, finan?ament i espoli

“Estic en això dels diners per la política” (Anònim).

 

Normalment les motivacions que porten a una persona a dedicar-se a la política, en el sentit de servei públic, i d’intentar millorar les condicions de vida de la resta de persones, són socials i assistencials: (aconseguir) millor educació, millor sanitat, millor qualitat de vida per a la gent gran, etc. Però al darrere de tot això sempre hi ha els diners. Fins i tot darrere la nació. Sobretot darrere la nació. És fonamental el finançament per poder sostindre la classe de societat que volem. Ara tot açò, el món independentista, el nacionalista i el victimisme dels governs en fallida com el de la Generalitat Valenciana, ens ho han posat en primer pla en parlar del finançament autonòmic i les balances fiscals.

 

LES BALANCES FISCALS, LA INFORMACIÓ ÉS PODER.

L’any 2008, i amb dades de 2005, dins la dinàmica negociadora del govern de Madrid amb partits nacionalistes catalans, es publicaren les balances fiscals de l’Estat Espanyol amb les comunitats autònomes.

El model del que hom parla genèricament com a “balances fiscals” és el de flux monetari ajustat que comptabilitza com a ingressos els impostos recaptats a un territori, així com els ingressos no recaptats pel territori però que es generarien en ell. I com a despeses, les imputades al territori on es realitzen.

Però en eixe moment es publicaren les dades segons dues metodologies i amb diversos sistemes d’ajust. En total sis resultats, vuit si comptem els models sense ajustar.

Quan es parla de “balances fiscals” es parla d’un dels models, però no hem de perdre de vista, sobretot de cara a la imminent publicació de les balances fiscals actualitzades segons intencions del govern de Rajoy, que hi havia d’altres i que no afloraven resultats homogenis. Quan ens presenten les noves balances fiscals no esperem la transparència de rebre les dades de tots els models, ens abocaran com a vàlides les que els convinga. Caldrà bussejar a les dades per traure un model homogeni al que hem popularitzat per obtindre resultats comparables.

 

Les balances fiscals d’un territori amb l’Estat poden presentar tres situacions: equilibri, dèficit i superàvit fiscal. Les despeses imputades a un territori, vénen donades per les despeses que el mateix territori realitza amb la recaptació directa d’alguns dels impostos i per les inversions recollides al seu propi Pressupost i als Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que arriben al territori per les transferències de l’estat segons el model de finançament. Ací és on l’Estat té la clau, fent més o menys transferències segons el model de finançament autonòmic en vigor.

 

El resultat de les balances fiscals suposades per a 2012 (en base a les dades de 2005 facilitades en 2008) ens donen uns resultats de (en milions d’euros)

País Valencià -6.500 / Principat -16.500 / Illes Balears -3.800

 

Ens trobem, sovint, quan parlem de balances fiscals i de models de finançament autonòmic (que és la part de la balança fiscal que regula el gros de la inversió al territori) amb personatges que parlen de solidaritat inter-territorial. I que els criteris independentistes que mesclen diners, pàtria i reivindicació no són acceptables com si ells no parlaren de la seua pàtria per explicar-nos amb qui hem de ser solidaris. Però els criteris de l’independentisme econòmic poden ser molt asèptics. Uns exemples: La (falta de) correlació entre la població, l’aportació al PIB de l’Estat Espanyol o els impostos que paguem i la inversió de l’Estat a casa nostra. La teniu al quadre adjunt. Hi veieu cap sentit? En funció de què ens fan les inversions? En concepte d’almoina? Allò que els sobra després d’haver repartit els diners (els nostres també) en la resta de l’Estat?

 

Perquè no oblidem que els diners que reparteixen són els nostres. Els recapten, se’ls enduen  i fan un repartiment. Igual té quanta població som, com de bé, o malment, va l’economia al nostre territori, quants d’eixos impostos han estat recaptats ací… el criteri és traure d’ací per posar allà.

