El principi de tot plegat (I)
Aquest estiu m’he dedicat a veure com el cinema ha reflexat el principi de tot el desastre social, econòmic i financer que estem patint. El final el tinc clar: La imatge del nostre present està dominada per una mina a cel obert que no fa més que aprofundir en les polítiques d’austeritat i desmantellament de l’estat del benestar que ens duu directament a un forat negre de sacrifici i patiment que no porta enlloc. Caldrà, al meu parer, que algun dia s’ature aquesta orgia de retallades, mirem cap a dalt i veiem on està la llum, canviem de sentit i comencem a eixir del pou.
Per entendre un poc millor el principi de la maror prenc part d’una comparació pedagògica que fan al web d’una empresa d’assessoria empresarial:
Imagineu que un promotor immobiliari, ha construït un bloc de 10 pisos que han costat 150.000€ cadascun, en total 1.500.000€ i el banc li’ls ha donat tots en un préstec, sense haver de posar diners de la seua butxaca. Les expectatives són vendre cada pis per 200.000€ i espera guanyar 50.000€ per vivenda, en total 500.000€ en un any. No està malament, eh?
El promotor té una xarxa de venedors i immobiliàries amb contactes que estan en negociacions amb gent interessada en la compra dels pisos. Amb temps per davant, ralentitzant les obres si cal, allargant les negociacions, es pot augmentar un poc el preu de venda i superar els 250.000€. Algunes de les persones interessades són familiars, d’altres amistats, persones conegudes, gran part d’elles especuladores que pensen revendre en breu el pis a un preu superior per fer més negoci encara. I això és així per què sembla una veritat immutable que les vivendes no van a deixar de pujar de preu per sempre més, inflant-se com una bombolla de sabó.
Però un dels venedors crida* i us dona una notícia en primícia: la veritat absoluta és que en un breu espai de temps, setmanes, el mercat immobiliari va a caure i els pisos no es podran vendre ni per 50.000€.
Hi ha un problema! Si això és cert aconseguirà un màxim de 500.000€ per tot l’edifici, però el banc en reclamarà 1.500.000€, li embargarà la casa, el xalet, el cotxe,… i encara li deurà diners.
Hi ha dos opcions, no fer res i anar a la ruïna o vendre com siga, baixant el preu dels pisos, inclús fent veure a qui compra que se li fa una generosa rebaixa i anar baixant dels hipotètics 250.000€ fins al preu de cost de 150.000€ o inclús menys, perdent diners però menys dels que perdria si no fera res. Si es fa açò es perdrà la relació familiar, l’amistat, la confiança dels clients, algun dels especuladors s’encabronarà; però el promotor no s’arruïnarà. Tot açò es farà amagant la informació privilegiada de la que disposa i no explicarà a qui compra que el pis aquell en qüestió de setmanes no valdrà res.
Aquest fals dilema moral és el que es planteja a la pel·lícula, fals perquè, des d’un principi, tenim clar què és el que faran els directius de Lehman Brothers (LB). Els pisos de la comparació són les accions de LB i el que estava passant quan baixaven les seues accions era que les estaven malvenent ells mateixos. Els béns sobre els que es sustentava el seu valor estaven deteriorats i això estava a punt de fer-se públic. Abans de perdre-ho tot, “encolomaren” les accions als seus clients, desfent-se ells (els directius i principals accionistes) de les seues.
*Quan a la comparació dic “crida”, el que passa realment és, segons la pel·lícula, que un analista de LB, un “soldat ras”, descobreix que el rerefons de totes les inversions de Lehman estan fonamentades en actius tòxics, hipoteques amb un alt grau d’impagament, i que en qüestió de setmanes tot es descobrirà i el valor de la companyia en borsa es desplomarà: una de les dues eixides és vendre a baix preu i ràpidament totes les accions que siga possible.
A la pel·lícula també es va veient com l’exigència de responsabilitats va pujant, com en una cascada inversa cap a l’alta direcció. El “soldat ras” li ho diu al seu directiu, aquest li ho diu al cap de secció, qui li recorda als seus caps que ja fa setmanes que els ho havia advertit (ja es sabia fa setmanes!), que li ho fan veure al director general, al qual li retrauen que ja fa mesos que tenia els informes de la situació damunt la taula (mesos!), el qual convoca el Consell d’Administració i dóna a conèixer que la informació que coneixien un any enrere s’ha confirmat, el desastre s’ha consumat i que cal eixir ràpidament d’ella. De quina manera? Ja ho sabem.
En malvendre les pròpies accions provocaren ells mateixos la fallida de la companyia, però si penseu que això és actuar malament, espereu, que ara ve una altra pel·lícula. Una pel·lícula que, cronològicament, comença quan acaba aquesta. Qui paga aquest desgavell? Els accionistes i directius de Lehman ho tenien clar: el sector públic, l’estat. La Reserva Federal dels USA entra en joc i és la principal protagonista de The last days of Lehman Brothers