LLegir no és fugir

Sovint  la ideologia independentista és
contra-argumentada (per dir-ho d’alguna manera) amb el rebuig a la violència,
establint així una falsa equivalència entre independentisme i ús de la
violència. Ara que ETA ha anunciat el fi de la violència, de què ens acusaran
als independentistes?

Els desequilibris
territorials, l’espoli fiscal, la lenta però implacable laminació del català al
País Valencià a mans del castellà, les cacicades del PP de la Generalitat
Valenciana amb Acció Cultural, els atacs al sistema educatiu d’immersió
lingüística en català, el rebuig a les normes d’autogovern que ens són pròpies…
no han acabat. No van a acabar, ja ho ha dit Partal. L’ independentisme com a
alternativa a la dependència espanyola és més necessari que mai. I ara, amb més
coratge, que ja no serem terroristes, no ho hem estat mai, però ara no els
valdrà ni com argument.

L’agenda prevista per al Nou d’Octubre de 2011:

SI, A LA
MANIFESTACIÓ DEL 9 D’OCTUBRE.

Amb la
presència d’Uriel Bertran, diputat al Parlament

de
Catalunya

Solidaritat per la Independència
participarà, demà diumenge, a la manifestació que recorrerà els carrers de
València per commemorar l’entrada del rei Jaume I a la ciutat.

És la primera vegada que la formació independentista
celebra oficialment el 9 d’Octubre, donat que es va constituir al País Valencià
el passat estiu. D’aquesta manera, SI vol evidenciar que el procés emancipatori
que s’ha engegat al Principat compta, òbviament, amb el conjunt de la nació.

Uriel Bertran, diputat de SI al Parlament de
Catalunya, serà a València per sumar-se a la manifestació.

València, 8 d’octubre de 2011

Us puc parlar des de la meua modesta opinió dels bons patriòtics?

Avantatges:

Paga un interès del 4,75%
a 12 mesos.

Desavantatges:

 No està cobert pel Fons de Garantia de Depòsits.

 Té risc d’emissor, és a dir si al venciment, d’ací a un any, la Generalitat
no té liquidessa per poder pagar, el que farà serà emetre un nou pagaré i qui
el tinga comprat… replegarà un altre pagaré, no diners.

 L’entitat on es compren li cobrarà comissió de custòdia, sí, per tindre els
diners en bons patriòtics dipositats allà.

 Els bons patriòtics no son cancel·lables, vull dir, si els compreu i
necessiteu els diners abans del venciment hi ha que anar al “mercat secundari”
a vendre’ls, amb la qual cosa el que podria passar és:

 –       Que no trobem qui el compre. I no es puga vendre

 –       Que trobem qui el compre però… a un preu inferior al que
ens va costar quan el comprarem. El “mercat
secundari” és això el que té.

 Si els tipus d’interès pugen un poc, o es pensa que van a pujar, pot passar
que ningú vullga un bo patriòtic al 4,75% si pot trobar una oferta millor en un
altre producte financer. El bo patriòtic perdrà valor i el client no recuperarà
els diners.

 A més, s’emeten per què la Generalitat necessita els diners, per a obtindre’l
ha de pagar realment un 7,75% (4,75% que paga a qui compra i el 3% que cobra l’entitat
col·locadora). Si ha de pagar tant per aconseguir els diners, és per què té
molt de risc (en cas contrari es finançaria per menys interès). Aquestes rendibilitats
del voltant del 7% són les que paguen els “Bons basura” per què el risc va
associat a la rendibilitat… però en aquest cas es compra el “bo patriòtic” i no
es rep la rendibilitat completa… és per a matar-los.

A
la reunió del Consell Nacional del Bloc Nacionalista Valencià han triat com a
cap de llista de la coalició Compromís a les eleccions del 20 de novembre a
Joan Baldoví, el polític. L’altra opció era Diego Gómez.

I
també anar en coalició amb Equo, l’aposta de l’ecologisme espanyol, més els
companys de les eleccions autonòmiques, això és Iniciativa pel Poble Valencià i
Els Verds – Esquerra Ecologista.

