El 3er decret de Fabra: ?La Generalitat Valenciana impagarà el cànon de la F1?

“A la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera el govern espanyol ha anunciat una línia especial de crèdit ICO per a que les autonomies paguen els deutes als proveïdors. La Generalitat Valenciana ha tret comptes i ha decidit impagar els 22,5 M d’€ del cànon de la Fórmula 1. Amb els diners del crèdit ICO que van a formalitzar, més l’estalvi de la Fórmula 1, pagaran els 400.000€ que deuen als centres socials de Parc Alcosa, posaran al dia els deutes amb centres educatius infantils, de primària i instituts de secundària, a mes de regularitzar els bono-llibres pendents amb les llibreries del País Valencià i començarà a regularitzar el deute amb les Universitats.”

Bé, eixa és la notícia que no llegirem.

Llegirem altres dos coses.

Primera: que Fabra, el president de totes les persones del País Valencià (malgrat que tots no li votarem, bé no li va votar ningú, va heretar el càrrec) es va reunir en la vesprada del 17/01/2012 amb la Junta Directiva del PP per explicar els dos nous decrets de mesures urgents per  reduir el dèficit de la Generalitat que s’anunciarien a l’endemà. La política de retallades i deixar enfonsar en el fang a la gent (presumptament) corrupta del PP valencià li ha provocat algun que altre resquemor en el partit i abans de rebre una punyalada per l’esquena dels seus els ha donat la primícia.

Segona: Que cap dels dos decrets de mesures (més) urgents per retallar el dèficit que es van a anunciar diran res similar al meu primer paràgraf. Carregaran de nou sobre la classe treballadora i en la societat en general.

I tercera, que se m’oblidava: El Consell de Política Fiscal sí que ha aprovat l’ICO però també un pla d’intervenció de les autonomies infractores que boten un sostre de despesa i de dèficit. Els pressupostos anuals passaran a estar supervisats per Madrid i l’autonomia, en essència, serà revocada. La valenciana té tots els números de ser la primera. No sols per com està de mal econòmicament, sinó per què la covardia del president a enfrontar-se als seus l’espentarà a entregar les armes (econòmiques) a Madrid i dedicar-se a fer de virrei a València, passant la responsabilitat de cancel•lar la Fórmula  1 a Gènova Moncloa i curt-circuitar la rebelión a bordo de Rus, Blasco i Rita que li se’n ve damunt.

Paranoia policial

Sense categoria
He anat a fer-me el DNI nou, el del xip. I se m’ha quedat una sensació estranya. ¿Vosaltres sabeu aquelles pel·lícules “de xinos” on l’actor movia molt la boca durant una estona i el doblatge arrojava un escuet “hola”? Doncs això m’ha semblat que em passava a la comissaria.

Quan ja estava tot acabat, la funcionària ha posat el meu flamant DNI en un lector-grabador i allà ha estat una bona estona (4 minuts de rellotge) amb les llumenetes roges i verdes, més roges que verdes, parpellejant… i quan me l’ha entregat he anat a una màquina lectora de DNIs que hi ha i l’he introduït.

La pantalla m’ha donat les dades bàsiques: Nom, Cognoms i número de DNI. I una opció “consultar más?” i jo “sí, clar, a veure què teniu de mi” i la pantalla s’ha fet blanca i m’ha dit on vivia: el carrer, amb el número i a quin poble.

ÉS mania meua o allà dins dels nous DNI hi ha d’haver més coses que no ens diuen?

Elogi dels diners

Endeutar-se per aconseguir coses està bé. Una persona, que tinga ganes de pagar els estudis als fills, comprar una casa, canviar-se el cotxe, la moto, fer-se fallera major, pagar un gran convit de la comunió del primogènit, posar-se pits,… en lloc d’estalviar pot empenyar-se.

Si l’expectativa de treball, que genera els ingressos, és bona, l’aventura del crèdit és assumible. Si és incerta caldria demanar el crèdit sols per a alguna de les coses, les imprescindibles: col·legis, hospitals, infraestructures,… (si, posem per cas, en lloc d’una família parlàrem d’una Generalitat Valenciana) i si l’expectativa és incerta i dolentíssima caldria no fer despeses INNECESSÀRIES. Un exemple?