 

 

Principat

País Valencià

Illes

Població

16 %

11 %

2,4 %

Riquesa (PIB)

20 %

10 %

1,6 %

Impostos a pagar

24 %

13 %

4, 25 %

Despesa pública

10 %

5 %

1 %

 

 

L’ESPOLI

La informació numèrica, econòmica, que hem estat treballant des d’aquell 2008 ens diu que la situació no ha canviat gaire. Per exemple, recordem que una part important del dèficit en la balança fiscal ve donada per (la falta de) les inversions de l’Estat al nostre territori. Doncs bé, segons els PGE de 2012, 2013 i 2014 la inversió al Principat va caure un 33% en 2013 i un 25% en 2014. Al País Valencià un  35% en 2013 i un 8,42% en 2014. Un 45% per a les Illes en 2013. Quan l’import total dels pressupostos de 2013 eren “sols” un 15% menors. És a dir, la rebaixa d’un 15% en els PGE de 2013 suposa una baixada d’inversions del 33%, 35% i 45% per als nostres territoris. Poca igualtat en la redistribució de les inversions… Perquè, és clar, altres regions (Cantàbria, Castella Lleó, Múrcia,…) van veure augmentades les inversions.

 

 

I si cada vegada tenim menys inversió, si cada vegada el saldo negatiu es repeteix, any rere any, ja podríem parlar d’espoli: d’una extracció econòmica que desposseeix econòmicament la nostra econonomia i la fa fluir cap a Espanya mentre a casa nostra es queden coses per atendre. Per exemple, no és casualitat (i emprem dades publicades per la fundació BBVA) que observant la despesa mitjana per habitant i any en el període 2000-2008, els nostres territoris estan per baix en despesa en educació i sanitat. La falta de recursos ha impulsat a retallar despeses, no per la crisi actual, sinó per l’espoli econòmic que ha patit la nostra nació.

 

¿I les despeses irrenunciables (matís a tindre en compte perquè no serà igual el criteri d’un govern que el d’un altre; almenys no és el mateix el nostre criteri que el dels governs que tenim) que un govern autonòmic ha de fer en aquestos camps (assistència, educació i sanitat) amb els recursos que els arriben, com es finança? Doncs amb deute públic. Endeutant-se, si es pot, per poder pagar tot allò que es deu.

De manera que la correlació entre deute públic i espoli fiscal és clara: al cap de la llista dels territoris més endeutats estan les comunitats autònomes que formen part dels Països Catalans. Si volem uns serveis ens els hem de pagar demanant diners -i pagant-los a preu d’or- perquè els nostres diners estan a Madrid, camí d’altres territoris que exigeixen solidaritat.

 

Dos breus apunts per acabar: la situació al País Valencià clama al cel. Som una de les comunitats autònomes que, junt al Principat i les Illes, hauria de figurar en la part “receptora” del repartiment fiscal que fa el govern d’Espanya,

-si s’empraren criteris de població o d’aportació al PIB estatal- i no “pagadora”. Però es que si anem a la situació de riquesa relativa, de la posició del País Valencià en relació amb la resta de territoris de l’Estat Espanyol, nosaltres som pobres! Estem empobrint-nos contínuament, deixant que els diners passen a Espanya i la nostra economia, el nostre PIB, disminuesca any rere any, situant-se, fa temps, per baix de la mitjana estatal. Si la solidaritat fora un criteri, i no una excusa per a l’espoli, el País Valencià rebria diners, no els pagaria. Contínuament.

 

I pel que fa a les inversions realitzades als nostres territoris, caldria aturar-se un poc més a valorar això. Segons el criteri de càlcul de les balances fiscals, s’ha de comptar com a ingrés una despesa pública realitzada pel govern d’Espanya al nostre territori. Però hauria de valorar-se al servei de qui està feta eixa despesa pública. El tram d’una estructura radial de carreteres i comunicacions ferroviàries que uneixen Madrid amb altres territoris, el que passa per casa nostra no beneficia especialment els Països Catalans, ni en flux de passatgers que les empren ni en mercaderies. Sols accentua una estructura de comunicacions de concepció espanyola de tot el territori i en beneficia a Espanya.