Equo
és una nova opció ecologista  encapçalada
per l’expresident de Greenpeace España, Lopez de Urralde, i que busca l’aval
dels verds d’Europa. (Recentment López de Urralde s’ha reunit amb Monica
Frassoni i altres eurodiputats, de l’EPG, Partit Verd Europeu i han declarat al
finalitzar la reunió que “Verds i Equo cooperaran per una Europa més social i
ecològica”). La mateixa Monica Frassoni que en març va “aval·lar” Els Verds –
Esquerra Ecologista com la seua “interlocutora” al País Valencià, en el marc
d’una conferència realitzada a València.

De
l’anàlisi que jo faig del resultat electoral de la coalició Compromís entenc
que gran part dels vots venen de gent identificada amb el moviment cívic i
social que encapçala al País Valencià Escola Valenciana, federació
d’associacions que ha presidit molts anys Diego Gómez. I altra part dels vots
venen d’una sensibilitat verda i ecologista, d’adscripció no espanyola, que es
sent identificada amb un partit com Els Verds – Esquerra Ecologista. Ara els
ecologistes de la coalició anterior han d’encaixar al seua sensibilitat amb els
nous companys i companyes espanyols d’Equo… no se, pense que això no serà de
vades.

El
Bloc, al meu parer, ha fet una lectura errada: “El partit primer, els resultats
són els de l’apparatchik” i no tindre més en compte la base
social… però bé, és una opinió, el 20-N vorem.

Ara,
jo, de naturalesa optimista, mire la part positiva: Compromís igual ha fet una
tria poc encertada, però el col·legi dels meus xiquets no perdrà un bon mestre.

¿No trobeu que l’activitat
política al País Valencià encara està sota la vigilància de la dictadura? “Ets un
exagerat” direu, però expliqueu-me a qui són afins aquells que agredeixen
violentament un míting polític, la presentació d’un llibre o el cotxe d’un
regidor nacionalista.

“Bé, els violents
que fan eixes coses sí són afins a la dictadura i el feixisme, però no estem
sota la seua vigilància, es pot fer política sense eixa por” matisaria un amic
meu a qui i agraden els circumloquis dialèctics. Però jo sí pense que l’extrema
dreta al País Valencià s’està reorganitzant, no són gens significatius en vots
però això mateix els fa més perillosos, és una invisibilitat que els beneficia.
La recent dissolució de Coalición Valenciana, per exemple, coincideix amb les
agressions provocades, el mes de juliol,  a la presentació d’un llibre crític amb ells (“Noves
glories a Espanya” de Vicent Flor). Si llegiu la crònica d’aquella agressió en
els seus diversos fòrums i facebooks veureu com allà no hi va haver res d’improvisació.
Fins i tot la detenció del presumpte líder i instigador de l’acció que es va
presentar hàbilment una vegada finalitzats els aldarulls, buscant una detenció
injusta i una sentència absolutòria.

Aquesta mateixa
gent (combinació d’Espanya 2000 i Coalición Valenciana / GAV) són els qui van
organitzar l’atac a la presentació al País Valencià de Solidaritat Catalana per
la Independència el mes de gener. L’acció no va ser ni espontània ni
improvisada. I els seus objectius van augmentant: la seu del Bloc Nacionalista
Valencià a València, la delegació d’Acció Cultural del País Valencià a Sueca
(el Casal), l’acte a l’Astoria de Solidaritat, la presentació del llibre de
Vicent Flor,… venen per nosaltres i, si no reaccionem, pot ser un dia convoquem
un acte i no vinga ningú. Aleshores serà tard.  

(Us reproduisc a
continuació un escrit de Josep Guia)

Benvolgut amic,
benvolguda amiga:

Ja sabeu prou com patim sovint, a València, agressions de signe feixista i
espanyolista, que normalment queden impunes. Una d’aquestes agressions es va produir
el passat 23 de gener,
a l’hotel Astòria, abans de començar un acte polític totalment legal (de
presentació de Solidaritat Catalana per la Independència), del qual vaig ser
l’organitzador, en nom del PSAN.

Al cap de pocs dies, els quatre diputats del Parlament de Catalunya que hi
foren presents (Laporta, López Tena, Bertran i Strubell) i jo mateix
denunciàrem els fets a la Fiscalia, la qual va tipificar la denúncia i la va
traslladar al Jutjat.

La vista del cas tindrà lloc el proper dilluns, 19 de setembre, a les 11.15, a
la Sala d’Audiència de la Ciutat de la Justícia de València.

