LLegir no és fugir

La següent pel·lícula, amb ínfules de documental dramatitzat, que recomanaria per entendre millor la gestió de la crisi és The last days of Lehman Brothers. Aquesta pel·lícula cronològicament comença on acaba Margin Call:  ha passat una setmana des del cap de setmana de la vertiginosa caiguda del valor en borsa de l’empresa (un 75%) que en Margin Call s’insinuava que s’havia deixat caure en un exercici d’avarícia intel·ligent: els grans accionistes i socis importants de la firma posaren en venda les accions i els actius a baix preu per intentar recuperar el màxim possible abans de la desfeta.

Entra en escena la FED (el Banc Central d’Estats Units) que intenta solventar la situació, més aviat es podria dir que vol fer una “voladura controlada” de la situació. La idea és aprofitar l’ocasió per exemplificar que els mals actes, la mala gestió, tenen conseqüències per als mals gestors. Ara, la manera que el Secretari del Tresor, Henry Paulson, vol solventar la cosa és poc intel·ligent: cita els dirigents de la gran banca d’Estats Units i els comunica que el govern no injectarà diners a Lehman Brothers i que no farà res per evitar la seua fallida. Els proposa crear un fons amb capital privat, de la resta de bancs,  i que aporten ells els diners i salven LB. Creant així un precedent per a possibles futures fallides que es “salvarien” per la intervenció d’aquest gran fons financer privat de solidaritat.

La pel·lícula pren així tres camins:

1. La gran banca dels Estats Units que, reunió rere reunió, es desvincula de la idea i decideix no fer res. Qui sap qui podria ser el següent a caure? Sense l’ajuda que el govern havia donat a Fannie Mae i a Freddie Mac (altres bancs en dificultats salvats amb capital públic) sols uns mesos enrere, podria ser qualsevol. I en aquest cas els diners propis que haurien de destinar al fons de solidaritat entre taurons els vindrien molt bé. Així, les expectatives són tirant a negre.
2. El segon en la llista (Merryl Lynch) veu com el nivell de les aigües puja i li arriba al coll, comença una carrera amb el doble objectiu de vendre una part insignificant del seu negoci a un dels grans, obtenir liquiditat i allunyar-se de la fallida sense haver d’aportar res a aquest fons solidari. El seu final és que el possible soci (Bank of America) se n’adona de la seua debilitat que l’aboca a triar entre la fallida o la venda. I BoA compra, a preu de saldo, l’entitat
3. Lehman Brothers veu amb molts mals ulls la solució del govern i dedica els seus esforços a intentar convèncer el Secretari del Tresor (l’equivalent al nostre ministre d’economia) que deixar en l’aire la firma provocant la fallida crearia un col·lapse econòmic  d’àmbit mundial i efectes devastadors en el sistema financer global. Els seus precs són desatesos i el govern de Bush decideix, una vegada la resta de la banca s’ha inhibit i Merryl Lynch s’ha venut, “donar exemple” deixant caure LB. A continuació, en un exercici d’incoherència, al final de la pel·lícula  aporta el capital necessari per evitar la fallida d’AIG, la major asseguradora financera d’Estats Units.

Els motius que porten el govern dels Estats Units a actuar d’una manera tan estranya estan explicats en un altre film:  The inside Job.

Spoiler: Si no voleu veure The last days… ací teniu la pel·lícula contada escena a escena, pràcticament.