I no parlem de tot allò que deixem perdre si els diners s’empren en una autovia que va de València a Madrid, en lloc d’anar a una infraestructura com el Corredor Mediterrani que vertebraria els Països Catalans i facilitaria el flux comercial amb la resta d’Europa.

 Publicat a la revista Lluita num 290

 

Les responsabilitats i les causes del problema

La passada setmana (01/12/13) el diari El País va publicar un article a doble pàgina amb l’eloqüent títol “La separación tienta a la izquierda” on va anar desgranant, a mode d’exemple, com l’homogènia composició social de Clydebank, una localitat històricament proletària de la perifèria de Glasgow, corria el perill de decantar-se pel “Sí” a la independència d’Escòcia en el previst referèndum de setembre de l’any que ve: “gente que ha perdido el bienestar de tiempos pasados y que ahora puede verse tentada a apoyar la aventura de la independencia para intentar encontrar un camino mejor” Un pecat poc menys que mortal, això de buscar la millora per la independencia. Millor anar ofegant-se poc a poc en la decadència unionista.

L’article continua el seu començament comentant l’estratègia de Salmond (Alex Salmond, lider del SNP i ministre principal escoces) explicant que, entenent que l’argument econòmic és la clau del referèndum, aquest ha concentrat el discurs fent promeses electoralistes i centrant-se en fent veure al poble escocès que la independència és una oportunitat de millora econòmica.

És inevitable lligar aquestes reflexions amb un article publicat el dia 4/12/13 al diari Levante-EMV (“La mitad de la deuda de la Generalitat Valenciana ya está en manos del Estado”) on es comenta l’informe del departament del ministeri d’hisenda espanyol on es detallen les transferències de fons des del ministeri a les comunitats autònomes i on es qualifica de “comunitat intervinguda de facto” al País Valencià per l’ingent quantitat de fons que han arribat: 21.526 milions d’euros des de 2012 a data de hui. Pràcticament un 25% del total. A l’article es comenta que si no fora per aquesta “injecció” de fons la quebra de la comunitat autònoma havera estat ja una realitat.

 

Però la millor part és l’anàlisi que en fa l’espanyol catedràtic de computació Gregorio Martín on després d’afirmar que “la Generalitat no garantiça als valencians els serveis en igualtat que a la resta d’espanyols” afirma, es pregunta més bé, “¿Si al final la Conselleria [d’Hisenda] depèn del ministeri, per a què necessitem intermediaris improductius [l’autonomia]?” però no abans d’apuntillar que “[tot això] al marge de responsabilitats o de les causes del problema”.

I ahí precisament està la cosa: La independència pot ser la sol·lució si no s’evita conèixer i valorar les responsabilitats i les causes del problema: L’infrafinançament continuat del País Valencià, l’espoli fiscal, el robatori amb característiques d’estacions colonials com s’ha comentant en altres ocasions.

Per això, pot ser, Salmond té tan clar que un dels factors a favor de l’ independentisme és l’economia i per això, pot ser, l’ independentisme és necessari al País Valencià també: ni que siga per no deixar de recordar “les responsabilitats i les causes del problema”.

Canal9 i jo

¿Què feia jo dissabte de vesprada a València, tota l’estona a sota d’una senyera amb blau que portava un xicot darrere de mi, en una manifestació a favor de la RTVV?

De vegades, per a prendre decisions, tendisc a disseccionar les motivacions, fent un balanç de pros i contres; digueu-me malalt de la comptabilitat però ja fa temps que les equacions d’eixe tipus les resolc mentalment amb rapidesa i, no és cap mèrit, la resta de la humanitat fa igual, n’estic segur.

Un exemple, anar a la manifestació aquella em suposava:

+Defensar més de mil treballadors i treballadores que havien perdut el seu lloc de treball per una decisió injusta, molts d’ells víctimes d’una validació política d’afecció al règim -no superada- i d’altres, eliminats de la plantilla per poder deixar gent dòcil a l’empresa.

+Reforçar una mostra de protesta, una manifestació, de la que s’abusa darrerament, i de la utilitat de la qual molta gent comença a dubtar i ja comença a ser-ne absent. Eixir al carrer, fer visible la protesta, fa inevitable que els mitjans de comunicació parlen d’un problema, és fonamental en qualsevol reivindicació. I en aquestos casos sumar una persona més hi compta.

