“Les nits que tornava tard després de sopar a La Raspelière, tenia molta son. I, malgrat això, des que havia arribat el fred no em podia adormir de seguida perquè el foc il·luminava l’habitació com si hi hagués un llum encès. Però només era una flamarada i -també com un llum, o com el dia
– “La història passada és plena de fets terribles” (Eduard Punset, BTV) – “No tallar la gespa del jardí devalua el valor d’una casa” (Josep Cuní, 8 TV) – “Sobre els nous autobusos, si fas una enquesta d’opinió a la gent per a veure què opinen, li donen una nota altíssima” (Xavier Trias, Catradio) –
“El Sr. de Cambremer no s’assemblava gaire a la vella marquesa. Era, com ella deia afectuosament, “ben bé de la banda del pare”. Per a qui no n’havia sentit a parlar i ni tan sols coneixia alguna de les seves cartes, que eren vives i ben confegides, el seu físic sorprenia. Sens dubte, t’hi havies
“El nostre partit no posarà pals a les rodes; cap ni un. El PSC s’abstindrà en totes i cadascuna de les votacions que afectin aquest tema durant tota la legislatura. No ens hi oposarem; ens abstindrem.” (Pere Navarro, debat d’investidura. Desembre 2012. Vegeu-ho aquí)
La meva àvia ho deia així: Un, el punt Dos, el gos Tres, el pagès Quatre, la sabata Cinc, el burro que buscava ja el tinc Sis, en Narcís Set, l’esmolet Vuit, el pa ja és cuit Nou, el pa ja es cou Deu, sastres plegueu Onze, el cul se li enfonsa Dotze, agafa un
Ahir vam “regalar” a la noia un joc de claus de casa, i ara mateix fa un minut ben bo que sento tràfecs al pany de la porta. Dels apunts d’aquest blog que parlen de la meva filla, molts els he escrit en moments en què he pres consciència que ella superava alguna etapa en
La Marina i en Benet es passen la vida rere el taulell de la seva merceria, i aquest any, com que el fill no hi és, han decidit celebrar les festes fora de casa. Ja fa mesos que van contractar un petit creuer pel Mediterrani, molt bé de preu i que han pogut pagar a
“Per primer cop em vaig adonar amb espant de com devia sofrir la mare per la mort de l’àvia. Per primer cop vaig comprendre que aquella mirada fixa i sense plors (cosa que feia que Françoise no la planyés gaire) que tenia des de la mort de l’àvia s’havia aturat en la incomprensible contradicció entre
Alegreu-vos, sí, perquè aquesta primavera l’Auditori de Barcelona ha programat la Vuitena de Mahler, una obra que només es pot fer molt de tant en tant perquè exigeix una gentada dalt de l’escenari: una orquestra enorme, un cor colossal (amb seccions d’adults i infantils) i vuit cantants solistes (tres sopranos, dues contralts, tenor, baríton i
“En la vida quotidiana, la duquessa de Guermantes tenia els ulls abstrets i lleugerament melancòlics. Només els feia brillar amb una flama d’intel·ligència quan havia de saludar algun amic, talment com si l’amic hagués estat un comentari enginyós, un tret encantador o un regal per a paladars delicats la degustació del qual hagués deixat una
En una de les seves últimes Totxanes (aquí), JJ Isern diu que, si transalpí vol dir “situat a l’altre costat dels Alps”, és lògic que a França designin Itàlia com a país transalpí però no que ho fem des de Catalunya. Aquest tipus de mimetisme és freqüent. Molts barcelonins, per exemple, assumeixen les coordenades de
En part, els problemes financers de la Generalitat vénen del fet que no pot crear impostos. És veritat que segons l’Estatut la Generalitat té competència per a establir tributs propis, però la LOFCA diu que els tributs de les comunitats autònomes no poden recaure sobre fets imposables gravats per l’Estat. O sigui que la Generalitat
Max Cahner va ser un home clau durant molts anys. La meva visió del personatge la vaig donar aquí, amb motiu de l’homenatge que li van fer quan va complir 70 anys.
El concepte que Josep Pla té de la bellesa no és ben bé el de Plató o Schopenhauer. Per a Pla, la clau és la utilitat. Admet que a l’Empordà hi ha cales pintoresques, però li agrada més el que ell anomena “paisatges productius”: les oliveres de Cadaqués, les vinyes de Port de la Selva,
“El cèlebre brollador d’Hubert Robert es veia de lluny, en una clariana envoltada per uns arbres imponents -alguns dels quals eren tan vells com ell-, esvelt, immòbil, rígid, permetent només a la brisa d’agitar la caiguda més lleugera del seu plomall pàl·lid i trèmul. El segle XVIII havia depurat l’elegància de les seves línies, però,