9/12/2011 El govern valencià compra pel “preu simbòlic” d’un euro la totalitat de les participacions de Valmor Sports (i assumeix el deute de 30 M d’€)

I açò ara mateix, eh? en ple ull de l’ huracà de la crisi econòmica, i amb el cinisme de dir el president Fabra, dies després, en el discurs de cap d’any, venien de perdre més de 24.000 vots a les eleccions a Corts Espanyoles: ‘Hem entès el missatge: zero despesa supèrflua i que cada esforç públic es destine a crear llocs de treball, que ens permetrà garantir la salut, l’educació i l’atenció de les persones’ […] ‘es reorganitzarà i es racionalitzarà la prestació dels serveis públics, s’augmentarà la corresponsabilitat en el seu finançament i s’impulsaran mesures d’estalvi dins de l’administració’.

La Generalitat Valenciana està en fallida tècnica (no pot pagar el que deu) i no sols perquè no pot  tornar els préstecs als bancs, sinó perquè no pot pagar a les farmàcies (dos dies de vaga en desembre reclamant pagaments atrassats), ni als advocats i advocades del torn d’ofici que presten la justícia gratuïta (sols han cobrat part del 1er trimestre de 2011), ni a les residències de gent gran, ni als beneficiaris de la Llei de Dependència, ni als llibreters els paguen els bonollibres, ni les despeses de funcionament ordinari dels centres educatius, que es veuen forçats a tornar els rebuts de la llum…

Aquesta situació és realment greu i preocupant, però com s’ha arribat fins a eixe punt? En el moment de les vaques grosses quan es requalificaven els camps de tarongers amb PAIs fets a mida pels especuladors es generava una expectativa ingent de diners i això en mans de la comptabilitat creativa de les administracions públiques va derivar en inversions grandiloqüents i megalòmanes: El circuït urbà de València de Fórmula 1, l’Àgora de la Ciutat de les Arts que sols s’usa unes setmanes a l’any, l’America’s Cup… i quan alguns pensàvem que no anàvem bé i ens tapaven la boca amb totes les meravelles que a València teníem, ens recordàvem d’Anselm Turmeda, el poble estava cec i amb ells.

“Diners de tort fan veritat,

E de jutge fan advocat;

Savi fan tornar l’hom orat,

Pus que d’ells haja”

Ens podríem quedar ací, en lamentar-nos de la mala administració que han fet els governants del PP a la Generalitat Valenciana, però jo trobe que, a més de denunciar aquest malbaratament caldria preguntar-se de quin pressupost parlem. Vull dir, on estan els nostres diners? Parlant d’oïda al País Valencià es recapten uns 23.000M d’€ anuals i l’Estat realitza inversions per un valor aproximat de 20.000M d’€… ens deuen 2.838.000.000 Euros a cada any! Quan parlem d’espoli fiscal valencià parlem d’aquestes xifres, parlem de que no seria necessari retallar el sou als funcionaris, que els proveïdors cobrarien en un temps prudencial de 30-60 dies, que les persones dependents no estarien malvivint, que els companys i companyes de Park Alkosa no haurien d’estar en vaga de fam i ser desallotjats per la policia per demanar el que és seu! Això, clar, si no fórem Espanya i ens administrarem nosaltres que la culpa no la tenen els diners

“Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

e fan-lo sant celestial

Segons que els usa”

La mort

Sense categoria

Hui he mirat altra vegada la mort, no de cara que fa tant de mal, ha estat així com la solem mirar de quan en quan: ha faltat un familiar d’una persona propera i he anat a acompanyar la família una breu estona.

M’ha sorprès que es llegiren poemes en l’acte civil d’acomiadament, encara que sincerament reconec que la primera vegada que em vaig encarar amb ella també em vaig posar a escoltar al cotxe una poesia:

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m’estime,
se’n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m’arriba
el pressupost
beveu bon “whisky”.
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d’un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d’aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l’estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el “Barranc del Cinc”,
prop d’un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l’aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Així per fi,
s’aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d’adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d’entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.

Sabiduría China para hablar en público. Daniel Estulín.

Sense categoria

“Daniel Estulín, un maestro en el arte de la comunicación, o lo que es lo mismo, en el arte de la vida” (Luis Rupérez, Director de RRHH, PharmaMar (Grupo Zeltia))

Vaig comprar aquest llibre atret pel títol. Em vaig parar a fer una ullada a la contraportada.

“Daniel Estulín bucea en la cultura tradicional china y enseña su aplicación a quienes hoy tienen que afrontar, por motivos empresariales, una presentación” (Reseña en El País)

“Parece que la “Sabiduría China” de Estulín es un compendio del saber popular de todas la culturas de la tierra” (Pedro Aparicio, PRNoticias.com)

 Però després de llegir-lo ho vaig trobar una recopilació de frases fetes, de filosofia de sobre de sucre de café, ordenades sense trellat ni forrellat i sense cap aprofitament per a fer cap presentació. Malgrat la meua impressió, em vaig quedar inquiet, com insegur, sense voler acceptar el meu criteri davant la forta recomanació de la contraportada del llibre. Fins al punt d’haver recomençat fins a tres vegades el llibre (i haver-lo deixat les tres vegades per acabar. Com diu un amic: “Amb tant de llibre per llegir com vas a perdre el temps amb això?”)

