“Un saló de vuit o deu persones amables, on la conversa sigui alegre i anecdòtica, i on es prengui un ponx suau a quarts d’una de la matinada, és l’indret del món on em trobo més bé. Allà, m’agrada infinitament més sentir parlar un altre que parlar jo. De bon grat caic en el silenci
“Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes” (Juan Carlos I) Del passat quan era present, l’oceànic dietari de Maurici Serrahima, és un bon testimoni de la Barcelona
1. És tingut per cert que un dia la filla del rei, jugant amb una criada, li va comptar els dits de la mà i va exclamar amb sorpresa: -Què? Tu també tens cinc dits, com jo? I els els va tornar a comptar, per a assegurar-se’n. 2. Un home feia trenta anys que passava
L’any 1699 Roger de Piles publica un llibret titulat Diàleg sobre el color. És un assaig en forma de diàleg entre un partidari de l’escola clàssica, que considera que el dibuix és l’element essencial de la pintura, i un partidari de la incipient escola moderna que considera que l’element essencial de la pintura és el
L’altre dia la mare em va ensenyar una carta que havia trobat entre els papers guardats en un vell canterano que havia estat dels seus pares (els meus avis). La carta era d’un tal J. Camps, anava adreçada al meu avi i estava datada a París el 9 d’abril de 1952. En un català molt
Joan Coromines explica que, en totes les llengües llatines, la paraula vídua és antiquíssima i, en canvi, la paraula vidu és tardana. Segons Coromines, això denota que la vídua ha tingut més importància social que el vidu, cosa que ell explica en part perquè la vídua abunda més, però també perquè el vidu inspira menys
A Vic, del carrer Jacint Verdaguer la gent gran encara en diu “el carrer d’en Verdaguer”. I és que fins no fa gaire mossèn Cinto no era vist com un personatge històric sinó com algú proper i fins i tot familiar. Moltes famílies vigatanes tenen anècdotes sobre mossèn Cinto. A casa també en conservem alguna,
Així com l’obra d’alguns compositors està vinculada a la seva condició d’instrumentistes (l’obra de Chopin potser només la podia escriure un gran pianista), en el cas de Gustav Mahler la seva obra revela que l’ha escrita un director d’orquestra. Els experts diuen que això es manifesta en la riquesa i la precisió de la instrumentació
Alegreu-vos, sí, perquè aquesta primavera l’Auditori de Barcelona ha programat la Vuitena de Mahler, una obra que només es pot fer molt de tant en tant perquè exigeix una gentada dalt de l’escenari: una orquestra enorme, un cor colossal (amb seccions d’adults i infantils) i vuit cantants solistes (tres sopranos, dues contralts, tenor, baríton i
El concepte que Josep Pla té de la bellesa no és ben bé el de Plató o Schopenhauer. Per a Pla, la clau és la utilitat. Admet que a l’Empordà hi ha cales pintoresques, però li agrada més el que ell anomena “paisatges productius”: les oliveres de Cadaqués, les vinyes de Port de la Selva,
Fa uns mesos, Arts Santa Mònica va presentar l’exposició D’ara endavant. La postfotografia en l’era d’internet i de la telefonia mòbil. Els artistes que hi participaven partien de la constatació que, avui, totes les fotografies ja estan fetes i, a sobre, en bona part, són a l’abast de tothom. Per això optaven per exposar fotografies
Molt de tant en tant topes amb un escriptor que t’enganxa fort, i llavors et sents impulsat a devorar-lo, a posseir-lo, a penetrar-ne l’últim racó. Llegir-ne l’obra no és prou. La rellegeixes, la subratlles, en copies frases (o versos) a la llibreta. Després busques el que s’ha escrit sobre ell, biografies, crítiques, i t’ho empasses
Dilluns vaig anar a veure Maragall a casa, un funció excel·lent que t’ofereix el privilegi de visitar Joan Maragall al menjador de casa seva. Seure en aquell menjador em va traslladar a una tarda de l’any 1984, al meu antic despatx de la Generalitat, el dia que em va venir a veure un senyor elegant,
Dels apunts que he escrit en aquest blog, un dels que ha tingut més lectors es titula Allà dalt de la muntanya, en referència al Museu d’Art de Catalunya. L’Eduard Carbonell, quan feia de director d’aquest museu, no podia sofrir que ningú es referís a la muntanya de Montjuïc. “Parc de Montjuic!”, et corregia, picat.
Passem el dissabte a Narbona. El conjunt que formen la catedral i el palau dels arquebisbes és imposant, d’unes dimensions fora de l’escala a què estem avesats a la vora del Mediterrani. A l’entrada del palau trobem la taquilla corresponent, on venen una entrada diferent per a cada espai. Ens costa una mica convèncer la