LLegir no és fugir

Hi ha un seguit d’economistes seriosos, com Paul Krugman, premi nobel d’Economia en 2008 o Richard Koo, Economista en cap de Nomura, banc d’inversió nipó, que qüestionen el diagnòstic de la crisi actual i, sobretot, les receptes per eixir-ne.  Jo, sense dubtar-ho, m’alineava amb ells.

Richard Koo, en una entrevista publicada recentment feia un breu resum de la crisi: No es tracta d’una crisi fiscal, sinó que va començar en el sector immobiliari nord-americà, es transformà en una tempesta financera global, i va continuar essent una crisi bancària que ha afectat l’economia pública i la productiva, […] Al creure que és una crisi fiscal, el que es fa per solventar-la és

• Demanar austeritat als estats que rebaixen els comptes públics, a costa de retallar l’estat del benestar o paralitzar les inversions productives.
• Injectar diners a les entitats financeres amb actius tòxics amb la confiança que el crèdit fluirà al sistema productiu tractant el darrer símptoma de la crisi (la banca) en lloc de la causa. La banca amb eixos diners aprofita per desendeutar-se i no continua el circuit esperat, el sector productiu-privat no té finançament.

I l’economia no creix. En aquest bucle decepcionant estigueren als anys ‘80 Mèxic i altres països de llatinoamerica o Japó als ’90 (del que sap bona cosa el sr. Koo) i li posaren nom: La dècada perduda.

L’eixida de la crisi? El creixement:

Els dos economistes  nomenats no estan sols en la recepta del creixement per eixir de la crisi: Tot un seguit d’autors de la càtedra FEDEA (Fundación de Estudios de  Economia Aplicada) – McKinsey en 2010 publicaren al treball “Una agenda de crecimiento para España” que els motors de creixement a nivell estatal poden ser els serveis i els bens exportables, el turisme, les infraestructures i la construcció (reconvertida, clar que sí). Concretaven a l’apartat infraestructures que: “Los puertos españoles, entre los principales del mundo (Algeciras, Valencia y Barcelona entre los 50 puertos mundiales en mayor volumen de mercancías), representan una oportunidad como centros logísticos europeos ante la próxima apertura de la ampliación del Canal de Panamá. Un mayor consumo de los servicios logísticos españoles dentro del comercio global sería un aporte positivo a la balanza comercial española, y su promoción debe ser una prioridad. Para ello, es necesario asegurar mejorar la competitividad en precio (p.ej. costes portuarios por encima de Francia, Reino Unido, EEUU y Alemania,) para que no se convierta en un obstáculo para la demanda global de estos servicios.”

La inversió pública en infraestructures pot ser un revulsiu per a l’època d’atonia i estancament econòmic, a mode de dècada perduda, en la que el jou alemany de l’austeritat ens vol encabir. Si agafem la recomanació, cada vegada més generalitzada, del treball de la gent de FEDEA- McKinsey en el sentit de prioritzar les infraestructures per connectar via ferroviària els ports, aeroports, plataformes logístiques i centres de producció. Si a això li sumem la resolució del 19 d’octubre de 2011 de la Comissió Europea que inclou el corredor mediterrani dins la Xarxa Bàsica Transeuropea de Transports. I si tenim present el mapa que acompanya aquest escrit que situa les infraestructures que es beneficiarien de dur a terme una de les receptes econòmiques per eixir de la crisi amb més probabilitat d’èxit, està clar que el mapa que es dibuixa a Madrid no li agrada. I en eixe context s’entén que a Espanya es vote en contra de prioritzar en els pressupostos públics aquesta infraestructura, volent repartir la prioritat (això és possible?) “sense treure gens ni mica d’importància a la resta de corredors, igualment importants per al territori i absolutament compatibles” diu el PP. És a dir cuidar que Espanya no pague una infraestructura de la que no té garantida l’explotació futura vistos els aires d’emancipació i independència que corren per la nostra nació.

Per la nostra part, no sols per convenciment sinó també per conveniència, hauríem de continuar lluitant per la independència de la nostra nació, donat que no seran ells (Espanya) qui ens financen les infraestructures necessàries per eixir de la crisi ni, molt menys, per vertebrar-nos.