A més d’informar-vos-en, us escric aquesta carta per demanar-vos la vostra
presència solidària al jutjat, mostrant el vostre interès i suport, ja que una
sentència condemnatòria dels agressors feixistes podrà contribuir a fer que
siguen respectades les llibertats d’expressió i reunió a la nostra ciutat i al
nostre país.

Ben cordialment,

Josep Guia

Una persona és tot,  no ens podem
quedar sols en la part  que ens agrada i
el tot que era Barrera no m’agradava, no era model per a mi.  Tenia la seua faceta independentista i
lluitadora però també la seua era una ideologia poc d’esquerres i tenia actituds
homòfobes i xenòfobes…

Sembla que quan una persona mor ens quedem sols amb la part bona d’ella, serà
que en eixe moment ens és més fàcil oblidar les diferències i busquem com una
mena de consens mental que ens reconcilie amb la persona i més si la persona
ascendeix a un referent polític com és el cas.

Fer una mirada per la xarxa 2.0 (notícies, blocs, murs de facebook,
twitters, comentaris, etc) el dia del record de la mort del president no estava
exempt de risc. Mentre uns (El País) al seu obituari parlàven del caràcter
antimarxista del polític, del seu posicionament clarament contrari als dos
tripartits a Catalunya i  del seu
recolzament a un govern nacionalista de centre-dreta… altres reclamaven la seua
herència ideològica, així en global, sense matisos. Hi havia qui, més
selectives, feien això: triar fragments de la vida i ideologia d’Heribert
Barrera (amb videos al youtube) i declarar-se afins al discurs.

Pense que les persones tenen dret a pensar el que troben més correcte, i
trobe que és difil agradar a tothom, ens pot agradar més o menys una persona en
funció, dic jo, del grau de coincidència i afinitat amb ella però les adhesions
incondicionals i totals a una persona, per què estiga morta, les trobe faltes
de criteri. Com a mínim.

Les feuilles sont jaunes / Les fulles són grogues
les hommes sont verts / els homes són verds
la tete est noire / el cap és negre
le cœur est rouge / el cor és roig
[…]

sous la pluie fine l’automne est làs / sota la fina pluja la tardor ha arribat
[…]

Les feuilles blanches les feuilles mortes / les fulles blanques les fulles mortes
se ramassent a la pelle… / s’arepleguen depressa
sous la pluie fine l’automne est làs x2 / sota la fina pluja la tardor ha arribat
[…]

Je suis un polichinelle / soc una titella
tirez sur ma ficelle / tireu-me a la cara
[…]
je fais mon ptit numero / jo faig el meu número
des que j’entends les bravos / des de que senc els aplaudiments
et quand je suis fatigué / i quan em canse
je m’arrete me reposer… / pare a descansar

(es que en totes les feines es fuma 😉

“Maduresa” neix de l’atreviment meu de fer un llibre eròtic i
presentar-lo a la convocatòria de 2008 del Premi de Literatura eròtica
de La Vall d’Albaida. Aquell llibre es va titular “40 dies” i contenia
algunes situacions sexualment explícites, més properes a la pornografia
que a l’erotisme, i d’altres socialment inadequades, que,  cas de
publicar-se, caldria haver depurat. El llibre no va guanyar, encara que
es va quedar a les portes de ser finalista d’aquella edició.

 Replegades
les desenes de recomanacions i consells d’amics i amigues, amb bona
voluntat d’ajudar-me a millorar la novel•la, el llibre es converteix en
“Arenes” on la veu narrativa l’assumeix una “observadora imparcial”, la
germana de la víctima del protagonista, que s’ho mira tot des de dalt,
amb el poc confessable motiu de “tirar-se’l”. Va quedar una història
massa alambicada i complicada d’entendre en alguns capítols.

“Maduresa”
és la història refeta de nou, en la qual Alicia, supervisora en la
Caixa del Mar, entitat financera en crisi per l’assumpte immobiliari, i
el director de sucursal que es troba, sense saber com, al mig de dos
focs: la crisi econòmica-financera i el furor de la seua nova cap.

A
la novel•la hi ha el joc de seducció del protagoniste i Alicia, i
relata com l’erotisme d’aquesta relació esquitxa les relacions amb
companys i companyes de treball, amb les parelles i amb la clientela.

