Endeutar-se per aconseguir coses està bé. Una persona, que tinga ganes de pagar els estudis als fills, comprar una casa, canviar-se el cotxe, la moto, fer-se fallera major, pagar un gran convit de la comunió del primogènit, posar-se pits,… en lloc d’estalviar pot empenyar-se.
Si l’expectativa de treball, que genera els ingressos, és bona, l’aventura del crèdit és assumible. Si és incerta caldria demanar el crèdit sols per a alguna de les coses, les imprescindibles: col·legis, hospitals, infraestructures,… (si, posem per cas, en lloc d’una família parlàrem d’una Generalitat Valenciana) i si l’expectativa és incerta i dolentíssima caldria no fer despeses INNECESSÀRIES. Un exemple?
9/12/2011 El govern valencià compra pel “preu simbòlic” d’un euro la totalitat de les participacions de Valmor Sports (i assumeix el deute de 30 M d’€)
I açò ara mateix, eh? en ple ull de l’ huracà de la crisi econòmica, i amb el cinisme de dir el president Fabra, dies després, en el discurs de cap d’any, venien de perdre més de 24.000 vots a les eleccions a Corts Espanyoles: ‘Hem entès el missatge: zero despesa supèrflua i que cada esforç públic es destine a crear llocs de treball, que ens permetrà garantir la salut, l’educació i l’atenció de les persones’ […] ‘es reorganitzarà i es racionalitzarà la prestació dels serveis públics, s’augmentarà la corresponsabilitat en el seu finançament i s’impulsaran mesures d’estalvi dins de l’administració’.
La Generalitat Valenciana està en fallida tècnica (no pot pagar el que deu) i no sols perquè no pot tornar els préstecs als bancs, sinó perquè no pot pagar a les farmàcies (dos dies de vaga en desembre reclamant pagaments atrassats), ni als advocats i advocades del torn d’ofici que presten la justícia gratuïta (sols han cobrat part del 1er trimestre de 2011), ni a les residències de gent gran, ni als beneficiaris de la Llei de Dependència, ni als llibreters els paguen els bonollibres, ni les despeses de funcionament ordinari dels centres educatius, que es veuen forçats a tornar els rebuts de la llum…
Aquesta situació és realment greu i preocupant, però com s’ha arribat fins a eixe punt? En el moment de les vaques grosses quan es requalificaven els camps de tarongers amb PAIs fets a mida pels especuladors es generava una expectativa ingent de diners i això en mans de la comptabilitat creativa de les administracions públiques va derivar en inversions grandiloqüents i megalòmanes: El circuït urbà de València de Fórmula 1, l’Àgora de la Ciutat de les Arts que sols s’usa unes setmanes a l’any, l’America’s Cup… i quan alguns pensàvem que no anàvem bé i ens tapaven la boca amb totes les meravelles que a València teníem, ens recordàvem d’Anselm Turmeda, el poble estava cec i amb ells.
“Diners de tort fan veritat,
E de jutge fan advocat;
Savi fan tornar l’hom orat,
Pus que d’ells haja”
Ens podríem quedar ací, en lamentar-nos de la mala administració que han fet els governants del PP a la Generalitat Valenciana, però jo trobe que, a més de denunciar aquest malbaratament caldria preguntar-se de quin pressupost parlem. Vull dir, on estan els nostres diners? Parlant d’oïda al País Valencià es recapten uns 23.000M d’€ anuals i l’Estat realitza inversions per un valor aproximat de 20.000M d’€… ens deuen 2.838.000.000 Euros a cada any! Quan parlem d’espoli fiscal valencià parlem d’aquestes xifres, parlem de que no seria necessari retallar el sou als funcionaris, que els proveïdors cobrarien en un temps prudencial de 30-60 dies, que les persones dependents no estarien malvivint, que els companys i companyes de Park Alkosa no haurien d’estar en vaga de fam i ser desallotjats per la policia per demanar el que és seu! Això, clar, si no fórem Espanya i ens administrarem nosaltres que la culpa no la tenen els diners
“Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial
Segons que els usa”