“El Sr. de Cambremer no s’assemblava gaire a la vella marquesa. Era, com ella deia afectuosament, “ben bé de la banda del pare”. Per a qui no n’havia sentit a parlar i ni tan sols coneixia alguna de les seves cartes, que eren vives i ben confegides, el seu físic sorprenia. Sens dubte, t’hi havies d’acostumar. El seu nas havia decidit anar-se a col·locar de través damunt de la boca, fent potser l’única línia obliqua, entre tantes de possibles, que a ningú no se li hauria acudit de traçar sobre aquella cara i que suggeria una estupidesa vulgar, agreujada encara pel veïnatge d’un to de pell normand, vermellós com de poma. És possible que els ulls del Sr. de Cambremer guardessin dins les parpelles una mica d’aquell cel de Cotentin, tan suau els bons dies assolellats en què el passejant s’entreté veient, aturats a la vora de la carretera, i comptant per centenes les ombres dels pollancres*, però el cert és que aquelles parpelles feixugues, lleganyoses i abaixades haurien impedit de sortir fins i tot la mateixa intel·ligència. I així, desconcertat per l’estretor d’aquella mirada blava, et veies reconduït al gran nas de través. Per una transposició dels sentits, el Sr. de Cambremer et mirava amb el nas. I el nas del Sr. de Cambremer no era pas lleig, més aviat una mica massa bonic, massa potent, massa pagat de la seva importància. Corbat, brunyit, lluent, flamant de tan nou, estava del tot decidit a compensar la insuficiència intel·lectual de la mirada. Però, dissortadament, així com els ulls són a vegades l’òrgan on es revela la intel·ligència, el nas (sigui quina sigui, d’altra banda, l’íntima solidaritat i la insospitada repercussió que uns trets puguin tenir sobre els altres), el nas és generalment l’òrgan on s’instal·la més fàcilment l’estultícia.”
(Sodoma i Gomorra)
(*) En Proust, res no és gratuït. Per exemple, a què treu cap això de comptar per centenes les ombres dels pollancres que hi a a les vores de la carretera? Si està parlant de la part dels ulls que queda tapada per les parpelles mig abaixades (uns ulls blaus que compara amb el cel normand), sembla clar que les ombres dels pollancres són una imatge de les pestanyes.