 Un joc on el seductor prompte es troba en les mans d’Alicia, que el bandeja emocionalment sense cap escrúpol.

Els detalls ací:

http://www.telefonica.net/web2/lencobert/Maduresa.html

Amb la venda de cada exemplar
de Maduresa, deduïts els impostos, despeses d’impressió i d’enviament,
aportarem a AC 3,5€.

Però contineu llegint ací:
http://www.telefonica.net/web2/lencobert/Maduresa.html

¿Una persona que es pare a mirar els diaris d’aquestos  dies pot fer-se una idea del cau de lladres en
que s’havia convertit l’entitat financera?

A l’Expansión del 27-07,

“La Llave” : “[…]la CAM tenia una exposició de més 17.000 milions d’euros
al sector inmobiliari, el 25% del seu balanç… participava en 65 societats
vincul·lades al món de la rajola”

“Finazas & Mercados”: “[…] la caixa participava com a sòcia financera
en moltes de les empreses inmobiliaries […] està en l’accionariat de més de 65
empreses lligades a aquest negoci […] entre els seus companys de negoci figuren
Lladró, Asedes (antiga Sedesa, sí el món de l’economia no sol ser original) […]
en altres ocassions s’ha possat al costat de l’administració (autonòmica
valenciana) per salvar situacions compromeses, p.e. Ros Casares Espacios SL va
crear un ampli complexe de lofts a
les afores de la ciutat de València […] i fins fa poc tenia una ocupació
reduida […] però recentment s’han traslladat a aquest recinte vàries
dependències de la Generalitat Valenciana”

Al Levante del 28-07

“Economia”: “[…] recolzament financer a constructors propers al poder
polític del País Valencià, com El Pocero o Enrique Ortiz, amb qui la CAM
compartia societats, o de Murcia, cas de la promotora Polaris”

Al CincoDias del 27-07

“Mercados & Finanzas” (sí, els diaris econòmics també són poc
imaginatius per titolar les seues seccions): “[…] la caixa
tenia un saldo viu de crèdits al PP al tancament de 2010 de 2.139.000 euros
front als 460.000 euros amb el PSOE 
segons l’informe de govern corporatiu públic de l’entitat”

Levante-EMV 28-07

“El secretari general del grup parlamentari socialista en el Congrés […] va
dir que els membres del Consell d’admnistració de la CAM havien obtingut
prestecs a tipus 0 amb l’aval de la Generalitat Valenciana”

De la Cadena Ser el 27-07

“[…] i l’expresident Modesto Crespo havia obtés recentment un crèdit de 4,5
milions d’euros al 2,5% per a la seua empresa de vehicles”

Levante-EMV 28-07

“El portaveu del sindicat CGT va denunciar que aquest tipus de prebendes
s’han utilitzat per a que els consellers no es questionaren res i aprovaren tot
el que se’ls possara al davant”

Tornant a l’Expansión del 27-07

“L’alta direcció de la CAM es va repartir l’any passat una remuneració
conjunta de 2.900.000 d’euros, un 2% més que l’any anterior […] Les dietes per
assistència també augmentàren. Els 20 consellers ingressaren 79.000 euros per
assistir a 18 reunions, un 39% més que l’any anterior, igual que els assistents
a la comissió d’inversions (un 22% més) i la de retribucions (un 50% més) […]
al mateix temps la CAM va engegar un procés de reducció de costos que
contemplen una reducció de plantilla a través d’un ERO de 937 persones i el
tancament de 06 oficines”

El Levante-EMV del 28-07

“La CAM ja estava tocada de mort […] però això no va impedir que dos dies
abans de la intervenció cantada la Generalitat tornara a clavar la mà a la CAM
per aconseguir que li deixara 200.000.000 euros”

                Jo trobe que els
gestors de la CAM tenen ací molt a dir però que probablement no els sentirem
dir res…

De veres voleu llegir més? Jo trobe que tenim el mal a casa i que cada vegada se’ls presta menys atenció, cada vegada les seues accions són més radicalitzades y fa la impressió que tenen massa impunitat.

Una de les coses
que m’agrada dels nous temps que viu l’ independentisme és que cada vegada suma
més persones i sovint de les més inesperades.