Total que per a sorpresa meua el diari Levante-EMV li fa una entrevista el passat dissabte. I ens presenta a l’autor com a “excontraespia y escritor” Ostres! Si ja dia jo que el tio aquest escrivia rarot.

Però es que l’entrevista no té desperdici:

“…el movimiento de la contracultura, los hippies, se creó en el laboratorio. El símbolo de la paz viene de un culto pagano de hace 5.000 años cuyos líderes sometian, torturaban y mataban. El 15M nace en Yugoslavia en 1999, finaciado por la CIA […] Estamos en manos de un grupo de gente que es la antigua nobleza negra veneciana. […] Por todos lados ves símbolos masónicos, miras BBVA o Bankia i la “B” es un “13”…”

I ara ja és quan he agafat el llibre i l’he dut a un rastro a veure si em donen alguna cosa.

Diari de Campanya (7): Jornada de reflexió

Jo sempre he estat un xic de l’Esquerra Independentista.

Concretament em trobe a gust amb el PSAN

Per sumar esforços estic amb la gent de SI que és una coalició que inclou Els Verds-Alternativa Verda.

I a l’unic mitin polític que he anat aquestes eleccions és a un que va convocar l’Assemblea de Veïns de Benimaclet: “Per què no votem els independentistes a l’Estat Espanyol”. Era una xerrada amb la Coordinadora al País Valencià de Solidaritat…

Així que em pense que ja ho tinc clar!

Diari de campanya (6): L’extrema dreta

La taula a punt amb els ponents preparats i la sala buida: el fantasma al que tota organització té por d’enfrontar-se, i més encara si es vanagloria de tindre la veritat absoluta en el seu ideari i un número creixent d’acòlits.

Doncs això és el que li va passar a Plataforma per Catalunya, el partit d’extrema dreta d’Anglada a Sabadell el 15 de novembre, dins de la campanya electoral al Congreso Español.

Hi haurà que estar a l’aguait i observar de prop els vots de Sabadell, molt al meu pesar l’extrema dreta atraurà un nombre ben superior de vots que d’assistents a l’acte (10 comptant als guardaespatlles segons una informació de Vilaweb) i això pot ser un problema: el feixisme camuflat.

(Foto: Vilaweb, agafada sense permís 🙂

La gestió d’equips i la maduresa.

Sense categoria

Continuant amb la lectura de “La dinàmica espiral” de Fabien i Patricia Chabreuil m’he trobat amb una descripció, cap al final del model de motivacions que estructuren, que quadra assombrosament amb la majoria de gent amb la que interactue a nivell social, personal i d’organitzacions, li direm “Maduresa” (els autors usen un nom estranyíssim: v1 meme FS-Verd)

“En la Maduresa queda cert narcisisme i una intolerància per a la frustració heretades d’altres comportaments anteriors.

[…]En aquest estat es descarta tot allò que es puga percebre com un dogma, el pensament en la Maduresa és fonamentalment relativista.

[…]En aquest estat no es té pressa, la qualitat és més important que la quantitat.

[…]Es vol crear un sentit fort de comunitat  des d’un vincle personal entre tots els seus membres. El contacte regular i amistós és el fonament del grup.

[…] Aquest estat duu la imprompta d’una política, una pràctica i una actitud. Políticament s’associen a Estats del Benestar, multiculturals i laics, que protegeixen el medi ambient i els drets humans, que estimulen una economia social de mercat, que privilegien el comerç just i que volen fer gaudir a totes les persones d’un servei públic eficaç mitjançant uns impostos forts i progressius. Practiquen sistemàticament la concertació i la recerca de convenis. Manifesten una gran tolerància en la majoria de qüestions socials: avortament, drets de les persones homosexuals, utilització de les drogues toves, etc.

[…] La multiplicació del discurs mediàtic envers els problemes del medi ambient i l’augment de les desigualtats fan que aquest canvi es produïsca cada vegada més prompte, cap als 40 anys.

[…] Una persona posicionada en la Maduresa requereix al mateix temps una visió individual i col·lectiva. Individualment es tracta d’escoltar-la i, sobre tot, d’interessar-se per les seues emocions en relació a la situació. I també és necessari directament o per mig d’ella convèncer a tota la seua comunitat. És imprescindible adoptar un discurs respectuós amb totes les sensibilitats. Tot intent de prendre el poder, d’accelerar el moviment, de jugar en el plànol personal o de voler enfrontar uns contra altres, acaba en un trencament immediat de la relació.