+Demanar un canvi en la RTVV. La que hi havia fins ara (exceptuant el període de comuna llibertària en què es va convertir durant quasi dos dies de novembre la programació de la ràdio i televisió valencianes) no era la que m’agradava. No m’agradava gens. No cal entrar en detalls: excés de folklore, religió, censura, manipulació, invisibilització de part de la cultura valenciana (la que es fa en català), de l’oposició política,… I estava segur que als carrers de València, eixe dia, es demanaria eixe canvi. No vaig tardar en trobar el segment del riu de gent que demanava una RTVV pública, de qualitat, en valencià i independent.

+Defensar un model de país, de nació, que necessita una televisió i ràdio pròpies, en la llengua pròpia que, si desapareix, ens deixa sense un mitjà vertebrador i diferenciador d’una societat distinta de l’espanyola. No perd el mateix aquella persona de Madrid que deixarà de veure TeleMadrid que nosaltres si deixem perdre RTVV, IB3 o TV3. Per això també estava segur que hi trobaria banderes estelades a la manifestació del dissabte.

+Fer una cura d’humilitat en aquell puntet que tinc d’autosufient i resabut de qui pensa que té la raó, que la majoria del poble està equivocat i que el camí clar és el que jo seguisc. Ser poble, no tindre vergonya d’estar amb altra gent, compartir eixa manifestació amb molta altra gent que no conec “de sempre”, amb qui no he coincidit en altres mobilitzacions i amb qui amb tota seguretat no tornaré a coincidir. Reconèixer que, de vegades, hi ha més motius que els estrictament “certs i indiscutibles”, que hi ha matisos i que si part del preu a pagar és anar junt a una bandera que no és la meua… això ho pague jo!

(Foto Levante-EMV 10-11-2013) 

La Via B?ltica: Jo no vull un pa?s com Litu?nia.

No se si heu llegit l’article “Lituania, una historia de éxito (según las estadísticas)”  publicat el dia 4/8/13 al suplement “Negocios” del diari El País (un dels millors suplements d’economia que es publiquen setmanalment a l’estat i, que per motius de feina he de llegir [fi de la justificació]) on parlava de la situació actual de Lituània.

 L’article, molt complet, ens ve a advertir de l’agreujament de les diferències socioeconòmiques que la crisi, i sobretot la manera d’encarar-la, estan produint al país bàltic, independitzat de la URSS oficialment el 1991, junt a Letònia i Estònia. Encara que un any abans, l’ 11 de març de 1990 va fer la seua DUI proclamant la Llei de Re-Establiment de l’Estat de Lituània.

 Les dades que podem trobar a l’article ens parlen de les mesures macroeconòmiques que ha dut a terme el govern de Lituània amb la “indispensable” col·laboració del FMI: baixada de sous públics i pensions d’un 30%, augment d’impostos, retallades en el sector públic (ensenyament i sanitat) i reducció fins al 25% del salari mínim interprofessional.

 “Les retallades han funcionat” diu l’article “almenys segons l’estadística”. I ens fan una ensabonada també macroeconòmica: augment del PIB del 3% (havia arribat a caure un 15% amb la crisi), descens de l’atur (ha passat del 25% al 13%) i els comptes públics “més o menys” sanejats.

 Però l’altra cara de la recuperació estadística de Lituània és el cost social. Les històries humanes de sofriment que hi ha darrere aquestos ajustos imposats pel FMI a un país tou i feble que aspira a entrar al club de la moneda única de l’euro en 2015. A la mateixa capital el periodista recull detalls: xabolisme estès darrere el mateix Palau de Congressos de Vílnius on hi ha les vivendes sense llum ni aigua, carrers sense asfaltar, edificis d’oficines inacabats per la fallida de les empreses constructores i la incapacitat de la banca que les finançava i que se les ha adjudicat d’acabar-les, el fem acumulant-se per zones on els serveis urbans de neteja no arriben…