En periodisme està
clar que una notícia tindrà preeminència sobre d’altres si conté un element que
crida l’atenció, alguna cosa que se n’ixca d’allò que és normal.

El diari Levante –EMV
del dia 28/6/2011 portava una notícia en portada: ”El exministro Sevilla propone
un eje ferroviario por Madrid que aísla a la Comunitat Valenciana”, així en
castellà i parlant de Comunitat Valenciana, cosa que dona idea de la poca
inclinació independentista, a priori, del diari. Però en llegint la notícia s’insisteix
en la perplexitat que provoca que Jordi Sevilla, essent valencià, opte per una
opció “radial” de les comunicacions ferroviàries que uniria, encara més diria
jo, el País Valencià a Madrid, a Espanya, front a una opció de l’eix
mediterrani que connectaria amb el nord: Catalunya, la resta d’Europa Central,…

És a
dir, per al diari exercir de valencià (que és en el fons el retret que li fan a
Sevilla en el titular de la notícia) seria apostar per una opció “no espanyola”,
i això, encara que ho tapen escrivint en castellà i usant un nom com el de
Comunitat Valenciana és independentisme.

En
aquestes eleccions, com en moltes altres, hi ha independentistes al País
Valencia`que ens hem quedat sense una candidatura a la que votar. No obstant hi
ha altres opcions que, a nivell local o de convocatòria autonòmica, poden
sublimar les nostres legitimes aspiracions… o no. I en aquest sentit es poden
donar dos postures davant el moment de votar, les dos correctes al meu
entendre, però que no tenen la comprensió de qui es presenta, deduisc pels
comentaris que sovint he escoltat.

Una
opció podria ser no votar cap de les candidatures presentades, bé amb un vot
blanc, un vot nul o l’abstenció. Cadascuna de les opcions té la seua motivació
intrínseca i és una simplificació posar-les totes juntes, però m’interessa més
la segona opció.

La
segona opció és votar alguna de les candidatures que es presenten, bé per allò
que a nivell municipal el que compta són les persones, que coneguem la major
part de la llista, que en simpatitzem, que són l’opció menys mala, que sabem
que si “entren” a l’Ajuntament van a fer-ho bé o altres mil justificacions. I a
nivell autonòmic doncs es pot triar, en el moment íntim i personal de votar,
una de les opcions que recull el màxim de les nostres aspiracions. Bé siga una
opció amb indiscutible ADN independentista però que no ha tingut ni tindrà
escrúpols en pactar amb forces polítiques espanyolistes o no independentistes, o
votar  a partits polítics estrictament
autonomistes, en eixe moment la persona que vota pot fer, comprensiblement, una
d’eixes tries.

Però
quan es tria la segona opció les forces receptores d’aquest vot haurien de
tindre en compte que disposen d’un vot prestat, d’uns vots de l’independentisme
que poden  canviar d’opció quan s’organitza
un nou partit polític, com Solidaritat Catalana per la Independència, que reclama
legítimament aquest vot. Una “nova” opció que pot presentar candidatures i fer
campanya demanant el vot independentista. I si les forces “tradicionals” critiquen
aquesta organització pensat que afebleix les opcions “de sempre” és pensar que
el temps d’existència és una garantia que immunitza contra les poques
aspiracions de la pròpia organització i que pensa que pot representar les ganes
de llibertat d’una nació que es vol reivindicar completa (de Salses a
Guardamar) amb uns mínims que el mateix temps fa ja inacceptables per la seua presumpta
base social.

A
banda que qualificar de nouvinguts a Els verds – Alternativa Verda constituït i
amb activitat pública a Catalunya des de 1983 o al PSAN que està fundat en 1968
és un atreviment sols explicable en tant en quant la fuga de vots posa en
evidència les pròpies debilitats i incoherències ideològiques.

Si no conegeu el Grup Arrels de Carcaixent un dia us parlaré d’ell, ara, hui, el que voldria és recordar-vos la necessitat d’acudir quanta més gent millor a València, el dissabte 16 d’Abril, a la manifestació que convoca ACPV per reivindicar la TV3 al País Valencià, l’ús del català i la transparència.

Us deixe un enllaç al bloc del Grup Arrels que en parla d’això.

Si no conegueu el tema ací hi ha informació actualitzada.