[…] Les persones centrades en la Maduresa volen ser dirigides, igual que volen aprendre i volen viure en un procés de grup fundat en l’acceptació i el reconeixement mutu, l’intercanvi i la cooperació.”

Trobe el llibre especialment interessant per intentar comprendre el comportament de les persones a nivell individual i de certes organitzacions també.

Diari de Campanya (5): El Bloc, una campanya enganívola

La multiplicació d’actes electorals del Bloc pels barris de Carcaixent em confonen. Es tracta d’una prorroga de la campanya per les eleccions locals? D’una estratègia? “Què passa a Carcaixent?” és el títol de les diverses xerrades on es comenta amb el veïnat els detalls de la campanya electoral.

Òbviament es tracta d’un aprofitament del millor recurs que els polítics valencianistes de Carcaixent tenen: el coneixement del seu poble, la facilitat per penetrar el teixit associatiu, l’empatia necessària per escoltar la gent i una gran capacitat de treball.

Supose que son conscients del que la gent valora, i els resultats a les eleccions locals i autonòmiques del mes de maig els aval·len, un treball ben fet és garantia del 50% de l’èxit. Però la part més important d’eixa equació és “treball” i “fet”: dedicar temps i esforços en construir una alternativa que a mig plaç esdevindrà una inevitable realitat.

Mentre d’altres estan mirant passar la campanya electoral com si no anara amb ells, defugint la responsabilitat que tindran quan els canvis a Carcaixent els toquen a la porta.

La gestió d?equips i la paternitat.

Sense categoria

Llegint un llibre
que pensava utilitzar en la millora de la gestió d’equips de persones m’he
trobat amb un consell per entendre una fase especialment dura de la paternitat:
Com encarar el “no a tot” del meu menut.

“Cap als dos anys,
el caràcter d’un xiquet canvia de forma sobtada. La més dolça de les criatures
es converteix en un xicotet dimoni que s’oposa a la família amb tota la seua
energia. És la primera gran crisi de l’educació, que els francesos anomenen “les
maudits deux ans”. El xiquet descobreix la paraula “no” i l’emplea en totes les
situacions i totes les variants: no al bany, no a menjar, no a l’escola, no a
anar-se’n a dormir i moltes altres. Quan vol alguna cosa ho exigeix, ni que ho
tinga que reclamar cinquanta vegades seguides i organitzant un numeret
rebolcant-se per terra fent crits si els pares s’atreveixen a negar-li-ho. Aquest
tipus de crisi millor si es dona en públic, ja que per al xiquet suposa una
demostració de força i amb molta freqüència activa en els pares la vergonya,
que és un dels motors d’aquesta classe de comportament. Pel que respecta a les
regles familiars o socials existents, per al nen, estan fetes per a
transgredir-les, i tirar el menjar, omplir el bany d’aigua mirant els pares als
ulls per a que entenguen que és una provocació, soc actes que formen part de l’alegria
de l’existència del nostre petit Napoleó.

                Algun psicòleg considera aquesta
fase un dels indicadors de desenvolupament psíquic del xiquet. Opinen que l
capacitat d’obstinar-se que el xiquet desenvolupa aleshores és el fonament de
la comunicació humana. Dir “no” és per al xiquet aprendre a jugar, a exercir la
seua voluntat i a afermar-se com a persona. Es tracta d’una etapa crucial del
desenvolupament del xiquet, que necessita dels pares un subtil sentit de l’equilibri.
És en aquesta època de la seua vida en que es construeixen la confiança en u
mateix i l’asertivitat. Si al xiquet se’l deixa massa lliure per a expressar
els seus impulsos es corre el risc de conservar una agressivitat excessiva i
una sensació de que tot li ho devem. A la inversa, si es veu massa forçat, si
se li obliga en excés, pot ser que perdure en ell la falta de capacitat per a
decidir, per a afermar-se i mantindre una sana frontera psicològica o física, o
ambdues, entre ell mateixa i les altres persones.

                Quan el xiquet es mou amb
aquesta actitud, qualsevol comportament positiu ha de ser assenyalat i
recompensar-se el més prompte possible. En canvi un feedback negatiu poques
vegades serà recomanable, ni que siga breu, ja que desencadena quasi d’immediat
una lluita de poder i és possible que siga el menut qui la guanye, doncs no s’imposa
límits. De totes formes, quan no és possible cap altra opció, el càstigs pot
tindre un efecte útil si implica una dosi no exagerada de vergonya al qual el
xiquet no es pot oposar.”