 El drama humà  de l’article vol ser com una fotografia de la majoria de famílies que abans eren classe mitjana: la mare funcionària, professora, ha vist rebaixat el sou, el pare està a l’atur, els dos fills d’una vintena d’anys han acabat els estudis superiors i es preparen per a emigrar  a un altre país. Segons les dades de l’article, al voltant de 300.000 persones (d’una població de 3.600.000 hab.) ha fugit del país “les persones més preparades i més intel·ligents”  segons diu que reconeix el ministre de finances, des de que va començar la crisi. “Aquestes persones no apareixen a les estadístiques de l’atur, això fa que l’ajust siga més presentable.” Ens aclara una font de Brussel·les que s’escuda en l’anonimat.

 Les mesures econòmiques contra la crisi haveren pogut estar unes altres, en un país independent i amb una moneda “no euro” s’havera pogut optar per la devaluació, però, com comenta Paul Krugman al seu assaig “¡Acabeu ja amb aquesta crisi!” Lituània, estranyament, no va voler. L’explicació es troba en que les autoritats econòmiques lituanes ho van voler així “per agradar a Brussel·les i Berlín” diu el periodista, i aplanar el camí cap a l’entrada a l’euro (si Lituània tinguera l’euro com a moneda aquesta devaluació no seria possible, i al no aplicar-la el missatge que estan donant a “Europa” és que estan preparats per a patir si cal com si tingueren l’euro a casa).

 Políticament el partit conservador que va dur a terme les reformes va caure, i va ser democràticament escollit un nou govern, format per un govern socialdemòcrata en coalició amb altres forces que… no ha canviat un pèl la política econòmica.

 La cadena Bàltica per la llibertat i Lituània ens han de servir d’exemple: Per a la Via Catalana i per a la Declaració Unilateral d’Independència. Però també hem d’aprendre dels seus errors, i en una nació independent hauríem de pensar menys que Lituània en agradar a la UE i més en les persones i la societat. L’endemà de la nostra declaració d’independència han d’estar previstes mesures econòmiques per continuar  la lluita contra la crisi, però no a qualsevol preu social. 

El mapa de l’oratge de TV3.

Ens hem de felicitar per l’acord a què han arribat els governs català i valencià a propòsit de la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal9 als territoris respectius. I hauríem de felicitar també ACPV per la prudència en l’exigència del restabliment de les emissions de TV3 al País Valencià en acompliment de la resolució al seu (nostre) favor del recurs que va fallar el Tribunal Suprem Espanyol, facilitant així la negociació entre les administracions.
 

Tanmateix, des del principi, tot té un regust amarg.

Som un territori amb una continuïtat cultural i lingüística trencada per fronteres administratives i polítiques, una divisió fomentada des de la dreta del País Valencià i assumida còmodament com a vàlida des de l’autonomisme del Principat de Catalunya. En aquest territori un dels eixos vertebradors podria haver estat la televisió, però no ho ha estat, precisament pel seu contingut. L’única expressió de catalanisme reunificador que recorde (del temps que podia veure la TV3) és el mapa de l’oratge. Ni TV3 ni cap de les “estructures d’estat” de les quals parla ara la coalició que governa la Comunitat Autònoma de Catalunya ha tingut mai present el País Valencià i menys encara els Països Catalans; vegeu si voleu el darrer episodi de l’Assemblea “Nacional” de Catalunya vs Mallorca.

Haver de conformar-se amb veure TV3-internacional al País Valencià amb una antena parabòlica, com si fórem immigrants no integrats que enyoren la terra ancestral, tenia un to excessiu de patetisme, a més de donar per justificats els arguments dels anticatalanistes que sostenen que els catalanistes del País Valencià hem d’anar-nos-en a Catalunya. No perdoneu, estem a casa i el nostre independentisme reivindicatiu és legítim.

Ara TV3 es podrà veure “amb normalitat” (caldrà veure com queda l’afany per censurar expressions com “País Valencià” i el respecte als trets d’identitat, però ja s’ho faran), cessarà l’assetjament a Acció Cultural per part del govern valencià, i així, els esforços reclamant la llibertat d’expressió i recaptant fons per pagar unes multes injustes (i ara desestimades) els podrem dedicar a les nostres reivindicacions polítiques.

El restabliment de les emissions de TV3 al País Valencià pot ser el principi del canvi de les reivindicacions nacionalistes: “Per un finançament just” és un bon principi.

Els qui busquen la secessi? no saben el que fan perqu? no saben el que desfan

Dimecres 13 de març, la premsa econòmica espanyola llença un article (un altre) d’una suposada experta en economia per advertir-nos que independentisme és l’abisme.

Virgina Semur, en el seu article “La cuestión catalana al borde del precipicio” (Compte amb el títol, no valen subtileses) ens dóna pistes del que ens costaria la separació d’Espanya, la llista no és llarga, és una retafila de pèrdues com ara:
 

-Economies d’escala dels serveis comuns que l’Estat Espanyol sufraga.

-Ajudes i acords bilaterals que Espanya ja té signats per ser UE.

-Gran merma del comerç interior i exterior (no li diu boicot però tampoc cal, ho entenem)

-Desviacions d’inversions estrangeres per l’efecte frontera.

I, finalment,

-Els bancs catalans no podrien accedir a les línies de liquidesa i redescompte del sistema europeu de bancs centrals i del BCE. Haurien de transformar-se en bancs estrangers, espanyols, per mantindre l’accés al sistema financer internacional.

Resulta simptomàtic que quan parlen de nosaltres i d’Espanya ja parlen de nacionalitats diferents, i supose que el “lapsus linguae” es dóna en l’estar parlant de temes financers, econòmics i fiscals que dominen i mesclar-los amb l’independentisme que ni dominen ni coneixen. I és aleshores quan ens mostren la seua visió sincera: nosaltres i Espanya. Fins al punt de catalogar com estrangera la nacionalitat espanyola que els bancs catalans, en un procés de transició a la independència, haurien de tindre per assegurar el crèdit en els primers estadis de la construcció del nou estat.

 Una altra perla del mateix article, quan parla del “cost” que tindria aconseguir una Hisenda pròpia “… aunque para tal fin se tenga que renunciar a todas las ventajas que pueden ofrecer los servicios centrales de dicho organismo (la Hisenda espanyola) en materia de información y control con relación a los grandes contribuyentes localizados fuera de Cataluña, lo que iría en claro decremento del futuro Estado propio”. És a dir que si els cervellets unionistes ja escriuen en eixos termes, no cal esperar massa col·laboració d’Espanya quan el procés estiga, vertaderament, en marxa.

 “Els qui busquen la secessió no saben el que fan perquè no saben el que desfan” és el corol·lari de l’article de Virginia, pres d’un llibre d’un altre visionari unionista del Instituto de Estudios Económicos. Ens volen vendre que els podem desestabilitzar el sistema i amb això sembla que volen remoure consciències catalanes de caire solidari i soliviantar classes desfavorides a Espanya. Però es que al costat mateix de l’article de Virginia, n’hi ha un altre sobre el desastre actual del sistema de pensions espanyol. Espanya, tota sola, és la que camina cap a l’abisme i nosaltres, el millor que podem fer és caminar cap a la separació.  

L’ independentisme, al Pa?s Valenci?, no ?s ximple.

La mentida que diu que l’ independentisme al País Valencià és nodrit per persones catalanes que, a mode de suplantadors de cosos i consciències, s’han instal·lat entre nosaltres no és nova, i el “foc amic” en tot conflicte, tampoc.

 Les darreres declaracions, que pràcticament han coincidit en el temps, de dos “popes” del catalanisme (Ferran Torrent en febrer i Carod Rovira en desembre) han convertit en munició de “foc amic” la mentida aquella i han començat a disparar  contra part de l’ independentisme del País Valencià.

 No és correcte identificar tot l’ independentisme que hi ha al País Valencià amb Esquerra Republicana però pel fet que, fins al present, sols existisca aquesta candidatura independentista a les Corts en les darreres convocatòries electorals fa comprensible aquesta identificació. Tanmateix no estan sols.