Fragment extret de “La
dinàmica espiral” de Fabien i Patricia Chabreuil, llibre basat en els estudis
de Clare W. Graves que  Christopher Cowan
i Don Edward Beck van sistematitzar a propòsit de les motivacions humanes en
els àmbits personal, social i a les organitzacions.

La teoria de la
dinàmica espiral s’ha fet cèlebre recentment per què Don Becks va ser triat per
Nelson Mandela per “reorganitzar” el país després del seu triomf a Sud-àfrica i
facilitar-ne la transició de l’apartheid a la democràcia. Posteriorment Becks
va exercir de “coach” amb els Springboks, l’equip nacional de rugby de Sud-àfrica,
aconseguint que arribara a ser campió del món en 1995. I Clint Eastwood en va
fer una pel·lícula: Invictus.

Diari de Campanya (4): El sol ix per a tothom

Potser siga
una simplificació dir que tot el peix està venut i que els comportaments dels
partits polítics en aquestes eleccions van més enllà de “guanyar” les eleccions
en un sentit clàssic.

Hi ha l’aposta de Compromís-Q d’obtindre
representació i “plantar-se” a Madrid, consolidar els vots de les municipals preparant
les properes eleccions autonòmiques… Hi ha l’aposta de Rubalcaba de perdre
les eleccions però guanyar el partit, situar la seua gent i preparar l’assalt
per a les properes generals.
I hi ha la revitalització de l’Esquerra Federalista
que vol canalitzar el moviment espontani de resposta ciutadana a la crisi.

Una traducció de l’
“indignez-vous” en el flyer d’Esquerra Unida ens vol convocar per a demà
dimecres… i trobe que no és casualitat que una ciutat  que ha acollit dos breus vagues de fam
reivindicatives que feren cristal·litzar el moviment dels indignats a
Carcaixent  (ara poc visibles a la plaça
però amb activitat al facebook), siga un dels llocs amb presència física dels
polítics d’Esquerra Unida. Pot ser els 409 vots de la darrera vegada que es
presentaren a les eleccions municipals no estan tan lluny dels 600 vots que
faciliten una regidoria. Pot ser també que les properes municipals a Carcaixent
en siguem un més. Atents als resultats.

Diari de Campanya (3): Menjar per les vores

En política els partits es mengen per les vores… als altres partits. Vull dir que l’adversari no és l’enemic ni tan sols la majoria de les voltes, és el del costat. I per això el detall del color de la corbata de hui al debat de #Rubajoy no és poca cosa: són la mateixa cosa.

I per això també ha estat el PSOE, i no el PP, qui ha recurrit el temps que tenia assignat Compromís-Quo en RTVV per al seu debat deixant-lo en 11”. Al PSOE li fa nosa que el Bloc li lleve els vots, no li preocupa (tornar a) perdre les eleccions al País Valencià front al PP (i van…)

http://www.somcomtu.com/debat/

Diari de Campanya (2): Sense noves tecnologies a Carcaixent

He vist al Twitter un enllaç al GoogleMaps amb tots els actes de campanya d’ERPV, una idea molt original que combina les xarxes socials amb les aplicacions online de Google… 5 actes d’Esquerra a la Ribera Alta (cap a Carcaixent)

Mentre, cap informació a la xarxa de les opcions “de” Carcaixent, ni al facebook, ni al blogspot… 🙁 Ahir al diari Levante sols una carta del cap de llista de les municipals del PSOE comentant el 100 dies de Fabra…

Vaig a eixir al carrer a veure si veig un clàssic cartell de convocatòria d’acte que m’oriente en la meua indecissió en aquestes eleccions.

Diari de Campanya (-1): Millor parlar del programa, no?

L’altre dia  l’Oriol compartia al facebook un vídeo on es
mostren els efectes perversos de l’abstencionisme. Sembla que qui no vota no
sap: no sap les conseqüències de no votar, no sap a qui votar i no sap que inclús
es pot votar l’única candidatura independentista que es presenta…

Jo, ara per ara, em
confese confús, però la meua confusió no ve per no saber, tampoc necessite
mestres, necessitaria, què diria jo… idees, alternatives, arguments,
projectes. No se, alguna cosa que m’ajudara a decidir-me. Pot ser parlar de les
pròpies intencions dels possibles candidats d’ERC al Congrés Espanyol seria
millor que un paternalisme de youtube.

Tanmateix els queda
el consol que al País Valencià @Valencianna em sembla que li està fent una bona
campanya a l’Agustí.