 A risc de simplificar, diria que a l’ independentisme hi ha: Esquerra Republicana, una part de l’Esquerra Independentista (EI) que no està còmoda en processos electorals i que el seu àmbit d’actuació és un altre (casals populars, organitzacions reivindicatives sectorials, etc); hi ha també una altra part de l’EI que confia en formes organitzatives compromeses ideològicament però no a nivell d’organització i es troben còmodes en assemblees, agrupacions, plataformes reivindicatives, etc. I una tercera part de l’EI i gent no vincul·lada actualment a les anteriors, però que hi simpatitzen o que hi han militat i que, a hores d’ara, estan treballant al voltant del projecte de Solidaritat per la Independència al País Valencià, una coalició electoral independentista. Centrar les crítiques en ERPV és ser miop, miop de no veure la realitat política.

 És evident que al País Valencià tenim una realitat social bastant distinta de la del Principat, per això les estratègies electorals han de ser distintes, o no. La CUP sembla que vol repetir l’esquema del Principat i consolidar el treball de base: crear col·lectius locals i llistes municipals, sense presentar una llista  autonòmica. La resta de l’ independentisme, a més d’ERPV, podem voler buscar fórmules electorals per presentar-nos a les eleccions, és una aspiració legítima -i natural- diria jo.

 No intuir els moviments d’organitzacions polítiques va fer que “l’altre independentisme” fera el salt al Parlament del Principat: Solidaritat en 2010 i la CUP en 2012, agafant per sorpresa molts dels analistes de la realitat política.

 Es pot discrepar de la tàctica republicana, per exemple amb les llistes municipals. Seria interessant un estudi de l’evolució del vot a la candidatura a Corts en localitats on les llistes independentistes s’han diluït entre d’altres més properes a la gent o amb un missatge més “a la moda”. Però coincidisc en l’estratègia de la presència continuada en conteses electorals d’una llista independentista, reconec el seu valor perquè pense que els vots independentistes no tenen per què quedar-se orfes. Em va alegrar llegir el twitter del president, Agustí Cerdà i de la Secretària General, Núria Arnau, d’ERPV (termòmetre emocional i visceral perfectament vàlid) en resposta a les declaracions que comentava més amunt, em van fer pensar que la voluntat de presentar-se continua, si bé la seua tàctica municipalista convida a pensar en el poc interès en potenciar una llista autonòmica.

  El cas és que, pot ser, depèn més de nosaltres mateixa, del nostre treball i dedicació, que de tàctiques i estratègies d’altres, assegurar la presència de l’ independentisme a les properes eleccions al País Valencià 

L’her?ncia del PSAN: Som garantia d’independ?ncia!

Aquest estiu la meua germana em va regalar el llibre de Roger Bruch i en llegir-lo em vaig trobar un poc estrany. En una primera interpretació l’autor donava per mort el PSAN i en feia inventari de l’herència. Era com apersonar el partit i repartir-se els bens: aquest ara està a l’MDT, a l’ANC, a l’Esquerra Independentista, aquestos altres estan a ERC, el matrimoni (Catalunya Lliure) no li va anar bé, els xiquets (Maulets) per a què parlar-ne,… Total un quadre fatal on sols quedava salvar els mobles parlant de la coherència ideològica, fer un reconeixement a les aportacions ideològiques a l’independentisme i resquiescat in pace.

Doncs no em va agradar, aclarim: les bones intencions de l’autor, el treball d’investigació, el rigor del treball,… jo sobre això no dic res. Em sembla bé. Però coi! Que estem vius! Que el PSAN forma part de la coalició de Solidaritat per la Independència i estem participant de la vida política activa, a les institucions del Principat a través de SI, al País Valencià amb actes culturals i polítics i ara estem en la campanya electoral de les eleccions de demà 25N.

Ignorar l’adversari pot ser una tàctica, equivocada al meu parer, però hem d’assumir que en el joc polític hi ha gent que pensa que tot val. Us deixe un link a un post de Josep Guia que parla de la Núria que està en campanya… tots dos del PSAN, versió 2013, encara en vigor!

 

La candidata més estimada